BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 22 de juliol de 2024

LLUÍS TORRES| Bona notícia pel sector de la restauració saber que el Nou Port Olímpic de Barcelona, està a punt d’obrir per a la Copa Amèrica després de 4 anys d’obres i eliminant el conflictiu oci nocturn. L’oferta de l’espai del Port Olímpic, de 24.000 metres quadrats, centrat en la qualitat, la diversitat culinària i el disseny.

Té un mirador, espais amplis i locals preparats per a empreses nàutiques, a més d’un Balcó Gastronòmic que obrirà entre finals d’agost i principis de setembre

Ja es pot passejar pel nou Port Olímpic de Barcelona, que s’ha reobert al públic aquest diumenge després de quatre anys d’obres. Es tracta d’un espai de 20.000 metres quadrats –l’equivalent a tres illes de l’Eixample– dedicats al passeig, la gastronomia, la nàutica i l’economia blava, que volen acostar i connectar encara més la ciutat al mar.

Els restaurants, botigues i empreses nàutiques que s’hi han instal·lar, però, encara no han obert. Els establiments de l’anomenat Balcó Gastronòmic ho faran a finals d’aquest agost i principis de setembre de 2024.

Es tracta d’onze restaurants –dedicats a la cuina catalana, menjars internacionals o una gelateria, entre d’altres. L’oferta culinària de l’espai quedarà de la manera següent:

Cuines del món:

El Tribut
Super Local
Casa Carmen
Grup Sagardi
Pantea Group
El Cangrejo Loco
La Fonda del Port Olímpic
La Barca del Salamanca
La Taberna Gallega de Marcos

Aperitiu: Platets

Cuina catalana de fusió: Vraba

Al Port Olímpic ja no hi haurà locals d’oci nocturn, que han quedat fora del projecte després d’anys de queixes dels veïns per problemes de convivència, soroll, robatoris, baralles i, fins i tot, morts violentes.

On hi havia discoteques s’han instal·lat empreses de recerca i innovació vinculades al mar, a més de companyies nàutiques.

El moll de Mestral és ara una plaça de 10.000 metres quadrats amb diversos locals destinats a aquestes empreses relacionades amb l’economia blava.

Des de l’Ajuntament de Barcelona esperen més de 50 empreses que generin 150 llocs de feina. També hi ha diversos espais d’esbarjo on es programaran activitats per a la ciutadania.

El nou accés que uneix l’avinguda del Litoral amb el moll de Mestral, tant per a vianants com per a vehicles, elimina barreres i desnivells per generar un espai més amable i proper al veïnat. Han desaparegut les terrasses dels antics locals d’oci nocturn i s’ha construït una gran plaça amb zones de passeig i ombra, jardineres i grans espais oberts.

Damunt dels restaurants s’hi han instal·lat quatre pèrgoles amb plaques fotovoltaiques que, segons l’Ajuntament, conformen el conjunt fotovoltaic urbà més gran de la ciutat amb 3.560 metres quadrats de superfície total i que generaran 825.000 kWh/any, l’equivalent al consum mitjà de 360 habitatges.

També s’ha naturalitzat parcialment els 2.000 blocs de formigó que protegeixen el dic de Recer –l’espigó on hi haurà el mirador– i s’han immergit 50 biòtops submarins per afavorir la presència de flora i fauna marina.

A punt per a la Copa Amèrica

La transformació del Port Olímpic s’ha accelerat per poder lluir la reforma coincidint amb la Copa Amèrica de Vela, que es farà entre l’agost i l’octubre. Una cita esportiva que vol ser un revulsiu per al Port Olímpic, com ho van ser els Jocs del 92 que van veure néixer l’antic Port Olímpic, inaugurat el 1991 i que va acollir les proves de vela de Barcelona 92.

