Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Gourmet’

El xef Martín Berasategui, des del seu restaurant triestrellat a Lasarte – Oria, ens ha passat la recepta d’una de les seves versions sobre les llesques, les postres per antonomàsia de la Setmana Santa.

Torrija caramel·litzada amb una crema d’ametlla i chantilly d’aranja 📷 José Luis López de Zubiría/ Martín Berasategui


  Amb l’arribada de la Quaresma, el temps de l’any litúrgic cristià previ a la celebració de la Setmana Santa, és inevitable començar a veure per les pastisseries de tot Espanya les tradicionals Torrijas, unes postres singulars de les que ja apareixen testimonis al s.  XV i del que tenim documentada la primera recepta al Llibre de Cozina de Domingo Hernández de Maceras (1607).
  En aquesta ocasió, per al nostre gaudir, us mostrem la recepta que va tenir bé compartir amb nosaltres el mestre Martín Berasategui, una versió que al seu restaurant homònim de Lasarte – Oria fa amb crema d’ametlla i chantilly d’aranja.


T’atreveixes a reproduir aquestes espectaculars Torrijas a casa teva?


PER A LA CREMA PASTISSERIA
Ingredients:
1L de llet sencera fresca
2 beines de vainilla de Tahití
100 g de sucre
100 g de midó de blat de moro
150 g de sucre
240 g de gemmes
100 g de mantega
Preparació:
Bullir 1/3 part de la llet amb les beines de vainilla obertes i rascades.  Deixeu tapada durant 1 hora fora del foc.  Coleu i afegiu la llet restant en una cassola.  Bulliu-la amb la barreja midó-sucre, remenant suaument.  Abocar ¼ d’aquesta preparació bullint sobre els rovells amb el sucre.  Batre enèrgicament i tornar al cassó de la llet.  Coure a 85º C batent fort, sense parar, amb la vareta.  Abocar immediatament en un recipient col·locat en un bany Maria fred.  Seguir remenant i incorporar la mantega quan la barreja està aproximadament a 55 ºC.
Nota: Aquest procediment d’elaboració de la crema permet obtenir una textura llisa i untuosa.  És important afegir la mantega a la crema a menys de 60º C, perquè a aquesta temperatura després endureix normalment sense desintegrar-se, alliberant així el seu agradable sabor.

PER A LA CREMA D’AMETLLES
Ingredients:
300 g crema pastissera
3 ous
250 g mantega pomada
250 g ametlla en pols
250 g sucre glas
50 g rom
Preparació:
Aneu ajuntant tots els ingredients per l’ordre en què estan col·locats.  Però la crema pastissera ha d’anar temperada perquè, si va freda, es tallaria la mantega i en sortirien grumolls.
Abans de començar a muntar, deixarem reposar una mica a la cambra perquè agafi una mica de consistència.

PER AL BANY DE LA TORRIJA
Ingredients:
300 g ou sencer
300 g llet
300 g nata
Pa brioix
Preparació:
Ajuntar en un bol l’ou sencer, la llet i la nata.  Barrejar amb un batedor.
Això és el remull en què fiquem el brioix.
Deixar durant hores perquè estiguin súper xops.

PER AL MARCAT DE LA TORRIJA
Traurem les llesques i procedirem a passar-les per sucre, que tenim en una safata.  Marcarem amb una pala de caramel·litzar, ben calenta, només per dos laterals de les cares.  La ficarem al bany fins a la meitat i reservarem durant unes hores a la cambra.  Retirar del bany i reservar.
A l’hora de l’emplatat procedirem a posar una capa fina de crema d’ametlles que untarem amb ajuda d’una petita espàtula i sense afegir sucre (ja que la torrija, de per si, aquesta ensucrada) amb la pala caramel·litzem i ficarem al microones uns 30  segons aproximadament i donarem sortida.

PER A LA CHANTILLY DE POMELO
Ingredients:
75 g de nata semimuntada
5 g de sucre
30 g d’aranja confitat, escorregut i picat
Preparació:
Munteu la nata juntament amb el sucre sense que arribi a quedar dura.
Afegiu-hi l’aranja confitat picat i amb ajuda d’una espàtula remeneu-ho, amb cura, fins que la chantilly quedi homogènia.

