BELLATERRA.CAT

Josep Maria Espinàs: “Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles.” Això deia Espinàs el 2013, però amb motiu de la seva mort és un dia especial per recollir 10 de les seves reflexions:

1. “La màquina d’escriure està en la nòmina de la meva vida. Com la pipa, com algunes cançons. Com la sirena de les ambulàncies que sovint passen cap al Clínic.”

2. “Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut.”

4. “Jo admiro bastant coses que no estimo, i estimo algunes coses que no són admirables.”

5. “El dolor compta les hores, mentre que el plaer les oblida.”

6. “El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat.”

7. “El nostre país és massa petit perquè es pugui reconèixer que un home és capaç de fer bé dues coses.”

8. “Tu saps, Olga (la seva filla amb síndrome de Down), quantes preocupacions innecessàries ens has ajudat a esborrar en aquesta vida?”

9. “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!”

10. “La vida ens lloga més temps als uns que als altres, i no té en compte els currículums. De manera que, de moment, continuaré escrivint, i gràcies per la companyia.”

Aquestes frasses apareixen recollides a la Viquiquote, un projecte de la Viquipèdia que recull frases cèlebres de personalitats, i també en un article recull de la revista cultural catorze.cat. També se’n poden trobar al compte de Twitter que li va obrir la seva editora quan va fer 94 anys.

L’autor, que va publicar noranta llibres i seguia escrivint, ens parlava sobre la seva manera d’entendre la vida i l’escriptura

Manel Haro|Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) és un home més aviat discret a qui li agradava sentir-se anònim, un segon pla que aprofitava per observar amb atenció el seu entorn.

No es recreava en els elogis i fuigia de les generalitzacions i dels excessos. Sorprènia la seva modèstia d’un escriptor que va guanyat premis com el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el Víctor Català i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’algú que ha escrit noranta llibres, que va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, que va participar en la creació de l’himne del Barça i que va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Escrivia un article diari a la premsa des de 1976 i als seus 95 anys seguia sent actiu. La vella capitana (La Campana) és la seva darrera obra, on plasma les seves reflexiones sobre la vida i la mort.

Entrevista d’arxiu de Manel Haro

Aquesta entrevista acaba amb un afusellament?

No, no pas! Al contrari, anem a viure la literatura si li sembla bé!

Sí, però m’has de parlar de tu.

Perfecte, t’anava a preguntar com et trobes d’energies, però ja veig que estàs en plena forma.

Em trobo bé. Escric cada dia un article per a El Periódico i estic refent un llibre que tenia escrit, així que des del punt de vista de l’escriptura estic actiu. Fa dos anys vaig patir un desmai i encara que estic bé, sempre queda un rastre de por de què es pugui repetir quan surto a caminar. Ara, si vaig al costat d’una noia guapa, camino perfectament!

Per sort, has caminat molt en la teva vida.

Sí, encara tinc imatges molt clares de les meves caminades. Jo sempre he mirat de treure el màxim partit de l’observació, de tot el que m’envolta, i de la comparació, que em permet aprendre coses. També t’haig de dir que no sóc una persona que miri molt al passat, sóc totalment presentista. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, als catorze anys, no em plantejava si volia ser escriptor. Tot el que he fet al llarg de la meva vida són respostes a impulsos que he tingut, ja sigui l’escriptura o sortir a un escenari a cantar. M’agrada molt la diversitat i per això m’he implicat en tantes coses, no sóc un home que es quedi a casa a escriure.

I això que has escrit 90 llibres!

M’ha interessat molt la vida en totes les seves manifestacions possibles. Em sento còmode amb la diversitat que hi ha al món, em sembla fantàstica, així com amb la diversitat de les persones i, si m’ho permets, amb la diversitat que s’amaga en mi, perquè a vegades sóc una cosa i a vegades sóc una altra, segons les inquietuds que tingui en cada moment.

Després de tot el que has fet i aconseguit, costa mantenir la modèstia?

Gens. Si ets modest, no costa ser-ho, però si no ho ets, sí que costa. Entenc que sí m’ho preguntes és perquè creus que sóc modest, no?

Exacte.

Estic content del que he escrit, però no em considero una persona excessiva. Tampoc m’he proposat mai ser modest, senzillament sóc així. De les poques coses segures que sé és que mai m’he falsificat, mai m’he projectat d’una determinada manera per agradar ningú. Tot en la meva vida ha estat espontani. Et diria que el que he fet ha estat sense adonar-me’n, sempre m’he trobat fent coses. I també et dic que el que vaig fer ahir ja no m’interessa. Una vegada acabada una feina, l’oblido, no visc del record. Et confesso que tinc una certa al·lèrgia a la gent que sap molt bé com és ell, què vol i quina imatge ha de donar.

