Bellaterra Gourmet comparteix amb el veïnat de Bellaterra la recepta de Tiramisù per 6 persones a l’estil d’Angi
TIRAMISÙ ESTIL ANGI (Recepta per a unes 6 persones)
INGREDIENTS 500 g de Mascarpone
5 ous frescos ecològics
5 cullerades de sucre en pols
24 melindros
2 tasses de cafè aràbica sense sucre
2 cullerades d’Amaretto di Saronno
Cacau en pols Nesquik sense sucre
PREPARACIÓ Separa les clares dels rovells.
Batre els rovells amb el sucre fins que s’espesseixi.
Afegir el Mascarpone i barrejar bé fins aconseguir una barreja cremosa i consistent.
Muntar les clares a punt de neu. (Una mica de sal ajuda que muntin millor).
Barregeu la crema del Mascarpone amb les clares muntades fins aconseguir una crema homogènia.
Barrejar el cafè fred aràbica i l’Amaretto di Saronno en un bol i xopar els melindros . Col·locar la meitat dels melindros al fons dels bols individuals o tasses al gust, cobrint-los amb la meitat de la barreja feta amb els ous i col·locar la resta dels melindros. Cobrir-ho tot amb la part sobrant de la barreja.
Empolvoreu el Tiramisú amb el cacau Nesquik en pols utilitzant un tamís.
Cobrir amb paper de forn (perquè no agafi olors del frigorífic).
Deixar reposar a la nevera almenys durant 4 hores (ideal és que reposi durant unes 10 hores).
Les cocteleries barcelonines Paradiso i Sips, primer i tercer millors bars del món
El Two Schmucks, també de la capital catalana, se situa en setena posició del rànquing World’s 50 Best Bars
Cocteleria Paradiso Barcelona|CEDIDA
Estat parat davant de la porta d’una nevera en una botiga de pastrami normal, és difícil imaginar què et podria enfrontar a continuació. Esteu a punt de trepitjar el majestuós bar de fusta corba de Dalí que és Paradiso, el millor bar del món 2022, patrocinat per Perrier . Un cop dins, les sorpreses segueixen arribant, començant amb l’espectacle Supercool Martini, que utilitza una barreja de ginebra “supercooled” per construir un iceberg al got. També hi ha un nou menú, fresc de la imaginació del creatiu en cap i copropietari Giacomo Giannotti.
En el passat, els temes han abastat la màgia i l’espai, i aquest any la inspiració és l’Evolució de la Humanitat. Dels 15 còctels nous, proveu Fleming, inspirat en el descobriment de la penicil·lina, que explora la fermentació amb una vora d’espores de bolets. Però per a un drama més estètic, el més calent és On Fire, un còctel de punx de llet per compartir, amb bourbon, xerès oloroso, tahini, moniato i llet fumada. Servit en un plat clar i rodó, amb guarnicions creades al laboratori Paradiso per representar els avantpassats de la humanitat asseguts al voltant d’un foc, el còctel utilitza un làser per crear una flama que fuma el vi de Jerez. Les begudes no es veuen ni saben així enlloc sinó a Paradiso.
La cocteleria Paradiso, del carrer Rera Palau de Barcelona, ha aconseguit aquest dimarts la primera posició del rànquing World’s 50 Best Bars. D’aquesta manera millora la tercera posició que havia aconseguit l’any passat.
Cocteleria Sips de Barcelona|CEDIDA
El Paradiso ha superat el londinenc Tayer + Elementary, que ha repetit la segona posició del 2021, i el també barceloní Sips, situat al carrer Muntaner, que ha completat el podi amb la tercera posició i que s’ha endut el guardó a la cocteleria que més ha ascendit en la llista, concretament des del lloc 37 d’ara fa 12 mesos. En setena posició s’ha situat un altre local de Barcelona, el Two Schmucks, del carrer Joaquim Costa. La presència estatal entre els 50 millors bars del món s’ha completat amb el madrileny Salmon Guru, que ha quedat en quinzena posició.
