“A primera vista, l’article sembla un repàs històric dels setze anys de l’EMD de Bellaterra. Tanmateix, el seu principal biaix no rau en els fets que presenta, sinó en el marc narratiu que adopta, els interlocutors que selecciona i les veus que omet” PHILIPPE RENAUDIN*
La primera Junta Veïnal provisional de l’EMD de Bellaterra, 2010 📷 CERDANYOLA RÀDIO
PHILIPPE RENAUDIN✍️El títol ja anticipa aquesta orientació: “Una administració jove amb reptes pendents”. No és un títol neutre. Parteix de la premissa que l’EMD continua sent una administració “jove“, encara en procés de maduració, i que els seus problemes són simplement “reptes pendents”. De fet, és la mateixa idea que expressa Josep Maria Riba quan defineix l’EMD com una “administració adolescent”. D’aquesta manera, el balanç de setze anys queda condicionat des del principi: no es convida el lector a preguntar-se si l’EMD ha complert els seus objectius, sinó a assumir que encara necessita temps.
La reconstrucció històrica de la creació de l’EMD està ben documentada i és útil. No obstant això, quan l’article arriba a la qüestió realment important —quin balanç mereixen aquests setze anys?— desapareix el pluralisme.
L’únic actor que interpreta el present és Josep Maria Riba.
No només explica per què l’EMD disposa de poques competències o de pocs recursos, sinó que també contraposa dos models polítics: el de Ramon Andreu, basat —segons ell— en la confrontació amb l’Ajuntament de Cerdanyola, i el seu propi, basat en la negociació institucional.
El problema no és que Riba exposi la seva visió. El problema és que ningú no la contrasta.
Ramon Andreu apareix únicament com una figura històrica: fundador de l’EMD, primer president i protagonista dels discursos de 2010. Tanmateix, no se li pregunta com valora aquests setze anys ni com respon a les crítiques de Riba. Sorprèn perquè Andreu no és un personatge del passat: és el fundador de la institució i un referent de l’oposició actual.
L’absència d’altres veus és encara méssignificativa.
L’article esmenta Bellaterra és Sant Cugat, però redueix la seva posició a una frase segons la qual qüestiona l’EMD i defensa l’annexió “amb o sense EMD”. Aquesta formulació simplifica excessivament el seu plantejament.
En realitat, el comitè Bellaterra és Sant Cugat no s’oposa a l’EMD com a institució. La seva prioritat política és l’annexió a Sant Cugat, perquè considera que és l’única via per resoldre el dèficit històric de serveis i d’inversions que pateix Bellaterra. El manteniment de l’EMD no constitueix un objectiu prioritari.
A més, hi ha un element jurídic fonamental que l’article omet completament: la legislació catalana no permet mantenir una EMD quan el territori al qual pertany s’annexiona a un altre municipi. És a dir, l’exigència de Josep Maria Riba de garantir prèviament la continuïtat de l’EMD constitueix, en la pràctica, una condició jurídicament impossible de complir.
Aquesta omissió és especialment rellevant perquè canvia el sentit del debat polític. Presentar la defensa de l’EMD com una condició indispensable per donar suport a l’annexió significa introduir un requisit que la llei no permet satisfer. Més enllà de l’evident conflicte d’interès que suposa que el president de l’EMD defensi la permanència de la institució que presideix, aquesta exigència té com a efecte —i alguns podrien pensar que també com a objectiu— posar en perill el procés d’annexió.
Aquesta posició és encara més difícil d’entendre si es recorda que Bellaterra Endavant! es va presentar a les eleccions defensant precisament el suport a l’annexió, una demanda avalada per aproximadament el 60 % del cens de Bellaterra.
La conclusió de l’article afirma que “uns creuen que l’EMD ha de continuar creixent i altres en qüestionen la utilitat”. Tanmateix, aquesta aparent neutralitat amaga una realitat molt més complexa.
A Bellaterra existeix una diferència fonamental entre criticar la institució i criticar la gestió de l’actual govern de l’EMD. Josep Maria Riba tendeix a presentar totes dues coses com si fossin equivalents, identificant qualsevol crítica a la seva gestió amb un atac a la mateixa EMD. Aquesta confusió li permet utilitzar la institució com un escut polític.
Paradoxalment, aquesta estratègia pot acabar perjudicant la mateixa EMD. Molts veïns no qüestionen necessàriament l’existència de la institució, sinó les decisions d’un govern que consideren excessivament alineat amb els interessos de l’Ajuntament de Cerdanyola i allunyat del mandat rebut a les urnes. En identificar ambdues crítiques, Riba transforma el descontentament envers el seu govern en un qüestionament de l’EMD, debilitant precisament la institució que afirma defensar.
En definitiva, l’article no constitueix una peça de propaganda oberta, però sí que presenta un clar biaix narratiu.
La història recent de l’EMD s’explica gairebé exclusivament des de la perspectiva del seu president actual. Les veus discrepants queden relegades al passat o simplificades. D’aquesta manera, BellaterraDiari acaba reproduint, de manera discreta però eficaç, el relat polític de Josep Maria Riba com si fos el relat natural de l’evolució de l’EMD.
Philippe Renaudin* Enginyer. Des de 2003, és veí de Bellaterra. President de la plataforma PLABUM (Plataforma Bellaterra Urbanisme i Mobilitat) des de 2024
“Romualdas Granauskas és l’autor de Al llegar el adiós«Es una mena de memòries en què l’escriptor lituà narra la relació amb el seu gos i on reflexiona sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort”.
David Valiente ✍️ No és la primera vegada que la literatura presta atenció a la relació entre els humans i els gossos en termes de fidelitat. Quan Odisseu torna a la seva enyorada Ítaca, després d’haver estat vagant durant deu anys pel Mediterrani, no aconsegueix enganyar el seu fidel gos Argos amb la seva disfressa de captaire. L’animal ho va reconèixer només veure’l.
Des del subcontinent Indi, ens arriba la història del rei Yudhishthira i la seva negativa a travessar el paradís si no era en companyia del gos que no el va abandonar durant el trajecte.
