A partir d’avui, Diada de Sant Jordi 2023, podeu encarregar el llibre a Víctor i el seu Equip de laLlibreria Paper’s de Bellaterra
Bellaterra.Cat a visitat la parada d‘Anna Schuler per Sant Jordi 2023 a la Plaça Reial de Barcelona i ens ha comentat com va idear el seu llibre “Supervivència en la Cocina” Un libro de cocina para Estudiantes
Sóc Anna Schuler i actualment tinc 17 anys. Aviat aniré a fer l’Escola de Cuina de Suïssa.
A la meva edat no molta gent sap cuinar, la majoria ni tan sols sap on són les olles a casa seva, per aquest motiu he decidit posar les coses més fàcils a tots aquests joves que se’n van de casa per seguir amb els estudis i no han trepitjat mai una cuina.
He recopilat més de 60 receptes fàcils, ràpides, econòmiques i en gran mesura, també sanes, perquè la seva introducció a la cuina els sigui més senzilla.
Cap FastFood no podrà millorar els sabors de casa…..
La majoria de les receptes són les que acostumo a menjar a casa i d’altres han estat transmeses de generació en generació.
Així doncs, amb aquest llibre l’èxit està garantit.
Què aprofiteu! Anna Schuler
Anna Schumer a la presentació del seu llibre Diada de Sant Jordi 2023
Llibreria Paper’s de Bellaterra recomana “Los pacients del Doctor Garcia” (Novel·la il·lustrada basada en l’obra d’Almudena Grandes (Madrid, 1960-2021)
DESCRIPCIÓ:
Després de la victòria de Franco, el doctor Guillermo García Medina continua vivint a Madrid sota una identitat falsa. Manuel Arroyo, que el va salvar de morir a la pareda, ha tornat de l’exili amb una missió secreta: infiltrar-se en una organització clandestina nazi i falangista. Mentre el doctor García es deixa reclutar per ell, el nom d’un altre espanyol es creua a la destinació dels dos amics. Adrián Gallardo Ortega, que va tenir el seu moment de glòria com a boxejador professional abans d’allistar-se a la Divisió Blava, per seguir lluitant com a voluntari de les SS i participar a l’última defensa de Berlín, malviu a Alemanya, ignorant que algú pretén suplantar la seva identitat per a fugir a l’Argentina de Perón.
Adaptació de Claudio Stassi (La Ciutat dels Prodigis, Res).
Claudio Stassi, nascut l’any 1978 a Palerm, viu i treballa a Barcelona. Ha publicat per a nombroses editorials italianes i estrangeres. Per Sergio Bonelli Editore, dibuixa a les sèries Dylan Dog i Dampyr. El 2007 publica Brancaccio. Històries de la màfia quotidiana, escrita per Giovanni Di Gregorio, i va guanyar el Premi Micheluzzi i el Premi Boscarato.
La seva novel·la gràfica Per això em dic Giovanni, publicada per Rizzoli, ja està a la seva cinquena edició. Amb Luca Enoch va crear La Banda Stern el 2013, un llibre que ha estat traduït a quatre idiomes. El seu darrer treball, Rosario. Amor i mort, basat en textos de Carlos Sampayo, va ser publicat a França i Itàlia.
Amb Planeta Còmic, ha versionat tres de les novel·les més importants de la literatura espanyola: La Ciutat dels Prodigis (Eduardo Mendoza), Els pacients del doctor García (Almudena Grandes) i Res (Carmen Laforet). És professor de l’Escola de Còmic Joso a Barcelona.
A Bellaterra, la Llibreria Paper’s situa la seva parada a la Plaça del Pi, amb la venda de llibres amb el tradicional descompte del 10%, i joves del poble ofereixen roses i llibres econòmics d’ocasió trets de les biblioteques de les seves cases.
Sant Jordi amb el llibre i la rosa
La diada del patró nacional de Catalunya, Sant Jordi, és un dia que se celebra amb especial entusiasme als carrers i places de tota Catalunya. Es poden trobar llibres i roses a tots els racons dels pobles i milers de persones surten a passejar pels seus carrers. També és tradició penjar als balcons la senyera de Catalunya.
