La varietat Vigatana és una ceba amb no gaire bona conservació. Varietat allargada i panxuda, de tons violacis, apreciada pel seu sabor fort i alhora dolç.
La dolçor i la manca de picantor són les característiques que la destaquen, i sembla estar relacionat amb la pluviometria de la zona d’origen.
Ceba Vigatana a la botiga Tot Agro de Sant Cugat del Vallès
HISTÒRIA La ceba vigatana és una de les poques produccions de ceba que encara es poden trobar a Catalunya. Aquesta ceba s’assembla a la de Figueres, i no se’n coneix l’origen però es ven al mercat de Vic de fa ja molts anys. Té el renom de ceba dolça perquè havia estat considerada així anys enrere, però l’evolució del gust i l’aparició d’altres varietats més dolces fa que hi hagi qui, avui, la trobi lleugerament picant.
DESCRIPCIÓ I PRODUCCIÓ La ceba vigatana és una varietat de l’espècie Allium cepa, de la família de les Liliàcies. És una ceba tardana, allargada, de pell violada, dolça i forta de gust. Els seus ceballots són molt apreciats. Per al bon creixement en una comarca freda com l’Osona calen espècies adaptades a climes freds, la qual cosa fa que només algunes varietats amb característiques específiques, com aquesta ceba, puguin plantar-se durant l’hivern. La llavor se sembra entre el novembre i el començament de la primavera. Un més i mig després, la planta brota, i dos mesos més tard ja apareixen dues o tres fulles i una ceba petita. A final de juny comença la collita. Un cop arrencada, la ceba es deixa assecar al sol entre dos i tres dies per tal que completi la maduració.
Ceba Vigatana a una cuina de Bellaterra
COMERCIALITZACIÓ I CONSUM La ceba vigatana es ven, principalment, al mercat de Vic, però també es pot comprar en petits establiments i botigues de verdura de la zona. Una part de la producció la compren els restaurants de la comarca que han decidit incorporar-la en la seva oferta de plats tradicionals. De sempre, aquesta ceba s’ha menjat sobretot amanida. També és molt bona per escalivar, especialment el ceballot, però aquesta és una pràctica de consum recent i els coneixedors d’aquesta varietat prefereixen consumir-la fresca
La pera de Sant Joan o pera Castell és un tipus de pera que destaca per ser les peres més primerenques i les més petites.
Cistella de peres Castell o de Sant Joan de Bellaterra
El seu origen és a Sant Boi de Llobregat, on un membre de la família Castells l’hauria importat des de Sud Amèrica a mitjans del segle xix. Va agafar branques per fer empelts, i així a la tornada a Sant Boi va començar a cultivar aquesta varietat. Aquest fet explicaria l’origen també del seu nom. Altres fonts situen el seu origen a Mallorca i parlen de la varietat mallorquina de Sant Joan.
La perera de Sant Joan és un arbre vigorós que produeix peres menudes de color groc verdós clar amb tint vermell a la banda on li dona el sol, que fan uns 4 cm de llargada amb un diàmetre aproximat de 3 cm. L’arbre floreix entre març i abril (com fan la resta de les varietats de pera) i els fruits maduren entre mitjan juny i principi de juliol. La seva polpa és blanca i cruixent i s’acostumen a menjar amb la pela i tot. Com a inconvenient té que es torna fàcilment bruna per dins i per tant no resisteix la conservació.
Passejant per Sabadell i l’Avinguda Zamenhof -nom del jueu polonès creador de l’Esperanto-, hem descobert La Bella Itàlia, una autèntica pizzeria napolitana.
Entrada de La Bella Italia
Dies després de portar una pizza Margherita a Bellaterra, hem tornat per gaudir-la in situ. Només entrar, veiem una lluminosa decoració amb tocs clàssics, i molt bé insonoritzat “per ajudar al descans del veïnat”, segons ens diu el seu patró Rafaele. Trobem el millor forn del món, importat i instal·lat per operaris vinguts del propi Napoli. Quin gust veure els seus “Pizzaoli Veraci” treballant la massa mare i fornejant l’autèntica Pizza Napoletana!