El Mahabharata acaba per revelar que el gos era l’encarnació del Dharma, una mena de justícia còsmica o font de rectitud en l’hinduisme. Al segle XIX, un poeta díscol, apassionat i aventurer pertanyent a la noblesa britànica va dedicar el següent epitafi al seu estimat terranova Boatswian mort per un quadre clínic semblant a la ràbia: “A prop d’aquest lloc/ reposen les restes d’un ésser/ que posseïa bellesa/ les virtuts de l´home sense els seus vicis”.
Romualdas Granauskas, un dels escriptors més reconeguts de la segona meitat del segle XX a Lituània, aporta una nova història a aquesta unió entre gossos i literatura amb Al llegar el adiós (Bàltica Editorial), on identifica la lleialtat més exaltada amb la figura del seu gos Bulis, el bòxer tigre d’origen alemany.
Granauskas va escriure una mena de memòries de la relació amb el seu gos, en què les reflexions sobre la lleialtat, l’amistat interespècies, l’envelliment i la mort complementen els fets quotidians una mica més banals, encara que rellevants per amalgamar tendències innovadores tant del comportament humà com animal. L’autor ho va tenir clar des del principi: no adquiriria una mascota per donar-li una vida de gos. Com li va dir a l’encarregada del club caní estonià a qui ell i la seva dona Genutė es van desplaçar per buscar Bulis: “Necessito un amic”. Estimar la teva mascota com a acte de llibertat.
En les relacions, especialment en les amatòries, les persones senten una profunda por de perdre la llibertat, la facultat humana que, suposadament, més ens acosta a Occident a un estat de plenitud i felicitat. Tot i això, Romualdas Granauskas demostra que l’acte d’estimar en exclusivitat i per molts anys constitueix el major acte de llibertat a l’abast de la nostra espècie. Allò que impulsa l’autor lituà no és l’obligació ni la part més exigent del compromís, sinó la creació d’un nexe nascut del desig i enfortit dia a dia per l’amor i la humitat del temps.
Entre Bulis i Granauskas -també hauríem d’incloure en aquesta relació la dona de l’escriptor- es crea un vincle perfecte, el més pur i consistent que l’autor va arribar a experimentar. El gos protegeix la casa. Als seus humans. I cada vegada que Granauskas cau malalt i és hospitalitzat, l’animalet sent l’absència de qui li prodiga afecte, i mostra el seu pesar amb vagues de gana voluntàries que, més d’una vegada, podrien haver acabat amb la vida de Bulis per inanició. Aquest amor mutu incondicional es va mantenir viu sense alts i baixos, fins i tot després que Bulis deixés d’ocupar el seu espai al saló. Els darrers anys del gos coincideixen amb la caiguda de l’URSS i les lluites de les tres repúbliques bàltiques per restaurar la seva independència. Mentre que la societat lituana estrena la llibertat llargament anhelada, Granauskas sembla incapaç de compartir l’entusiasme col·lectiu. La mort de Bulis relega a un segon pla la transcendència històrica del moment. Cap victòria política ocupa el buit que el seu amic fidel ha deixat després de la seva marxa.
Molt d’avantguardista
Al llegar el adios va veure la llum el 2012, dos anys abans que l’autor ens digués fins sempre. Els crítics han valorat aquestes memòries com una de les obres més íntimes de l’autor, fins i tot alguns suggereixen lectures en clau testamentària: un al·legat sense fissures de l’amor que es pot arribar a sentir per un ésser d’una altra espècie i sobre el dolor que en pot produir el comiat. Per part meva, m’agradaria destacar també el seu caràcter precursor. Seria un error de context qualificar-lo com una obra animalista, però, sens dubte, avança una sensibilitat força reconeixible i cada vegada més estesa, per sort, a les nostres societats, i supera aquesta tradició rural que percebia les mascotes des d’una posició utilitarista. Granauskas no representa el seu gos com un simple símbol ni eina; Bulis encarna l’essència i totes les qualitats d’un subjecte que mereix el mateix comiat i provoca el mateix dolor que un ésser humà en arribar el moment de dir adéu.
LIBRÚIXOLA és una revista de llibres digital i impresa (amb edició bimestral distribuïda en una selecció de quioscos i llibreries) que vol ser un punt de trobada per als amants de la lectura. Premi Nacional al Foment de la Lectura 2023 Aquesta revista ha rebut un ajut a l’edició, del Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.
Amanida a la Liget és una de les entrades estiuenques preferides pels comensals del Restaurant Gundel del Jardí Municipal de Városliget de Budapest (Hongria)
INGREDIENTS
300 g. de patates 1 enciam, 1 pollastre rostit 3 ous sal suc de llimona 3 pomes petites lleugerament àcides salsa de Worcester mostassa 200 g. de cogombres crus cibulet pebre maionesa 300 g. de tomàquets frescos 30 crancs
PREPARACIÓ Poseu a coure les patates rentades però amb la pell, i els ous. Peleu les pomes, el cogombre i el tomàquet; coeu els crancs i peleu-los. Poseu en una plata les patates i les pomes tallades en quadradets d’uns 3 cm. Tallar a rodanxes els ous, els cogombres i els tomàquets (el cogombre, molt finament). Tallar l’enciam a tires de la mida d’un dit, la carn marró del pollastre a tiretes de la mida d’un fòsfor i, la carn del pit, a llotges molt primes. Posar a part, per adornar, algunes boniques tallades d’ou dur, tomàquet, trossos de pit i cues de cranc, barrejar la resta amb molt de compte i assaonar amb les espècies donades. Adicionar la maionesa ben espessa només en el moment de servir-la, ja que com el tomàquet i el cogombre deixen anar el suc propi, l’amanida resultaria massa líquida. Col · locar tot en una safata de vidre, adornar la part inferior amb fulles d’enciam, rodanxes d’ou i de tomàquet i, a la part superior i als costats, amb llotges de pit i cues de cranc.
Breu biografia de Károly Gundel (Budapest, 23 setembre 1883-28 novembre 1956)
Entre les dues guerres mundials, Károly Gundel va jugar un gran paper en el funcionament de la Societat Industrial d’Hostalers i Hotelers i va assolir grans mèrits en l’increment del turisme i la divulgació internacional de la cuina hongaresa.