A Bellaterra, la Llibreria Paper’s situa la seva parada a la Plaça del Pi, amb la venda de llibres amb el tradicional descompte del 10%, i joves del poble ofereixen roses i llibres econòmics d’ocasió trets de les biblioteques de les seves cases i familiars.
Parada de la Llibreria Paper’s a la Plaça del Pi de Bellaterra
La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d’abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l’amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana i també, a través del blat, l’esforç de tot un poble. És el dia dels enamorats, i per això des del segle xv és costum regalar una rosa vermella «com la sang del drac» a l’estimada. A la dècada de 1930 s’hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre. El mateix dia també és la Diada Nacional de l’Aragó.
Punt de llibre de Sant Jordi 2023 ofert per Ignasi Roda, Cronista de Bellaterra
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), Cronista de Bellaterra, és un escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
Badia del Vallès és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca del Vallès Occidental. Limita amb Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. És un dels municipis amb la densitat de població més alta del país i un dels municipis més joves de Catalunya: el nou consistori es va constituir per primera vegada el 14 d’abril de 1994, amb el nom de Badia, modificat l’any següent. Abans l’àrea era coneguda com a Ciutat Badia
El mapa de Badia del Vallès reprodueix el mapa de la Península Ibèrica i les Illes Balears. Les vies públiques tenen noms geogràfics (Av. Cantàbric, Av. del Mediterrani, etc.) i estan situades aproximadament en el lloc corresponent del citat mapa|CEDIDA
Badia, una ciutat feta a si mateixa
Ciutat Badia, Badia i Badia del Vallès són els tres noms amb els quals s’ha conegut la nostra població durant els seus primers vint-i-set anys d’història. Ciutat Badia va néixer com a projecte als anys 60 a Madrid. El Ministerio de la Vivienda va encarregar al Instituto Nacional de la Vivienda la construcció d’uns 12.000 habitatges de tipus social a la província de Barcelona, dels que finalment només se’n va arribar a construir 5.372, mitjançant l’Obra Sindicial del Hogar.
Per a la construcció es varen expropiar 887.441,82 metres quadrats dels municipis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès. Les obres s’iniciaren a finals dels anys seixanta i principis dels setanta i acabaren l’any 1973, però no es varen començar a ocupar fins al 1975, quan va ser inaugurada pels aleshores Prínceps d’Espanya el 14 de juliol d’aquell mateix any.
El règim jurídic que va adoptar la llavors anomenada Ciudad Badia va ser la creació d’una Mancomunitat amb els municipis de Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès que va tenir la primera seu a un pis del carrer Santander número 2. La gestió administrativa va passar per la creació d’una Comissió Gestora entre aquests dos municipis, en la qual, cada dos anys, els alcaldes s’intercanviaven els càrrecs: un ocupava la presidència i l’altre la vicepresidència.
Des de l’acabament de les obres, es van detectar tota una sèrie de dèficits d’equipaments i d’infraestructures que van originar que durant les dècades dels setanta i dels vuitanta es definissin els trets més característics de Badia: per una banda, l’aparició entre els/les badiencs/ques d’un fort caràcter reivindicatiu, i per l’altra, un important moviment veïnal associatiu que va anar creant un sentiment de poble, i que anirà incorporant, paulatinament, a la majoria de la població en la lluita per assolir les mancances de serveis que patia la ciutat (col·legis, escoles bressol, centres d’assistència mèdica, ajuntament, biblioteca, etc. ).
Aquest procés de construcció de la ciutat va posant de relleu les enormes dificultats que comportava per als/les ciutadans/es de Badia la dependència orgànica a altres municipis, la qual cosa, va fer que aparegués una forta voluntat per convertir la ciutat en un municipi independent. Fruit del consens de totes les forces polítiques i social, el 9 de febrer de 1994, el Parlament de Catalunya, en sessió plenària, va aprovar la Llei 1/94 de 22 de febrer per la creació del municipi de Badia del Vallès.