Pizzaioli Veraci en plena feina a La Bella Italia
La Bella Itàlia transmeteix qualitat i sobre tot honestedat, que tant ens cal en aquest munt de locals de restauració de Catalunya. Aquí, els preus són comparables als que trobem sovint als actuals locals de la pròpia Itàlia, i en particular, per Napoli i Roma.
Marinara i Margherita, dos pizzes estrella de La Bella Itàlia de Sabadell
Sorprèn l’amabilitat i atenció de tot el personal, els amables professionals que serveixen a taula, i els seus amfitrions, el matrimoni Fiorella e Rarafaele, que en tot moment vigilen i estàn atents a que tot vagi fluïd i ha plena satisfacció dels nombrosos visitants, sense oblidar les comandes per emportar a casa, sigui en persona, com a través de les plataformes actuals.
La Bella Itàlia bé podria guanyar el premi a la millor pizza de tota Catalunya, i com no, participar al campionat del món de pizzes. L’experiència bé adquirida a la ciutat de Napoli, pàtria d’aquestes elaboracions, sense oblidar els postres familiars elaborats per l’amfitriona Fiorella, d’origen peruà Itàlia, que des de la barra ho controla gairebé casi tot, amb ajuda del seu home Rafaele i Equip Professional.
Impecable ambient de La Bella Italia
Esmento aquesta notícia com a indicatiu que la pizzeria La Bella Itàlia de Sabadell no és una més, sinó que és un lloc on la pizza és objecte d’un treball d’autor, des de la selecció d’ingredients fins a l’aposta per receptes creatives, com l’actual plena de perfumades tòfones de temporada.
Aquest establiment, amb la seva barra, decorada amb làmpares de llàgrimes i cristall, trobarem unes fórmules culinàries basades en les pizzes més habituals i autèntiques 100% napolitanes.
Al migdia, La Bella Itàlia, ofereix un atractiu Menú Pizza a escollir, per només 12,50€, amb tot inclòs. Un dels seus apartats bàsic és el cafè Illy pur aràbica, servit com correspon, amb tota la seva crema, sigui ristretto, espresso, machiato o capucchino.
En aquest espai l’oferta canvia, adequant-se al peculiar estil de Fiorella i Rafaele, aportant els productes de mercat i temporada. Les pizzes estan treballades per mà experta, els ingredients originals es col·loquen sobre la base finíssima i corona napolitana, elaborada a partir de farines especials, tot portat del propi Napoli
Detall de la Margherita i l’oli artesà picant de La Bella Italia
Totes les pizzes de La Bella Itàlia, tant les clàssiques anomenades napolitanes, és a dir, les impecables Margherita o Marinara napolitana, con la creativa dedicada a l’ex jugador Diego Maradona, -que fou del F.C. Barcelona, com un 10 del Napoli, es preparen amb ingredients molt cuidats i seleccionats, des de la mozzarella de búfala al tomàquet, i com no, també italià.
Els preus honestos que podem trobar aquí són més que justificables, per la seva qualitat rigorosa, res té a veure amb altres pizzeries de batalla. No és el mateix un parmesà de pedigrí dubtós, que un altre elegit amb cura, amb trenta mesos d’envelliment, o pura mozzarella de Búfala.
Fiorella e Rafaele atents des de la barra de La Bella Italia
Sabent que el plat fort serà una pizza, cal triar uns primers en què la mozzarella de búfala tingui protagonisme, però els seus plats de pasta al dente són impecables. Ah! El seu oli d’oliva picant és únic, elaborat a diari pel seu autor Rafaele, i el toc perfecte de la seva muller Fiorella.
La Margherita i la Marinara, riques, sucoses, estaven de campionat. Molt bona la salsa de tomàquet, amb un punt just de liquiditat, més el perfum precís de l’alfàbrega fresca. Després d’aquest pas per la tradició napolitana, varem provar una de les creacions de Fiorella: La Panna Cotta amb confitura de fruites del bosc, la seva menta fresca i groselles vermelles.
Panna Corts amb fruits de bosc de La Bella Italia
Entre altres postres, molt ajustades de dolç, no hi falta el Tiramisú, tot això resolt segons els criteris creatius de la pastissera Fiorella. El servei, desenfadat, però atent, està dirigit pel Rafaele, que sap jugar amb la manera peculiar d’entendre l’espectacle que proporciona una pizzeria especial, que s’està guanyant dia a dia, el públic del Vallès. Bona cuina i Buon Appetito!