Entre els seus llibres, a més d’aquest, són dignes d’atenció: Petit llibre de cuina hongaresa, El desenvolupament de la cuina i la literatura culinària hongaresa fins a finals del segle XVIII, així com el tom escrit especialment per a aficionats, conjuntament amb Frigyes Karinthy, gran escriptor del nostre segle, titulat Ser amfitrió, ser convidat i la seva edició ampliada sota l’anticrió.
Pels hostalers de professió va escriure l’obra titulada L’ofici de l’hospitalitat.
El destí va ser cruel amb ell. La guerra va destruir la major part dels seus béns; el 1948 va perdre completament la vista i, després, va caure malalt de càncer. Però fins i tot a l’ocàs de la seva vida, estant cec i malalt, se sentia molt orgullós que a la façana del Restaurant del Zoològic haguessin deixat el seu nom. Això és com quan a algú, estant en vida, li aixequen un monument –va dir una vegada. I, encara que no ho va dir, devia sentir que s’ho havia merescut, que s’ho havia guanyat.
Font: La Cocina Húngara según Károly Gundel, Corvina Kiadó
“Franges de protecció contra incendis de Bellaterra, publicades per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, per primera vegada, avui, 13 de juliol de 2026”
📷 AJUNTAMENT DE CERDANYOLA
L’Ajuntament de Cerdanyola ha informat avui, que s’ha iniciat els treballs de les franges forestals perimetrals de Bellaterra, una actuació preventiva davant l’increment del risc d’incendis.
Aquesta actuació, anunciada a la Junta Veïnal de l’octubre de 2025, s’ha endarrerit per tràmits administratius (entre ells, l’autorització de la Generalitat en zones afectades per la PPA i l’obtenció dels permisos dels propietaris) i per les restriccions derivades dels episodis de calor intensa i del Pla Alfa.
En aquesta primera fase s’actuarà a l’àrea de Can Domènech (U1-2) i, posteriorment, es continuarà amb la resta de sectors.
El finançament prové de l’AMB i de l’Ajuntament de Cerdanyola.
“Com que no inclou una proteïna d’origen animal, és una recepta vegana. Aquest plat no conté cap aliment que contingui gluten en la seva composició, per la qual cosa és una recepta apta per a persones celiaquies”.
INGREDIENTS
2 cebes 2 carbassons 1 pebrot vermell 1 pebrot verd 3 tomàquet 2 pastanagues 40 g coliflor 1 albergínia 50 g mongeta verda 60 oli d’oliva verge extra 200 arròs qualitat bomba 2 dents d’all brou de verdures pebre vermell dolç safrà julivert sal
PREPARACIÓ
Tallar la ceba a daus, carbassó, pebrot vermell i verd a tires, tomàquet pera a daus, pastanaga a rodanxes, coliflor a porcions i albergínia a daus.
En una paella amb oli, daurem la ceba fins a quedar transparent i afegim la resta de verdures tallades juntament amb les mongetes. Un cop tendres, afegim el pebre vermell i ofeguem.
Piquem all i julivert fins que s’integrin.
D’altra banda, escalfem aigua i diluïm el brou.
Incorporem al la paella l’arròs bomba, l’all i julivert i el safrà. Remenem i afegim el brou.
Rectifiquem de sal, deixem cuinar fins que s’absorbeixi el brou i… llista per gaudir-lo.
El gran expert en medi explica en aquesta entrevista que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura i la superfície de bosc. El resultat és demolidor.
Martí Boada, ahir a casa seva, Sant Celoni 📷Adiva Koenigsberg
Andreu Barnils ✍️ Martí Boada (1949), doctor en ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, és una de les persones més enteses en medi i canvi climàtic. Des que el 1995 va rebre el premi Global 500 Roll of Honour de les Nacions Unides, Boada ha treballat per mig món (del Canadà a la Terra del Foc) sobretot en aspectes relacionats amb el bosc. Aquest fill de masovers que viu a Sant Celoni (Vallès Oriental) no es cansa d’escriure llibres. Set l’any passat. I ara escriu memòries i poesia. VilaWeb va visitar ahir el savi Boada a casa seva i en va aprendre que Catalunya té més superfície de bosc que no el Canadà, en la qual hem construït cases. I que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura, pel canvi climàtic, i la superfície de bosc, per un ecologisme mal entès i l’abandonament agrícola.
Els bombers treballant en una zona de bosc entre la Pobla de Claramunt i Igualada 📷ACN
—Comenteu la frase: “Catalunya té pocs arbres. Ni tocar-los!”
—A Catalunya aquest és el gran error. Si tu agafes un llibre de tercer de bàsica, diu que el problema més important que té Catalunya ambientalment és la pèrdua de boscos, i és el contrari. És a dir, tenim més boscos que mai. Catalunya va al davant del rànquing europeu de països amb més superfície forestal: més que Noruega, més que França, més que els Estats Units, més que el Canadà, grans països forestals. El titular seria, per mi, aquest: Catalunya és un país de boscos sense saber-ho.
—Amb les dades del 2022 que m’heu passat, veig que el 65% de la superfície de Catalunya és massa forestal i el 42% directament bosc.
—Ara ja som al 70% de superfície forestal i al 50% de bosc.
—Una dada que m’ha impressionat: tenim la mateixa quantitat de bosc ara que fa mil anys.
—Exactament, sí. La superfície agrícola s’ha anat reduint i ens hem anat emboscant. La idea principal és que els boscos no estan quiets. No depèn de la Generalitat, el seu creixement. I ara tots aquests arbres dels boscos treballen amb l’energia, no de FECSA, sinó amb energia lumínica. L’agafen directament amb aquesta mena de plaques solars que són les fulles. És increïble, això és el miracle de la vida. Capturen aquesta energia i la transformen en matèria. Un arbre des que neix fins que mor de vell, produeix més de 700 productes químics. És una fàbrica.
—Dieu que a Catalunya hi ha 34 milions d’arbres nous cada any?—Sí, 34 milions.
—Hi ha massa bosc a Catalunya?—Home, imagina’t. És clar. I ara imaginem uns boscos que són inflamables. No són els mateixos que tenen a Alemanya. Són boscos mediterranis que tenen piròfila, i el foc els torna bojos. A més, hem fet una cosa que és una barbaritat: hi hem construït dins aquests boscos. Tenim milers i milers de cases a dintre, de gent que, pobrets, les han fetes amb els seus estalvis. Però els van enredar. I als bombers, la prioritat que se’ls imposa és salvar cases i persones, o persones i cases. Tenim aquesta anomalia: milers i milers de cases dintre els boscos.
