BELLATERRA.CAT

Per Jordi Virallonga, Catedràtic de Literatura espanyola i President de l’Aula de Poesia de Barcelona

Anto­nio Mac­hado arriba a Bar­ce­lona l’abril de 1938, pro­ce­dent de València. Ja havia estat a la capi­tal cata­lana deu anys abans, quan s’estrenà Las adel­fas, una obra de tea­tre que va escriure amb el seu germà Manuel. Un cop aquí s’ins­tal·la amb la seva família a l’hotel Majes­tic durant un mes, fins que se’ls troba un allot­ja­ment a la Torre Cas­ta­nyer, pro­pi­e­tat de la mar­quesa de Mora­gas, al número 21 del Pas­seig de Sant Ger­vasi, on resi­dirà fins que comenci l’apres­sat camí cap a l’exili.

Segons tots els tes­ti­mo­nis, Bar­ce­lona és l’últim lloc on Mac­hado se sent feliç, mal­grat estar con­vençut que la guerra està per­duda, mal­grat l’arte­ri­o­es­cle­rosi que patia des de fa temps i mal­grat el seu cor que, segons el seu metge, el Dr. José Puche, era ja una màquina gas­tada.

Un cop esbot­zat el front de l’Ebre i davant la imminència de l’arri­bada de l’exèrcit fran­quista, el dia 22 de gener sur­ten de Bar­ce­lona cap a la fron­tera de Port­bou diver­sos intel·lec­tu­als repu­bli­cans: Tomás Navarro Tomás, Joa­quim Xirau, l’astrònom Pedro Car­rasco, el natu­ra­lista Enri­que Rioja, el psi­quia­tra Emili Mira, en Pous i Pagès, ales­ho­res direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, Car­les Riba i Anto­nio Mac­hado, acom­pa­nyat per la seva mare, el seu germà José i la seva cunyada, Matea Mone­dero.

L’endemà arri­ben a Girona en ple bom­bar­deig de l’avi­ació ene­miga i han d’ama­gar-se unes hores. Per la tarda seguei­xen viatge fins a Raset, prop de Cervià de Ter, on es que­da­ran cinc dies al mas Casa Santa Maria. El dia 28 unes ambulàncies de la Direcció Gene­ral de Sani­tat els recu­llen per dur-los a una masia a Vila­da­sens, el mas Fai­xat, on s’havia esta­blert el coman­da­ment de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals. Allà es tro­ben, entre d’altres, amb Cor­pus Barga i el pro­fes­sor Joan Roura.

De mati­nada sur­ten tots cap a Port­bou. Tar­den un dia sen­cer en arri­bar prop de la fron­tera a causa de les riua­des de car­ros, cot­xes, homes, dones i nens que inten­ten pas­sar a França, sor­te­jant male­tes, baguls, lli­bres, llits, estris i altres béns aban­do­nats. El cotxe on viat­gen es queda sense ben­zina i enmig d’una forta pluja i un fred esgar­ri­fa­dor, el poeta, amb la seva mare des­va­ri­e­jant i la resta del grup, arri­ben a Cer­vera, on el cap d’estació de tren els cedeix un vagó en una via morta per poder pas­sar-hi la nit. Mac­hado havia hagut d’aban­do­nar la car­tera on duia el seu últim lli­bre de poe­mes, el dis­curs d’entrada a la Real Aca­de­mia Española i altres tre­balls lite­ra­ris. Es troba per­dut, aca­bat i sense un franc. En aquest lamen­ta­ble nau­fragi pre­gunta a Car­les Riba si ell creu que li dona­ran alguna cosa pel seu rellotge de but­xaca, pre­o­cu­pat com estava per tro­bar-li un allot­ja­ment a la seva mare, que pesa menys que una nena i no para de pre­gun­tar si falta molt per arri­bar a Sevi­lla.

El dia 29, Cor­pus Barga acon­se­gueix diners del cònsol espa­nyol a Per­pinyà per arran­jar a París el futur imme­diat d’aquests intel·lec­tu­als exi­li­ats, però Mac­hado vol que­dar-se prop de la península i resol viat­jar a Cot­lliure, pre­fe­rint, arri­bat el cas, mar­xar set­ma­nes després cap a Mos­cou, on l’espe­ra­ven amb tots el honors, o encara millor, cap a Cam­bridge, si li arri­bava ofi­ci­al­ment el promès ofe­ri­ment del lec­to­rat d’espa­nyol de la seva pres­ti­gi­osa uni­ver­si­tat. Cor­pus Barga l’acom­pa­nya en tot moment i ins­tal·la Mac­hado i la seva família a l’hotel Bougnol-Quin­tana, la pro­pietària del qual els tracta amb tota ama­bi­li­tat. Als poc dies Luis San­tu­llano, secre­tari de l’ambai­xada espa­nyola a París, li envia diners per viure amb como­di­tat. El poeta, però, ja està tocat de mort.