EMPLATAT
Elements:
Crema d’ametlla
Torrija caramel·litzada
Chantilly d’aranja
Crumble de galeta
Flors
Emplatat:
En un plat de disseny farem una petita base de crema d´ametlla.  Sobre la crema, col·locarem la torrija caramel·litzada i, sobre un costat, un quenelle de chantilly.
Es pot acabar empolvorant amb un crumble de galeta.

Font: Guia Michelin

Read Full Post »

LLUÍS TORRES | Els actuals estudis centrals de Catalunya Ràdio, de l’Avinguda Diagonal, 614 de Barcelona, van ser propietat i oficines centrals de Victor Sagi Publicitat, qui també ho eren del Restaurant Nit i Dia, a la part esquerra del baixos del mateix edifici, una obra destacada de l’arquitecte Enric Llimona Raymat ( Barcelona, 28 setembre 1919-16 juny 1999).

Logo del Restaurant Nit i Dia de Barcelona (1972-1983)

Víctor Sagi i el seu soci amic en Jaume Domènech, l’any 1969, van obrir Super Espot, estació d’esquí situada al poble d’Espot (Pallars Sobirà), al Pirineu de Lleida, anomenada “Paraiso Blanco”, que el Gobierno espanyol declarà d’ Interès Turístic Nacional.

“Nit i Dia, va ser un dels primers restaurant amb nom català durant la dictadura franquista. Una novedosa decoració de Ramon Carrera Morales, amb botiga i oficina a tocar el Nit i Dia”

Publicació a la revista del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, 1958

A començaments dels anys setanta, la zona de la vorera de muntanya de la Diagonal compresa entre la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i l’avinguda de Sarrià va començar a experimentar un fort creixement. El proper edifici Atalaya va ser un dels gratacels més espectacular, on a l’últim pis 22 es trobava el prestigiós restaurant Atalaya, dirigit pel director Manuel Giménez Camas, qui també va inaugurar el proper Via Veneto, el Restaurant Dom i  dirigí un hotel de Suïssa, propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.

L’obertura del restaurant Nit i Dia a la Diagonal, entre els carrers Beethoven i la placa Wagner, va suposar un pas més en la consolidació d’aquella zona d’ambient i modernitat propiciat en gran part per la presència massiva de discoteques i locals d’esbarjo que s’hi varen concentrar.

Nit i Dia, a banda  de néixer en ple franquisme amb un nom català, circumstància encara no totalment ben acceptada en aquells anys, s’afegia  a La Oca i altres establiments de la zona, com un lloc modern on es servia menjar ràpid amb cuina oberta fins a les tres de la matinada. La proximitat de la discoteca Don Chufo, a l’entrada de la qual s’accedia a través d’un curt passadís cobert, facilitava també que ambdós locals compartíssin clientela.
Només entrar es trobava una atractiva barra de bar, amb tamborets amb els colors del Barça, i al fons unes escales de baixada al Snacks amb cuina vists, i al fons el Restaurant La Matinada, més clàssic i luxós, de menjar a la carta.
Ben entrada la dècada dels vuitanta el local va perdre volada i ja s’anunciava a la premsa com una pizzeria-fast-food. Els temps havien canviat i ja s’ensumava a l’horitzó un tufet preolímpic que aconsellava un canvi radical d’estètica i orientació en benefici de l’idolatrat disseny. Dit i fet, el Nit i Dia va tancar i al mateix lloc s’hi inaugurava el Network al maig de 1987.

Cal recordar que el seu èxit, amb cues de públic, en part era per la seva nova oferta gastronòmica i moderna decoració, obra amb els colors del Barça, on es podien gaudir els atractius plats combinats i postres del Chèf Antonio i el Cuiner Paco.


“El català Humberto Pi Badia, gerent de restauració,  provenia de l’Hotel Royal i La Poma de la Rambla, passant a ser-ho del Nit i Dia, Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i de l’Hotel Llac Negre de Super Espot”.

Logo de l’estació d’esquí Super Espot, al poble d’Espot, Pallars Sobirà de Lleida, inaugurat l’any 1969

En Humberto Pi  en va oferir la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot, allí ens va agafat la notícia de la mort del dictador Franco, era l’any 1975. Vàrem gaudir i practicar uns dels millors moments de la nostra vida professiónal, amb l’ajuda de l’Angi, -la meva dona-, qui portava la responsabilitat de la recepció de l’hotel. Recordem que per les tardes, a l’acabar el servei de menjador, amb el fantàstic equip professional de l’hotel, anaven a cercar i recollir rovellons, molt a prop, i els dies següents els oferien gratuïtament al nostres clients del Restaurant del Saurat.