PARADISO BARCELONA
Carrer de Rera Palau, 4, 08003 Barcelona
Amb un bar de l’illa al centre de l’escenari, Sips és el concepte de bar modern: aquí els cambrers i les seves creacions són l’espectacle. I amb dos dels taquillers més taquillers del món de la cocteleria, Simone Caporale i Marc Alvarez, és tot un espectacle.
Durant el dia, Sips té una sensació més suau, amb una decoració de color rosa i verd pastís que fa que sigui un lloc accessible a primera hora del vespre, però a mesura que cau la nit i les llums s’atenuen, es transforma en un refugi fosc i sensual. És l’hora de l’espectacle: agafeu un menú i prepareu-vos per deixar-vos impressionar amb còctels amb un alt enginy tècnic. Molts són clàssics reorientats, com la Caipirinha, feta amb un masticador per arrodonir l’amargor, o, per a la màxima diversió a la taula, pregunteu si Heliodora està disponible.
Aquesta màquina mexicana tornejada a mà d’època ofereix “gel rapat” d’aranja com a base, abans que una pipeta gigantesca deixi caure xerès a la copa i el Daiquri Heliodora es completi amb rom i llima. Tot es complementa amb una pastissera de grau Michelin, que deixa les seves creacions a la porta de Sips cada dilluns al matí. Espereu els gustos del deliciós paté en croûte i el parfait de foie gras al bar guardonat amb el premi Nikka al més alt escalador del 2022.
Una figa no és una fruita qualsevol. De fet, ni tan sols és una fruita. Estrictament parlant, les figues són flors invertides.
Les figueres no floreixen de la mateixa manera que altres arbres fruiters com els ametllers o els cirerers.
Les figues tenen una història molt curiosa. En primer lloc, tècnicament no són una fruita, sinó una infrutescència (un conjunt de fruites). I en segon lloc, necessiten una vespa sacrificada per reproduir-se, un insecte que mor dins la figa.
En poques paraules, les figues són una mena de flors invertides que floreixen dins d’aquest gran capoll fosc amb tons vermellosos que coneixem com a figues. Cada flor produeix una sola nou i una sola llavor anomenada “aqueni”.
La figa està formada per diversos aquenis, que li donen aquesta característica textura cruixent. Per tant, quan mengem una figa, estem menjant centenars de fruites. Però el més increïble és el procés especial de pol·linització que necessiten les flors de figuera per reproduir-se.
No poden dependre de si el vent o les abelles porten pol·len com altres fruites, per la qual cosa necessiten una espècie coneguda com a vespes de la figa. Aquests insectes transporten el material genètic i li permeten reproduir-se. Per la seva banda, les vespes no podrien viure sense figues, ja que dipositen les larves dins del fruit. Aquesta relació es coneix com a simbiosi o mutualisme.
Actualment, la gran majoria de productors d’aquesta fruita ja no necessiten la feina de les vespes. La majoria de les varietats de figues per a consum humà són partenogenètiques. Això vol dir que sempre donen fruit en absència d’un pol·linitzador.
“Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona
La Taula de les mestres de l’Escola Sagrada Família de Barcelona al saló blau del restaurant Via Veneto |ARXIU BELLATERRA GOURMET
El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia “La Taula”. La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix. Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial. Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa. A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.
Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès. En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això ; i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca. El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola. També hi figurava Alberto Closas. Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.
Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins. Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.
Saló blau del restaurant Via Veneto de Barcelona, inaugurat l’abril de 1967 |BELLATERRA GOURMET
La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín. Gastronòmicament es va començar amb bon peu. Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel. Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció. Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.
També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era cosa de cometre inprudències. La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat. Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla. Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè; Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.
Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l. Te el feillet bell i és prim i alt.
Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat; també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor. Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes. Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa. Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions. Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.
Tot i que s’havia acordat no convidar polítics. En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides; Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn; Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.
També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C. Barcelona.
Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.
Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA
Biografia d’Oriol Regàs i Pagès
Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.
La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA
Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.
Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.
Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i
juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.
El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia
Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fou fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970.
Restaurant Via Veneto (Barcelona) PROSPECTE PUBLICITARI ANYS 1970
Pocs mesos després d’inaugurar Bocaccio també s’obria el restaurant Via Veneto.