Florence Maneschi, directora general de Badiani per la península Ibèrica, ha convocat avui, 22 de juny de 2023, els mitjans de comunicació, amb la presència de Josep Maria Vallès, nou alcalde de Sant Cugat del Vallès), per mostrar la nova botiga Gelateria Badiani, nascuda a Florència l’any 1932. Al finalitzar l’acte, Bellaterra Gourmet ha tastat els diferents gelats, tot brindant per l’èxit amb Cava Català.
Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat i Florence Maneschi, directora general de Badia i per la Península Iberica
La Gelateria Badiani va ser oberta l’any 1932 per Idilio Badiani com a lleteria i gelateria al costat dret de Viale dei Mille cap a l’estadi Artemio Franchi. Uns anys més tard es van traslladar al 19/r al mateix costat del carrer. Aquí van néixer els primers semifreddi, preparats sobretot durant l’hivern. Idilio Badiani es va traslladar a la ubicació actual, Viale dei Mille 20/r, a principis dels anys 60, creant un espai clàssic i elegant de gelateria, pastisseria i cafeteria. En un curt període de temps, la Gelateria Badiani es va convertir en un referent a Florència tant per als turistes com per als florentins. Des d’aleshores, ingredients nobles i naturals, de gran qualitat, combinats amb experiència i competència, han marcat la producció de gelats i pastisseries de Badiani.
La família Pomposi es va fer càrrec l’any 1993, renovant i ampliant l’espai tant de venda com de producció. Avui dia encara és l’empresa familiar de Pomposi que manté els alts estàndards d’història i tradició del gelat, el Buontalenti i la pastisseria artesanals florentins.
Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat, visitant la Gelateria Badiani a la Plaça Octavià de Sant Cugat del Valles
Breu visió general de la família Pomposi
Orazio Pomposi va arribar a Florència l’any 1959, fent-se càrrec d’un cafè al centre històric de la ciutat, a Via Calzaiuoli, amb la intenció de començar a produir gelats artesanals. El 1961 va començar la producció del seu primer gelat. L’any 1966 la inundació de l’Arno ho va escombrar tot. Amb grans sacrificis va aconseguir reiniciar el negoci de recent creació. Uns anys després Oriazo Pomposi es va convertir en un referent per a altres gelaters de la ciutat i de la resta d’Itàlia, dedicant la seva vida a protegir i difondre la tradició i l’artesania del producte. El 1993, juntament amb els seus fills Patrizio i Paolo, es va fer càrrec de la històrica gelateria Badiani. 1997 Orazio va vendre la botiga de Via dei Calzaiuoli.
Florence Maneschi mostrant de Gelateria Badia a l’alcalde de Sant Cugat Josep Maria Vallès, i mitjans de comunicació
Actualment Patrizio i Paolo Pomposi segueixen sent els propietaris de la històrica Gelateria Badiani.
Paolo Pomposi comenta: “Sempre he tractat el gelat des que era petit a l’empresa familiar. El meu pare Orazio va començar a fer gelat l’any 1961 a la botiga del centre històric de Florència. Em vaig especialitzar en la producció de gelat artesanal d’alta qualitat, concretament Buontalenti, el primer i real nascut a Badiani.
Florence Maneschi presentant els diferents sabors de gelats Badiani
Vaig assistir a nombrosos cursos d’actualització professional de producció de gelats i semifreddo. Des de fa uns anys també sóc “jutge qualificat de tastadors” de gelats i sorbets. Estic portant el Buontalenti per tot el món perquè tothom descobreixi què és el “veritable gelat del passat”. El meu secret és no utilitzar cap truc, excepte escollir els millors ingredients i combinar la meva passió amb molta creativitat”.
Ens desplacen des de Bellaterra a Barcelona per descobrir Badiani,una gelateria artesana que ens han recomanat i que acaba d’obrir les seves portes a l’Eixample de Barcelona.