El port es va convertir en un reclam turístic i gastronòmic durant dècades, i un dels centres neuràlgics de la nit a la ciutat. L’espai es va anar envellint i degradant i el gener del 2023 es va tancar els restaurants que hi havia per donar pas al projecte de renovació que ha quedat enllestit aquest estiu.

Font: 3Cat, Ajuntament de Barcelona

Read Full Post »

LLUIS TORRES|Avui us presentem un article que exposa com era la feina dels cambrers barcelonins i com s’organitzaren per millorar les seves condicions de vida durant les dues primeres dècades del segle XX, moment en què ja es pot parlar de l’aparició del turisme modern a la nostra ciutat.

L’autor d’aquest text que podeu trobar al nº 83 de la revista Recerques, desembre de 2023, és de Manel Masó que va estudiar Història a la UAB, va ser professor de Secundària i ha realitzat el Màster d’Història Contemporània i Món actual de la UB.

A la primera part de l’article, bàsicament introductòria, l’autor fa una breu referència a les diverses societats obreres de cambrers de l’època, com ara, La Alianza, La Concórdia o la Fonda Marítima i dibuixa  el perfil dels cambrers – nombre, nacionalitat, gènere – així com el tipus d’establiments on hi treballaven (cafès, fondes, restaurants, cases de menjar, hotels…).

A la segona part, el text descriu com era la feina d’aquests treballadors. L’autor observa, inicialment,  l’organització del treball diferenciant entre la feina fixa i l’eventual que sembla era molt significativa – els banquets –  i en parla també de l’aprenentatge de l’ofici que prenia un caràcter pràctic ja que no hi havia escoles professionals. D’altra banda, el text analitza les condicions laborals i especialment, la problemàtica de la festa setmanal que va generar conflictes importants durant el període i el tema del salari i la propina sobre el quals les opinions eren diverses i, sovint, enfrontades.

En tercer lloc, l’autor observa l’alt nivell de desocupació que arribava al màxim durant l’hivern i el significat paper de l’intrusisme professional, a vegades potenciat pels patrons, i relacionat amb les empreses de col·locació i el paper que jugaren les dones que, evidentment foren rebutjades en un ofici que prengué un marcat caràcter masculí.

Finalment, el text comenta la relació complexa dels cambrers amb els patrons fondistes – des del 1890 hi hagué una forta associació de fondistes que publicà la revista El Viajero – així com la que tingueren amb els seus companys de feina, els cuiners, que sembla que tampoc fou gens fàcil.

La tercera part de l’article estudia els mecanismes que elaboraren les societats obreres per millorar les seves condicions de vida i laborals. Especialment, La Alianza, la més nombrosa – arribà a superar el miler d’associats – defensà sempre posicions obreristes bé, denunciant comportaments de patrons o comandaments intermedis, o bé, emprant la mobilització i la vaga. A més de donar a conèixer l’organització interna de la societat que acollia cambrers i ajudants, l’autor destaca el servei de col·locació laboral que des dels inicis La Alianza utilitzà per a lluitar contra la desocupació i l’intrusisme. No se n’oblida el text de les pors més immediates dels obrers, la previsió i la salut. Si bé, com moltes altres societats de l’època La Alianza creà una Germandat o Montepio per donar protecció els treballadors en cas de malaltia o accident, l’element que diferencià la nostra societat fou La Quinta de Salud La Alianza, una clínica creada el 1904 que tingué un èxit fulgurant i es convertí en una de les institucions fonamentals de la sanitat catalana al llarg del segle XX. Finalitza l’autor destacant la potenciació de la socialització i del nivell cultural dels cambrers que dugué a terme La Alianza. D’una banda, en destaca el paper bàsic de la seu social com a recurs econòmic – el Cafè recollia fons essencials per a la supervivència de la societat – , com a lloc de reunió i organització i, finalment, com a element lúdic i d’oci mitjançant la sala d’actes on es celebraven obres de teatre o conferències. No oblida l’autor el paper desenvolupat per la revista, La Unión de cocineros y camareros de Barcelona que, exposava la problemàtica laboral i social del moment als cuiners i cambrers barcelonins, sovint escrita per ells mateixos.