El 14 d’abril de 1994, quan es va constituir per primera vegada el nou consistori, naixia el municipi més jove de Catalunya.
Al llarg d’aquest temps, la principal preocupació del consistori ha estat la creació i millora dels serveis que reben els/les ciutadans/es, i, especialment, assolir una viabilitat econòmica real de la ciutat. El diàleg i el consens amb la Generalitat ha creat els mecanismes polítics i jurídics per a què Badia sigui un municipi amb una estabilitat econòmica i amb projecció de futur.
Sergio Busquets va batejat el ‘seu’ estadi de Badia del Vallés, després que l’ajuntament de la ciutat decidís canviar el nom de l’Estadi Municipal i posar-hi el del futbolista del Barça. Un homenatge de la seva ciutat natal a un dels veïns més il·lustres|CEDIDA
Badia del Vallès és una ciutat amb àmplies avingudes, zones verdes i d’agradables passejades que s’enorgulleix de ser una ciutat feta a si mateixa, oberta, plural, solidària i participativa.
Xifres i Dades principals Població (Març 2010): 14.064 habitants 6927 homes 7137 dones Superficie: 0,91 Quilòmetres quadrats. Densitat de població : 15.026,9 (hab./Km2) Altitud: 120 metres. Coordenades: 427.529 UTMx / 4.595.092 UTMy
El municipi té el seu inici en la dècada dels 60, mitjançant un pla del govern espanyol que pretenia crear una zona d’habitatges a l’extraradi de Barberà del Vallès, en uns terrenys agrícoles que formaven part de les famílies Valls-Sanfeliu i Badia (llinatge que donà nom al nou barri). Havia de constar d’11.054 habitatges, i tots els serveis corresponents a aquest nombre d’habitants. Era una resposta de les autoritats d’aleshores a les fortes immigracions arribades a Catalunya des de la resta d’Espanya
L’any 1970 se n’inicia la primera fase, amb la construcció dels 4.156 primers habitatges, 98 locals i la urbanització interior. Abans de l’inici de la construcció de la 2a fase, el Ministeri d’Obres Públiques duu a terme la construcció de l’autopista Barcelona-Terrassa i el tercer cinturó, ocupant tres quartes parts del terreny previst per a aquesta segona fase, per la qual cosa només es poden construir 1.216 nous habitatges i 38 locals.
Les obres acaben l’any 1973, amb 5.372 habitatges edificats, però no s’inaugura fins a l’any 1975. L’acte d’inauguració fou a càrrec del llavors Príncep Joan Carles. També a l’any 1975 s’enderroca la masia de Sanfeliu, un dels únics vestigis històrics de l’actual municipi, i actualment en el seu solar hi trobem la biblioteca municipal. Actualment les úniques proves del seu passat agrícola són la presència d’alguns lledoners i ametllers.
Tapa de claveguera de Badia del Vallès original dels anys 70
El 14 d’abril del 1994, es va constituir per primera vegada l’Ajuntament de Badia del Vallès, independitzant-se d’una mancomunitat formada per Barberà i Cerdanyola, i deixà de ser un barri perifèric, creant-se així la ciutat actual.
La masia de Can Santfeliu, amb els seus terrenys corresponents i una zona de camp, propietat d’Emília Badia, van ser convertits en una ciutat plena de blocs de pisos, la majoria d’ells prefabricats amb un sistema francès de construcció de peces modulars, al costat d’espais oberts enjardinats i àmplies avingudes.
Aquest tipus d’habitatges eren la clara expressió del desarrollismo franquista que va voler crear un nou model de ciutat on convisquessin diferents classes socials. Per a això es van distribuir el 66% d’aquesta habitatges entre funcionaris i empleats d’empreses públiques i el restant 34% habitatges van ser atorgades a treballadors a través de l’Obra Sindical del Hogar.