Badiani Gelato Firenze 1932, al carrer Roselló, 232, de Barcelona
Badiani va néixer a la ciutat Toscana de Florència, l’any 1932. Només traspassar la porta de la botiga, ens transporta a les millors gelateries que hem gaudit durant anys a diferents ciutats italianes. La Dolce Vita és tastar el seu insuperable gelat de festuc, el sorbet de xocolata negra, i un munt d’especialitats. Els enamorats i boixos del festuc també podem comprar el pastís gelat d’aniversaris i celebracions, tot recordant que hauria d’arribar a taula, -com a màxim en 30 minuts-, el contrari hauríem de portar la nostra nevera de platja amb gel per transportar-lo, i ens arribi en perfectes condicions.
BADIANI, FIRENZE 1932
La primera botiga Badiani es va obrir al centre de Florència el 1932. Després d’una llarga carrera gelatera, Idilio Badiani va passar les regnes a Orazio Pomposi i els seus dos fills, Paolo i Patrizio. Paolo Pomposi, conegut com el “geni creatiu del gelat”, va portar el nom de Badiani a les altures. El 2015, l’Icònic Gelat Italià va fer el salt i va fer el seu gran debut a Londres i ara novament el dóna per arribar a Barcelona.
Pastissos gelats de xocolata i avellanes La Dolce Vita, i el de festuc, amb tres capes de Buontalenti realçades per un xarop de festuc californià. Uns plaers indispensables pels amants dels festucs i la xocolata
BUONTALENTI, L’ARQUITECTE DE LA BELLESA
Es diu que l’arquitecte renaixentista i geni creatiu Bernat Buontalenti és el creador del gelat. Per impressionar una delegació espanyola a Florència, va organitzar un extravagant banquet que va acabar amb una obra mestra: una crema congelada a la qual havia afegit la rara i acabada de descobrir especia, el sucre.
No obstant, va ser Caterina de Medici, llavors Reina de França, qui va ajudar el gelat a assolir la fama internacional que té avui. Per enlluernar els seus convidats, va fer que el seu equip de pastissers florentins preparessin el gelat, que se servia al final dels àpats importants. Aquests dignataris estrangers van portar amb si la recepta del gelat i la van posar de moda a tot Europa.
Tauletes interiors al Badiani de Barcelona per degustar les seves cremes gelades artesanals
POMPOSI, L’ARQUITECTE DEL GUST
Pomposi va néixer i es va criar al voltant del gelat ja que el seu propi pare era un expert gelater. Ben aviat va comprendre que podia portar l’art del gelat encara més lluny a través de la creativitat i la investigació. Com Buontalenti, va estudiar l’arquitectura del sabor i com ressaltar les millors qualitats dels ingredients genuïns.
En commemoració del gran arquitecte florentí, Bernat Buontalenti, Pomposi va crear un sabor de gelat basat en la seva recepta original del Renaixement. El Badiani Bountalenti s’ha convertit en un sabor mundialment aclamat, cosa que demostra que la combinació de pocs ingredients genuïns i un gran mestratge del gelat segueixen sent molt apreciats avui dia.
BADIANIGelato Firenze 1932 Carrer Rosselló, 232 (08008 Barcelona) hola@badiani1932.com
Sortir de Bellaterra i ramblejar per la propera Sabadell sempre és un plaer, més quan el cap de setmana tota La Rambla es tanca al trànsit i un munt de famílies aprofiten per gaudir d’aquest gran espai ple de vida comercial.
Anna Alarcón , vídua de Santiago Molina (Segona generació de la xurreria La Floresta)
Aprofitem el ramblejar, -com ho diuent els que ho fan per Les Rambles de Barcelona-, per apropar-nos al les cèntriques Xurreries La Floresta i gaudir dels xurros que et fan al moment, siguin el clàssic o les porres, sense oblidar els boníssims bunyols de vent, grans xuxos farcits de crema, les patates xips, o les seves famoses escorces, etc.,
Mentres esperem la sortida del xurros calents, ens saluda l’amable Senyora. Anna Alarcón, vídua de Santiago Molina, (Segona generació de La Floresta), qui ens mostra orgullosa el mural plè de fotografies familiars antigues en blanc i negre.