—Dieu que un dels tòpics que s’han d’enterrar és que un arbre no es pot tallar.
—Aquest mite de la intocabilitat, això és molt de dretes. És molt filofeixista. És el mite de la virginitat. Hem superat aquest tema amb les dones, però ara l’hem passat als boscos. Aquesta sacralitat és urbana. És un mite burgès, neoburgès.
—Una altra dada: el 76% del bosc és propietat privada. —És clar, sí, tot és privat.
—I n’hi ha, de grans propietaris forestals? —Sí, però estan tots arruïnats. I ara te la diré molt grossa: la major part dels fills dels propietaris van fer filologia macedònica, que en dic jo, perquè no volen treballar en el sector primari. Tots volen treballar al Banc de Sabadell, a l’institut local. I en el moment que aquestes grans finques se’n van, hi ha un capital estrany. Un capital molt
estrany, que es presenten a aquestes famílies. I als anys 60-70, quan apareixen, el sòl té un preu que és gairebé regalat. Compren i urbanitzen.
—I es pot urbanitzar al sòl forestal? —No, però ho van urbanitzar igualment. Era el franquisme, amb secretaris subornats, i regalaven vuit o deu parcel·les a l’ajuntament. I la major part d’aquestes urbanitzacions encara no estan legalitzades. Les urbanitzacions van ser unes fórmules il·legals i amb noms suggestius: Canadà Park, Suïssa Catalana, la Heidi. Noms que són evocadors. Això explica aquesta atomització, tan gran, de tanta propietat fragmentada, que de fet no són propietaris forestals, però ara els han fotut al mateix sac. Aquests que han hagut de treure ara de per aquí a les Gavarres són gent d’una urbanització que hi ha al mig d’aquells boscos. Boscos que són arbres, piròfits. “Piròfits” vol dir que els encanta el foc. Un és especialista, el més abundant, el Pinus halepensis, el pi blanc o el pi verd: a aquest li a aquest li encanta el foc.
Martí Boada a casa seva 📷 Adiva Koenigsberg
—També comença a haver-hi pobles petits envoltats de bosc, i fa pocs anys tot eren camps. —El bosc, de mitjana, creix unes 5 tones per hectàrea i any. En forma de fusta dreta, l’arbre creix. I també creix horitzontalment. El bosc és, metafòricament, com la barba dels mascles. No el planta la brigada municipal.
—Té coses positives, el foc? —I tant. Mira, jo he treballat molt fora del país, molt. A mi em van donar el premi mundial de Medi Ambient. Nelson Mandela me’l va donar. I això em va canviar completament la vida, perquè era el màxim reconeixement mundial que hi ha. I a partir d’aquest moment vaig deixar de ser el naturalista del Montseny i vaig començar a treballar sobretot del Canadà en avall, a la Terra del Foc i a l’Antàrtida, sobretot en boscos. Yellowstone, que és el paradigma del parc nacional, es va cremar en aquella època, que jo era per allà. 200.000 hectàrees. Si aquí parlem de 200 hectàrees, màxim 2.000, allà 200.000. Hi havia el món científic dividit: el món dels ecòlegs que deia que el foc s’havia de deixar estar, que formava part del que en diem el metabolisme del bosc, i els enginyers forestals deien que no, que s’havia de potenciar la prevenció i els bombers. Al final va guanyar la teoria dels ecòlegs i van deixar cremar Yellowstone. 210.000 hectàrees. Això ho he vist jo.
—I de què serveix? —El foc fa obrir la pinya del Pinus contorta, que és el millor pi. Té una pinya petita, segellada, que si no té un xoc tèrmic no s’obre. Però si li arriba el foc, fa una explosió i fa una sembra. Després del foc neixen Pinus contorta arreu. Doncs això ho tenim amb el Pinus halepensis, que, ara al juliol i a l’agost, té les pinyes untades de resina i fins i tot té benzè i toluè, que això és un polvorí, és benzina. Si li arriba el foc a dalt de la capçada, s’encén la pinya i surt disparada com una bomba de mà en direcció contrària al foc. I mentre explota va sembrant els pinyons. I quan arriben a terra es troben amb les cendres i de fet amb els nutrients. I amb la pluja de tardor et neixen milers de nous arbres. Per tant, és un èxit evolutiu. Aquesta és una estratègia que ha fet aquest pi. I els suros d’aquí de les Gavarres, d’aquí a deu anys, si hi vas, no sabràs ni on ha passat el foc.
—Tampoc no us preocupa gaire que hi hagi aquests focs, veig. —No, perquè es refarà tot. Excepte allò que hi ha construït per l’home. A mi no em preocupa, perquè això es refà. L’alzina surera s’ha fet un vestit que és el suro, l’escorça. Això és un principi actiu que es diu suberina. És ignífug i li permet d’aguantar temperatures de set-cents i vuit-cents graus. Això no t’ho creuràs, però a l’aeronau que s’ha enviat a Mart, el morro del nas és d’això. No hi ha res artificial millor que això.
—El morro del coet és de suro? —De suro. Perquè aguanta altes temperatures, canvis de pressió. És una cosa increïble. Brutal.
—Una altra frase: els boscos són bruts, per això cremen tant. S’han de netejar. —S’hi ha de rebaixar la càrrega de combustible, perquè això és combustible.
Dietaris de Martí Boada, que ara passa a net per fer unes memòries 📷 Adiva Koenigsberg
—Qui ho ha de netejar? El propietari del bosc? La Generalitat? Qui? —Els propietaris tenen el que jo en dic infortuni semàntic: el nom. Per això jo els dic “Traieu-vos aquest nom.” No hi ha els propietaris farmacèutics, ni els propietaris ramaders, ni els propietaris agrícoles. Digueu-vos empresaris o gestors, però no cal que marqueu el territori com una guilla de bosc, perquè això té unes reminiscències feudals, i en la cultura urbana cau fatal.
—A qui el faríeu netejar, el bosc? —Bé, jo no sóc gens partidari de fer de policia. Si un bosc et funciona i tens demanda de bruc, o tens demanda de suro….