Les famílies a les quals se’ls havia atorgat l’habitatge tenien un termini d’un any per a traslladar-hi la seva residència. Un nombre significatiu d’habitatges estaven desocupats. Transcorregut aquest termini, es va originar un procés d’ocupació per altres famílies coneixedores de la situació.
La falta d’equipaments i serveis, exceptuant quatre col·legis d’ensenyament primari, va donar pas a un moviment associatiu i veïnal potent. Quatre col·legis d’ensenyament primari més, un centre de Formació Professional, un institut de batxillerat, tres guarderies públiques, un mercat municipal, un nou Centre d’Assistència Primària, un casal per a la gent gran i una biblioteca van ser els assoliments d’aquesta lluita veïnal, sent el Centre Cívic la demanda que més anys va trigar a acomplir-se: catorze anys. No es va inaugurar fins a l’any 2002.
Una altra singularitat de Badia del Vallès és que, igual que els habitatges, tots els equipaments existents en el municipi són de titularitat pública. Aquest moviment associatiu i veïnal, després dels assoliments reivindicatius inicials, es va organitzar entorn de la Federació d’Entitats Culturals de Badia del Vallès. Aquesta entitat va ser la primera federació d’àmbit territorial que es va constituir a Catalunya i serveix com a model organitzatiu.
Com que tots els habitatges del municipi són de protecció oficial, tenen un preu màxim fixat i el canvi de titularitat necessita el vistiplau d’ADIGSA, empresa pública de la Generalitat de Catalunya, tot i que la pràctica habitual és que les vendes es produeixin a preus semblants als de mercats, generant problemes financers i fiscals.
Vista aèrea d’una part de les vivendes de Badia del Vallès|CEDIDA
Actualment la major part dels edificis d’habitatge de la població ja han complert més de 45 anys. Aquest fet i sumat a les pobres condicions amb les quals es van construir els diferents blocs així com l’ús de materials de poca qualitat i nocius per la salut (fibrociment amb amiant) han fet que l’estat de conservació de molts d’ells sigui baix. Es calcula que el 60% dels blocs presenten patologies importants i un 8% patologies greus, i que 9 de cada 10 edificis tenen amiant en un estat tan degradat que hauria de ser retirat tan aviat com sigui possible per tal de garantir la salut dels badiencs. De fet, es calcula que hi ha 17 kg d’amiant-ciment per cada veí de la ciutat.
És un dels municipis més petits d’Espanya i amb una de les densitats de població més altes. La població resideix en blocs de pisos, d’entre 5 i 16 plantes, envoltats de parcs i zones verdes.
Antonio Díaz Cascajosa (Badia del Vallès, 9 de juliol de 1986), conegut com a El Mago Pop, és un il·lusionista català. Amb 17 anys va portar al teatre els seus primers espectacles. El 2008, quan en tenia 22, va rebre el Premio Nacional de Màgia|CEDIDA
Símbols de Badia del Vallès
L’escut de Badia del Vallès es caironat partit: d’or; i sinople; ressaltant sobre la partició una oreneta de sable volant. Per timbre una corona mural de vila.
Badia del Vallès utilitza una bandera heràldica, i segueix el mateix patró que el seu escut, y es defineix com una «bandera apaïsada de proporcions dos d´ alt per tres de llarg, bicolor vertical groga i verda, amb l’oreneta negra amb el pit blanc de l’escut, d’alçada 5/7 de roba, centrada al mig de la partició». (DOGC el 6 de noviembre de 1998).