Impecable Xurreria La Floresta de la Placa de La Concòrdia de Sabadell
Xavier Andrés Carreter, un autèntic professional i amfitrió, ens atén en família a la seva modernissima Xurreria La Floresta de la Plaça de La Concòrdia, així com també els seus familiars a les altres del Taulí i a l’Avinguda Francesc Macià (Davant El Corte Inglés).
Xurreria La Floresta va començar amb aquesta popular tradició l’any 1924 quan va obrir la seva primera parada, única a Mallorca. Després ja van obrir a Catalunya.
Per tant, hi ha relleu generacional per a una tradició familiar després de 94 anys, passant de pares a fills, de fins a cinc generacions, una artesania gastronòmica que mantenen, i acreditada a la ciutat de Sabadell.
Mural de fotos antigues a la Xurreria La Floresta de Sabadell
Tal com Xurreria La Floresta ens informen, elaboren els seus propis productes des de l’any 1924, mantenint sempre l’experiència i receptes familiars, de pares a fills, com han fet aquestes 5 generacions. Així que quan aneu de Bellaterra a Sabadell, penseu d’apropar-vos per gaudir d’uns dels millors xurros de Catalunya, tot recordant que també disposen de xurreries mòbils, que poden aportar a les vostres festes familiars a Bellaterra.
LLUÍS TORRES|La recepta de Faves i Pecorino Romano que Bellaterra Gourmet ha degustat a Osteria del Borgo de Cesano, a la regió del Lazio de Roma, neix com una tradició dels antics romans per celebrar l’arribada de la primavera, un dinar ric, saborós i poc exigent. Es s consumeix tradicionalment pel Dia del Treball, l’1 de maig, a tota la regió del Lacio (Roma)
Versió moderna de Fave e Pecorino a Osteria del Borgo (Bracciano/Roma)
A més de ser un excel·lent aliment, ric en nombroses propietats beneficioses, al llarg del temps han sorgit llegendes i símbols al voltant de la fava. La fava és esmentada a la Bíblia i en textos clàssics que testimonien la seva presència a les terres mediterrànies ja en l’època neolítica.
Una curiositat relacionada amb la fava fa referència als grecs, que creien que la forma i el color d’aquest llegum estaven relacionats amb la mort, les supersticions i els sinistres presagis. Segons Pitàgores, la beina de mongeta representava l’accés al món dels morts i que les llavors tancaven les seves ànimes. Precisament d’aquí neix la tradició a Grècia de menjar faves el 2 de novembre.
Fins i tot la història del pecorino es remunta a l’antiga Roma i s’esmenta en textos antics com els de Plini el Vell i Hipòcrates. Es va descriure el mètode d’elaboració i la seva capacitat de conservació gràcies a l’alt contingut en sal i propietats nutricionals. Precisament per això, el pecorino era considerat l’aliment per excel·lència dels legionaris abans d’una batalla.
De la unió de faves i pecorino, aquí teniu una de les receptes més famoses de la tradició culinària romana. Senzill tant com a plat com com a preparació, a base d’alguns elements com faves, formatge pecorino, ceba, amanida mixta i vinagre. És una de les receptes típicament romanes a la qual pots fer algunes modificacions al teu gust, com afegir pebre, substituir la ceba per all.
Osteria del Borgo de Cesano anunciant l’1 de maig les faves fresques
Però el toc de classe és afegir llesques de pa casolà torrat al plat per gaudir millor de les faves i el pecorino.
Osteria del Borgo de Cesano anunciant algunes de les seves especialitats
El 1931 la Gran Fonda de Oriente canvia el seu nom a Hotel Oriente. Durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzat pels sindicalistes de la CNT, que el van utilitzar com a hospital, banc de sang i per allotjar periodistes que cobrien el conflicte. Després del conflicte va reprendre la seva activitat per continuar el seu paper de donar llit a les grans celebritats que estaven de pas per Barcelona. Va ser el cas de Maria Callas (1923-1977), el torero Manolete (1917-1947), que va donar fins a 70 espectacles a La Monumental de Barcelona. Federico García Lorca (1898-1936) va compondre la coneguda cobla Ulls Verds juntament amb el cantant Miguel de Molina (1908-1933) i el lletrista Rafael de León (1908-1982) a la Granja Orient, als baixos de l’hotel.