Ens comenta l’autor que aquest article forma part d’un estudi més ampli que està duent a terme sobre l’ofici de cambrer des del segle XIX fins el 1939 a la nostra ciutat.

L’interessa, d’una banda, observar com es va anar creant l’ofici durant el segle XIX mentre el turisme modern encara no havia arribat a Barcelona, i d’altra banda, quan aquest turisme va anar prenent un caràcter modern – especialment a partir de l’Exposició Universal de 1888 – com els cambrers van intentar cohesionar el seu ofici creant societats obreres com La Alianza i exercint el seu dret de mobilització per millorar les seves condicions laborals i de vida en relació a la patronal fondista i a l’administració espanyola.

Font: Manel Masó, Recerques

Read Full Post »

Bellaterra, 17 d’abril de 2024

LLUÍS TORRES| La crònica Plaer i Transgressió la va publicar el periodista gastrònom Ignacio Medina al seu llibre “Los ritos del lujo” Ediciones Tiempos de Hoy, el mes de desembre de 1988.

L’Enciclopèdia  Catalans defineix el luxe com “Abundància, profusió, de coses en què hom pot fer de més o de menys”. Aquesta és, però, una concepció mesquina del luxe, el concepte múltiple i canviant de la qual es troba en la societat occidental profundament imbricat amb el del plaer i la seva recerca a través dels sentits, de l’exercici de la sensualitat.

No hi ha una definició clara del luxe.  De la mateixa manera que no n’hi ha del plaer i que la de la sensualitat es mou en un mar d’ambigüitats que veiem canviar al llarg de la història.

Ens han dit que la sensualitat, l’exercici del que és sensual, és la manera d’obtenir plaer a través dels sentits.  Fins aquí arriba la definició.  A partir d’aquí hi ha la història del comportament de l’home al llarg del temps, en un moviment cíclic que imposa a cada moment uns límits fixos i precisos a la recerca ia l’exercici del plaer sensorial, de vegades negat, convertint-lo en un  exercici metafísic, i impulsat d’altres, plasmant-lo en manifestacions concretes.

La sensualitat en el Renaixement va ser l’exercici del que és concret, el plaer a mans plenes, demostració desbordant de la capacitat de l’home per procurar-se el gaudir, plasmat de vegades en manifestacions brutals.

Al llarg de la seva història, l’home ha centrat gran part de la seva activitat a la recerca del plaer a través dels sentits.  El luxe és la forma màxima de distinció de l’individu en el camí del plaer, allò que el diferencia dels qui l’envolten o el que utilitza per acostar-se als seus mites.  Però el luxe és també una sensació íntima, basada en el plaer assolit més que en el poder aconseguit o en una grollera sensació densuperioritat. La societat concentra al voltant de la gastronomia una bona part dels seus esforços per exercir el luxe, creant els seus propis mites.  La luxúria del Champagne, la raresa del vinagre de Mòdena, la deliciosa perfídia del Foie-gras, l’exclusivitat del Château d’Yquem, la peculiaritat de l’oparta a l’escassetat del Pernil de porc ibèric. 

Alguns restaurants han estat elevats a la categoria de mite i els seus propietaris i caps de cuina han estat situats sobre l’altar del prestigi social.

Davant dels ritus hi ha un luxe íntim, personal, basat en la recerca del plaer a través del poc conegut.  Un plaer que no és a les pautes marcades per la majoria sinó a l’individu.

