La sequera continuada ha portat a decretar noves mesures per reduir el consum d’aigua i garantir-ne l’abastiment. El decret que regula les noves restriccions ja s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOG).
Infants jugant al Parc de la Font de la Bonaigua de Bellaterra
Aquest decret comporta que el sistema Ter-Llobregat i el de l’aqüífer del Fluvià Muga entraran en fase d’excepcionalitat, previsiblement a principis de la setmana que ve. Això implica mesures en 224 municipis on viuen gairebé sis milions de ciutadans.
👇Consultar el decret que afecta a 224 municipis de Catalunya
Juan Antonio Bayona present al cinema Aribau pel 10è Aniversari del film Lo Imposible
Bellaterra.Cat va assistir ahir dissabte dia 4 de març de 2023 al Cinema Aribau de Barcelona, a la festa del 10è Aniversari de l’estrena del film Lo Imposible del director Juan Antonio Bayona. Sala plena de gom a gom per recordar la història real de Maria Belón, el seu marit Quique, i els seus fills Lucas, Simón i Tomàs.
Astrid Meseguer, -redactora de La Vanguardia-, ens ho recordava fa un parell de dies. L’11 d’octubre del 2012 arribava a la cartellera espanyola Lo imposible, segon llargmetratge del director barceloní Juan Antonio Bayona, que ja amb la seva òpera prima El Orfanato, una cinta de terror protagonitzada per Belén Rueda el 2007, havia aconseguit un èxit enorme. Amb un repartiment estel·lar encapçalat per Naomi Watts i Ewan Mcgregor i el debut d’un joveníssim Tom Holland que anys més tard triomfaria a la pell del superheroi Spider-Man, Bayona va traslladar a la gran pantalla una emocionant història real de supervivència rodada en anglès. La protagonitzada per la metgessa espanyola María Belón i la seva família durant unes vacances nadalenques a Tailàndia el 2004, quan van haver de fer front a un devastador tsunami que els va separar i va deixar uns 230.000 morts al sud-est asiàtic.
Lo Imposible va arrasar a taquilla amb una recaptació rècord de més de 42 milions d’euros i va superar els 150 milions de dòlars a nivell internacional. Va aconseguir cinc premis Goya dels catorze als quals va estar nominada, incloent-hi millor director, i va sumar sis estatuetes als Gaudí. La britànica Watts, a més, va ser nominada a l’Oscar a la millor actriu.
Per celebrar el desè aniversari de la pel·lícula, aquest dissabte 4 de març l’Aribau Cinema de Barcelona acollirà un passi especial de Lo Imposible a les 21h que comptarà amb la presència de Bayona i el testimoni de María Belón. Tots dos participaran en un col·loqui en acabar la projecció. “La pel·lícula va significar un pas enorme després de fer El Orfanato”.
“Jo ho vaig passar molt malament al rodatge perquè havia de demostrar que podia fer-la, a tothom i a mi mateix”, ha dit el realitzador en una entrevista aquest matí amb Jordi Basté a RAC1.
La pel·lícula va arrasar a la taquilla espanyola i va aconseguir cinc premis Goya, inclòs millor director
Belón, que ha assegurat que la seva família “està bé”, comenta que gairebé 20 anys després de la tragèdia “afortunadament tinc el record molt viu a la part molt bonica i callat a la part traumàtica. Recordo tot com si fos avui”, ha afirmat. I diu amb orgull que el seu fill Lucas treballa ara de metge de cures intensives a Bristol. La cita als cinemes Aribau significa per a Bayona un “retrobament de molta gent que vam fer la pel·lícula i parlarem 10 anys després de com la vam fer. Fa molt de temps que no l’he vist, crec que fa set anys quan la vamveure la Maria i jo junts per televisió”.
Bayona ha recordat que el projecte va venir de la productora Belén Atienza després d’haver escoltat la història que Belón va compartir amb Gemma Nierga a la ràdio. “Mentre m’explicava la història li vaig dir que seria la meva propera pel·lícula. Vam convèncer Maria, perquè ella no la volia fer”. Belón no volia fer el llibre que molta gent li proposava amb el seu relat, però quan van aparèixer “els bojos” -Atienza i Bayona- va estar una bona estona explicant-los la seva experiència de forma completa en una teteria i quan va acabar “vaig veure l’emoció de Bayona a els seus ulls”.
Així va arrencar la història, que va portar el director al mercat de cinema del festival de Cannes amb els noms de Naomi Watts i Ewan McGregor. Van aconseguir 24 milions de finançament fins als 35 finals que va costar la pel·lícula, amb producció de Telecinco Cinema. “És molt difícil separar l’art del cinema, perquè el cinema és un mitjà molt car i necessitàvem noms com Watts i McGregor”, afegeix. “Encara continuo el contacte amb ells. Creem com una família durant el rodatge”. Maria ha rememorat el moment de veure la pel·lícula quan encara no estava acabada. “Vaig estar 45 minuts plorant”. “I nosaltres esperant fora!”, ha continuat tot seguit Baiona.
“Ho vaig passar molt malament al rodatge perquè havia de demostrar que podia fer-la, a tothom i a mi mateix” Juan Antonio Bayona
Sobre l’elecció de Tom Holland, ha admès que va ser difícil escollir-lo per al paper de Lucas perquè va tenir quatre candidats “molt bons”. “Vaig veure que tenia molta fusta, és noble, carismàtic, em recorda Tom Hanks i crec que pot fer una carrera paral·lela a la que ha fet ell. És un gran actor”. I ha volgut destacar el seu treball de drogoaddicte a Cherry, dels germans Russo. “Estava d’Oscar”.
Durant la xerrada també hi era present Jordi Juan, director de La Vanguardia, que ha preguntat al director d’Un monstre em ve a veure sobre el futur del cinema a les sales. “Sóc força optimista perquè quan llegeixes sobre la història del cinema, el cinema va tenir una crisi molt gran als 60 quan va aparèixer la televisió, una altra molt gran als 80 amb l’arribada del vídeo, i ara amb les plataformes. Però la gent sempre torna al cine perquè no hi ha cap experiència que es pugui igualar a veure una pel·lícula en una sala de cinema”.