La bandera de Badia del Vallès presenta l’oreneta, escollida com a símbol de la immigració, mentre que els colors de cada partició representen els dos municipis originaris (or per Barberà i sinople per Cerdanyola)
Davant d’un nou 14 d’abril, aniversari de la II República espanyola. Sempre que puc faig un recordatori d’aquesta data tan assenyalada a la nostra Història Contemporània que, com a historiador professional, sempre em va interessar estudiar, investigar i ensenyar als meus alumnes intentant despullar-la de tanta i tanta mixtificació com de forma tan interessada ha estat sotmesa en un intent d’ocultació del que va ser en realitat, el primer intent d’implantar un sistema democràtic al nostre país. I com a ciutadà, el meu interès és no menys profund i sincer: com no empatitzar amb un règim polític que, entre moltes altres qüestions, va pretendre un sistema de la propietat més racional i equitatiu, que va pretendre igualment portar l’ensenyament i la cultura a zones secularment abandonades, que va fer passos insospitats pel que fa a legislació social, que va expandir els drets civils i polítics i especialment a la dona, que va pretendre una real separació d’Església i Estat i, per fi, una modernització de l’exèrcit, com dic, entre d’altres molts projectes de reforma i modernització del país. Per això, davant de tergiversacions que encara persisteixen en determinats àmbits de la història i de la política espanyola, no tinc més que afegir el meu reconeixement a la II República com l’antecedent més immediat del nostre sistema democràtic actual. Salut
Antonio Barragán Moriana, Doctor en Geografia i Història i Llicenciat en Ciències Polítiques. Catedràtic d´Història Contemporània de la Universitat de Còrdova|CEDIDA
Antonio Barragán Moriana neix el 31 de juliol de 1949 a Aguilar de la Frontera.
Historiador. Doctor en Geografia i Història i Llicenciat en Ciències Polítiques. Catedràtic d´Història Contemporània de la Universitat de Còrdova.
Va participar en l’agitació estudiantil contra la dictadura franquista i, anys després, ja com a professor, va ser expulsat de la Universitat Laboral per la seva activitat política als anys setanta. Ingressa a la Universitat de Còrdova el 1975, on és contractat com a professor a l’Escola de Magisteri.
Dedica les línies de treball, bàsicament, a l’estudi de problemes socials i polítics de la Història d’Andalusia dels segles XIX i XX. El 1989 obté el VIII Premi d’investigació d’Història Social Diaz del Moral que concedeix l’Ajuntament de Còrdova amb una obra titulada Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918/1920.
Altres treballs destacats de l’autor cordovès tenen com a tema d’anàlisi el període de la II República (Realitat política a Còrdova, 1931), la crisi del 1898 i les seves implicacions polítiques (Còrdova 1898/1905: Crisi social i regeneracionisme polític), la qüestió social i les seves diverses dimensions ( Dos textos fonamentals per a la Història Social de Còrdova al segle XX: La Comissió i l’Institut de Reformes Socials, Sindicalisme miner a Andalusia, 1900/1923: organització i conflictivitat, Revoltes camperoles a Andalusia, etc.), l’etapa franquista i la transició ( La reaparició del moviment obrer a Còrdova durant el franquisme i Crisi del franquisme i transició democràtica a Còrdova, 1973/1982 ).
Barragán Moriana, que forma part de l’equip de coordinació d’Història Contemporània de l’Enciclopèdia General d’Andalusia, és membre del comitè científic que, sota el patrocini del Patronat Niceto Alcalá Zamora, organitza a Priego de Córdoba els congressos sobre la cultura i política republicana a Espanya.
Sabadell, una de les dues capitals del Vallès Occidental junt amb Terrassa pot presumir d’uns del cinemes centenaris més importants de Catalunya. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.
L’Acadèmia del Cinema Català va homenatjar l’any 2020 les tretze sales de cinema encara actives que van iniciar les seves projeccions fa més de 100 anys, entre les quals hi ha el Saló Imperial de Sabadell. També van ser distingides sales de Ripoll, Sitges, Camprodon, Ribes, etc.
Inaugurat l’any 1911 com a Gran Saló Imperial, la popular sala sabadellenca tenia capacitat per a més de mil espectadors. Les sessions de cinema mut s’alternaven amb espectacles de varietats, i l’any 1913 hi va debutar la joveníssima Raquel Meller (1888-1962) cantant, cupletista i actriu. En els seus espectacles d’aquesta època cantava La violetera i El relicario, dues peces compostes per José Padilla Sánchez que la feren molt famosa.
