Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (Tordesillas, 10 de febrer de 1875 – Sevilla, 9 de març de 1951), I marquès de Queipo de Llano, va ser un general espanyol, conspirador i un dels principals protagonistes, principalment a Sevilla, del cop d’estat que va donar origen a la Guerra Civil espanyola.
Format a l’Acadèmia de Cavalleria de Valladolid, va prendre part com oficial en les campanyes de Cuba i el Marroc. Va participar el 1928 en activitats contra la dictadura de Primo de Rivera, el que li va valer ser bandejat. Al desembre de 1930, durant el mandat del general Berenguer, va ser un dels militars participants en el complot republicà a l’aeròdrom de Cuatro Vientos contra la monarquia, després del fracàs de la revolta de Jaca. Aquesta acció, també fallida, portada a terme juntament amb Ramón Franco (germà del general insurrecte Francisco Franco) va obligar a ambdós a abandonar Espanya i exiliar-se a Portugal. L’exili va durar poc, car el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República i va poder tornar a Espanya.
Durant la república
Com a presumptament addicte a la causa republicana se li va concedir el comandament de la 1a. Divisió Orgànica (el rang de general de Divisió era el màxim en l’exèrcit en aquest moment, ja que per decret de 16 de juny de 1931 s’havien suprimit les capitanies generals i els graus de capità general i tinent general). Va ser també cap de la Casa Militar del president de la República, Alcalá-Zamora, amb el qual va emparentar com consogre durant el seu període en el càrrec, fins a 1934.
Durant el bienni radical-cedista se li confia la Inspecció General de Carabiners. Aquest càrrec, com ell mateix declararia cínicament més tard, li va permetre desplaçar-se, sense aixecar sospites, per tota Espanya i contactar amb els militars compromesos que preparaven el cop d’estat.
Cop d’estat de 1936
Se li va assignar l’aixecament a Sevilla dels militars en el cop d’estat. En produir-se l’aixecament a les guarnicions del Marroc, el 17 de juliol de 1936, Queipo de Llano es trobava a Huelva per a despistar al govern simulant una inspecció, i estant en el cinema va ser informat de l’execució del cop, senyal per al començament del de la revolta que s’havia estat preparant.
La consolidació de la presa de Sevilla pel Terç i els Regulars es produeix per l’acció indiscriminada de l’artilleria i del terror en els barris que resistien, mitjançant detencions i afusellaments massius de militars lleials i de civils, militants, simpatitzants o presumptes simpatitzants de partits i sindicats d’esquerra. Gairebé sempre sobre la base de delacions, llistes negres o informes oficiosos.
Queipo de Llano va ser el veritable artífex d’aquest patró repressiu mestre (anomenat tècnicament neteja política), aplicat sistemàticament a Espanya fins al final de la guerra civil.
Guerra civil espanyola 1936-1939
Nomenat Cap de l’Exèrcit d’Operacions del Sud va ser l’encarregat d’organitzar les forces de la regió andalusa, actuant amb una gran independència durant tota la guerra, el que li va valer una certa antipatia per part de Franco, poc acostumat que no es comptés amb ell en totes les decisions. En els pobles i ciutats que s’anaven conquerint, es va aplicar per ordre seva la mateixa neteja política que en els barris sevillans, pel que durant bastant temps ha estat recordat amb terror en molts pobles andalusos i extremenys. Va utilitzar per a aquest treball als falangistes, Guàrdia Civil, Requeté, Policia Muntada i altres forces paramilitars addictes.
Una novetat va ser la utilització de la ràdio com mitjà de guerra psicològica.
Són famoses les seves xerrades radiofòniques a través dels micròfons d’Unió Ràdio Sevilla, dirigida pel tinent coronel Antonio Fontán, en les quals tots els dies, a les deu de la nit, amb la finalitat d’acoquinar a l’enemic i animar als partidaris nacionalistes en zona republicana, en un llenguatge directe i generalment groller, es burlava dels dirigents de la República i feia al·lusions a la virilitat de legionaris i regulars, amb comentaris tals com:
Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, alhora, a les seves dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de debò i no milicians marietes. No se’n lliuraran per molt que bramin i espeterneguin.
Demà anem a prendre Peñaflor. Vagin les dones dels “rojos” preparant els seus mantons de dol.
Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar com un gos a qualsevol que s’atreveixi a exercir coacció davant vosaltres; que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat.
Franco, a qui li destorba el seu excessiu protagonisme, va aconseguir «silenciar-lo».
Mitjançant decret de 26 de febrer de 1944, se li va concedir la Cruz Laureada de Sant Fernando en la seva categoria de Gran Cruz, però no la individual la qual havia sol·licitat endebades en acabar la guerra, possiblement per les seves discrepàncies amb el general Franco. El Generalísimo la hi va imposar en públic en un acte en la plaça d’Espanya de Sevilla.
Va ser nomenat Marquès de Queipo de Llano per Franco el 1950, encara que ell va rebutjar ostentar el títol. Amb la seva família ennoblida i situada i convertit en hisendat de diverses finques, ramader i conreador de fruiters, va morir el dia 9 de març de 1951 en la seva propietat del terme de Camas, denominada Gambogaz que li havia regalat l’Ajuntament de Sevilla per subscripció popular el 1937 sent alcalde el marquès de Sotohermoso. Va ésser enterrat l’endemà i envoltat de multituds a la basílica de la Macarena de la ciutat de Sevilla, de la Germanor de la qual havia estat nomenat en vida Confrare d’Honor.
L’article 38.3 de la nova Llei de Memòria Democràtica estableix:
“Les restes mortals de dirigents del cop militar de 1936 no podran ser ni romandre inhumades en un lloc preeminent d’accés públic, diferent d’un cementiri” i el 35.5 assenyala que “quan les elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats en edificis de caràcter privat o religiós, però amb projecció a un espai o ús públic, les persones o institucions titulars o propietàries dels mateixos hauran de retirar-los o eliminar-los”, una disposició que manda a la Germandat de La Macarena.
Font: Llei Memòria Històrica 2022, Wikipèdia