—Intentaríeu de tornar a l’economia del bosc, i ja els tindríem nets de bruc perquè el vendríem? —És que hi tornarem. Fa vint anys no sabíem què era la IA. Doncs d’aquí a deu anys els usos del bosc seran totalment diferents. La química verda és una branca nova de la química. Tot és molt experimental: us he dit que un arbre madur pot tenir 700 productes químics. Doncs jo tinc samarretes que es fan d’avet, i no notaries la diferència amb una samarreta normal.
—Sou optimista? —El problema més important que tenim són les emissions de diòxid de carboni del petroli, que no hi ha ningú que subscrigui els Acords de París. I aquest és el fet més greu, que tenim aquest augment de temperatura que no el podem aturar. I que ens rostirem tots. Arribem a 42 graus, d’aquí a poc arribarem a 50 i més amunt. I els humans no governem això. Els nostres boscos treballen amb independència de la diputació i de la Generalitat. Nosaltres podem fer normes, podem fer plantejaments econòmics, estratègies, urbanístics, però…
—Penseu que som en el punt de no-retorn? —Jo tinc molt clar que en comunicació no podem espantar. Capacitat per a entendre, però espantar mai. I sobretot als nostres fills, no tenim cap dret a espantar-los. Hem de corregir, hem de canviar. Jo sóc estratègicament positiu, en això. Si no ens posem com aquell llebrer que li foten una llebre davant, psicològicament ens quedem abatuts. Ens criptonitzem. Si tu espantes, criptonitzes. El secretari general de les Nacions Unides, aquest portuguès, diu que ja no ho parem, això. I això jo crec que és una imprudència molt gran per part de la màxima autoritat de les Nacions Unides. Serà molt difícil d’aturar això, però hem de fer una revolució en la mobilitat, en els combustibles, en les formes de vida.
—Aquests dies d’incendis, hi ha gent que vol entendre qui són els culpables. —A mi m’escriuen contínuament. Un amic meu, poeta, diu: què ha fet malament l’administració? Aquí tenim dues coses que no deixen de pujar. Una és la temperatura. Va pujant. I l’altra que va pujant és la biomassa total del bosc. El magatzem de cel·lulosa va augmentant. Ara, a gestionar això, no hi ha ningú…
—En què s’equivoca l’administració?, us preguntava el vostre amic. Què li vau respondre? —Bé, l’administració no funciona. Per això no es pot tocar. Tu pots fer la crítica al conseller o al director general, però ai de tu que et fiquis amb el cap de servei. Ja has llepat, com a periodista. El poder dels funcionaris és terrible. Vinc del conservadorisme, i sé que els sectors més recalcitrants i més khomeinistes de l’ecologisme són a l’administració. Són a les aixetes de pas, són els caps de servei i els caps de secció.
—Són els que no deixen tocar un arbre? —I a més són funcionaris a perpetuïtat. Encara que siguin uns pòtols. I a més a més cobren molt bé. Per tant, aquest és un problema polític.
—Quin és el canvi que hem de fer? —Aquest del futur des de la sostenibilitat i amb plans de gestió ben fets. El terme “explotació” és molt lleig. Una apropiació i una retirada. Si tu saps perfectament amb ciència que aquest bosc augmenta 5 tones per hectàrea i any en forma d’arbre dret, si tu en retires 3, si retires aquella branca que s’ha tombat, aquell arbre renoc, el millores. Això no es fa, i això s’hauria de fer.
—En el gràfic d’incendis que m’heu passat veig que hi ha hagut dècades pitjors d’incendis. —Tenim un equip de bombers molt bo. Els millors del món, els GRAF catalans. Pensa que si hi ha un foc a Austràlia, o a Xile, o als Estats Units, ens venen a buscar la gent del GRAF, Marc Castellnou. I no és xovinisme barat. Marc Castellnou. L’altra cosa és que li foten molt poc cas, en l’àmbit polític li foten poc cas. Però, és clar, ell l’ha encertada: hi ha d’haver gestió. El que no és desitjable és la intocabilitat.
Zona cremada de la Torre de Claramunt 📷ACN
—Voleu dir res que no hagi preguntat? —Que això de la crisi ambiental no és una cosa de quatre ecologistes i quatre rondinaires, sinó que va molt seriosament. Tenim una crisi civilitzatòria, que no de civilització. Civilitzatòria, és a dir, una crisi que afecta els diferents modes culturals de civilització que hi ha al planeta. És transversal. I anem cap a una crisi civilitzatòria enormement preocupant. Per tant, que ens ho hem d’agafar seriosament: les mesures, el compromís personal i pensar en els nostres petits.
“Hom honora a tota la Junta aquesta actitud certament; i aquesta apesarada indecissió amb què es movien a les primeres hores d’haver perdut al mestre i al company, com honora, als arquitectes, ajudant i del il.lustre i celosissim capellà del Temple, la gravetat afectuosa amb que ens guiaven a través dels estudis i fragments de maqueta, on es veu l’obra, i als qui hem d’agraïr les llums que ens han donat per al modest treball. però, nosaltres com a barcelonins voldriem que en aquesta Barcelona que oblida sovint el culte, o millor dit, les fòrmules del culte als grans homes, en aquesta ciutat on no tenim cap d’aquells recerats que són “la casa de l’artista tal” o “la cambra de l’escriptor qual”, tinguéssim almenys a l’ombra del temple, una mica de record personal d’aquell qui el bastí”.
Esquelets construïts en filferro, base dels bocets preparatius de les escultures d’en Gaudí.
En resum, aquestes són, al nostre modest entendre, les següents valors d’en Gaudí :
I. Fou l’únic arquitecte del món de l’art gòtic ençà es planteja el problema que en part resolgué de fer avançar l’arquitecturas amb un progrés evident i essencial que haurà de comptar dins la història.
II. Crea una obra personalÍssima, de gran importància constructiva, d’un valor formal extraordinari i d’una força expressiva d’una de les més grans obres monumentals de la història de l’arquitectura.
III. Ha donat la vida a una obra d’art feta per l’amor de Déu i l’expiació dels pecats dels homes.
Tres aspectes d’una figura d’Angel. Obra manual de l’Arquitecte Gaudi. L’esquelet de filferro és revestit de tela metallica, amb la qual son modelats els ropatges.
Un deure.