PLAER I TRANSGRESSIÓ PER IGNASI MEDINA

La gastronomia proporciona innombrables pretextos per a la transgressió. La de la pròpia naturalesa n’és un.  Els moviments de defensa de la natura, embrancats en la desigual batalla per recuperar tot allò que l’home destrueix, faciliten en alguns casos un plaer afegit: el de la transgressió conscient de les normes.  Com el que pot proporcionar la carn dolça i saborosa del petit esquirol vermell castellà, que he pogut menjar furtivament a prop de Burgos en la recuperació d’una antiquíssima recepta que la vol preparada amb pinyons, ametlles i panses, els seus aliments naturals.
O les subtils anques de granotes.  O els cruixents i saborosos ocellets fregits.  He de confessar que experimento un gran plaer quan algun amic de la costa de Catalunya m’anuncia que ha rebut una tortuga que va caure a les xarxes d’algun vaixell i no es va poder deixar anar.  La seva sopa és sobrenatural.

Hi trobo un doble plaer.  El que proporciona el mer fet de menjar-la i el que aporta la transgressió.  Perquè la violació conscient de la norma és immoral, però també és plaent.  Al llarg de la història, la gastronomia o el menjar, com es prefereixi, ha estat implicada entre les fonts del plaer més procaç i llibertí;  aquell que implica la violació de totes les normes.
  Hi ha determinats aliments o begudes que s’erigeixen en mecanismes per obtenir altres plaers.  Així, el xampany és el vi de la seducció, un instrument per obtenir plaers més grans.  No és el gaudi en si, sinó una via per arribar, sensualment, a un plaer superior.
  El poder afrodisíac que s’atribueix al marisc, les sensacions que és possible obtenir amb determinades espècies, l’efecte inquietant del xampany, la subtil sensualitat del caviar i la dolça embriaguesa del porto són sensacions que s’obren davant nostre mogudes per alguns dels grans mites  de la gastronomia occidental.  I, tanmateix, per a homes integrats en altres cultures serien elements estranys i segurament menyspreats.
  Què pot suposar una cullerada de caviar per a un dels súbdits del rei Tupou IV, a l’illa de la Tonga, a la Polinèsia?  La seva cultura practica un culte peculiar al cos.  És el pes el que marca la posició social i revela el poder econòmic.  Com més volum, més benestar.
  Un japonès obtindrà amb un meló –que normalment valdrà més de vint mil pessetes– sensacions molt similars a les que a Espanya s’aconsegueixen en menjar una llagosta.
  El luxe no es troba únicament en la qualitat de l’objecte.  De fet, no existiria si no fos capaç de provocar sensacions tan fortes.  El plaer del poder exercit de forma permanent;  el de qui té la il·lusió d’aconseguir-ho durant uns minuts;  el mer delit proporcionat pels sentits…
  Hi ha moltes maneres d’entendre el luxe.  Jo ho veig com una emoció intensa.  Per altres és la consecució d’un plaer que diferencia i, com a tal, capaç de proporcionar una gran satisfacció: sentir-se entre els privilegiats.  Altres, els menys, ho conceben com un exercici natural, i entre ells n’hi ha que busquen el luxe com a demostració pràctica del seu poder.
En aquest llibre he volgut recollir les dues maneres de concebre el luxe.  L’alternativa dels grans mites gastronòmics i la que es plasma en una concepció íntima i purament sensorial.  Així, juntament amb el Caviar, el Champagne, el vinagre de Mòdena o el porto, al costat dels grans mites públics de la Restauració europea, apareixen altres alternatives, de vegades evidents, d’altres menys, que configuren també una visió quotidiana del luxe gastronòmic.
Cada individu concep els seus propis luxes.  És per això que aquest llibre no parteix d’una ciència exacta.  De totes maneres, les coses no representen sempre el que són sinó el que signifiquen.  Algú que no recordo va dir que no hi ha forma de realització més bonica que una mentida que és creguda pels altres… i per un mateix.  Possiblement, en aquesta frase hi ha la clau de tota la història.

IGNACIO MEDINA

Font: Llibre Los ritos del lujo, Ignacio Medina, pàgines 33 a 35.

Read Full Post »