Com a exemple, s’ha fet referència a l’esdeveniment de demà. “No és el mateix veure Lo Impossible a casa teva que veure-la amb mil persones en pantalla gran. Encara que molta gent digui que el cinema és car no es pot mesurar amb diners, és una experiència. Encara no hem vist una pel·lícula que hagi obtingut un status de clàssic que no hagi estat estrenada al cinema. El cinema a sales és clau per a l’èxit d’una pel·lícula.No és una batalla del cinema contra les plataformes. I quan veus on és el mercat del cinema veus signes molt positius, la gent vol anar al cine”, ha conclòs.
El proper 4 de març l’Aribau Cinema acollirà un esdeveniment únic; el 10è aniversari de “LO IMPOSIBLE”, que comptarà amb la presencia del seu director J.A. Bayona presentant la pel·lícula i el testimoni de María Belón, la supervivent del tsunami a Tailàndia l’any 2004, en qui es basa la pel·lícula. Tots dos participaran en un col·loqui en acabar la projecció.
Desembre de l’any 2004. María (Naomi Watts), Henry (Ewan McGregor) i els seus tres fills petits volen des del Japó a Tailàndia per a passar les vacances de Nadal a la platja. Un matí, mentre es troben tots en la piscina del complex a la vora de la mar, un tremend tsunami destrossa l’hotel i gran part de la costa del sud-est asiàtic. Aquest desastre va canviar per sempre la vida de milions de persones. Aquesta és només la història d’una família.
Gènere: Drama Durada: 107 min Director: J.A. Bayona Any: 2012 Repartiment: Naomi Watts, Ewan McGregor, Tom Holland, Geraldine Chaplin, Oaklee Pendergast, Samuel Joslin, Dominic Power, Sönke Möhring, Olivia Jackson, Natalie Lorence. Idioma original: Anglès País: Espanya-Estats Units Distribuidora: WARNER BROS.
Des de Bellaterra.Cat agraïm i felicitem la Senyora Rosa Orriols pels 25 anys cuidant l’estació dels FGC de Bellaterra
Hem de valorar més sovint al personal de neteja per la seva important feina i les tasques que desenvolupen com un servei essencial i sinònim de salut per tots nosaltres.
La terrassenca Rosa Orriols a l’estació de Bellaterra dels FGC
En els darrers anys de pandèmia la higiene ha adquirit encara més valor que mai, fent-se evident la relació que té amb la nostra salut, es per això que hem de valorar el rol que desenvolupa diàriament el personal de neteja, com és el cas de la Rosa Orriols, pels seus 25 anys vetllant pel benestar i la seguretat de totes i tots els que gaudim de l’estació de Bellaterra per desplaçar-nos a diari o ocasionalment.
Sovint, la tasca del personal de neteja és invisible als nostres ulls, però estrictament és necessària perquè puguem sentir-nos còmodes i segurs.
Demanem a la ciutadania no passi de llarg quan vegi el personal de neteja, perquè així siguin més visibles i valorats, ja que aquesta acció dona moral i augmenta la predisposició a l’hora de mantenir els espais en perfectes condicions.
A més, atorgar una major visibilitat a la neteja fa que la tasca que duen a terme aquest sector, sigui més visible i, per tant, guanyi el valor que es mereix.
Cuidem i felicitem els que ens cuiden
La terrassenca Rosa Orriols a l’estació de Bellaterra dels FGC
El personal de neteja està constantment exposat a tot tipus de riscos: intoxicacions, dolors musculars, irritacions, etc.
Per això, és estrictament necessari dotar aquests treballadors amb els recursos adequats per poder garantir la seva seguretat i benestar, sense oblidar agrair-los i que no siguin invisibles a pesar de les nostres preses per multitud de causes.
Davant d’una defunció hi ha un seguit de tràmits que cal fer per al funeral i l’herència
Urna biodegradable a un bosc d’Hamburg a punt per plantar un arbre
Què fer en cas de mort d’un familiar: set punts a tenir en compte a l’hora dels tràmits
Es recomana fer testament per evitar problemes legals i que sigui un notari qui hagi de declarar els hereus segons el que disposa la llei
Al tràngol per la mort d’un familiar se li ha de sumar la burocràcia que ve al darrere. Quins tràmits hem de fer? N’hem parlat amb l’advocada especialista en herències i dret de successions Meritxell Gabarró i Sans.
1. Certificat de defunció
És el document inicial i imprescindible, que necessitarem per fer els altres tràmits. Per obtenir-lo s’ha de fer la inscripció de la defunció al Registre Civil, durant les 24 hores següent a la mort.
Habitualment, un cop ha mort la persona, has de contactar amb la funerària i ells mateixos, al cap de 24 hores de la defunció, enviaran un formulari al Registre Civil per tramitar el certificat de defunció i després el faran arribar a la família.
En els casos que no es tingui contractat aquest servei, s’haurà de sol·licitar el certificat de defunció al Registre Civil del municipi on hagi tingut lloc la defunció.
Per exemple, si el decés té lloc a l’Hospital de Bellvitge, serà l’Hospitalet de Llobregat. Si és en un accident de trànsit a la carretera, el punt quilomètric marcarà el municipi al qual pertany i on s’ha de demanar. Als pobles petits, habitualment es demana a l’Ajuntament. Per a altres casos, aquesta pàgina web de la Generalitat dona informació.
També hi ha el certificat mèdic de defunció, en el qual un metge acredita el lloc, l’hora i les causes de la mort.
Si la defunció té lloc al domicili, cal trucar al metge de capçalera o al CAP. Si es produeix en un hospital o en una residència, el certificat el proporciona el mateix centre.
El certificat mèdic de defunció “no sempre es demana, però pot ser necessari si el difunt tenia una assegurança de vida i s’han d’observar els motius de la defunció”, explica la directora de Gabarró Advocats Herències.
La inscripció de la mort al Registre Civil també serveix per donar la persona de baixa al padró i per tenir la llicència d’enterrament.
Quan anem a la funerària, necessitarem el DNI de la persona difunta i el de la que sol·licita el servei a l’empresa.