Aques valors de l’obra d’en Gaudi que hem deixat suara indicades, i la realitat de les quals hem procurat de fundar, ens obliguen a una cosa que no hauriem gosat de proposar a n’en Gandí, que és fer un Museu Gaudí. Aquest Museu té com a missió principal la de guardar els mil “no-res” que constituïen l’oobrador del gran artista; les seves carteres d’estudis i projectes, les fotografies amb croquis de reformes al damunt; els petits esbossos imprecisos de les primeres idees; els rars projectes que executà, la reunió de totes les fotografies i clixés que constitueixen el corpus de la se va obra, ben detallada, ben demostrada. Caldria afegir-hi els bocets de filferro i els models escultòrics de naturalesa tan trencadissa, és a dir, fer Museu del que fou el seu obrador; exhibir en forma que es pugui conservar en sems, tot el que es refereix a n’aquest cas únic. Aquest Museu deu ésser instal.lat a l’ombra del Temple, i si pogués ésser en el que fou l’obrador de l’arquitecte millor. Votariem perquè es conservés la modesta cambra amb el el llit. Ello dóna un tret decissiu de la fisonomia moral de l’arquitecte, és la demostració de la renúncia total als béns del món, és el seu vot de pobresa; la cambra nupcial del seu maridatge amb l’obra.
Esquelets construïts en filferro, base dels bocets preparatius de les escultures d’en Gaudí.
Estem segurs de qué no cal pas fer a la Junta d’obra del Temple la recomanació de que guardi les reliquies gaudinianes. Aquests dies, si no ens hagués constat, hauriem après la veneració amb què tots els membres d’ella tractaven a n’en Gandí; l’amor i la sol.licitud de que el voltaven, el respecte amb que ens mostraven els papers deixat. Hom Honora a tota la Junta aquesta actitud certament; i aquesta apesarada indecissió amb què es movien a les primeres hores d’haver perdut al mestre i al company, com honora, als arquitectes, ajudant i del il.lustre i celosissim capellà del Temple, la gravetat afectuosa amb que ens guiaven a través dels estudis i fragments de maqueta, on es veu l’obra, i als qui hem d’agraïr les llums que ens han donat per al modest treball. però, nosaltres com a barcelonins voldriem que en aquesta Barcelona que oblida sovint el culte, o millor dit, les fòrmules del culte als grans homes, en aquesta ciutat on no tenim cap d’aquells recerats que són “la casa de l’artista tal” o “la cambra de l’escriptor qual”, tinguéssim almenys a l’ombra del temple, una mica de record personal d’aquell qui el bastí. Pel cost reduït d’una instal·lació com la que es proposa, i per la construcció d’un nou obrador, que vingués a substituïr el que es convertiria en Museu Gaudí, no mancarien a bon segur els mitjans econòmics, que no han de perjudicar, naturalment, els ingressos de l’obra del Temple.
Com una forma d’homenatge a la memòria del gran arquitecte, com una demostració de l’estima en qué tenim els seus grans mèrits i com un honor nostre, el Museu será útil. Modestament oferim la idea a la Junta del Temple, a qui pertoca el decidir, segura de què té tota la nostra afectuosa confiança.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
“Evidentment, és de una enorme osadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condició innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artística: l’harmonia” .
El model natural abans d’ésser emotllat per a convertir-lo en estàtua, és posat davant d’un mirall de quatre llunes, al qual s’enfoca l’objectiu fotogràfic que recull quatre aspectes de la seva posició, assajant axí si l’actitud es adaptable al lloc on la futura estàtua es destina.
Un aspecte interessantíssim i gairebé inédit de la personalitat d’en Gaudí, és en Gaudí escultor. En les fotografies que illustren aquest número, amb el qual la nostra publicació tracta humilment, d’homenatjar al genial arquitecte, hem insistit en aquest punt, i en el de donar alguns aspectes de la vida intima i de l’ambient on es movia l’incansable creador. En varies d’aquestes fotografies de l’obrador del mestre, el lector hi veurà animant els murs, i somrient pels sostres, els models en guix de les joioses imatges del Portal del Naixement de la Segrada Familia, o veurà anguilejar entre les bigues, els dragons i els serpents que s’enfilen pels pinceles de l’absis del gran Temple. Veurá en les altres, alguns aspectes del procés de realització d’aquesta escultura que quest home que no és escultor, haerent.
Evidentment, és de una enorme gesadia el fet de practicar un sistema de fer escultura, sense ésser escultor. En Gaudi ha fet això, i decidit en la marxa, en Gaudí no s’ha aturat. Un preludi de preocupacions però, va davant d’aquestes imatges, en les quals hi ha una condicio innegable: la vida, que és una de les finalitats de l’art, i en la reunió i disposició de les quals en la façana, hi ha també indubtable una altra qualitat artistica: l’harmonia.
Es veu, seguint les petjades d’aquest home genial i portentosament habil, que la seva gosadia escultórica par-teix, com sempre, d’un precedent. Plini escriu: «El primer qui féu un retrat d’home en guix emmotilat damunt el rostre i que reféu aquesta imatge a base de la cera fosa tirada dins el guix, fou Lysistratos de Sicyone, germà de Lysippo, del qual us hem parlat. Ell fou qui va aplicar-se a fer la semblança exneta; abans d’ell, hom no es sinó de fer les testes el més belles possible. Vasari diu que aquest mateix procediment usa el Verrochio a Florència en el segle xv. consistent en semmotllar al viu les parts del cos humà. Ben aviat segueix dient, encara hom comença a emmotllar els rostres dels qui morien. Aixi, veieu per les cases de Florència, damunt les llars i les finestres i les portes, una infinitat de retrats tan ben fets i naturals, que semblen vivents. Quan als antics, els mestres de la crítica de l’estatuària grega creuen reconèixer l’aplicació del sistema en moltes efigies funeràries de l’época hellenistica. Quan el Renaixement, els retrats florentins, picants de realisme, aconsellen l’acceptació en part del mètode.
Una modesta filla de la Parròquia de la Sagrada Familia, posant davant el mirall en estudi de la pose d’una imatge de la Mare de Déu.
