Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994) va ser un escriptor, periodista i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista. Al llarg de la seva vida va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant, va arribar a dirigir L’Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.
Després de la Guerra Civil espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en contes de l’autor. Arran de l’èxit d’Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L’any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir Doctor honoris causa.
« —Per què vàreu començar a escriure?
—Perquè tenia el cap ple d’històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De moment, no comptava amb l’opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic. Però mentiria si no confessés que quan algú, un amic, em va dir que de tant en tant l’encertava, em vaig sentir molt afalagat. En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d’escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M’avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig.
Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912, al carrer de Rosselló número 274, al districte de l’Eixample. Va ser l’únic fill del matrimoni format per Vicenç Caldés Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d’origen pagès que s’havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l’educació de Calders es va desenvolupar dins d’una atmosfera catalana. Quan va néixer, el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. Poc després que Calders nasqués, es van traslladar a viure al barri del Clot de Barcelona. Al llarg de la seva infància va fer llargues estades a Can Maurí, una propietat familiar situada entre els municipis de Polinyà, Sabadell i Sentmenat. Aquelles estades van influir molt en l’obra literària de Calders perquè, en fer-se fosc, la família es reunia al voltant de la llar de foc i hi explicaven contes i històries.
Quan encara no anava al col·legi, la seva mare li va ensenyar a llegir. Mentre vivien a Clot, Calders va estudiar a l’Escola Sant Pere Claver que estava regentada per jesuïtes i, el 1920, coincidint amb un altre trasllat de casa al carrer de Balmes, el van matricular a l’Escola Mossèn Cinto, on també estudiava Avel·lí Artís i Gener (Tísner), el filòleg Joan Coromines i Ricard Boadella. Allí feien fer als alumnes uns exercicis de redacció de forma regular on havien d’explicar el que volguessin, i alguns d’aquells exercicis es van convertir en contes publicats més tard, com ara el que dona títol al seu primer recull, El primer arlequí. L’escola, però, va ser clausurada l’any 1923, acusada de separatisme. Després, el director de l’escola, Josep Parunella, va seguir impartint classe a l’Acadèmia Reixach. Calders hi va anar a estudiar i hi va seguir rebent classes de redacció per Parunella.
Joventut
Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja,[28] l’Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant
Mentre estudiava a Llotja va treballar com a aprenent amb un publicista txec anomenat Karel Černý. El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l’Estudi CCC.[30] El 1933 va entrar a treballar al Diario Mercantil, on també treballava Tísner, com a redactor. Allí va publicar els seus primers articles i també hi va dibuixar il·lustracions per acompanyar articles i poemes. Aquell mateix any el diari va tancar i el seu director, Josep Janés i Olivé, va fundar un altre diari anomenat Avui, on Calders va passar a publicar una columna periòdica. El disseny del diari i de la capçalera era de Calders. Va ser en aquest diari on va publicar per primer cop un conte. Aquell diari, però, no va durar gaire temps i va acabar tancant.
El 1934, quan es van produir els Fets del sis d’octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells. El 6 d’octubre els van donar fusells als joves de l’organització, entre ells Calders, que no els sabia fer anar, i els van distribuir en grups. El de Calders el van enviar al Teatre Coliseum on van passar la nit. Allí sentien trets però no sabien ben bé què passava, fins que Josep Maria Batista i Roca va pujar a l’escenari a la matinada i els va dir que tot s’havia perdut i que podien marxar.
El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d’aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals. Al juny d’aquell mateix any, Josep Janés va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris. El desembre del 1936, Josep Janés va publicar, també dins de Quaderns Literaris, la primera novel·la de Calders, La glòria del doctor Larén.
Pere Calders va dirigir amb Tísner L’Esquella de la Torratxa durant la Guerra Civil.
L’any 1936, abans de començar la Guerra Civil espanyola, Calders militava a les joventuts d’Acció Catalana. Amb l’inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l’autodeterminació.
L’octubre del 1936 es va produir el rellançament de la revista L’Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa.[6] Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibre Cròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.
A la fi de 1937 es va inscriure com a voluntari de l’exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l’inici de la batalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. Aquell mateix any va presentar la novel·la inèdita La cèl·lula al Premi Joan Crexells de narrativa que va acabar guanyant Mercè Rodoreda amb la seva novel·la Aloma. La cèl·lula es va perdre en el seu viatge de retorn de l’exili.nDe la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l’any 1938 per l’Editorial Forja.nEl 1938 també va escriure la novel·la Gaeli i l’home Déu, que no va ser publicada fins al 1986, i la va presentar al Premi Joan Crexells de narrativa de 1938, però tampoc va guanyar.[
Exili a França
El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França i va deixar la seva dona i el seu fill a Barcelona.[48] El pas fins a França el va fer el dia 10 de febrer, creuà el Coll d’Ares i va anar a Prats de Molló i la Presta. Allí el van tancar en un camp de concentració. Calders i quatre companys més, entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa, on hi havia el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. Durant un temps va viure allí amb Tísner i part de la seva família, entre els quals hi havia la seva futura esposa, Rosa Artís i Gener. El 2 d’abril de 1939 va marxar cap a Roissy-en-Brie on va coincidir amb altres intel·lectuals de l’època, com ara Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Amb aquest últim hi va establir una amistat que va durar fins a la seva mort. Finalment, el 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, on ja hi era Tísner, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus. Poc després de marxar, la seva dona, Mercè Casals, va arribar a Roissy-en-Brie i, quan va veure que Calders ja havia marxat, se’n va anar també cap a Mèxic,[56] ignorant que Calders havia escrit diverses cartes d’amor a Rosa Artís, de qui n’estava enamorat però mai va casar-se.
« Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me.» — Pere Calders
Mèxic
El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Calders duia una carta de recomanació escrita per Francesc Trabal adreçada a Josep Carner i una altra d’Armand Obiols dirigida al seu germà. Allí es va reunir primer amb el germà d’Obiols, però no li va poder oferir feina perquè el seu soci li acabava de robar els diners de la seva empresa. Després es va reunir amb Carner i, gràcies a ell, just en arribar a Mèxic va poder publicar tres contes seus a canvi de 240 pesos, que en aquell temps permetien viure durant uns tres mesos. Carner també li va donar una carta de recomanació per l’Editorial Atlante on va entrar a treballar més tard. Allí també es va retrobar amb el seu amic Tísner. A la fi de 1939, Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.
L’octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l’exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Durant una època va anar a treballar amb Tísner a Publicistas Mexicanos, S.A. a fer de fotògraf, cobrant un peso per treball. L’any 1943 va entrar a treballar a UTEHA (Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana) com a grafista i dibuixant tècnic i hi va estar treballant fins que se’n va tornar a Barcelona. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l’Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau, entre d’altres. El 22 de juliol del 1943 va rebre el divorci després d’haver-lo sol·licitat dos anys enrere i, aquell mateix dia, es va casar amb Rosa Artís.
El 5 de maig de 1947 va néixer el primer fill del seu segon matrimoni, Raimon Calders i Artís.bJust després d’aquest naixement es van traslladar a Chapultepec. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. El 1949 va néixer la segona filla del matrimoni, Glòria Calders i Artís i, un any després, va néixer la seva tercera filla, Tessa Calders i Artís. En aquella època Calders havia decidit llevar-se cada dia a dos quarts de cinc del matí per dedicar dues hores i mitja a escriure. Als inicis dels anys 50, Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l’exili. Aquells contes formarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l’exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l’Editorial Selecta. L’aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans. Entre 1954 i 1955 va escriure la novel·la Ronda naval sota la boira. Aquesta la va enviar al Premi Joanot Martorell del 1957 però va guanyar Blai Bonet amb la seva obra El mar. El 1957 també va publicar Gent de l’alta vall, un recull de contes de temàtica mexicana. També havia escrit la novel·la curta Aquí descansa Nevares, però no va ser publicada fins al 1967. Al pròleg d’Aquí descansa Nevares, Calders fa referència a la seva experiència a l’exili:
« He passat la meitat de la meva vida a Catalunya i l’altra meitat a Mèxic. […] He vist més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un fenomen així no es deu gairebé mai a causes banals i la que ens va empènyer a mi i als meus fou un daltabaix famosíssim, del qual encara no em sé avenir. » — Pere Calders, Pròleg a Aquí descansa Nevares.
El 1959 es va editar un nou recull format per set contes de Calders titulat Demà, a les tres de la matinada. El 1960 va tornar a presentar sota pseudònim i amb un altre títol la novel·la Ronda naval sota la boira al Premi Sant Jordi de novel·la, que anteriorment era conegut com a Premi Joanot Martorell, però tampoc va guanyar sinó que ho va fer Enric Massó i Urgellès amb la seva novel·la Viure no és fàcil. Aquell any Mercè Rodoreda també s’havia presentat al Premi Sant Jordi de novel·la amb La plaça del Diamant.
Retorn i vida a Barcelona
Calders mai es va integrar del tot a Mèxic i sempre pensava a tornar a Catalunya. A més a més, creia que quan algun fill d’exiliat tenia més de quinze anys, s’estimava més viure allà on havia nascut que no pas a la terra dels seus pares, per això el 1962, l’any que el seu fill Raimon va fer 15 anys, va decidir tornar a Barcelona abans que els seus fills ja no hi volguessin anar. El febrer d’aquell any el seu pare li va enviar una carta dient-li que se’n tornés cap a Espanya i que aconseguís tants diners com li fos possible:
« Pere estimat: Comença tot seguit les gestions necessàries per a obtenir els papers de sortida de Mèxic i d’entrada a Espanya. No t’hi pensis més. Per depressa que portis els tràmits, duraràn més temps del què voldriem. […] El què has de fer, mentrestant, es recollir tot el què puguis, estalviar amb el pensament posat en el futur que us espera a Catalunya. Fes diners de tota cosa que no et sigui indispensable, respectant, però l’equip de treball i roba. Cal que portis l’equip fotogràfic i eines de dibuix i material que puguis, que aqui et costaria tot un ull de la cara. […] La pena per nosaltres -meva i de la mare- és no poguer oferir-te l’ajut econòmic que voldriem. Ha passat el temps de les vaques grasses i se m’han multiplicat les obligacions.» — Vicenç Caldés Arús, Extracte d’una carta a Pere Calders (Barcelona, 1 de febrer de 1962).