Si optem per una inhumació en un cementiri o per fer ús d’un columbari, també cal la documentació de la propietat. I si el difunt tenia assegurança de decessos, necessitem la pòlissa o l’últim rebut.
2. Certificat d’últimes voluntats
Quan hagin passat 15 dies hàbils de la mort (és a dir, sense comptar dissabtes, diumenges i festius), es pot demanar el certificat d’últimes voluntats.
És el document que permet, únicament, saber si hi ha testament o no. Si és que sí, indica el nom del notari on es va registrar i la data en què es va fer. Això permet als hereus anar al notari per obtenir una còpia autoritzada del testament i, si se n’ha fet més d’un, quin és l’últim i quin notari el guarda.
Aquest certificat es demana al Ministeri de Justícia. Es pot obtenir per tres vies, previ pagament de la taxa corresponent: :
-Presencialment a la seu de Barcelona, al carrer Caballero, 52-56
-Per correu ordinari (hem de comptar que trigarà més d’un mes)
-Per internet per part de professionals o també de particulars si es disposa de DNI electrònic o el sistema cl@ve
Per obtenir-lo, cal presentar el certificat literal de defunció, que es pot demanar per internet o presencialment al Registre Civil.
A banda, és recomanable sol·licitar el Certificat de Contractes d’Assegurança, per saber si la persona traspassada tenia assegurança de vida o de decessos, per pagar el funeral.
3. Si hi ha testament
En cas que hi hagi testament, no val la còpia que en tinguem a casa, sinó que necessitem el que s’anomena còpia autèntica, que és la que custodia el notari.
Si fa més de 25 anys que es va fer el testament, no s’ha d’anar a buscar al notari davant el qual es va fer sinó al Col·legi de Notaris.
Habitualment es triga una setmana a obtenir la còpia autèntica del testament i, com hem dit, cal presentar el certificat de defunció i el d’últimes voluntats.
Un altre aspecte a tenir en compte és que aquesta còpia autèntica es donarà als interessats, als que consten com a afavorits al testament.
“Amb el certificat de defunció, les últimes voluntats i el testament ja tenim els tres tenors i podem anar a tot arreu”, indica Gabarró.
Un cotxe fúnebre al cementiri de Montjuïc per Tots Sants del 2022 Un cotxe fúnebre al cementiri de Montjuïc per Tots Sants del 2022 (Europa Press/Lorena Sopêna)
4. Acreditar el saldo al banc i les propietats
El primer lloc on hem d’anar és al banc. Els hem de demanar els certificats de saldo a data de la defunció, per saber quin actiu (comptes, fons) i quin passiu (deutes) hi ha. En l’actualitat, no és una documentació que es doni al moment.
Si volem cancel·lar els comptes del difunt, generalment necessitarem l’escriptura d’adjudicació de l’herència i els impostos de successions pagats.
La segona cosa que hem de fer un cop tinguem els tres documents és recopilar les escriptures dels bens immobles del quals fos titular la persona que ha faltat. Si no es tenen o es vol la informació actualitzada, es poden demanar les anomenades notes simples al Registre de la Propietat.
“No és obligatori, però és molt recomanable, perquè de vegades les escriptures són molt antigues, hi ha hagut canvis i la gent no se’n recorda”, comenta l’advocada especialista. Si sabem que la persona fa un any que es va comprar un pis i no hi ha hagut cap moviment, aleshores ens poem estalviar de demanar les notes simples.
Amb tota aquesta documentació es pot preparar l’escriptura de l’herència, que es fa a cal notari. S’inventarien els bens i s’adjudiquen en funció del que consta al testament. “Això en els casos molt fàcils, en què hi ha un testament molt clar que no permet el conflicte entre els hereus i que la fiscalitat no és la protagonista”, puntualitza l’experta. Què passa si no n’hi ha?
5. Si no hi ha testament
Quan es va a buscar el document d’últimes voluntats i el que hi diu és “no va atorgar testament”, llavors s’ha de fer una escriptura de declaració d’hereus “abintestat”, és a dir, que el difunt no va testar.
El notari s’encarrega de declarar qui són els hereus de la persona difunta, d’acord amb el que estableix la llei.
I el que diu el dret català és que els hereus són els fills.
Si falto i no tinc fills i només parella (cònjuge o parella de fet), aquesta és la meva hereva
Si no tinc fills ni cònjuge o parella, aleshores són els meus pares
Si tampoc tinc pares, els germans
Si no tinc germans, els nebots
I així fins al quart grau de parentesc, que són els cosins germans. Aquests són els últims familiars que podrien heretar si no hi ha testament
Si tampoc hi ha cosins germans, aleshores qui hereta és la Generalitat Cal valorar bé les opcions abans de firmar l’herència Cal valorar bé les opcions abans de firmar l’herència (iStock) Els fills d’una persona difunta tenen dret a reclamar la llegítima, que és un 25% del patrimoni, a repartir entre els germans que hi hagi.
Si hi ha testament i no se’ls ha deixat res –no apareixen com a afavorits–, poden reclamar la llegítima a l’hereu.
Si tu faltes, i estaves casat o tenies parella de fet i fills, aquests continuen sent els hereus, però la parella o cònjuge té dret a l’usdefruit universal i vitalici de tot.
Des del 2009, la llei catalana preveu la possibilitat de commutar, que vol dir que aquesta parella o cònjuge té un any per optar si es queda una quarta part líquida de l’herència, a la qual s’ha de restar l’usdefruit de l’habitatge habitual si també se’l volgués adjudicar; a canvi de renunciar a l’usdefruit de tot.
“És una opció encara molt poc coneguda, però que pot ser útil en unes segones noces, o en altres circumstàncies, per no quedar vinculats amb usdefruits uns i nues propietats els altres, per exemple. Amb la commutació cadascú es queda el seu amb llibertat i en pot disposar com vulgui”, indica Gabarró.
6. Donar de baixa a la Seguretat Social i ajudes
En cas que la persona difunta fos pensionista, cal donar-la de baixa a la Seguretat Social. El tràmit es pot fer presencialment en algun dels centres d’atenció o també per internet, amb certificat digital, DNI electrònic o el sistema cl@ve, dins dels 30 dies hàbils des del dia de la defunció.