Angi i Francesc a l’Hotel Saurat d’Espot, Pallars Sobirà ( Lleida)

L’any 1977 vàrem tornar a Barcelona, i vaig aceptar l’oferta d’en Salvi Vila, qui amb Juanito Durán, era soci i director del Restaurant Finisterre, Avinguda Diagonal, 469.  Allí vaig treballar de Maître, fins l’any 1982, quan vaig tornar amb el mateix càrrec, al Restaurant Via Veneto de Barcelona.

La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venuda a la Generalitat de Catalunya que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio 📷 Víctor Sagí, Història de la Publicitat, per Armand Balsebre, 2011

La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venut a la Generalitat, que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio.

A primers del mes de juny de l’any 1983 es va formalitzar la compra  per part de la Generalitat de Catalunya, de la seu de Víctor Sagi Publicitat, primera, segona i tercera planta, de Diagonal, 614, de Barcelona, cantonada amb el carrer Beethoven,  per instal·lar-hi els estudis centrals de Catalunya Ràdio, on aviat s’inicien les emissions de prova.

Read Full Post »

Danone és una empresa multinacional francesa d’alimentació amb seu a París.  L’empresa cotitza a Euronext a la Bossa de Valors de París, on està inclosa a l’índex de valors CAC 40.

Isaac Carasso, creador del Danone a Barcelona 📷 CEDIDA

Neix de la fusió, l’any 1973, entre el grup francès Gervais Danone, ell mateix format per la fusió l’any 1967 de l’empresa Danone, fundada per Isaac Carasso el 1919 a Barcelona, a Espanya i Gervais i de l’altra. per la banda grup francès Boussois-Souchon-Neuvesel (conegut amb l’acrònim BSN), resultat de la fusió l’any 1966 de l’empresa de gelats Boussois i la vidreria Souchon-Neuvesel. 

L’any 1994 es va decidir donar al grup, format l’any 1973, el nom de la seva marca de productes frescos: Danone.  L’empresa dirigida per Antoine Riboud era aleshores la número u francesa de la indústria alimentària i el tercer grup europeu en aquest sector.

Al llarg dels anys, l’empresa s’ha expandit en quatre àrees: productes lactis frescos i d’origen vegetal, aigua embotellada, nutrició mèdica i nutrició infantil.  Present en més de 120 mercats el 2018, les seves vendes van ascendir a 23.600 milions d’euros (27.800 milions de dòlars), amb més de la meitat als països emergents, la qual cosa la converteix en la 10a empresa agroalimentària més gran del món (el 2017, 5a) .  El grup dóna feina a 100.000 persones a tot el món i té més de 180 llocs de producció.

L’any 2017, els productes lactis frescos i de origen vegetal van representar el 52% de les vendes totals del grup;  alimentació especialitzada, 29%;  aigües, 19% i nutrició mèdica, 7%.  Danone és la tercera empresa de processament de productes lactis a nivell mundial, per darrere de Nestlé i Lactalis, i la segona de França, en termes de facturació

Operaris amb iogurts Danone l’any 1923| CEDIDA

Naixement de Danone i creació de Gervais-Danone (1919-1969)

Al final de la Primera Guerra Mundial a Europa, molts nens van patir trastorns intestinals vinculats a unes males condicions higièniques.  Davant d’aquesta observació, Isaac Carasso, un comerciant, es va interessar per la investigació d’Elie Metchnikoff, investigador de l’Institut Pasteur i guanyador del premi Nobel l’any 1908. Es va centrar en els beneficis per a la salut dels iogurts i els ferments làctics.  El científic destaca especialment el seu ús en el tractament de trastorns intestinals.  Isaac Carasso ja coneix les virtuts del iogurt.  A Tessalònica, on es va originar, aquest producte està àmpliament democratitzat.  També es ven al carrer, pel quilogram.  Aleshores va decidir introduir-lo a Espanya incorporant ferments làctics, per consell dels metges.  És l’Institut Pasteur qui proporciona les soques.

Placa a la casa del carrer Ángels 16. Barrio del Raval de Barcelona, on es va crear Danone l’any 1919

L’any 1919, en un petit taller de Barcelona, Isaac Carasso va posar en marxa la producció de iogurt. 