Façana de l’Hotel Orienten de Barcelona
El 1955 es va deixar caure per aquí ni més ni menys que l’actor Errol Flynn (1909-1959), que es trobava a Barcelona rodant la pel·lícula Rapsòdia real. Com era d’esperar tenint en compte la seva fama de faldiller i gresca, va utilitzar l’Hotel Oriente com el centre d’operacions de les seves conquestes. Els cronistes de l’època expliquen que li agradava sopar als Caragols i prendre les copes al desaparegut Cafè Milà, per la qual cosa La Rambla també va ser testimoni de moltes de les seves aventures. Potser això va contribuir que a terres catalanes s’estengués la llegenda que era capaç de tocar el piano amb onze dits
L’Hotel Oriente és un hotel de Barcelona, protegit com a cultural d’interès local. Ubicat al districte de Ciutat Vella, la Gran Fonda d’Orient és un edifici entre mitgeres situat a la cantonada nord de l’illa delimitada per la Rambla, la plaça de Sant Josep i els carrers Nova de la Rambla, de Sant Ramon, del Marquès de Barberà i de la Unió.
Restes d’uns nínxols mortuoris i el claustre, reconvertit al saló més emblemàtic del local |XAVI CASINOS
Durant l’Edat Moderna, el Raval i, en concret, la façana cap a la Rambla va acollir la construcció de nombrosos establiments de religiosos que defugien l’angosta ciutat vella. El 1652, els franciscans, “framenors” en català, van fundar en aquell lloc el Col·legi de Sant Bonaventura per acollir els estudiants de cànons, teologia i filosofia. Aquest edifici construït gràcies a la generositat de Pablo Canales, seria construït en dues fases: a la primera, entre 1652 i 1670, es van aixecar el claustre i el refectori; a la segona, a partir del 1779, el mestre de cases municipal Pere Serra i Bosch, va construir l’església i altres dependències annexes seguint les alineacions imposades per al nou bulevard projectat a la Rambla. Amb la Desamortització de Mendizábal, el 1835 els frares menors van abandonar l’edifici, que seria destinat a dependències policials fins al 1838. Aquest mateix any s’instal·laria la Maquinista Terrestre i Marítima, fins que el 1841 vendria l’edifici a l’hostaler italià Franco Durio. Aquest convertiria el Col·legi en un hotel conegut com la Gran Fonda d’Orient, que obriria les portes el 21 d’abril del 1842.
Sortida de l’Hotel Orienten cap a Les Rambles
Al setembre de 1862, es va allotjar a la Fonda Oriente Hans Christian Andersen, en el seu viatge per Espanya.
Posteriorment, l’hotel va habilitar el Saló de les Sirenes, amb frescos de Ramón Casas. En 1882 l’edifici seria totalment reconstruït per Julio Marial segons un projecte d’Eduard Fontserè i Mestres signat l’any anterior. El nou edifici que va substituir el Col·legi només va conservar a l’interior l’estructura de l’antic claustre i refectori, destruint la resta de dependències. El claustre va ser convertit en el que avui es coneix com a Saló Condal, un espai ricament ornamentat pels decoradors Eduard Alentorn, Rafael Atché i Josep Carcassó. El 1925 va obrir les portes, als baixos de l’hotel, la Granja Orient, un cafè decorat per Antoni Utrillo que seria definitivament destruït el 1986. El 1929 la façana va ser reestructurada mitjançant la construcció de la falsa galeria d’arcs de fusta adossats a l’entresòl i la planta baixa.
Porta principal de sortida a Les Rambles
Durant la Guerra Civil, l’hotel va ser col·lectivitzat i reconvertit en hospital militar i banc de sang. L?última bomba caiguda sobre Barcelona detonant a sobre de l?hotel, que va patir greus desperfectes. El propietari, José Gaspart, va fer reconstruir l’ala afectada i, havent recuperat el mobiliari (que havia estat requisat) va reobrir les portes de l’establiment.
A partir d’avui, Diada de Sant Jordi 2023, podeu encarregar el llibre a Víctor i el seu Equip de laLlibreria Paper’s de Bellaterra
Bellaterra.Cat a visitat la parada d‘Anna Schuler per Sant Jordi 2023 a la Plaça Reial de Barcelona i ens ha comentat com va idear el seu llibre “Supervivència en la Cocina” Un libro de cocina para Estudiantes
Sóc Anna Schuler i actualment tinc 17 anys. Aviat aniré a fer l’Escola de Cuina de Suïssa.