Sorprèn escoltar això en uns temps en els quals busquem el reconeixement immediat pel que fem.

Jo no, no sóc gens transcendentalista. I no m’ha interessat mai alimentar una part de mi per haver tingut cert èxit, sinó que he preferit explorar altres parts que ignoro i que només les descobriré si les potencio. Per exemple, vaig guanyar premis de narrativa i la crítica em tractava bé, però vaig decidir deixar d’escriure ficció. Mai m’he considerat novel·lista, ni músic, ni excursionista per haver escrit, cantat o caminat. Mai m’he considerat un personatge definit per poder ser encasellat en algun lloc. Això m’ha donat molta llibertat en la meva vida. Visc dels estímuls que vaig rebent, i són molts diversos.

Aquests estímuls et permeten tenir una metodologia de treball?

No. Puc escriure un article a les onze del matí o a la una de la matinada. O puc fer mig article a les cinc i acabar-lo a les nou. Podria dir que no mano sobre mi mateix, però també podria dir que mano tant sobre mi mateix, que no em vull limitar a uns patrons. M’agrada la llibertat d’escriure el que em sembla quan em sembla.

Les teves memòries les podem trobar, en fragments, en tots els teus llibres, però no existeix un volum que siguin les grans memòries de l’Espinàs.

No, m’avorriria molt fent unes memòries tradicionals. Si penso en escriure on i quan vaig néixer, com era la meva família… quin pal! I crec que si a mi no m’interessa, als lectors els interessarà menys.

Com vas començar a escriure articles?

Un dia em vaig trobar amb el Josep Faulí i em va informar que sortiria un nou diari, l’Avui. Em va oferir escriure un article cada quinze dies o tres setmanes. Li vaig dir que no, perquè em passaria aquests quinze dies patint sobre què escriuria, preocupat per si el tema seria prou important. Vaig dir en broma que era molt més fàcil escriure un article cada dia i em va agafar la paraula. I fins aquí ha durat aquesta broma.

Abans els lectors difícilment podien exposar la seva opinió sobre els articles que llegien, però ara sí ho poden fer molt fàcilment a través d’Internet. Aquestes opinions t’arriben d’alguna manera?

Jo sóc un zero en informàtica. Tinc una màquina d’escriure Olivetti amb la que he escrit els llibres i els articles. Desconec absolutament què es pot trobar a la xarxa i la veritat és que no ho necessito. No vull dir que no sigui interessant, no és cap menyspreu, perquè sóc molt conscient de la importància que tenen Internet i tots els seus accessoris. Simplement sóc el mateix que quan tenia trenta o cinquanta anys i llavors no existia Internet. El que necessito és trobar una idea cada dia, observar, fer associacions, no trobar coses ja fetes. Si ara tingués divuit anys i comencés a escriure, evidentment que faria recerca a la xarxa.

Creus que, en general, estem massa connectats a la tecnologia?

Mai seré negatiu amb el món d’avui. Sóc molt respectuós amb el progrés. Tot depèn del que la gent necessita. Hi ha persones que necessiten estar tot el dia connectades i és la seva vida o la seva feina. En el meu cas, la meva manera de connectar-me és sortir al carrer i meravellar-me amb les coses que veig cada tres passes.

En el teu llibre El meu ofici expliques que abans de conèixer la Isabel Martí, cap editor et comentava els textos que enviaves per publicar, simplement te’ls publicaven. Fruit d’aquesta relació professional i d’amistat, va néixer l’editorial La Campana. Com et fa sentir que, anys després, La Campana i Isabel Martí siguin una editorial i una editora tan respectades?

Tot va començar de manera casual, però la veritat és que la Isabel sempre m’ha tractat molt bé i és molt atenta amb la feina que fa. Ahir mateix em va trucar per dir-me que havia de fer unes precisions en el llibre en el qual treballo ara. És una gran ajuda, i es mereix que les coses li vagin bé.

Has participat en més de seixanta Sant Jordis. Recordes el primer?

Sí, em veig al capdamunt de la Rambla en una parada que vam aconseguir a través d’una enciclopèdia. Com que era una enciclopèdia, es tractava d’informació i no de creació, així que vam aconseguir passar la censura franquista. En aquella parada es venia l’enciclopèdia, però també hi érem tres o quatre escriptors que no teníem res a veure, però estàvem allà de manera discreta. Llavors els lectors s’apropaven amb els nostres llibres i nosaltres els hi dedicàvem sota la taula mentre la policia passava pel costat. Això per publicar en català, és clar.

I de l’etapa d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, amb quin record et quedes?

Hi ha una anècdota fantàstica amb el Raimon. Ell i jo vam anar al Palau de la Música a cantar, tots dos sols. La censura només havia aprovat tres cançons al Raimon i tres a mi. Evidentment, al Palau de la Música hi havia policia amagada. El Raimon va cantar les seves tres cançons, després jo les meves i a l’acabar la gent en demanava més. No sabíem què fer, així que li vaig dir al Raimon que sortís a cantar novament les mateixes tres cançons. I jo vaig fer igual. El públic va entendre perfectament que allà hi havia censura i la resposta dels espectadors va ser molt entregada. Són coses rares que abans passaven, com quan en un premi literari en català, et trobaves un policia a la porta apuntant en una llista qui entrava.

A Inventari de jubilacions, deies que t’havies jubilat de l’espanyolisme, però que sabies que moriries sent espanyol. Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya, canviaries aquesta afirmació?

Home, és clar! És que abans la gent es moria en castellà, perquè no hi havia esqueles en català. Trobo que és admirable el que està passant i el que passarà quan jo ja no hi sigui. Sóc un optimista històric, però fa uns anys les coses eren molt diferents.

Del Barça no et jubilaràs mai, no?

No! Fa poc vaig veure un japonès cantant l’himne del Barça i vaig pensar “quines coses, un japonès cantant un himne que vaig escriure”. Suposo que sempre seré més famós per l’himne del Barça que per tots els llibres que hagi escrit.

A Relacions particulars parles de quan vas conèixer Espriu, Cela, Pla, Foix, Delibes i Sagarra. Quines són les teves relacions particulars a dia d’avui?

Sí, gràcies a la meva etapa a Destino vaig conèixer molts escriptors. Ara, en canvi, estic tractant molts joves i veig que tenen una empenta i una vitalitat que abans no eren molt comunes. M’hi trobo molt bé amb ells, podem conversar de manera còmoda sense que pensin que sóc un vellet. De totes maneres, mai he volgut mitificar res, no vull generalitzar: la joventut no existeix, la vellesa no existeix. Hi ha uns joves i hi ha uns vells.

D’aquelles relacions particulars, quin record salvaries?

Jo esborro molt. Potser sona molt pedant que digui això, però si a mi mateix no em dono importància, per què haig de donar-la als demés? Potser no he trobat les paraules justes per dir el que vull dir, però em refereixo a què tot té un punt de relatiu i les persones no som només una persona, som cent personers. S’ha d’evitar mitificar la gent i jutjar-la sempre des del nostre punt de vista.

Et segueixen incomodant els elogis?

És una de les coses que més m’incomoden. Ara he aprés una mica, perquè la Isabel Martí m’ha dit que havia de ser més amable quan algú em deia que era un admirador meu. Jo era més abrupte, per una qüestió de timidesa i perquè em costa pair els afalacs, sobretot si són cara a cara. Però ara sóc més amable.

És fàcil sorprendre a Josep Maria Espinàs?

Jo em sorprenc cada dia. A vegades penso “carai, Espinàs, ja has acabat l’article d’avui? Com ho has fet, si fa una estona estaves menjant un plat de sopa abans no es refredés?”. I després també em sorprenc i em diverteixo quan surto a caminar pel carrer. A vegades em creuo amb gent que em reconeix i em saluda, però d’altres vegades veig en els seus ulls que em reconeixen, però no s’atreveixen a dir-me res. Hi ha gent molt efusiva i gent molt discreta. És bonic sortir al carrer i veure la diversitat humana.

Abans deies que sortir al carrer és la teva manera de connectar-te…

Exacte. Per exemple, si jo sóc molt puntual a les meves cites és perquè arribo sempre un quart d’hora abans, perquè aquest quart d’hora és el meu temps lliure entre el que estava fent i el que haig de fer. Vaig amunt i avall pel carrer fent temps, llavors miro el meu entorn i visc. Aquest quart d’hora és la vida. Podria dir-te que la vida és anar sumant quarts d’hora, un temps d’observació, d’adonar-se que no som tan importants, que som un personatge més passejant pel barri. La simplicitat de la diversitat és fantàstica, poder mirar la gent i imaginar coses, no saber amb què et trobaràs o a qui veuràs a la següent cantonada. La improvisació de la vida és el que em té seduït. Sóc un badoc que viu de mirar.

Font: Llegir.Cat