S’elaboren amb llet fresca i es reparteixen l’endemà.  Aleshores la marca es deia “Danon”, en referència al sobrenom català del seu fill “petit Daniel”.  Tanmateix, segons la legislació espanyola, un nom propi no pot ser un nom comercial.  Aleshores, el fundador va afegir una “e” per registrar la marca, que es va convertir en “Danone”.  L’any 1923, el Col·legi de Metges de Barcelona va reconèixer oficialment les propietats del iogurt.  Els pots es venen a les farmàcies per recomanació dels metges, després a les cremeries.  Després d’estudiar negocis a Marsella i fer pràctiques en bacteriologia a l’Institut Pasteur, Daniel Carasso, aleshores de 20 anys, va llançar la marca a França el 1929 creant la companyia de iogurts de París Danone.  La primera fàbrica va obrir les seves portes l’any 1932 a Levallois-Perret.

Iludtració publicitària del Iogurt Kefir Danone|CEDIDA

Molt ràpidament, es van llançar altres productes.  El 1937 es va llançar Dany, el primer iogurt de fruites.  Els iogurts amb gust de fruites es van comercialitzar l’any 1953, els velluts el 1963 i les gominoles el 1966.  El 1942, l’ocupació de França va obligar Daniel Carasso a refugiar-se als Estats Units.  Va continuar desenvolupant la marca, va comprar un fabricant de iogurt i va llançar Dannon Milk Products.  Per consell de l’executiu de publicitat francès Raymond Loewy, l’ortografia de la marca es va americanitzar per tal d’evitar errors de pronunciació Dannon Inc. està establerta als Estats Units.  De tornada a França, Daniel Carasso va vendre la seva empresa americana a Beatrice Foods (la compraria Danone France el 1981) i va intentar reforçar Danone.  L’empresa es va fusionar el 1967 amb Fromageries Gervais.  Va néixer el grup Gervais-Danone

Font: Danone

Read Full Post »

Bellaterra.Cat reprodueix el Menú sopar de la Gran Verbena del Club Bellaterra,  celebrada el dissabte, dia 20 de setembre de 1952.

Portada del Menú imprès de la Gran Verbena organitzada pel Club Bellaterra, el dia 20 de setembre de 1952

El 14 de setembre de 1934 es va fundar l’Sport Club Bella-Terra com entitat esportiva, cultural i recreativa, estava presidida per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.

Els anys de la represa

Sport Club Bellaterra intenta reprendre les seva activitat, tot i patir la generalitzada mancança de recursos, conseqüència dels estralls de la guerra civil. Són escassos els documents que s’han pogut trobar. Un d’ells és una participació de loteria de Nadal de 1945 on el comprador participava amb una pesseta al número 36.577 i el dipositari d’aquest era en Domingo Vila Codina. No sabem si hi va haver sort, però el fet que es jugués a la loteria vol dir que, d’alguna manera, la societat era operativa i buscava formes de finançament, tal i com ho va fer durant molts anys, participant a les loteries de Nadal.

Després de la guerra i fins l’any 1951 hi van haver-hi una comissió gestora (1943) i dues juntes (1943 i 1946). La comissió gestora estava formada per l’Artur Vidal, en Conrat Llorenç i el Clement Vidal. La primera junta estable la va presidir durant tres anys en Joan Garriga i després el va succeir en Lluís de Ábalo balo, que va ser president durant quatre anys.

El 23 d’abril de l’any següent, 1946, va tenir lloc una Assemblea General Ordinària, segons dóna constància la tramesa de convocatòria signada per Joan Garriga, aleshores president de l’entitat. Segurament en aquesta assemblea es deuria produir el relleu de presidents.

El treball de les dues primeres juntes va ser molt important per a normalitzar la vida social de l’entitat. Prova d’això és el document tramès l’estiu del 1950, on es pot llegir:

“Tras la forzada detención provocada por el periodo 1936-39, y cuyas consecuencias no han desaparecido totalmente, nos hallamos en un camino de lograr un equilibrio de mayor normalidad. La pequeña cuantía de la cuota social no permite otras actividades que las realizadas y las más imprescindibles de conservación del local y servicios».

L’any següent, 1951, en Joan Fabregas va passar a ser-ne el president, càrrec que també exercia a la Unió de Propietaris. Així, en morir, en Fabregas ostentava també les dues uniques entitats de Bellaterra. Aquest cas no s’ha tornat a repetir al llarg de la història de Bellaterra.