Raquel Meller (1888-1962)
Des del 1929, el cinema sonor es va establir a l’Imperial. Com a curiositat, el prestigiós director de fotografia i Membre d’Honor de l’Acadèmia Tomàs Pladevall hi va treballar als anys 60 com a ajudant del projeccionista.
Cinemes Saló Imperial a la Plaça de Sabadell amb el mateix nom
L’any 1989 va tancar portes, davant la decreixent assistència de públic. Però el 1993, davant l’amenaça d’enderroc, es va iniciar una campanya per a la recuperació del Saló Imperial, que va culminar en una reforma a càrrec de l’Ajuntament, que va voler homenatjar la sala construint una rèplica de la façana original. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.
Cada any, quan veiem les pastisseries plenes de pastissos amb figures de xocolata, guarnits amb plomalls de colors i pollets de feltre, o la figureta del personatge de moda entre els més petits, ens ve al cap aquesta pregunta: d’on ve la tradició de fer la mona per Pasqua?
Mona i ous de Pasqua a una casa de Bellaterra
Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Tradicionalment, les festes s’han relacionat amb el menjar en totes les cultures i en la nostra, hi ha coques, pastissos i dolços per a cada celebració.
Assimilar les festes paganes
A diferència de tots els altres actes de Setmana Santa, la de menjar la mona és la que té un caràcter més festiu. De fet, la resta de celebracions estan relacionades amb la Passió, el patiment, i la crucifixió de Crist, un episodi gens alegre de la vida de Jesús. Però, com que el relat cristià acaba amb la resurrecció, va anar bé fer-ho coincidir amb les antigues tradicions paganes que es feien per aquesta època, que celebraven la primavera, el bon temps i el despertar de la natura que torna a florir.
Per això podem dir que la de menjar la mona per Pasqua és la tradició més pagana de la Setmana Santa. És la celebració de la primavera.
Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit catòlic, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.
Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu.
En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.
L’ou, símbol de la Pasqua
Ous frescos de Pasqua pintats de colors
Entre l’ou i la gallina, no estarà mai clar, però entre l’ou i la mona, no hi ha dubte, primer va ser l’ou. Totes aquestes celebracions de fertilitat i de vida tenen un símbol: l’ou.
Coincideix en el moment en què les gallines ponen més i, per tant, no és estrany que es faci servir també en el pastís de Pasqua. En algunes cultures, com l’anglosaxona, també es relaciona amb el conill que també és molt prolífic en aquesta època. En general, és temporada de procreació dels animals.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura –per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist–. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu blog.
“L’ou es vinculava a la gènesi del món i l’inici de cada nou cicle biològic”, diu. Pels egipcis era símbol de la creació, ja que de l’ou de la vida o l’ou mare va néixer el sol, el seu Déu. Pels grecs, tenia un sentit místic, “es considerava una síntesi perfecta dels quatre elements: la closca s’identificava amb la terra; el rovell amb el foc; la clara amb l’aigua; i l’espai comprès entre la closca i la clara amb l’aire”. Fins i tot el bramanisme indi recull el simbolisme de l’ou com a font de vida i creació del món.
Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura
Per què se li diu mona?
Conills de xocolata per la mona de Pasqua a la pastisseria Bonaparte de Bellaterra|ARXIU
La relació amb les tradicions de diferents pobles antics amb la mona pot explicar també l’origen de la paraula, que segons historiadors és incerta. Entre els possibles orígens d’aquesta tradició hi ha qui la relaciona amb les “muniquies”, celebracions que els grecs dedicaven a Artemisa amb ofrenes, entre els que podria haver-hi coques o pans. Podria haver derivat a “monus” l’adaptació llatina que significa ofrena. Un altre origen de la paraula llatina provindria de l’àrab antic, on la “muna” era un tribut que es pagava amb productes del camp, coques i ous.
També hi ha qui ho lliga amb les “pascorals”, festes dels pastors romans que celebraven amb coques, o la celebració celta de la primavera o Beltane, on també es feien unes coques de civada amb ous a sobre.