Un cop a Barcelona, Calders va treballar a l’Editorial Montaner i Simón fins que es va jubilar.
El 8 d’octubre de 1962 tota la família Calders-Artís va embarcar al vaixell Covadonga amb destí Bilbao. Durant el viatge de retorn, la família va poder visitar l’Havana i Nova York. Finalment, el 7 de novembre, el vaixell va arribar a Bilbao on els esperava el pare de Calders, qui va conèixer la seva nora i va poder veure per primer cop els seus tres nets. Des d’allí van agafar un tren per anar a Barcelona i en aquest trajecte es creu que es va perdre un bagul que contenia la novel·la inèdita La cèl·lula, que tractava sobre la història d’una cèl·lula del PSUC. Un cop a Catalunya, se’n van anar a viure a un pis de Sant Cugat del Vallès que els hi havien aconseguit els pares de Calders. Al principi del seu retorn a Catalunya, Calders feia feines que li donava el seu pare a Can Sirven i també treballava per a l’Editorial Vergara.bEl 1963, gràcies al fet que la seva antiga empresa, UTEHA, havia comprat l’Editorial Montaner i Simón, el van nomenar gerent de producció. Aquell mateix any va presentar l’última novel·la que havia escrit, L’ombra de l’atzavara, al Premi Sant Jordi de 1963, premi que va acabar guanyant.[87] El premi estava dotat de 150.000 pessetes i el jurat del premi estava format per Maurici Serrahima, Joan Petit, Josep M. Llompart, Tomàs Garcés i Joan Triadú. Aquell mateix any 1963 va començar a publicar articles a la revista Serra d’Or gràcies a Joan Triadú.
Amb la família ja establerta a Catalunya i sent econòmicament estables, es van traslladar a viure a Barcelona al número 91-93 del carrer de Borrell. A partir de 1964 van començar a estiuejar a Llançà. Aquell mateix any va publicar una biografia de Josep Carner a l’Editorial Alcides. Durant aquella època col·laborava en diferents publicacions com Cavall Fort i Tele-Estel.nEl 1966 va publicar, finalment, la novel·la Ronda naval sota la boira per l’Editorial Selecta. El 1967 Alfaguara va editar la novel·la curta Aquí descansa Nevares, que havia quedat fora del recull Gent de l’alta vall en la seva primera edició. El 1968, un antic conegut de Calders, Felipe Cid, que acabava d’engegar una editorial, va decidir publicar un llibre amb tots els contes de Calders. Així va ser com el 1968 es va publicar Tots els contes, que inclou 68 contes de Calders, 15 dels quals inèdits fins al moment. Amb aquest llibre va rebre l’any 1969 el Premi Crítica Serra d’Or. Aquell mateix any va morir el seu pare suposant un gran trasbals per Calders
« Em consta que, en general, les persones ens enamorem del lloc on hem nascut. Amb un d’aquells amors tan forts que t’inclinen a passar per alt -o a fer els ulls grossos- fins i tot tot (sic) pel que fa als inconvenients i als defectes. Jo vaig néixer a Barcelona, i me l’estimo. […] I l’he enyorada molt, en el curs d’un llarg exili. […] Passejar i badar és un dels dons (o dos alhora) a l’abast dels barcelonins. Es poden triar rutes ciutadanes absolutament distintes, d’acord amb els estats d’esperit de cadascú o de cada dia. Barcelona ofereix un ventall d’opcions d’una varietat inesgotable.» — Pere Calders, Viure a Barcelona
A l’octubre de 1992 va publicar el que seria el seu últim recull de contes, L’honor a la deriva, que no incloïa cap narració inèdita. L’any següent va rebre el Premi Nacional de Periodisme per l’article titulat Sense carta de navegar, publicat al diari Avui. Calders cada cop es trobava pitjor de salut i a mitjan 1994 va deixar de publicar a l’Avui i a El Temps. El 10 de juny d’aquell any el van traslladar a casa de la seva filla Tessa per poder ser atès millor.
Mort
Pere Calders i Rossinyol va morir el 21 de juliol de 1994, a 81 anys, al llit de casa de la seva filla Tessa. La notícia de la seva mort va ser portada l’endemà al diari Avui i tots els mitjans de comunicació catalans en van fer ressò. La capella ardent fou instal·lada al vestíbul de la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, a la Casa Amatller. El matí del 23 de juliol es va celebrar a l’església Pompeia un funeral obert a tothom, on van assistir diverses personalitats polítiques del moment com Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, o Joan Guitart i Agell, conseller de Cultura. Després es va celebrar un acte íntim al cementiri de Collserola on el seu cos va ser incinerat. Les cendres es van dipositar en el monument erigit a Pere Calders al passeig marítim de Llançà.
« Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, hi aniré al cel, on passaré una llarga temporada.»
— Pere Calders, La fi dins de Cròniques de la veritat oculta.
Font: UAB, Wikipèdia