Menú imprès del sopar Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte dia 20 de setembre de 1952

Pel que fa les “Cenas americanas”, reproduïm un programa del dissabte dia 20 de setembre de 1952, anunciat com a “Gran Verbena“, amb la Gran Orquesta Rossi i de la seva admirada vocalista Linda Vera, que inclou el menú d’aquest sopar servit pel Restaurant La Masia de Barcelona


Cal destacar que, en aquella dècada dels anys cinquanta, l’entitat de Bellaterra deixa d’anomenar-se Sport Club Bella-Terra i passa dir-se Club Bellaterra, amb un nou distintiu: “dues raquetes creuades lligades amb una llaçada i tres pilotes al dessota”. Aquest anagrama, però, aviat deixa pas a un de nou l’any 1953; un triangle isòsceles invertit amb un pi dins seu i tres barres, tot ell en tons verds.

Una altra activitat anterior del Club i de la qual podem donar constància per un document de l’any 1955, és la matança del porc, ja que, en l’esmentat document, s’anuncia que aquell any es celebrava la tercera matança. L’activitat començava el dissabte i acabava a l’endemà, amb l’àpat festiu. El preu del dinar era de 100 pessetes i els lots de matança es podien adquirir per 400 i 500 pessetes, preus molt significatius per l’època.

Part posterior del Menú Gran Verbena  i nou logo del Club Bellaterra, 20 setembre 1952

Font: Bellaterra 1930-2005, pàgines 166-167,  Ignasi Roda Fàbregas

Read Full Post »

El millor xuixo del món es fa en una pastisseria de Barcelona: “Cruixent i gens oliós”

Els xuixos guanyadors del concurs (Instagram/Pastisseria Triomf)

La quarta edició del concurs ha premiat per primera vegada un establiment que no és de Girona, la pastisseria Triomf del  Pobrenou
La pastisseria Triomf, situada a la Rambla del Poblenou de Barcelona, s’ha endut el premi al millor xuixo del món en la quarta edició del certamen que s’ha fet a l’Escala, a l’Alt Empordà.
Per primera vegada l’ha guanyat una pastisseria que no és de Girona.
La seva propietària, Gisela Bellart, ha explicat a Catalunya Ràdio que era el quart cop que optaven al premi: “No enteníem per què, però no guanyàvem. Pensàvem que era perquè no som de Girona, però hem anat fent canvis i ho hem aconseguit.”

Uns criteris exigents

El jurat valorava, sobretot, l’aspecte visual exterior, el gust equilibrat entre el fregit i la crema, la cocció interior i exterior de la massa i la qualitat de la fregida.

La conductora del programa gastronòmic de Catalunya Ràdio “Un restaurant caníbal a Berlín”, Paula Molés, formava part del jurat.
Ha explicat a Catalunya Informació que hi ha hagut unanimitat en el veredicte: “Realment hem comprovat com és de difícil fer un bon xuixo. Has de dominar moltes tècniques: la de la crema, la de la pasta de full i també la de la fregida”:
“La crema del guanyador era perfecta, amb tocs de llimona, de canyella i de vainilla. Era cruixent i gens oliós.”
A partir d’aquesta edició, la seu del concurs serà itinerant i Barcelona acollirà la pròxima.

Pastisseria Triomf del Poblenou

TRIOMF-POBLENOU
Rambla del Poblenou 41.                  08005 Barcelona
Tel. 93 225 33 19

Font: 3Cat

Read Full Post »

Carmen Casas Selvas (Sabadell, 24 d’agost de 1946) és una periodista catalana especialitzada en cultura, gastronomia i enologia, considerada la primera crítica gastronòmica de Catalunya.

Carmen Casas i Antoni de Senillosa a la presentació del film Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona|ARXIU BELLATERRA.CAT

Va començar la seva trajectòria periodística en 1970 a Barcelona, a la secció de cultura del diari Tele/eXpres, de la mà d’Ana María Moix. Va desenvolupar la seua professió en diversos mitjans com El Correo Catalán, El Diario de Barcelona, El Periódico, La Vanguardia, Avui i El País, on oferia cobertura política, cultural, social i, especialment, gastronòmica.
En 1987 es va incorporar a La Vanguardia de la mà del periodista i gastrònom Nèstor Luján, mitjà en el qual va consolidar la seua vesant gastronòmica, cobrint continguts culinaris, gastronòmics i enològics, i on es va convertir en la primera crítica de restaurants del diari i de Catalunya.
Carmen Casas va entrevistar grans figures de la cultura, com els escriptors Jorge Luis Borges en 1985, pocs mesos abans de morir, i Camilo José Cela l’any 1989, poc després de rebre el Premi Nobel de Literatura.
Al llarg de la seva carrera va escriure i participar en nombrosos llibres de gastronomia, cuina i vi, entre ells, Damas guisan y ganan (1986) amb pròleg de Xavier Domingo. En l’obra, Carmen Cases va donar veu a 50 restauradores d’Espanya gràcies a articles i entrevistes, a més a més de reunir 137 receptes de totes elles.