Cal aportar l’original i una còpia del certificat de defunció.
Al mateix organisme es poden demanar diferents prestacions:
Viduïtat Orfandat Auxili per defunció (ajuda per pagar el funeral) Subsidi a favor de familiars (fills o germans de més de 22 anys que acreditin determinades condicions econòmiques) Prestació per fill a càrrec
7. Impostos: successions i plusvàlua municipal
Un cop firmada l’herència, no podem oblidar els impostos als quals cal fer front. Són l’impost de successions, que es paga a la Generalitat.
La llei indica que tenim 6 mesos “clavats des de la data de la defunció” per pagar aquest impost, sense interessos ni recàrrecs, recorda l’experta. Ara bé, es pot demanar una pròrroga de mig any més, ja amb interessos.
Si hi ha immobles, també s’ha de pagar l’impost de plusvàlua municipal, en aquest cas a l’ajuntament del municipi on hi hagi la propietat.
La recomanació de l’advocada en aquest àmbit és molt clara:
“Sempre, abans d’estampar la signatura, fes-te calcular què pugen els impostos i estudia bé si aquelles adjudicacions són les que et convenen. Sempre que hi ha una transmissió, per una donació, compravenda o herència, cal fer els números per tenir clar quins són els impostos que tocarà pagar, per poder decidir si aquella variable de l’operació és la que més et convé.”
Cal saber, per exemple, que quan es fa una donació de d’immobles de pares a fills “l’impost de donació té un tipus impositiu molt agradable, però alerta que si el pare ho va adquirir per un preu molt més baix que el valor que es declara a la donació, al qui dona li pot tocar assumir un IRPF molt alt”.
En funció de la complexitat de l’herència, es pot optar per anar recopilar un mateix la documentació i anar directe al notari, recórrer a una gestoria o posar-ho en mans d’un despatx d’advocats per estudiar les opcions més viables. “Si hi ha molt volum o patrimoni, s’ha de vigilar la fiscalitat i val la pena un assessorament”, argumenta.
Si no hi ha acord al voltant de l’herència, cal posar-ho en mans d’advocats. “No fer-ho de qualsevol manera perquè després ens en podem penedir. Tu informa’t i després fes el que vulguis. Si vols renunciar o cedir, fes-ho, però conscientment, no perquè pensis que és el que toca”, adverteix.
Un dels aspectes a tenir en compte és que si el cònjuge o parella, els fills o els nets hereten l’habitatge habitual de la persona difunta gaudeixen d’una bonificació del 95%. “A nivell escala fiscal és molt neutre”, destaca Gabarró.
Alerta, però, que per gaudir d’aquesta bonificació “haurem de mantenir la finca a la nostra titularitat durant 5 anys”. Si la volem vendre, llavors s’ha de tornar la bonificació i amb interessos, de manera que pot ser interessant llogar-la durant 5 anys o, si ja tens clar que te’n vols desprendre, no bonificar-te-la.
I què passa si decideixo no bonificar l’habitatge habitual i això fa que no tingui prou diners per pagar l’impost de successions? “Pots bonificar, vendre i, com que llavors ja tindràs els diners, ja podràs pagar”, apunta.
Testar a favor de la parella o dels fills: quan convé més
Meritxell Gabarró constata que hi ha “un sector important dels catalans que testa a favor del cònjuge” i afegeix que això “està molt bé a nivell de voluntat, però a nivell fiscal és una borratxera, perquè engreixo el patrimoni del que sobreviu i després ha de baixar als fills. I quan més heretes, més pagues progressivament. Existeixen fórmules legals per trobar un equilibri fiscal sense renunciar a la protecció de l’un per l’altre.”
Tot i que cada cas és un món, l’advocada opina que, a partir d’una certa edat –70 anys o més–, i si es té un cert patrimoni, “es pot començar a pensar que potser no tot ha d’anar l’un per l’altre”, com sí que aconsella fer quan hi ha fills petits, sempre que hi hagi la confiança en el cònjuge o parella.
Si no, caldrà establir-hi limitacions, que també és molt habitual. I, definitivament, ho recomana en termes fiscals si es parla d’edats més avançades, com els 80 o 90 anys.
L’experta aconsella revisar el testament en funció de l’edat i circumstàncies L’experta aconsella revisar el testament en funció de l’edat i circumstàncies (Pexels) En cas que hi hagi canalla, no només cedirem a l’altre progenitor el patrimoni per si faltem, sinó que convé deixar nomenat un tutor –per si faltessin tots dos progenitors– i un administrador patrimonial, perquè gestioni el patrimoni fins que els fills ja siguin més grans (i madurs) i tinguin almenys 25 anys. Sempre han de ser persones de la màxima confiança.
Per sort és una situació que molt poques vegades s’acaba donant, però així queden les coses clares per si, malauradament, van mal dades, i s’evita que sigui un jutge que digui qui és el tutor dels teus fills, orfes de pare i mare, i que la família acabi barallada.
“El testament és un vestit a mida. No ens ha de fer por anar-lo canviant a mesura que et fas grans, tens més fills, o més nets, o més o menys patrimoni. Al final, hi deixem escrita la nostra voluntat”, remarca.
“Oi que fem revisions periòdiques al metge? Oi que anem al banc a veure si ens donen prou els fons? Per què no planifiquem la nostra successió i ens assegurem que segueix estant actualitzada?”, planteja l’advocada, que admet que no estem avesats a aquests temes i continua sent un tabú.
Salvador Dalí amb el seu cavall blanc a la Suite 108 de l’Hotel Ritz de Barcelona
El Palace de Barcelona va ser inaugurat com a Hotel Ritz el 1919. I com no podia ser d’una altra manera, aquest establiment va celebrar el centenari amb magnificència. Salvador Dalí, hoste il·lustre durant les seves escapades a la Ciutat Comtal, la seva estada va donar lloc a nombroses anècdotes.