A la meva edat no molta gent sap cuinar, la majoria ni tan sols sap on són les olles a casa seva, per aquest motiu he decidit posar les coses més fàcils a tots aquests joves que se’n van de casa per seguir amb els estudis i no han trepitjat mai una cuina.
He recopilat més de 60 receptes fàcils, ràpides, econòmiques i en gran mesura, també sanes, perquè la seva introducció a la cuina els sigui més senzilla.
Cap FastFood no podrà millorar els sabors de casa…..
La majoria de les receptes són les que acostumo a menjar a casa i d’altres han estat transmeses de generació en generació.
Així doncs, amb aquest llibre l’èxit està garantit.
Què aprofiteu! Anna Schuler
Anna Schumer a la presentació del seu llibre Diada de Sant Jordi 2023
Cada any, quan veiem les pastisseries plenes de pastissos amb figures de xocolata, guarnits amb plomalls de colors i pollets de feltre, o la figureta del personatge de moda entre els més petits, ens ve al cap aquesta pregunta: d’on ve la tradició de fer la mona per Pasqua?
Mona i ous de Pasqua a una casa de Bellaterra
Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Tradicionalment, les festes s’han relacionat amb el menjar en totes les cultures i en la nostra, hi ha coques, pastissos i dolços per a cada celebració.
Assimilar les festes paganes
A diferència de tots els altres actes de Setmana Santa, la de menjar la mona és la que té un caràcter més festiu. De fet, la resta de celebracions estan relacionades amb la Passió, el patiment, i la crucifixió de Crist, un episodi gens alegre de la vida de Jesús. Però, com que el relat cristià acaba amb la resurrecció, va anar bé fer-ho coincidir amb les antigues tradicions paganes que es feien per aquesta època, que celebraven la primavera, el bon temps i el despertar de la natura que torna a florir.
Per això podem dir que la de menjar la mona per Pasqua és la tradició més pagana de la Setmana Santa. És la celebració de la primavera.
Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit catòlic, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.
Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu.
En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.
L’ou, símbol de la Pasqua
Ous frescos de Pasqua pintats de colors
Entre l’ou i la gallina, no estarà mai clar, però entre l’ou i la mona, no hi ha dubte, primer va ser l’ou. Totes aquestes celebracions de fertilitat i de vida tenen un símbol: l’ou.
Coincideix en el moment en què les gallines ponen més i, per tant, no és estrany que es faci servir també en el pastís de Pasqua. En algunes cultures, com l’anglosaxona, també es relaciona amb el conill que també és molt prolífic en aquesta època. En general, és temporada de procreació dels animals.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura –per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist–. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu blog.
“L’ou es vinculava a la gènesi del món i l’inici de cada nou cicle biològic”, diu. Pels egipcis era símbol de la creació, ja que de l’ou de la vida o l’ou mare va néixer el sol, el seu Déu. Pels grecs, tenia un sentit místic, “es considerava una síntesi perfecta dels quatre elements: la closca s’identificava amb la terra; el rovell amb el foc; la clara amb l’aigua; i l’espai comprès entre la closca i la clara amb l’aire”. Fins i tot el bramanisme indi recull el simbolisme de l’ou com a font de vida i creació del món.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura
Per què se li diu mona?
Conills de xocolata per la mona de Pasqua a la pastisseria Bonaparte de Bellaterra|ARXIU
La relació amb les tradicions de diferents pobles antics amb la mona pot explicar també l’origen de la paraula, que segons historiadors és incerta. Entre els possibles orígens d’aquesta tradició hi ha qui la relaciona amb les “muniquies”, celebracions que els grecs dedicaven a Artemisa amb ofrenes, entre els que podria haver-hi coques o pans. Podria haver derivat a “monus” l’adaptació llatina que significa ofrena. Un altre origen de la paraula llatina provindria de l’àrab antic, on la “muna” era un tribut que es pagava amb productes del camp, coques i ous.