Carmen Casas al restaurant Cercle Comtal rebuda pel seu director, el bellaterrencs Francesc Pérez Torres

Llibres:

Comer en Catalunya, 1980. Pròleg de Néstor Luján i epílog de Josep Pla
Barcelona a la carta: guía de restaurantes, historia y recetario, 1981. Pròleg d’Horacio Sáenz Guerrero
Barcelona en 50 menús: las 150 mejores recetas, 1983. Coescrit amb Botaya, Guillermina
Tercer libro de cocina: las aves, 1985
Damas guisan y ganan, 1986
Cocinerías: con 10 recetas inéditas y originales, Riera, Ignasi, 1988
Cuina que cuinaràs: amb 10 receptes inèdites i originals, 1988, Firmat por Riera, Ignasi.
Allegro vivace. Historia del champagne, el cava y los vinos espumosos del mundo, 1992. Coescrit amb Néstor Luján, Guillermina Botaya i Óscar Caballero
Els Tinars: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994
La Torre del Remei: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994
Florian: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1994
Ca l’Isidre: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1995
Hispània: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1996
Gaig: 60 receptes per poder-les fer a casa, 1998
Restaurantes de Cataluña. Una guía diferente e imprescindible para descubrir los mejores restaurantes de Cataluña, 2002. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

Premis:

Premi Nacional de Gastronomia a la Millor Tasca Periodística, 1995
Premi EVA a la Millor Periodista 2009

Font: Cercle Comtal, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de març de 2024

LLUIS TORRES|La Taula de l’Òpera amb Ramon Gener i Sala (Barcelona, 1967), músic i humanista. Llicenciat en Humanitats i Ciències Empresarials, es va formar en piano i cant. Després d’alguns anys de treball com a baríton va deixar el cant i va iniciar la seva etapa com a divulgador musical i artístic. L’any 2009 va organitzar al Restaurant La Taula, al barri de Sant Gervasi, el sopar tertúlia “La Taula de l’Òpera”.

La Taula de l’Òpera amb Ramon Gener en texans|ARXIU LA TAULA

L’any 2011, Ramon Gener va conduir el programa de televisió Òpera en Texans. Més tard va dirigir i conduir This is Opera (2015), This is Art (2017 i 2018) i 200. Una noche en El Prado (2019). El 2023 presentà Això no és una cançó per a TV3.

Aquell any 2009, els bellaterrencs Angi i Francesc, varen crear al seu restaurant La Taula, situat al barri de Sant Gervasi de Barcelona, “La Taula de l’Òpera“,  sopar tertúlia basat sobre les programació operístiques del moment del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i del Teatre La Faràndula de Sabadell.

Aquella apassionant història cultural de “La Taula de l’Òpera”, va començar quan el baríton i pianista català Ramon Gener, veí proper al restaurant La Taula, al sortir de casa seva, i al sentir des del carrer, la música clàssica ambiental del restaurant, entrà per demanar d’organitzar un cop al mes, “La Taula de l’Òpera“, uns sopars tertúliaamb un menú gastronòmic  amb preu tancat. Durant el sopar, en Ramon Gener aniria presentant, amb les pistes musicals del seu propi ordinador portàtil, connectat als altaveus del restaurant, fent classes magistrals de la programació del moment, del Gran Teatre del Liceu i La Faràndula de Sabadell.

Aquesta iniciativa cultural va tindre molt bona acollida, omplint de gom a gom totes les nits de La Taula d’Òpera (inclòs un Menú Sorpresa amb Cava Brut). Per finalitzar el Sopar-Tertulia, els pares d’en Ramon Gener, aportaven el seu propi Cafè Gener de Cardona.

Felicitats mestre Gener! El so vellutat d’un piano de cua que venien en una petita botiga del barri de Gràcia és l’origen de la novel·la que ha guanyat el 44è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull.