Detall del llit de Dalí a la Suite 108 del Ritz de Barcelona
“Salvador Dalí demanava el restaurant Via Veneto una safata amb botifarres catalanes crues que anava penjant a manera de collarets al coll de les seves senyores que l’acompanyaven a taula”. Es negava a signar en bitllets de dòlars quan clients americans li demanaven autògrafs. En Miguel Rios ho recorda com invitat a un sopar amb Dalí i altres amics.
Taula de Dalí al restaurant Via Veneto de Barcelona
El Ritz era per a Dalí la seva caserna general. S’hi allotjava naturalment Gala, però també tenia habitació Amanda Lear, quan a principis dels anys 70 es va convertir en acompanyant habitual del pintor. I aquí els venia a recollir una limousine del xofer Blai Matons per acompanyar-los a la Monumental, a la botiga de taxidermistes de la plaça Reial, i al Restaurant Via Veneto creat per Oriol Regàs i el seu germà Orioll’any 1967.
El Maître Alonso de la Morena a la Suite 108 Dalí de l’Hotel Ritz de Barcelona
La visita de Walt Disney al Ritz
Fins a aquest establiment es va desplaçar Walt Disney el 1957 per discutir sobre una pel·lícula entorn del Quixot. Dalí i Gala es van fotografiar amb ell a la mateixa porta.
Vista lateral del llit de Dalí al Ritz de Barcelona
L’episodi més conegut va tenir lloc el juliol del 1971 quan Dalí va voler regalar a la seva musa un cavall blanc per decorar el castell de Púbol. “Ho va encarregar al seu amic el pintor Joan Abelló i aquest va contactar amb l’empresari Pedro Balañá perquè li facilités l’equí. El cavall es va sacrificar en un escorxador de Terrassa amb una descàrrega elèctrica per no alterar-ne les faccions i va ser embalsamat pel taxidermista Joaquim Jover. Conclosa l’operació, el pintor el va fer traslladar al Ritz. I el va fer pujar fins a una suite del cinquè pis. El cavall no entrava a l’ascensor i va haver de pujar per l’escala entre l’expectació de clients i els mitjans gràfics”, explica el biògraf de l’artista.
Lampareta a la Suite 108 de Dalí al Ritz de Barcelona
El cavall blanc Rocibaquinante al Ritz
“No va ser fàcil, ja que es diu que el cavall pesava uns 400 quilos. Anys després, alguns testimonis creien recordar que era un cavall viu, tal era la força de les imatges”. Dalí va batejar el cavall amb el nom de Rocibaquinante, associant a Babieca i Rocinante, els cèlebres animals del Cid Campeador i el Quixot. Avui el cavall pot ser contemplat encara al Castell de Púbol.
La taula de Dalí a la seva Suite 108 del Ritz de Barcelona
Un altre escenari del gust de Dalí era una banyera de mosaics, a l’estil romà, que hi havia a la suite. “Quan el Gremi de Joiers de Barcelona, presidit per Amadeu Bagués, li va demanar el 1974 un cartell per a una campanya publicitària, Dalí va convocar dos models, les va cobrir amb joies per valor de 250 milions de pessetes, i les va fer introduir a la banyera , no sense abans remullar-les i deixar sobre els seus cossos diverses dotzenes de cargols. Una de les cròniques periodístiques remarcava que les models, vestides amb suaus vestits de punt de seda, “de tant en tant deixaven escapar un significatiu gemec, provocat per les molèsties que els produïen els entremaliats gasteròpodes”. Aquests happenings orquestrats per Dalí serien avui segurament impossibles de repetir.
Sarah Chang (Filadèlfia (Pennsilvània, Estats Units), 10 de desembre de 1980) és una violinista estatunidenca d’origen coreà.
Sarah Chang amb el seu pare, Angela Foster i David-Alexandre Pérez Ciurezu visitant la Sagrada Família de Gaudí a Barcelona
Sarah Chang va començar a estudiar el violí a l’edat de 4 anys a la Juilliard School of Music amb Dorothy DeLay, i de seguida fou considerada com una nena prodigi. A l’edat de vuit anys, fa una prova per a Zubin Mehta amb l’Orquestra filharmònica de Nova York, i per a Riccardo Muti amb l’Orquestra de Filadèlfia. El 1999, rep l’Avery Fisher Prize, un dels premis més prestigiosos atorgats a un instrumentista nord-americà.
Ha col·laborat, a part de les orquestres filharmòniques de Nova York i de Filadèlfia, amb l’Orquestra Simfònica de Chicago, l’Orquestra Simfònica de Boston, l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Filharmònica de Berlín, l’Orquestra Filharmònica de Viena, les orquestres principals de Londres així com el Concertgebouw d’Amsterdam i L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ha donat prestigiosos recitals al Carnegie Hall i concerts al Kennedy Center de Washington DC, a l’Orquestra Hall de Chicago, al Symphony Hall de Boston, al Barbican Centre de Londres o a la Filharmonia de Berlín.
Sarah Chang a la programació de Lawrence Foster i l’OBC
“Els seus dons estan a un nivell tan allunyat de la resta de nosaltres que tot el que podem fer és sentir la admiració adequada i després preguntar-nos sobre els misteris de la natura. Sens dubte, els antics haurien fet que la senyora Chang sorgeixi completament formada d’alguna petxina botticelliana”.The New York Times
Reconeguda com una de les violinistes més destacades del nostre temps, Sarah Chang ha actuat amb les orquestres, directors i acompanyants més estimats en una carrera internacional de més de dues dècades. Des del seu debut amb la Filharmònica de Nova York als vuit anys, Chang ha continuat impressionant el públic amb el seu virtuosisme tècnic i la seva refinada profunditat emocional.