Però sembla que hi ha més consens entre filòlegs i lingüistes a pensar que mona ve d’una altra paraula llatina “munda”, en plural “mundum”, unes paneres guarnides, que s’omplien sobretot de coques i pastissos que els romans oferien durant el mes d’abril a Ceres, la deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat, segons el lingüista Joan Coromines. Mentre que al diccionari Alcover Moll atribueix un altre significat a “munda” que derivaria del llatí “annona munda” vianda, neta i bonica.
També es relaciona la mona, per la seva similitud, amb la festa jueva de la Mimuna, la festa que comença la nit de l’últim dia de Péssah o Pasqua Jueva. Hi ha historiadors que justifiquen la presència també de mones al nord d’Àfrica i la relació amb la tradició jueva en aquest lloc al fet que valencians i menorquins establerts a Orà, a Algèria, durant el segle XIX, van importar el costum de fer la mona i menjar-la al camp el dia de Pasqua. En deien “casser la mouna”. De fet, la mona apareix en receptaris algerians actuals dels “pieds noirs”, francesos nascuts a Algèria. Això explicaria també que trobem la “mouna”, la mona a França, que haurien portat els “pieds noirs” en el seu retorn a França.
La tradició limita la mona als 12 anys
Així, doncs, aquesta tradició amb arrels arreu de la Mediterrània i a Europa, es manté viva als territoris de parla catalana.
Al segle XVII ja era costum que els padrins o avis regalessin la mona a fillols o filloles, nets o netes –i fins i tot nebots o nebodes i fills o filles, segons el lloc–, el dia de Pasqua Florida, Dilluns de Pasqua. També hi ha llocs on es regala el Diumenge de Rams o fins i tot el Dimarts de Pasqua.
La tradició diu que la mona ha de tenir tants ous com anys té l’infant que la rep, fins a un màxim de dotze. La raó per la qual els infants rebien la mona fins als 12 anys era perquè en aquesta edat solien fer la confirmació o la comunió.
Branca de Pasqua amb els seus ous
Actualment, la confirmació és un sagrament que es compleix molt poc i la comunió ha deixat de ser, per a la mona, una limitació per rebre-la. A les comarques més meridionals es manté la forma més tradicional de la mona, coques de briox o de pa dolç amb ous. És a partir de l’arribada de la xocolata al segle XVIII que la mona es va anar transformant. Sobretot durant el segle XIX quan els ous es van substituir per ous de xocolata, –primer farcint els naturals i després fent-los totalment de xocolata–, fins a construir tota mena de formes, sobre bases de pa de pessic, gema, mantega i fruits secs a partir del segle XX.
En algunes comarques els ous es pinten de colors. Altres variants, més a Ponent, lliguen els ous amb tires de pasta.
Els altres noms de la mona
Les coques tradicionals encara es troben a les pastisseries i també se’n diuen, pel tipus de pasta, “cristines” (o més antigament “cristianes”).
Al País Valencià és on hi ha més variants de pastissos que es mengen per Pasqua. La tonya és la més semblant a la mona tradicional, té forma d’un brioix amb l’ou dur al damunt, es menja al sud del País Valencià i Múrcia.
També hi ha el “panou” (que significaria pa amb ou), un pa dolç semblant a la tonya, que es menja per Pasqua, però que es pot trobar tot l’any. També se’n pot dir “coca d’aire” perquè és molt flonjo, o “pa socarrat” perquè fa una mica de crosta de color torrat.
En algunes regions la pasta podria tenir formes d’animals, fet que podria explicar que hi ha qui cregui que se’n diu mona per l’animal.
Tot i que, l’Alcover-Moll diu que “és un costum desconegut a les Illes Balears”, el cert és que hi trobem pastissos exclusius de Pasqua com les panades (dolces o salades) a Mallorca, les formatjades a Menorca o els flaons a Eivissa. Com altres dolços que també es fan per Pasqua com els bunyols o els crespells.
Sigui com sigui, la tradició es manté viva, i que com a tal evoluciona, per celebrar la vida i el retorn –o resurrecció– de la primavera.