Read Full Post »

LLUÍS TORRES, Bellaterra, 4 març 2024

Història del Restaurant Finisterre (1943-1994), Avinguda Diagonal, 469, cantonada Villarroel (Barcelona)

“El restaurant el van anomenar Finisterre perquè en aquesta zona del nord de Barcelona gairebé no hi havia edificacions i perquè va obrir com marisqueria el 23 de desembre de 1943″.

Equip de professionals del Restaurant Finisterre amb el maître Casas i el Chef Belmonte

El Finisterre ha passat a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.

“Els restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre, Reno, Via Veneto, etc., no oferien Cuina Catalana, només ho vàren fer després de la mort del dictador, ja que fins aleshores practicaven la sofisticada cuina tradicional francesa“

Detall d’una taula del Finisterre

Els promotors d’aquest restaurant de luxe de Barcelona van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní que feia de director entre els seus xarrups de whisky amb força gel, i que deixava a la cantonada de la barra del bar de l’entrada, dirigit pel prestigiós barman Puig.

Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona l’any 1968
📷 Foto per gentilesa de Lídia García, filla del segon chef de cuina Eugenio García Magdalena

El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell de la Diagonal havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, i que donava al carrer Villarroel, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes.

Bar del Finisterre

Una gran terrassa coberta, plena de testos amb grans plantes s’estenia els estius fins el final dels anys 60 sobre la vorera del carrer Villarroel, completava l’establiment, mentres es veien passar per “l’autopista Diagonal” les cues de cotxes plens de turistes de pas, que es dirigiren cap a les costes del sur, ja que en aquells anys Barcelona vivia d’esquena al mar i les rutes d’en Gaudí no estaven gaire promocionades.
Sota la direcció de Salvi Vila Pi, el prestigiós relaccions públiques Carlos Martorell i Estrella Salietti van redecorar el Restaurant Finisterre de Barcelona

Prospecte publicitari del Finisterre

L’any 1972 va patir una forta crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila, que era el director oficial.

Inovidable fou el seu històric equip professional de Cuina i Sala, una autèntica Escola d’Hosteleria de Luxe, amb el Chef Belmonte, el seu segon de cuina, en  Eugenio Garcia Magdalena Nascut el (12/10/1025), per tant, a dia d’avui amb 99 anys, el pastisser Pepito, en Tomàs Rocamora, un autèntic expert amb la graella de carbó i els punts de la carn, el pastisser Pepito, sense oblidar l’equip de menjador, com els maîtres Casas i Paulí, i els cambrers Escudero, Bruch, Dupré, Eliseo, Isaías i en Joan. Puig el gran bàrman.

Qui no recorda la seva clàssica cuina com per exemple, la Paella Parellada, Llenguado al Cinzano, Rap Costa Brava, Filet Stroganoff, Steack Diana, la sofisticada recepta de Becada flambé preparada davant del client, Pollastre a la Kíev, els primers mini popets saltejats amb all i julivert, Salmó salvatge amb la seva etiqueta de cartró del riu Eo, Angules a la bilbaina, Filet Wellington. Postres del pastisser Pepito com la gegant Milfulles de Crema Catalana, els Souflés de llimona, Grans Marnier o Xocolata, els Bunyols de poma flambés al Cointreau o la millor recepta de Barcelona de Crêpes Suzettes preparada davant del client. Les patates Souflés eren increïbles, grans i esponjoses, les Graufetes, les Pont Neuf, les alumetes, les palla, etc.,
Recordar alguns clients fidels del Finisterre, com Joan Miró, Doctor Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Juan Antonio Samaranch, Paco Godia, Juan Antonio Andreu, Fernando Coll, Gonzalo Comella, Tita Cervera i la seva parella Lex Barker, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Alícia de Larrocha, etc.,

El Finisterre va ser centre trobades per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses i banquers propers, com per exemple la família Botín, fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.

Portada de la carta del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)

El prestigiós cronista barceloní, en Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió.
A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina, els seus nous propietaris i socis, en Joan Durán, del Restaurant El Portús i Salvi Vila, de Darnius.

Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.

Logotip oficial del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)

Read Full Post »

Bon diumenge Bellaterra! Aquí teniu la recepta per a fer 6 boníssim Cruffins!