La violinista Sarah Chang amb Angela Foster i el bellaterrenc Francesc Pérez Torres visitant el Parc Güell de Gaudí a Barcelona
Els moments més destacats de les temporades recents i properes Sarah Chang han inclòs actuacions amb orquestres nord-americanes com la Filharmònica de Nova York, la Filharmònica de Los Angeles, l’Orquestra de Filadèlfia, la Simfònica de Chicago, l’Orquestra Simfònica Nacional, la Simfònica de Boston, la Simfònica de Cleveland, la Simfònica de Montreal, la Simfònica de Houston, Simfònica de Detroit, Simfònica de San Francisco, Simfònica de Toronto, Simfònica de Vancouver, Simfònica de Cincinnati, Simfònica de San Diego i Simfònica de Nova Jersey. També ha actuat al Hollywood Bowl i als festivals de música Tanglewood, Ravinia i Aspen, entre d’altres. Amb una carrera que ha florit internacionalment, els seus compromisos europeus l’han portat a Àustria, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Suïssa i el Regne Unit, i els seus compromisos a Àsia l’han portat a audiències a la Xina, Japó, Corea i Malàisia. , Singapur, Austràlia i Nova Zelanda. Com a gran músic de recital i cambra, Sarah Chang viatja regularment pel món, actuant amb artistes com Pinchas Zukerman, Yefim Bronfman, Leif Ove Andsnes, Yo-Yo Ma, Isaac Stern, Wolfgang Sawallisch i membres de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.
L’enregistrament més recent de Sarah Chang per a EMI Classics -el seu vintè per al segell- va incloure els concerts per a violí de Brahms i Bruch amb Kurt Masur i la Dresdner Philharmonie, i va ser rebut amb excel·lents elogis de la crítica i popular. La seva gravació de les Four Seasons de Vivaldi va atreure elogis internacionals, amb la BBC Music Magazine que va afirmar: “Mai no ha fet un enregistrament millor”. També ha enregistrat el Concert per a violí núm.1 de Prokofiev i el Concert per a violí núm.1 de Xostakovitx en directe amb la Filharmònica de Berlín sota la batuta de Sir Simon Rattle; Fire and Ice, un àlbum d’obres populars més curtes per a violí i orquestra amb Placido Domingo dirigint la Filharmònica de Berlín; el Concert per a violí de Dvořák amb la London Symphony Orchestra i Sir Colin Davis; així com diversos discos de música de cambra i sonates amb artistes com els pianistes Leif Ove Andsnes i Lars Vogt.
Entrevista de Sarah Chang a La Vanguardia
Juntament amb Pete Sampras, Wynton Marsalis i Tom Brady, la Sra. Chang ha estat una artista destacada a la campanya publicitària global de Movado “The Art of Time”. L’any 2006, la Sra. Chang va ser reconeguda com una de les 20 millors dones de la revista Newsweek Magazine “Dones i lideratge, 20 dones poderoses es fan càrrec”. El març de 2008, Chang va ser honrada com a Jove Líder Global per al 2008 pel Fòrum Econòmic Mundial (WEF) pels seus èxits professionals, el seu compromís amb la societat i el seu potencial en la configuració del futur del món.
El 2012, Sarah Chang va rebre el premi al lideratge de la Universitat de Harvard i el 2005, la Universitat de Yale va dedicar una càtedra a Sprague Hall al seu nom. Per als Jocs Olímpics de juny de 2004, se li va donar l’honor de córrer amb la Torxa Olímpica a Nova York i, aquell mateix mes, es va convertir en la persona més jove a rebre el premi del Saló de la Fama de Hollywood Bowl. També l’any 2004, la Sra. Chang va rebre el Premi Internazionale Accademia Musicale Chigiana a Siena, Itàlia. Altres distincions anteriors inclouen l’Avery Fisher Career Grant, el premi “Jove artista de l’any” de Gramophone, el premi Schallplattenpreis “Echo” d’Alemanya, els honors “Nouvingut de l’any” als International Classical Music Awards de Londres i el premi “Nan Pa” de Corea. El 2011, Chang va ser nomenada ambaixadora artística oficial pel Departament d’Estat dels Estats Units.
El 25 de febrer de 1993, el Parlament va aprovar per unanimitat oficialitzar “Els Segadors” com a himne nacional de Catalunya
Antoni Ros Marbà, compositor i autor de la versió oficial de l’himne (CCMA
Generació rere generació, durant més d’un segle havia rebut el tracte d’himne oficiós. Era considerat tot un símbol del catalanisme, del poble, però no va ser fins fa trenta anys que “Els Segadors” es va oficialitzar com a himne nacional de Catalunya.
Un 25 de febrer de 1993, el Parlament de Catalunya ho aprovava per unanimitat de tots els grups, arran d’una proposició de llei impulsada per Oriol Martorell, fundador de la Coral Sant Jordi i aleshores diputat del PSC. Una fita històrica, que aconseguia posar d’acord tots els colors de l’arc parlamentari.
Malgrat que la proposta d’Esquerra Republicana de cantar-lo durant el ple fos desestimada, des d’aleshores, “Els Segadors” acompanyaria la institució i el país en els moments més emotius i solemnes.
La idoneïtat d'”Els Segadors”
“Les dificultats per constituir la nació van fer que actuéssim amb un himne que es va fer als carrers, a les places, des de l’activisme i donant moltes giragonses polítiques”, explica Jaume Ayats, professor de la UAB i autor del llibre “Els Segadors: de cançó eròtica a himne nacional”.
La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, consagraven “Els Segadors” com un himne amb potencial per esdevenir oficial. La seva obertura al món va ser l’avantsala de la llei que un any més tard aprovaria el Parlament. Tanmateix, la pugna amb El Cant de la Senyera o La Santa Espina, ja present aleshores, s’ha anat dilatant en el temps fins avui.
Antoni Ros Marbà, compositor i autor de la versió oficial de l’himne(CCMA ) L’autor de la darrera versió oficial de l’himne (2006), el compositor Antoni Ros Marbà argumenta que a banda de la seva vàlua, part de l’èxit s’explica perquè reivindica la revolta del Corpus de Sang de 1640. Una derrota, considera, que ha quedat impregnada en l’esperit dels catalans: “El cant de la senyera, de Millet i Maragall, és un himne gloriós, magnífic, però és l’himne de l’Orfeó Català. ‘Els Segadors’ té orígens molt més antics”, explica Ros Marbà.