Gaudí el va adoptar, i en adoptar-lo, sabia quines podien ésser les conseqüències del del sistema, i defensar-se’n hi ha tot un treball llarg, sord, lent, meditatiu d’estudi del cos humà, que arriba a conèixer en sos menors detalls, que dibuixa anatomicament i del qual en construeix en filferro una i cent vegades l’esquelet. Procés curiosissim, que va de les seves anades a les aules d’anatomia de l’hospital fins al modelatge en escala dels petits bocets de les figures, que penja lligadets a la maqueta, en la posició que han d’ocupar, modelets de reduït tamany dels quals en construeix primer un esquelet organic amb filferro; esquelet que vesteix després amb tela metallica finíssima i apta a ésser modelada, i decidit aixi aleshores, ve el model posat en l’actitud volgads, i la fotografia del model en quatre de sos aspectes a fi de veure els diversos efectes de la posició, des dels diversos punts de vista; i això decidit, l’emmot-flat en guix del model, ara nu si la figura es ara amb la larga túnica dels Angels del Naixement. Després les dones, amb aquella Maria de la Fugida a Egipte; després aquell Jesus fuster, aquells infants cantaires… Els uns recoberts després d’emmotilats, amb mantells plegats que s’enguisen damunt, per a ésser després copints en pedra, tal com Déu els va fer, nuets i gracils… I aquests models; i aquestes noies que fan de Mare de Déu, i aquests homes que fan de Pastor, i aquests nois que fan d’Angel, són les dones del barri del Poblet, els manobres de l’obra, els Infants de l’Escola Parroquial; els feligressos del Temple, que es retrovaran alli per sempre més, que moriran en la carn i viuran en la pedra.
Hi ha quelcom d’aspre en tot això quelcom que la condició de vida que a tot plegat ha infós el geni d’aquest home ens ho fa acceptar fatalment encisats, inevitablement atrets per la seva raó, que és més enllà de la nostra. En Gaudí escultor mereix un estudi que no poden pas fer aqui, en aquestes ratiles ja mussa i allargassades que tracten d’enfocar solament alguns punts essencials de la seva obra i que tracten de fons fomentar, sobretot, les valors universals de Gaudí.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
“Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gòtics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distància de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes”.
La Sala de l’obrador d’en Gaudi on es guarden els models de les estàtues del Portal del Naixement. Figures de les gents humils del barri del Poblet, que l’artista emmotilava, per a ornar el gran Temple. (Cl. Ferran.)
L’obra arquitectónica viva, orgánica, és essencialment un gest, una actitud de la matèria anant a complir una finalitat. L’art acusa, estilitza, per dir-ho aixi, aquest gest, i ulls i a la intel·ligència de manera que revelials ulls humana, la funció que realitza.
L’exemple més alt de finesa expressiva que hi ha en la història artística de l’arquitectura, el trobem en l’art grec. L’art grec, harbre en l’estructura, malgrat i que portés a la darrera perfecció el sistema estructural primari, fou en aquest ordre d’expressar les funcions orgàniques de la matèria, el més afinat, arribant, pel camí de posar-lo a l’abast de l’ull i de la intel·ligència humana, gairebé: I dialeg… a la confidència.
Realment, els detinguts análisis que les modernes investigacions arqueològiques han portat a cap a Grècia, diuen l’enorme quantitat de defermacions que en benefici de l’expressió, els arquitectes grecs, determinaren damunt dels membres components de l’edifici. El punt de partida, repetim-ho, fou l’ull i la intel·ligència humana.
En honor d’ells es feia: El temple, era pel Déu, la religió per a l’home, i a la mesura de la comprensió i de la visió humana, era posat el monument, que al capdavall és un acte religios. Al revés l’art gòtic, donà peu a la dita de l’humil escultor, qui treballant al cim de les agulles de la Seu, aqueferat, cisellant un capitell, visitar les obres el Sr. Bisbe i en ésser interrogat pel Prelat, respecte la inutilitat d’aquella feina que de tant enlaire ningú veuria, va respondre senzill: Monsenyor, la veuran els Angels.
Detall d’algunes de les figures en guix, models emmotilats del natural que figuren en la Porta del Naixement de la Sagrada Familia. (Cl. Ferran.)
Són dos conceptes, però el més just és el concepte grec, i al concepte grec, va acollir-se en Gaudí: El temple és un homenatge a Déu, i l’expressió d’aquest acte d’homenatge és l’home qui t’ha d’entendre. En conseqüència, l’ordre, la mesura, la proporció, la part descriptiva de les figuracions històriques, cal relacionarles amb l’home. Fugim del monstruós per tal, per a mourens damunt I’única base possible en aquest món, la raó humana.
Aquesta qualitat expressiva del monument, té aspectes varis. El ritme general, fill de la relació de mesures; la possibilitat vital dels membres, l’expressió d’equilibri dels cossos, d’un costat, ço és, la vida dels elements amorfes. De l’altra, el representacionisme; el que era el fris i les imatges del frontó en el temple hellenic, mostrant llurs realitats. deformades, en honor a la posició de l’ull humà, que pels fenómens de la visió i de la distancia les veurà així perfectes.
Heu’s aqui una preocupació que no sentirien els gotics, sobre tot en l’aspecte figuratiu. Heu’s aqui una preocupació d’en Gaudí en la part figurativa de la Sagrada Familia. L’arquitecte ha deixat un sistema de control de deformació de les figures segons la seva situació d’altura o de distância de l’ull humà, i deformades són en la seva realitat, per a què els nostres ulls les vegin correctes.
Coneguts els principis d’aquest originalissim, que humilment escoltava les grans lliçons de la història, diguem ara que en el caire representacionista del gran Temple, apart d’aquest principi grec que ell va seguir, segui el concepte gòtic. La Catedral era el llibre dels pobres. La historia santa era descrita per innúmeres figuracions, que des dels vells Profetes fins als apóstols, possaven en processó. Al volt de Déu, la història, la ciència, el treball i la natura, hi eren presents. El passat i l’avenir dels homes; la gloria i els inferns… Tot un sistema simbólic es desenrotllava al llarg de les grans portes de les Catedrals, tota una doctrina escrita amb lletres que eren imatges. Coronaven les agulles els monstres misteriosos de les edats primeres, florien en capitells i frisos, les flors de la prada veïna i els fullatges humils de les veïna arbredes que ombrejaven els con torns… En Gaudi en el seu portal del Naixement ha fet això. Ha representat la gran festa del món, presidido pel Nadó. Els Pastors humils, els Angels de l’Anunciata cantant Gloria! els nens que fonen a l’escalf del nou Sol del nostre Orient, la història de l’Infant i de la Mare i de l’humild, el guerrer Fuster de Nazaret, la Fugida a Egipte al llom de la somereta; el degollant els innocents i més àngels encara, bufant les cornamuses de la joia, agenollats d’adoració en el buid, contorsionats de joia pels cantells… Es la Pasqua de la resurrecció del llinatge humà a la vida eterna, el tema imposant d’aquesta magna obra del portal, la més gran obra d’escultura del segle, des del punt de la seva extensió… i aquesta escultura, és feta d’en Gaudí.