El seu nom es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, llavors Calvó Sotelo, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.
El projecte de Via Veneto el tenia encallat i vam convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, vam anul·lar la col·laboració.
S’havia creat una societat mercantil a nom del meu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel meu pare, el meu germà Xavier, jo mateix. I la meva tia Maria Castells. Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític. També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.
Encarreguem la decoració al meu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 40 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.
També Xavier va ser l’autor del famós logotip de Via Veneto.
Logotip del restaurant Via Veneto de Barcelona|BELLATERRA GOURMET
És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.
Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada. L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.
El primer maître i director va ser Manuel Jiménez Camas, un expert amb idiomes que mai no va controlar la situació. D’altra banda, jo era conscient de les meves limitacions com a restaurador i que sota cap concepte Via Veneto podia en aquell moment representar una competència per al Reno de Antonio Julià o el Finisterre de Milagros i Garcia, dos restaurants amb molt d’ofici que pràcticament es repartien al públic poderosos de la ciutat, al migdia en dinars de negocis i de nit en un món festiu i familiar.
El nostre únic avantatge era el servei.
Crec que aconseguim donar el millor de la ciutat, encara que reconec que en alguns tocs i innovacions ens passem de vegades pel que fa a cures, detalls i delicadeses.
El risc de la cuina sofisticada i irregular del xef Àngel Pastor el compensem amb la qualitat al servei. En aquest apartat Jiménez va realitzar una tasca positiva, creant les bases per desenvolupar un eficient servei a Via Veneto que ha estat sempre el seu millor emblema i que encara perdura.
Els començaments van ser molt durs. Hi ha una anecdota que refreixa amb claredat el desconcert en què ens movíem: vaig considerar que, atesa la categoria que ens proposàvem assolir, necessitàvem tenir en nòmina un sommelier, però en aquella època encara no existien bons enòlegs i el que vam escollir oferia als clients el Señorito de Sarrià en lloc Señorio de Sarria. Sense comentaris.
Des de la mateixa inauguració figurava en nòmina un jove cambrer de grans qualitats, José Monje Canut, que aviat esdevingué el gran protagonista del restaurant. El 1970 el vaig nomenar director. A la cuina, com a xef, hi figurava M. González, procedent del Jockey de Madrid. Es tractava d’un cuiner sense rival i de consciència bohèmia, a qui els agradava, a les hores lliures, dibuixar, pintar i tocar el piano.
Via Veneto, en certa manera, va ser víctima de les meves pròpies contradicions. Amb una clientela d’empresaris, membres de l’alta burgesia de la ciutat i autoritats del franquisme, em resultava difícil de compaginar la meva visió particular d’una societat més justa que no estigués sotmesa a una dictadura interminable.
En una ocasió, quan José Monje ja havia estat nomenat director, despatxant amb ell li vaig dir: Monje, aquest és un negoci per a vostè i per a mi. Vostè perquè ho porta i jo perquè m’ho he inventat.
A partir de llavors vam començar a comprar les participacions dels altres socis i el 1978 vam constituir la societat José Monje S.A. a parts iguals. Al cap de tres anys, el 1981, quan jo estava muntant Up & Down, es va queixar que, amb això, faria la competència a Via Veneto, i, com que no hi estava d’acord, volia vendre les seves accions o comprar les meves. Així doncs, li vaig vendre el meu cinquanta per cent a terminis i es va acabar una llarga relació que havia durat catorze anys.
Després em vaig adonar que li havia d’haver proposat que Via Veneto, mitjançant un contracte públic i rendible, es fes càrrec de la cuina d’Up & Down.
Des de llavors Monje, que ha seguit una línia irreprotxable a Via Veneto, va voler minimitzar qualsevol passat en consonància del cognoms Regàs, tant és així que fins i tot quan el 2000 va rebre un merescut homenatge de la seva trajectòria professional de la resta de restauradors de Barcelona, segons em van dir, va esborrar el meu nom de la llista de convocats.
Per sort, aquesta situació s’ha normalitzat i la nostra relació avui dia és del tot sincera i afectuosa. Tots dos hem recobrat la nostra autèntica i llunyana amistat, i esperem que s’hi afegeix el seu fill Pere, que ja col·labora en la direcció del restaurant.
A la festa del 40 Aniversari del Via Veneto, Monje va tenir en el seu discurs un entranyable record per a mi. No ha permès mai que pagués quan he anat a sopar a casa seva, motiu pel qual he anat molt poques vegades. Tot i això m’agrada anar perquè conec encara diversos dels seus empleats i el pas per Via Veneto em porta sempre càlids records.
Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011) CEDIDA
Biografia d’Oriol Regàs i Pagès
Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.
La Montesa Impala amb què va participar en les 24 Hores de Montjuïc el 1963|CEDIDA
Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.
Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.
Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i va ser un dels fundadors de la revista L’Avenç juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.
El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Recepta Angi de tomàquets ecològics assortits del vostre hort km0 en salmorra.
INGREDIENTS: 900 gr. de tomàquets cherry i branca – 1 llitre d’aigua – 6 Fulles de llorer – Sal marina al vostre gust – Pebre negre en gra – 1 Toc de sucre al vostre gust – 3 Culleretes de llavors de fonoll – 6 Dents d’all sensers al cop de puny
PREPARACIÓ: Possar a bullir l’aigua en una cassola amb la sal marina i el sucre fins que es desfaci i reservar fora del foc.
Depositar els tomàquets assortits en parts iguals en 3 pots de vidre amb tots els ingredients barrejats per capes.
Finalment abocar l’aigua sobre els tomàquets. Deixar refredar i tapar.
Guardar-los al vostre rebost fins el moment de gaudir-los.
La pandèmia i la guerra a Ucraïna han fet augmentar el preu de productes essencials
En aquesta situació, moltes persones busquen noves maneres d’alimentar-se que s’adeqüin millor a la seva vida i a la seva butxaca
B. Pareja / S. Muñoz|Esmorzar, dinar i sopar. Alguns també berenar. Hi ha qui pica entre hores. O a mitjanit. Algú és més de menjar ràpid, d’altres prefereixen el menjar d’hores i hores fent xup-xup. Alguns son més de salat, altres de dolç o altres que el picant és la seva passió. Hi ha qui menjaria una vaca sencera cada àpat i d’altres que han triat una dieta sense carn. Menjar poc, menjar molt, menjar de pressa o menjar lent. Hi ha tantes maneres de menjar com persones. Ser conscient de què ingerim i com ho fem és vital per tenir una bona vida. Hi ha persones que ja se n’han adonat i han canviat els seus hàbits. Moltes d’altres no ho han fet, ja sigui per ignorància, indiferència o per l’esforç –tan psicològic com econòmic– que suposaria fer aquest canvi.
“Cada vegada hi ha més gent que aposta per una dieta sana”, sentencia Mònica Carreira. Ella és dietista i nutricionista, i valora que aquesta tendència a menjar sa es pot atribuir a una “moda”. De totes maneres hi afegeix: “Benvinguda sigui aquesta moda.” Segons l’experta, els joves es cuiden molt més que en comparació a fa anys. “Ara fan més esport, hi ha molta menys gent que fuma i molts tenen consciència sobre el que mengen”, argumenta Carreira. Assenyala que un dels factors per entendre aquest canvi pot ser la gran quantitat de referents televisius, esportius… que aposten i promouen una alimentació saludable. No només les persones estan canviant la seva manera de menjar, sinó que bars i restaurants també estan virant cap a oferir menjar més saludable i de proximitat. Sobre la durabilitat d’aquesta “moda”, Carreria creu que “quan una persona adquireix uns hàbits, ho fa per mantenir-los”, és per això que considera que l’alimentació saludable ha arribat per quedar-se a la vida de moltes persones.
Diferències geogràfiques
Viure en un poble o viure a la ciutat fa variar el preu dels aliments i, per tant, la qualitat de l’alimentació. Així ho explica Carreira, qui considera que “és més fàcil menjar bé i barat en un poble que a Barcelona, ja que els aliments es poden aconseguir directament d’un pagès”. La clau d’aquest sistema és la falta d’intermediaris. Una persona de l’àrea metropolitana paga l’aliment però també el transport, els treballadors que l’organitzen, el col·loquen, el cobren, la llum i lloguer d’un local…
Qui més qui menys s’ha vist en la necessitat de canviar els seus hàbits alimentaris “i sovint de forma inconscient”, assenyala el portaveu de l’associació de majoristes Mercabarna i expert en aviram, Josep Capdevila. “La pandèmia ha provocat canvis en la forma de viure i, directament, en la forma d’omplir el cistell de la compra. Bé sigui perquè la crisi obliga a gastar menys en alimentació, perquè es dona prioritat a l’oci, perquè s’ha pres consciència que cal menjar més sa…”, explica. Capdevila recorda que tant la pandèmia com l’esclat de la guerra ha provocat un encariment del preu de molts productes, o fins i tot la inexistència al mercat, “i això també té efectes sobre la nostra tria”. En aquest sentit, la dietista Mònica Carreira coincideix que “la crisi provocada per la pandèmia ha derivat en un encariment de preus que obliga la gent a escollir. Hi ha famílies que tenen consciència sobre el menjar sa, però d’altres comprometen l’alimentació a costa d’altres despeses”. Carreira també ha observat una tendència a la compra de productes processats com salsitxes, hamburgueses o botifarres, ja que són més assequibles que el tall.
El representant de Mercabarna explica que des de l’associació s’ha detectat un decreixement en el consum de carn, que no afecta l’aviram, i un augment de productes com l’ou o els productes vegetals. I no només això: Carreira observa que es prioritza el producte de fora pel fet de ser més barat davant del local. “El plàtan d’aquí és més car que la banana de lluny.” Capdevila també opina que molta gent ha rebaixat la seva exigència a l’hora de menjar en un restaurant –“es conforma amb allò que li ofereixi el restaurador”, però que també hi ha qui, malgrat que persegueix un producte barat, “exigeix que sigui saludable”. Josep Capdevila, finalment, considera que la digestió dels nous hàbits alimentaris “serà lenta” però que “la revolució que estem vivint s’acabarà d’aquí a pocs mesos, perquè moltes persones ja hauran triat com volen menjar”. Per la seva banda, el catedràtic emèrit de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona, Abel Mariné, explica que en el seu cas no té la sensació que la pandèmia hagi deixat en herència uns canvis radicals a l’hora de menjar i, a tot estirar, detecta algunes persones que seleccionen el menú “amb més consciència pel que mengen”. El que aquest expert constata com una realitat és que l’encariment de molts preus “dificulta l’accés d’algunes famílies a determinats aliments i obliga a modificar la cistella de la compra per optar per productes més assequibles”. I alerta que el problema “anirà a més, sobretot pel que fa als cereals, com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, afectant especialment els països de l’Àfrica”.
FOTO: Calendari de Pagesos
Interrogat sobre què significa menjar bé, Abel Mariné respon que és tan senzill com “menjar variat, amb predomini dels productes vegetals, i en el cas de la gent jove no pot faltar la llet i els seus derivats”. També aconsella incloure la carn en la dieta, en una quantitat que no superi els setanta grams diaris o, el que vindria a ser el mateix, els cinccents grans setmanals. “I menjar a poc a poc”, afegeix.
Sobre aquest tema, la dietista Mònica Carreira assenyala que una manera de menjar bé i més barat és escollir els productes de temporada, perquè el fet de pagar menys pel transport abarateix l’aliment. Més enllà de la fruita o la verdura, el peix també és de temporada. “Comprar en mercats o establiments petits –afirma Carreira– obre la possibilitat a gaudir d’aquest tipus d’informació, una informació que no es té en un súper o hipermercat.” El catedràtic emèrit Abel Mariné subratlla que menjar bé “és una via per evitar determinades malalties”, alhora que recorda que l’esperança de vida de les persones “s’allarga o s’escurça en funció de la dieta que seguim”. Per a aquells que volen aprimar-se o eliminar alguns aliments de la seva dieta, recomana fer-ho sempre guiat per un expert. Les xarxes socials –i internet en general– van plenes d’informació al voltant de la nutrició, dels bons hàbits alimentaris i sobre com baixar de pes. Seguint el consell de Mariné, Mònica Carreira avisa que “internet és una eina molt útil on també podem trobar molta informació falsa o que realment no sigui beneficiosa per a la nostra salut”.
El preu de menjar bé
Els nutricionistes estan dividits respecte si menjar bé és car o no. “Personalment –diu Correira– penso que no. Sí que és més car que menjar malament, però és que menjar malament surt massa barat.” “Esmorzar un iogurt natural de qualitat amb uns bons cereals serà molt més car que tres berlines d’1 euro, quan a més tens esmorzar per a tres dies”, afirma la dietista. Amb pocs euros es pot fer un menú per a una família sencera, però el valor nutricional dels productes escollits possiblement serà baix. Aquests productes es caracteritzen pel fet de contenir una alta quantitat de sucres, conservants, additius o d’altres substàncies.
El preu del bon menjar pot ser un impediment per a moltes persones que es plantegen un estil de vida més sa, ja que famílies amb problemes econòmics es veuen forçades a decidir si menjar malament o menjar menys quantitat.
L’Amaro (‘amarg’ en italià, plural amari) és un tipus delicor d’herbes italiana que sol prendre’s després dels àpats com a digestiu.
Col·lecció privada d’Amari
Sol ser amarg i dolç, de vegades ensucrat, amb un contingut en alcohol habitualment entre el 16 i el 35%. L’amar sol produir-se macerant herbes, arrels, flors, escorces i pell de cítrics en alcohol, ja sigui en licors neutrals o vi, barrejant després de filtrar amb almívar i deixant envellir la barreja en tonell o ampolla.
Es produeixen comercialment dotzenes de varietats, sent les més difoses les de Averna, Ramazzotti, Lucano i Montenegro. Un amar típic està elaborat amb diverses (de vegades diverses dotzenes) d’herbes i arrels. Alguns fabricants enumeren amb cert detall els ingredients a l’etiqueta de l’ampolla. És típic que l’amaro inclogui: genciana, angèlica i quina, així com melissa, revetlla, ginebró, anís, fonoll, cúrcuma, gingebre, menta, farigola, salsa, llorer, picor, pell, , ruda, ajenjo, sauc i centáurea menor.
Molts fabricants remunten la seva recepta o producció al segle XIX. Les receptes van sorgir sovint a monestirs o farmàcies.
Els amari solen prendre’s amb gel i un tros de llimona, o barrejats amb tònica.
L’amar no s’ha de confondre amb l’amaretto, un altre licor italià que és dolç i està aromatitzat amb ametlla o els pinyons de fruites com l’albercoc, ni amb el maró, un vi vermell sec italià de Valpolicella
La capital catalana té 29 estrelles Michelin i dinou restaurants amb els millors guardons mundials.
82 per cent de visitants de l’Estat que han viatjat a Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per la gastronomia.
Alguns dels grans xefs catalans, amb responsables de Turisme de Barcelona, ahir|TB.
Mireia Rourera|La capital vol atraure turisme cultural i de qualitat Una campanya turística reuneix els millors xefs a la Fundació Miró Una de les millors cares de Barcelona i Catalunya són els seus xefs. Alguns d’ells es van trobar ahir a la Fundació Miró per, des de les altures de Montjuïc, des d’on es veu tota la ciutat, presentar al costat de Turisme de Barcelona la nova campanya La revolució gastronòmica continua a Barcelona. La idea és apostar per l’alta gastronomia com a marca de la ciutat i pels successors d’aquells cracs de la cuina –Ferran Adrià, Santi Santamaria, Joan Roca i Carme Ruscalleda– que ara fa vint anys van catapultar la cuina catalana al cim del món. “Volem tornar a posar la gastronomia en el centre del relat de Barcelona”, va dir Eduard Torres, president de Turisme de Barcelona, que va reconèixer que la campanya també és una manera de donar suport a un sector que ha patit molt durant la pandèmia, tot i que ara, amb les piles ja posades, torna a ser un imant per als paladars més exigents del món (que, també, vol dir turistes d’alt poder adquisitiu). “Volem mostrar la millor cara de la ciutat”, va dir el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, que no amaga que el turista gastronòmic és dels que més interessa que vinguin a la ciutat. “El debat no és «turisme, sí» o «turisme, no». El debat és «turisme de qualitat»”, va explicar, i va destacar que, a més, els turistes que venen a menjar en algun dels millors restaurants del món de Barcelona també estan interessats en la cultura i viatgen tot l’any; per tant, desestacionalitzen i desconcentren. La campanya vol reivindicar la sostenibilitat i la innovació, i és una aposta pels productes de proximitat, la cuina mediterrània i l’experimentació.
Entre els molts xefs que ahir van ser a la Fundació Miró, hi havia Oriol Castro, que, amb Eduard Xatruch i Mateu Casañas, han fet del Disfutar (dues estrelles Michelin) el cinquè millor restaurant del món segons The World’s 50 Best Restaurants, i el jove Joseba Cruz, el “nòmada” de Le Clandestin que cuina amb productes del bosc.
LA XIFRA
82 per cent de visitants de l’Estat que han viatjat a Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per la gastronomia.
Una ciutat d’estrelles culinàries El 68% dels visitants de Barcelona declaren que la segona activitat que més han dut a terme durant la seva estada a la ciutat és la degustació de gastronomia, segons Turisme de Barcelona, que també destaca que un 65% de la despesa del visitant que ve a la capital catalana es destina a menjar i beure. Si es parla del visitant espanyol, les xifres ho diuen tot: el 82% dels que han viatjat o s’han escapat a Catalunya i Barcelona en els darrers dos anys ho han fet per gaudir d’una experiència gastronòmica.
El gran prestigi dels establiments i cuiners catalans fa que la visita als restaurants sigui un motiu únic i suficient per visitar la ciutat, diu Turisme de Barcelona.
La capital catalana té 29 estrelles Michelin i dinou restaurants amb els millors guardons mundials. Amb tres estrelles, hi ha l’Àbac, de Jordi Cruz, i el Lasarte, de Martín Berasategui, amb Paolo Casagrande com a cap de cuina. I llavors venen els restaurants de dues estrelles: Cinc Sentits, Cocina Hermanos Torres, Disfrutar, Moments i Enoteca. I els restaurants amb una estrella: Aürt, Oria, Alkimia, Dos Palillos, Hisop, Hofmann…
En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.
«Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos.» (Maria Nicolau)
Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.
Entusiasta, inconformista i hilarant, maria nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis collectius i la vivència íntima. Per què l?olla és l?invent primordial de la civilització? què ho fa, que els pastissos s?inflin al forn? com és que només comprem salmó i lluç, tenint el mediterrani ple d?altres varietats de peix? en aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.
Irreverent, inconformista, molt més que un llibre de receptes. Una crida a retrobar el plaer de la cuina quotidiana i a viure amb sentit comú.
Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix?
Sobre el llibreCuina! O Barbàrie:
Això no és un llibre de receptes convencional. Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra la síndrome del no-tinc-temps i l’absurditat d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.
Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.
Maria Nicolau (La Garriga, 1982) CEDIDA
Maria Nicolau (la Garriga, 1982) és cuinera d’ofici i per vocació. Durant més de 20 anys ha treballat en nombrosos restaurants a Catalunya, Espanya i França. Actualment viu a Vilanova de Sau, Osona, on condueix el restaurant de cuina catalana El Ferrer de Tall. La podeu sentir a El Matí de Catalunya Ràdio i la podeu trobar fent soroll a les xarxes i en diferents programes de televisió. Sobretot, la Maria és una entusiasta, perquè li apassiona el que fa i perquè no troba distinció entre allò que és i allò a què es dedica.
Font: Maria Nicolau, Ara Llibres, FNAC, La Central
BELLATERRA.CAT 