També hi ha qui ho lliga amb les “pascorals”, festes dels pastors romans que celebraven amb coques, o la celebració celta de la primavera o Beltane, on també es feien unes coques de civada amb ous a sobre.
Però sembla que hi ha més consens entre filòlegs i lingüistes a pensar que mona ve d’una altra paraula llatina “munda”, en plural “mundum”, unes paneres guarnides, que s’omplien sobretot de coques i pastissos que els romans oferien durant el mes d’abril a Ceres, la deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat, segons el lingüista Joan Coromines. Mentre que al diccionari Alcover Moll atribueix un altre significat a “munda” que derivaria del llatí “annona munda” vianda, neta i bonica.
També es relaciona la mona, per la seva similitud, amb la festa jueva de la Mimuna, la festa que comença la nit de l’últim dia de Péssah o Pasqua Jueva. Hi ha historiadors que justifiquen la presència també de mones al nord d’Àfrica i la relació amb la tradició jueva en aquest lloc al fet que valencians i menorquins establerts a Orà, a Algèria, durant el segle XIX, van importar el costum de fer la mona i menjar-la al camp el dia de Pasqua. En deien “casser la mouna”. De fet, la mona apareix en receptaris algerians actuals dels “pieds noirs”, francesos nascuts a Algèria. Això explicaria també que trobem la “mouna”, la mona a França, que haurien portat els “pieds noirs” en el seu retorn a França.
La tradició limita la mona als 12 anys
Així, doncs, aquesta tradició amb arrels arreu de la Mediterrània i a Europa, es manté viva als territoris de parla catalana.
Al segle XVII ja era costum que els padrins o avis regalessin la mona a fillols o filloles, nets o netes –i fins i tot nebots o nebodes i fills o filles, segons el lloc–, el dia de Pasqua Florida, Dilluns de Pasqua. També hi ha llocs on es regala el Diumenge de Rams o fins i tot el Dimarts de Pasqua.
La tradició diu que la mona ha de tenir tants ous com anys té l’infant que la rep, fins a un màxim de dotze. La raó per la qual els infants rebien la mona fins als 12 anys era perquè en aquesta edat solien fer la confirmació o la comunió.
Branca de Pasqua amb els seus ous
Actualment, la confirmació és un sagrament que es compleix molt poc i la comunió ha deixat de ser, per a la mona, una limitació per rebre-la. A les comarques més meridionals es manté la forma més tradicional de la mona, coques de briox o de pa dolç amb ous. És a partir de l’arribada de la xocolata al segle XVIII que la mona es va anar transformant. Sobretot durant el segle XIX quan els ous es van substituir per ous de xocolata, –primer farcint els naturals i després fent-los totalment de xocolata–, fins a construir tota mena de formes, sobre bases de pa de pessic, gema, mantega i fruits secs a partir del segle XX.
En algunes comarques els ous es pinten de colors. Altres variants, més a Ponent, lliguen els ous amb tires de pasta.
Els altres noms de la mona
Les coques tradicionals encara es troben a les pastisseries i també se’n diuen, pel tipus de pasta, “cristines” (o més antigament “cristianes”).
Al País Valencià és on hi ha més variants de pastissos que es mengen per Pasqua. La tonya és la més semblant a la mona tradicional, té forma d’un brioix amb l’ou dur al damunt, es menja al sud del País Valencià i Múrcia.
També hi ha el “panou” (que significaria pa amb ou), un pa dolç semblant a la tonya, que es menja per Pasqua, però que es pot trobar tot l’any. També se’n pot dir “coca d’aire” perquè és molt flonjo, o “pa socarrat” perquè fa una mica de crosta de color torrat.
En algunes regions la pasta podria tenir formes d’animals, fet que podria explicar que hi ha qui cregui que se’n diu mona per l’animal.
Tot i que, l’Alcover-Moll diu que “és un costum desconegut a les Illes Balears”, el cert és que hi trobem pastissos exclusius de Pasqua com les panades (dolces o salades) a Mallorca, les formatjades a Menorca o els flaons a Eivissa. Com altres dolços que també es fan per Pasqua com els bunyols o els crespells.
Sigui com sigui, la tradició es manté viva, i que com a tal evoluciona, per celebrar la vida i el retorn –o resurrecció– de la primavera.
BELLATERRA.CAT 