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
“Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic”.
Un aspecte de l’obrador, amb els models de les imatges de la Porta del Naixement de la Sagrada Familia. A dreta, la Fugida a Egipte i altres figures. A esquerra, Jesús Infant treballant de fuster. (CL. Ferran)
El naturalisme fon en l’art una conseqüència del romanticisme. Gaudi fill de l’éроса romántica, vagé com molts, que el passat donava la lliçó de qué a cada temps correspon conseqüència un art propi, i que en conseqüència les solucions de l’antic són insuficients a la vida nova que les obliga a una penosa contracció que el nom discret d’adaptació, no pot ser suportable. Cal dir però, que si foren única molts, els qui això vegeren, únicament ell s’atrevia avançar per aquest camí, disposat a afrontar les darreres conseqüències d’aquesta veritat. I és que el modernisme d’en Gaudi, no era una teoria estética. Com en els veritables casos de renovació artística, cap sistema teòric els precedeix, sinó que és del fet, que el sistema pren vida. El naturalisme d’en Gaudi era al revés d’una teoría un impuls humanísim i fervorós, portat per una fantasia simplement portentosa, nascut a la fornal mai extingida d’un veritable geni creador que sap elevar les realitats de la vida a una dignitat estética nova i a un simbolisme transcendent. Aquí hi ha en el nus de tot el misteri gaudinista; aquesta inflamació espiritual en aquests “élancements” de la seva ànima cap a les més altes ambicions de l’art. Fer arribar a elles, crearà les escales magnifiques del seu sistema, de tal manera, que el sistema vindrà a ésser una enorme soca brancant frondosament i portant les correnties de sava des de dalt a baix de l’obra: fent del monument un tot inseparable, una cadena de consequències, una successió lógica de formes, un ésser òrganic, en fi, que viu la seva vida de forces i de formes, i palpitant amb una alenada rítmica, compleix el seu destí.
Un racó de l’obrador d’en Gaudi, on el gran artista muntava amb ses pròpies mans, treballant com obrer, les llanties que li havien encomanat les Filles de Maria de la Sagrada Familia. (Cl. Ferran)
Gaudí, fill del romanticisme especulatiu i revisor, fou noobstant i el seu pur modernisme, o millor dit, fou pel seu pur modernisme, un tradicionalista. El seu “pas” no s’apoiava en els abims absurdes del no res, sinó en el darrer progrés de l’arquitectura; i aquest darrer progrés en la història de l’arquitectura el trobem en l’art götic. Aquest darrer progrés, històricament, va de les solucions barbres de l’arquitectura primitiva adinteIlada, a les més complexes i orgàniques de la volta oriental, amb totes les seves conseqüències cupolars, i totes les que de la mecánica d’aquestes formes es deriva; conseqüències de les quals en resulta, que la part activa i útil del monument, és molt inferior a la part passiva de sosteniment, que aquelles fan necessária; és a dir, que la nosa de les parts mortes, fa més embalum que la part viva, Avençà l’art gotic damunt d’aquestes conquestes estructurals relatives, i troba una solució de coberta sense murs, que trencant els arcs, divideix i verticalitza la pressió d’aquests, reduïnt al mínim, conegut fins ara, en l’arquitectura orgànica, aquell embalum d’arquitectura morta, que són els contraforts; les crosses, aquelles crosses que en Gaudi volia fer desapareixer, per a que el monument, com un organisme viu i palpitant, es bastés a si mateix i tot ell actiu el temple, tot ell fos temple, allocant la Reliquia de Déu com per un acte de voluntat orgánica, continua i interrompuda, que partint de la base s’alcés en mur i es torcés en coberta, donant al cel el seu llom gloriós de voluntat i d’energia.
Un aspecte de l’obrador on es veu la maqueta del tros de nau del Creuer de la Sagrada Familia, que un cop llest el Portal del Naixement, l’arquitecte Gaudi es proposava d’empendre. (CL. Ferran.)
Heu’s aqui el gran alé d’aquest home portentos. La historia de l’arquitectura li havia llegat solucions constructives realment incompletes. Al llarg d’ells, tothora hem vist que l’edifici era compost de dos elements: mur i coberta; сарsа і tapadora.
L’arquitectura oriental radiada tenia, damunt la gòtica, l’aventatge de partir d’u punt de concentració òrganic que donaba en certa manera una unitat a l’edifici, tot encerclat d’obra morta que ell sigués. L’arquitectura gótica, bé que tenia l’aventatge de suprimir en gran part l’obra morta, no dava a l’edifici una unitat orgànica, ja que era la suma d’una sèrie d’espais coberts segons un sistema.
L’avenç en que Gaudi aspira, consisteix qué l’edifici sia una cosa única; una superficie enérgica que clogui i cobreixi alhora, una sola linia de vida que s’aguanti i es torci i cobreixi viventa com un arbre. La solució fou l’arc parabòlic, naturalment, i avençant enllà amb aquest principi, a través els veritables abims de les seves conseqüències, fent cara a totes elles, exaltant-les a la categoria de fets estètics, s’ha enfilat enlloc d’enfonzar-se, damunt d’elles, fins al paroxisme gloriós de les agulles del gran Temple. En Gaudí ha mort, en deixar resolta en el paper la solució de la coberta; la gran solució; el punt essencial de la seva renovació arquitectonica. Déu ho ha volgut així!..
Font: GASETA DE LES ARTS. Director: Joaquim Folch Torres, Any III, número 52, 1 juliol 1926. Biblioteca de Catalunya.