Les alteracions d'”Els Segadors”
De romança eròtica cantada per pagesos fins a crit de guerra, “Els Segadors” va viure tot tipus de vicissituds abans d’esdevenir himne. Posteriorment, el text i la música de finals del segle XIX d’Emili Guanyavents i Francesc Alió també han estat reinterpretats per adaptar-se als nous temps.
Versions musicals per a tots els gustos l’han portat a l’arena del pop, el rock o fins i tot, el hardcore. També ha rebut crítiques des de diversos sectors, en clau de gènere o pel seu tarannà bèl·lic, entre d’altres. Tot plegat fins al dia d’avui, 30 anys després, que conviden a reflexionar sobre la seva vigència.
Una de les darreres versions, de Magalí Sare i Manel Fortià, va aixecar polseguera durant la presa de possessió del president Pere Aragonès, el maig del 2021. L’artista vallesana va rebre l’encàrrec d’interpretar-lo i en va modificar el gènere per sentir-s’hi identificada, explica, i canviar l’imaginari que associa els segadors amb guerrers.
Malgrat no pretendre-ho, va generar una onada de polèmica a les xarxes: “Va servir, perquè es va parlar de música, de símbols. La cultura, la llengua, tot evoluciona d’una manera orgànica i de vegades les coses institucionalitzades són més rígides i canviar-les em sembla una bona manera de fer-se preguntes”, reflexiona ara Sare.
La seva visió, del parer que un himne nacional es pot modificar, és representativa d’un sector de la societat, com també ho és la de Ros Marbà, als antípodes, que considera l’himne un senyal d’identitat insubstituïble. Sense dades recents que reflecteixin la identificació dels catalans amb els símbols institucionals, doncs, és pertinent qüestionar-se si es pot canviar l’himne, o no.
ELS SEGADORS (Himne nacional de Catalunya)
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors. Ara és hora d’estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya. Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç! Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
El restaurant Via Veneto de Barcelona el va crear l’any 1967 en Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 de gener de 1936 – 17 de març de 2011), també creador del Bocaccio, Madox, Revolution,Up & Down, Tropical, etc.,
Publicitat del restaurant Via Veneto de Barcelona l’any 1970
Xavier Regàs, germà d’Oriol, va ser l’autor del logo modernista del Via Veneto, així com de la exitosa decoració inspirada en el desaparegut restaurant Sans Souci de la Via Sicília de Roma
Salvador Dalí a la seva taula número 5 del restaurant Via Veneto de Barcelona
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto, que obria les portes sota la direcció de Manuel Giménez Camas, procedent de l’hotel de Suïssa propietat de l’actor Itàlia Victtorio Gassman (1922-2000).
Jordi Sabaté i Josep Monje presentant una safata amb filet de vedella Wellington del bufet del restaurant Via Veneto de Barcelona
El nom del Via Veneto es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, -llavors Calvó Sotelo-, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.
Entrada al Via Veneto des del carrer Ganduxer
El projecte del restaurant Via Veneto el tenia encallat i van convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, Oriol Regàs va anul·lar la col·laboració d’en Gotarda
Saló blau del restaurant Via Veneto de Barcelona on cada mes es feia una tertúlia de 25 persones dedicada a un personatge d’actualitat
S’havia creat una societat mercantil a nom del seu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel seu pare, el seu germà Xavier, i ell mateix. I la seva tia Maria Castells.
Equip professional de sala del restaurant Via Veneto de Barcelona
“Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític“.
El Maître Francesc Pérez Torres al hall dels salons privats del restaurant Via Veneto de Barcelona
També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.
Robert, Maître del Via Veneto, entregant les cartes a uns clients de la taula número 13
OriolRegàs va encarregar la decoració al seu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 56 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto.
És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada per l’actual propietari Josep Monje, i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.
El sommelier Muriel i Josep Monje, Maître del Via Veneto
Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada. L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.
Vista general del restaurant Via Veneto de Barcelona
El 2010, Oriol Regàs va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Celler del restaurant Via Veneto abans de la seva ampliació l’any 1985 en un 100%
Els bellaterrencs Angi i Francesc van acceptar l’any 2009 la proposta d’en Ramon Gener, -veí del restaurant La Taula de Barcelona-, per iniciar els Sopars Tertúlia Òpera en Texans. Una convocatòria mensual per un màxim de 40 persones, amb un Menú Sorpresa i Cava Brut a tot beure. Tot inclòs a un preu honest.
Ramon Gener a La Taula d’Òpera en Texans de Sant Gervasi (Barcelona)
L’any 2009, el baríton i pianista català Ramón Gener, presentador del programa de TV3 Òpera en Texans, i de This is Opera de TVE, va iniciar-se en directe, al Restaurant La Taula de Barcelona, amb “La Taula de l’Òpera”, uns sopars maridatge de gastronomia i Òpera. Cal recordar que en Ramón Gener, veí del restaurant, en dos minuts era present dins la petita sala on aportava tot el seu Savoir Faire del món musical i en particular la seva especialitat d’òpera. L’aforament màxim del local de 40 persones, era perfecte per gaudir i crear sense micro, un ambient proper i íntim, permetent gaudir en directe, de tota la saviesa d’en Gener, aportada dels seus anys al teatre La Faràndula de Sabadell .
L’èxit previ a La Taula, abans del seu pas a TV3, va ser del tot apoteòsic en aquest petit restaurant del districte de Sarrià Sant Gervasi, inaugurat el 30 de maig de 1994.
Òpera en Texans de Ramon Gener al restaurant La Taula de Barcelona
“Entre plat i plat, en Ramon Gener cantava i comentava les òperes que programaven el Teatre La Faràndula de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona“.
Òpera en Texans va ser el programa de Televisió de Catalunya presentat per Ramon Gener en què s’explicava i analitzava l’òpera d’una manera amena i informal. Cada programa estava dedicat a una òpera diferent on s’analitzava aquesta i es donaven les pautes per poder entendre-la.
S’estrenà al canal 33 de TV3 amb l’òpera Carmen de Georges Bizet el 2 d’octubre de 2011. La tercera temporada va acabar amb una quota mitjana del 2,9%.