Cruffin Made in Bellaterra

La recepta dels Cruffins és força senzilla, però necessita temps per fer-la. Proposem que descobriu aquesta recepta per fer un diumenge al matí. Aquesta recepta presenta cruffins naturals, però és clar, els podeu aromatitzar al vostre gust, per exemple, amb melmelada o xocolata.

Ingredients:

Per a la massa:
400 gr. de farina qualitat 000 ceros
150 gr. de mantega + entre 50 i 100gr. mantega
20 gr. llevat de forner
150 ml d’aigua
40 gr. sucre
1 culleradeta de sal

Preparació de la massa:

Agafeu un bol gran i hi poseu la farina, 150 g. de mantega, llevat de forner, aigua, sucre i sal. A continuació, barregeu la massa durant 10-15 minuts amb un robot d’aliments (passat aquest temps, la massa ja no s’ha d’enganxar). Feu una bola i deixeu-la reposar 40 minuts amb un drap per sobre.

Donar forma als Cruffins:

Recolliu la vostra massa i doblegueu-la diverses vegades sobre si mateixa per desgasificar-la.

Dividiu la vostra massa en 6.

Estireu una porció longitudinalment en forma rectangular, el més fina possible. (Per evitar que la massa s’enganxi, recordeu posar farina a la superfície de treball).

Enrotlleu la massa i hi esteneu-hi una mica de mantega suau amb un pinzell.

Si les feu amb melmelada o sucre perlat, l’afegit es farà més endavant. Finalment, talleuel vostre rotllo en dos verticalment!

A continuació, torneu a enrotllar la massa i poseu-la en un motlle per magdalenes. Per a la melmelada, serà més tard. Tapeu els motlles amb un drap i deixeu-ho reposar 1 hora.

Cocció i conformació final:

15 minuts abans d’acabar el temps de descans, preescalfeu el forn a 180 °C. A continuació, coure durant uns 20-25 minuts.

Quan estiguin daurats estàn llestos. Retirar del forn, deixar refredar els Cruffins.

Finalment, afegiu-hi sucre llustre per sobre. Si voleu afegir melmelada o xocolata, feu un petit forat al centre del cruffin i introduïu-lo dins.

Bon profit i bona cuina!




Read Full Post »

L’Ajuntament d’Olot concedeix la Medalla de la Ciutat d’Olot a Cristóbal Colón, fundador de La Fageda

Cristóbal Colón, fundador de La Fageda 📷 Cedida

Reconeix la seva trajectòria “per haver liderat diferents projectes a Olot i a la Garrotxa per persones en situació de vulnerabilitat, contribuint a fer que la seva vida creixi en sentit i benestar”, ha explicat avui el Consistori.

I ha seguit: “També per haver iniciat un model pioner que parteix d’un projecte social amb visió empresarial, que ofereix productes de qualitat i que competeixen en el mercat i per haver atès sempre les necessitats de les persones amb discapacitat, oferint-los un projecte de vida, habitatge, entorn social, feina i suport familiar”.

Unes paraules que ens omplen els ulls de gratitud i molta energia per continuar treballant fidels a la nostra missió i contribuint a la millora del territori. Una vegada més, molt feliços i satisfets d’aquesta distinció!

L’entrega de la medalla serà el dissabte 9 de març a les 18h al Teatre Principal. Moltíssimes gràcies, molt agraïts!!

Tota la informació: https://www.olot.cat/pl217/ajuntament/comunicacio/actualitat/id8141/cristobal-colon-medalla-de-la-ciutat-d-olot.htm

Cristóbal Colón Palasí (Zuera, província de Saragossa, 1949) és un psicòleg i empresari català d’origen aragonès.

A 14 anys es va posar a treballar com a aprenent de sastre amb el seu oncle, després de la mort sobtada del seu pare. A 22 anys va treballar com a mosso en el sanatori Las Delicias de Saragossa i més tard ho va fer en diferents sanatoris mentals. Es llicencià en psicologia clínica per la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va especialitzar en laborteràpia. Considera que el treball pot ser un element clau en la rehabilitació de malalts mentals, i amb aquesta finalitat va crear el 1982 la cooperativa La Fageda SCCL junt a Carme Jordá de productes lactis al Mas Els Casals (Olot), amb l’objectiu d’atendre els disminuïts psíquics i els malalts mentals crònics de la comarca de la Garrotxa. El 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2010 va rebre el Premi Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla

Font: La Fageda, Wikipèdia,

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »