La façana de la Passió: els moments claus de la seva cronologia

El passat juliol vam donar per finalitzada la façana de la Passió amb la col·locació de la darrera peça que mancava en el conjunt escultòric de la Resurrecció: el llençol que cobria el cos de Jesucrist. Amb aquesta fita històrica, hem volgut fer un repàs dels moments claus d’una façana que abraça des de la mort fins a la resurrecció, i que Gaudí va projectar en sortir d’una malaltia que el va situar molt a prop d’aquest fatídic moment. Sabem que en va fer diversos dibuixos, ja que en algunes fotografies del seu obrador se’n veu més d’un. D’aquests, avui ens n’han arribat dos, un datat de l’any 1892 i l’altre del 1911: amb el primer va estudiar les càrregues i va concretar la inclinació de les columnes i el programa iconogràfic complet; amb el segon va definir amb molt de detall l’aspecte general de la façana, el despullament i la mort que perseguia. Després, el 1917, va completar aquest segon plànol dibuixant a un costat un monument dedicat al bisbe Torras i Bages, amic personal de l’arquitecte.

1954: COMENÇA LA CONSTRUCCIÓ 

Gaudí va voler que el temple comencés a créixer amb la façana del Naixement, la façana de l’alegria del Nadal, per atreure l’atenció i els donatius per a les obres. Així, no va ser fins al 1954 quan, sota la direcció de Francesc Quintana, qui va ser l’arquitecte director des del 1939 fins al 1966, es van excavar els fonaments de la façana de la Passió, que es van omplir amb formigó armat amb vells raïls de tren, cedits per Renfe.

Un cop recuperada l’economia de postguerra, va començar l’aixecament de les quatre torres, a càrrec de l’equip d’Isidre Puig Boada, que va ser arquitecte director fins al 1974. Des del 1971, va compartir la direcció amb Lluís Bonet Garí; tots dos havien conegut personalment a Gaudí i havien rebut directament les seves ensenyances, i això era una bona garantia de fidelitat al projecte original que sempre ha caracteritzat els continuadors de l’obra. Bonet Garí, que va ser director de l’obra fins al 1983, és qui va veure acabats els quatre campanars de la façana. Corria l’any 1976.

1986: ARRIBA SUBIRACHS I LA INCOMPRENSIÓ 

Malgrat que dues dècades després d’haver començat les obres s’havia aconseguit finalitzar la part arquitectònica de la façana de la Passió, quedava encara la part escultòrica i simbòlica, que s’ha allargat fins ara. I en aquest aspecte hi ha un nom clau: el de l’escultor Josep Maria Subirachs, qui va ser proposat el 1986 per l’aleshores arquitecte director Jordi Bonet i Armengol. Subirachs ja era un reconegut escultor i va redistribuir les escenes de manera cronològica, ordenant-les segons el viacrucis, per fer el missatge més entenedor.

Subirachs es va traslladar a viure al temple, ja que va voler submergir-se totalment en l’obra per impregnar-se completament del seu esperit inspirador, tal com havia fet Gaudí. Al cap d’un any i mig, el 1987 es col·locava a la façana la seva primera escultura, la de la Flagel·lació. A partir d’aquí, any rere any es van anar col·locant escultures seves.

Malgrat tot, el seu estil, modern i trencador, no va ser ben paït per una part de la societat local i va ser durament criticat des dels sectors que no havien entès Gaudí quan deia que volia que aquesta façana fos l’expressió contrària a la del Naixement i que arribés a fer por. «És tota ella d’arestades formes geomètriques simplicíssimes, nua d’ornamentació, solament repòs i estructura. Hi sentim la desolació, la suspensió de la vida i el regirament de la natura que acompanyaren la divina tragèdia», deia. Tot això ho recollia molt bé la manera natural i pròpia de fer de Subirachs.

A més de la part escultòrica, Subirachs també es va encarregar de les portes de bronze, que s’integren en el seu discurs cronològic del viacrucis. Les centrals, les dels Evangelis, van ser les darreres a ser col·locades, l’any 2000, i són les que van acabar de consolidar la crítica favorable a la gran obra de l’escultor. La darrera escultura de Subirachs que es va col·locar, el 2005, va ser el gran Crist ressuscitat, també en bronze però daurat amb pa d’or, que penja al pont superior entre els dos campanars centrals.

2018: ES COL·LOQUEN LES ÚLTIMES ESCULTURES

L’any 2001 la construcció a la façana avançava amb el tancament entre els campanars centrals, la construcció del finestral de la Resurrecció i la col·locació de la gran rosassa el·líptica, i entre el 2014 i el 2016 es va completar el joc de divuit columnes del porxo superior.

Encara, però, quedaven per col·locar els conjunts escultòrics que coronen el frontó: el lleó de Judà i el moltó d’Abraham, als extrems i, al centre, la Creu Gloriosa amb els àngels, tot encarregat a l’escultor Lau Feliu. D’altra banda, a dins del porxo superior mancava el conjunt del Sepulcre Buit, amb les tres Maries i l’àngel, que es va encarregar a l’arquitecte i escultor Francesc Fajula, qui ja havia fet el Crist de sobre l’altar major del temple.

La col·locació de totes aquestes peces s’ha anat produint al llarg d’aquest darrer any, coincidint amb el primer any d’existència d’aquest blog i, per tant, ho hem pogut anar relatant amb detall des d’aquest mitjà. Amb elles, i malgrat que en el futur se succeiran treballs de restauració, com correspon naturalment a qualsevol obra de patrimoni com aquesta, després de 64 anys, ara sí, es pot dir que la façana de la Passió és totalment acabada.

Podeu recordar la història de la façana de la Passió en aquest vídeo:

2018 La façana de la Passió: els moments claus de la seva cronologia

AddThis Sharing Buttons

Share to Facebook

Share to Twitter

Share to LinkedIn

Share to Google+

Share to Correu

Read Full Post »