El programa va ser guardonat en els premis Zapping 2011 atorgats pel Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) en la categoria de millor programa cultural. També va ser nominat el 2012 en els premis ARC en la categoria de millor programa musical. Posteriorment va ser comprat per RTVE (2015) qui en va reeditar uns 30 capítols sota el nom “This Is Opera” i que va emetre al canal temàtic de cultura de la televisió pública espanyola, La 2.
Qui havia dit quedes del carrer d’una ciutat, el metro o d’un petit local no podría començar l’èxit d’un gran artista? FACTA NON VERBA
Ramon Gener Sala (Barcelona, 1967) és un músic, humanista i escriptor. Llicenciat en Humanitats i Ciències Empresarials, es va formar en piano i cant. Després d’alguns anys de treball com a baríton va deixar el cant i va iniciar la seva etapa com a divulgador musical i artístic. L’any 2011 va conduir el programa de televisió Òpera en texans. Més tard va dirigir i conduir This is Opera (2015), This is art (2017 i 2018) i 200. Una noche en El Prado (2019)
Ramon Gener en plena tertúlia de La Taula de l’Opera de Barcelona
BIOGRAFIA DE RAMON GENER I SALA
Fill de pare i mare de Cardona, va néixer a Barcelona. Des de petit escoltava òpera i música clàssica a casa seva gràcies a la seva mare. Va començar a estudiar música als 6 anys al Conservatori del Liceu de Barcelona, on va estudiar piano fins als 11 anys. Després d’un parèntesi durant l’adolescència, als 18 anys va reprendre els estudis de piano amb Anna Maria Albors, es va plantejar la possibilitat de cantar òpera i va començar a estudiar cant sota la supervisió de Victòria dels Àngels. Va completar els estudis de veu a Varsòvia amb el baríton Jerzy Artysz i a Barcelona amb el tenor Eduard Giménez.
Va debutar com a cantant al Palau de la Música Catalana en el paper de protagonista a l’òpera Noye’s Fludd, de Benjamin Britten. A partir de llavors va treballar com a baríton en oratoris com el Rèquiem de Fauré, l’Stabat Mater de Franz Schubert o el Magnificat de Bach i en òperes com Le nozze di Figaro (Almaviva), L’elisir d’amore (Belcore), Il barbiere di Siviglia (Figaro), Carmen (Dancaire), Die Fledermaus (Eisenstein), Così fan tutte (Guglielmo) o La flauta màgica (Sprecher). La temporada 1999-2000 va debutar al Gran Teatre del Liceu amb Sly, ovvero La leggenda del dormiente risvegliato, d’Ermanno Wolf-Ferrari. La temporada 2000-2001 va tornar-hi per cantar a l’òpera Billy Budd, de Benjamin Brittten.
Més tard va deixar el cant, però va continuar vinculat al món de la música donant cursos i conferències sobre història de la música i òpera. El ressò d’aquestes conferències el va portar fins al món de la televisió i la ràdio.
A la ràdio treballa com a col·laborador en els programes Versió Rac1 i De Pe a Pa (en castellà), de RNE. També ha treballat dues temporades en el programa Hoy por hoy (en castellà), de la Cadena SER.
L’any 2011 va estrenar al Canal 33 de Televisió de Catalunya el programa divulgatiu Òpera en texans , en què s’explicava i analitzava l’òpera de manera informal. El programa, que va estar en antena durant tres temporades, va ser guardonat, el mateix any, en la XVII edició dels Premis Zapping,[5] atorgats per Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC) a la categoria de millor programa divulgatiu/cultural/documental.
L’any 2014, Gener va publicar en català Si Beethoven pogués escoltar-me, un llibre ple de sentit de l’humor, passió i molta música en què, com a músic apassionat de la vida que és, comparteix històries, anècdotes curioses i pinzellades biogràfiques dels millors compositors dels segles xviii i xix barrejades amb les seves pròpies experiències personals. Un any més tard, el llibre es va publicar en castellà, i el 2017, en portuguès.
El 2015 va dirigir i conduir el programa This is Opera, una producció internacional (Brutal Media, RTVE i Unitel Classica) de trenta capítols gravada en castellà i en anglès en què Ramon Gener exerceix de mestre de cerimònies, expert, pianista i animador.[8] A Espanya es va emetre a La 2 de RTVE. El programa també s’ha emès a Alemanya, Àustria i Suïssa (Servus TV), Itàlia (RAI5), Portugal (RTP2), Letònia (LTV i Lattelecom), Austràlia (Foxtel Arts) Mèxic (Canal 22 i Film & Arts), Colòmbia, Xile i Argentina (Film & Arts), Corea del Sud (NATV), Mongòlia (MNB) i Singapur (Channel 5). El programa va ser guardonat en la XXI edició dels Premis Zapping com a millor espai divulgatiu, cultural i documental, i Ramon Gener va obtenir el premi al millor presentador.
L’any 2016 va publicar en català i castellà el seu segon llibre, L’amor et farà immortal, en què l’autor viatja pel temps i per l’espai de la mà de les Moires, les deesses gregues del destí. En aquest viatge, l’autor coneix algunes personalitats del món de la música per entendre el dol provocat per la mort del seu pare propi per culpa de la malaltia d’Alzheimer.
Els anys 2017 i 2018, Gener va dirigir i presentar el programa This is Art, una coproducció (Brutal Media, TV3 y Movistar) de vint-i-quatre capítols gravada en català, castellà i anglès en què fa un viatge per la història de l’art a través de les emocions humanes. A més de Catalunya i la resta d’Espanya, el programa s’ha emès a Itàlia (RAI5), Portugal (RTP2), els països de la regió MENA (Al-Jazeera), Croàcia (HRT), Grècia, Hong Kong, Mèxic (Canal 22) i Nova Zelanda, i s’ha convertit en la sèrie documental en català més venuda. This is Art va ser guardonat en la XXIII edició dels Premis Zapping com a millor programa divulgatiu, cultural i documental.
L’any 2019 va dirigir i presentar el programa 200. Una noche en El Prado, una minisèrie de quatre capítols produïda per RTVE per commemorar el bicentenari del Museu del Prado de Madrid.