Tres dies abans de morir demana el seu germà José que l’acom­pa­nyi a veure el mar. És l’últim pas­seig de la seva vida, com si volgués fer rea­li­tat els ver­sos finals del seu poema Retrato, com si volgués ser cohe­rent amb les parau­les amb que aco­miadà Ylia Ehe­ren­burg, quan el va visi­tar a Bar­ce­lona. Ales­ho­res l’escrip­tor rus li pre­guntà al poeta si no li feia por la mort. Mac­hado li con­testa que un home ha de morir amb dig­ni­tat; que no importa quan, sinó com ha de morir, per aca­bar amb aquesta frase: “Si el actor se ha com­pe­ne­trado con su per­so­naje, le es fácil reti­rarse de escena”.

El 22 de febrer, dime­cres de cen­dra, entra en coma. En veu baixa i monòtona repe­tia en els últims ins­tants: “Merci, madame; merci, madame…” Va morir al cap­ves­pre. Tenia 64 anys. Tres dies després ho feia la seva mare i arri­bava, massa tard, la molt espe­rada carta de la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge.

El 23 de febrer, sis mili­ci­ans de la segona bri­gada de cava­lle­ria de l’exèrcit repu­blicà car­re­guen el seu taüt fins el cemen­tiri de Cot­lliure. Com ell mateix va pre­veure, anava “ligero de equi­paje, casi des­nudo, como los hijos de la mar”. Tant és així que una senyora ano­me­nada Debo­her, amiga de madame Quin­tana, ha de pres­tar un nínxol per poder enter­rar el mes­tre.

Quasi vint anys després, el 12 d’octu­bre de 1957, el diari Le Figaro Littéraire obre una subs­cripció popu­lar per eri­gir-li una sepul­tura digna. Es recu­llen 413.500 francs en un parell de dies. Entre els subs­crip­tors hi tro­bem: Pau Casals, Ven­tura i Gas­sol, André Mal­raux, René Char, Edu­ardo San­tos, expre­si­dent de Colòmbia, l’escul­tor Manolo Vali­ente, les lli­bre­ries Galli­mard i Cata­logne, a més d’homes i dones de tots els nivells soci­als. El 16 de juliol de 1958 se cele­bra la segona inhu­mació de les res­tes d’Anto­nio Mac­hado i de la seva mare i es dipo­si­ten a la tomba actual, que cons­truí l’arqui­tecte Cyprien Llo­ansí.

A Cot­lliure segueix repo­sant el seu cadàver com a símbol d’una dig­ni­tat que els bàrbars mai podran enten­dre. En un but­xacó de la seva jaqueta el seu germà José va tro­bar-hi un paper arru­gat en el que el poeta hi havia escrit a lla­pis les seves tres dar­re­res ano­ta­ci­ons. Un vers ale­xandrí: Estos días azu­les y este sol de la infan­cia, l’inici del diàleg de Ham­let: Ser o no ser, i una quar­teta a Guio­mar, és a dir, a Pilar Val­der­rama, que ja havia publi­cat: Te daré mi canción,/ se canta lo que se pierde,/ con un papa­gayo verde/ que la diga en tu balcón.

De la infància a la mort. D’una a l’altra, coherència, dig­ni­tat i passió. Aquests són els últims pen­sa­ments d’un home en el buen sen­tido de la pala­bra, bueno, que no va trair la República, com sí va fer el seu germà Manuel, sumant-se a la igno­mi­ni­osa dic­ta­dura a punta de fusell del règim mili­tar i els seus acòlits, aquells a qui Anto­nio ano­me­nava bru­tos car­ga­dos de razón … tita­nes con alma de galli­nas. Ell va pre­fe­rir l’exili, que va viure sense por, amb la aba­tuda sere­ni­tat del que perd amb les mans netes, tot el con­trari del ter­ror abjecte que ha d’envair al que gua­nya de forma sal­vatge, perquè el miedo a la muerte no es más que un amor sórdido a la vida.

Avui seguei­xen exis­tint aque­lles dues Espa­nyes que hela­ban el corazón, una d’elles segueix enro­cada des dels temps del Cid Cam­pe­a­dor i em temo que dis­po­sada a defen­sar-la fins l’última gota de sang si fora menes­ter, l’altre és com una man­tis reli­gi­osa mirada a través d’un cali­dos­copi. Barbàrie o incer­tesa. Mala peça al teler.