David de las Heras, autor del cartell de la Mercè d’enguany, uneix tres generacions de barcelonines en una mateixa imatge de la festa.
David de las Heras va néixer a Bilbao el 1984 i va arribar a Barcelona buscant formar-se en una de les escoles d’il·lustració més destacades del país, l’Escola Massana. Després va viure uns anys a Madrid, però va acabar tornant a la ciutat. S’hi va quedar i, en els anys que fa que és a la capital catalana, ha viscut no una sinó moltes edicions de la Festa Major de Barcelona. Ell mateix, segurament, ha anat canviant cada any, de roba, de pentinat, d’aspecte. I segur que, en aquest temps, ha anat creixent, físicament, però també en el domini del seu art, que avui aplica tant a la il·lustració com a la pintura. Si es queda prou temps a la ciutat (i no sembla que tingui ganes de buscar-se’n una de nova), un David de las Heras ancià acabarà mirant-se els gegants o els focs del Festival Internacional de Pirotècnia, igual que uns anys abans ho havia fet el jove David que acabava d’arribar a la ciutat…
Aquesta manera d’entendre la Mercè, com una festa, sí, però també com una experimentada sastressa que sap cosir i recosir les vides dels barcelonins i barcelonines, unint una generació amb l’anterior i la següent, queda plasmada perfectament al cartell d’enguany. Sí, la Mercè, com explica el mateix David de las Heras, “creua les nostres vides, les barreja”. I, en una visió que gairebé fa pensar en la física quàntica, aquest artista de talent ens recorda que la Mercè “són totes les que van ser, les que seran i les Mercès d’aquells i aquelles que ens succeiran”. Tot ho trobareu en una imatge que potser retrata tres generacions de barcelonines unides per la Mercè, però que, d’altra banda, potser ens mostra una mateixa persona confrontada amb totes les Mercès de la seva vida, és a dir, amb cadascuna de les etapes vitals que ha travessat durant la seva existència. Decidiu-ho vosaltres mateixes després de veure el retrat d’aquestes tres conciutadanes amb els peus xipollejant al Mediterrani, la vista al cel i els elements i les construccions més emblemàtics de la seva ciutat alçant-se al seu voltant i mostrant-nos qui vam ser, qui som i qui serem.
Tot és obra d’un autor que concedeix a la figura humana una importància especial, sempre amb una dimensió psicològica que és present tant a les il·lustracions com a les pintures a l’oli que fa. La il·lustració que ha preparat per a la Festa Major del 2022 es completa amb la revisió i la recuperació d’algunes de les tipografies que han anat apareixent als cartells de la Mercè durant la seva història i que són a càrrec d’Arauna 131, la unió dels estudis de disseny gràfic Arauna Studio i 131.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i graduat en il·lustració a l’Escola Massana, David de las Heras ha exposat com a pintor en països com Alemanya i Portugal i, també, en galeries de moltes ciutats del país. Allà hem vist unes obres que se situen entre un estil gràfic contemporani i la tradició pictòrica clàssica. També ha publicat llibres com a il·lustrador, entre els quals hi ha Martín, de grumete a capitán, amb textos d’Arianna Squilloni, o l’Atlas de la España imaginaria, de Julio Llamazares. Ha creat igualment cobertes de llibres com les d’Instrumental, del pianista James Rhodes; la de Kalimán en Jericó, d’Àngel Burgas, guardonada com la millor de l’any 2015 als premis Junceda, i, darrerament, per a obres del japonès Haruki Murakami i novel·les com El corazón de las tinieblas, de Josep Conrad, o El planeta de los simios, de Pierre Boulle. L’artista ha publicat també il·lustracions en diaris com El País, al suplement cultural de l’ABC, en diverses portades d’El País Semanal i en mitjans internacionals com el Financial Times, The Economist o Die Zeit. Entre les darreres campanyes institucionals que ha firmat, n’hi ha algunes per a l’Òpera de Cincinnati, l’Ajuntament de Barcelona (Sant Jordi) o la ciutat de Madrid.
Carla Simón pregonera de la Mercè 2022
La cineasta barcelonina, que ha marcat un abans i un després en el cinema català amb dos films que s’han vist en els festivals i esdeveniments cinematogràfics més destacats del món, serà la pregonera de les festes de la Mercè d’enguany.
De vegades no és tan important el que mires, sinó la manera com t’ho mires. I aquí, possiblement, hi ha la clau de l’èxit d’Alcarràs, el film rodat en català en una petita localitat de la comarca del Segrià que es va veure en l’última edició del Festival de Berlín i va tornar a casa amb un Os d’or a la millor pel·lícula. Sembla senzill, el que va fer Carla Simón: retratar la que possiblement serà la darrera collita per a una família que, després de vuitanta anys conreant la terra, han de deixar enrere els presseguers que eren part de la seva vida i que aviat seran substituïts per plaques solars. És un relat senzill, amb una visió humanista de la terra, de l’agricultura i de la tradició. Perquè, com diu la mateixa Carla Simón, la que explica és una història “sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. La mirada neorealista i profundament honesta de la directora marca un film que podria haver estat fàcilment un abocador emocional, si no fos per la sàvia contenció de la dona que hi havia en tot moment darrere la càmera…
La dona de la càmera (res a veure amb el film de Dziga Vertov) no és una noia qualsevol, sinó una cineasta de trenta-pocs anys amb una maduresa, cinematogràfica i personal, que no és fàcil de trobar. Són, potser, regals, dons o talents que arriben de bracet dels moments més durs. Qui vulgui saber com i per què és com és Carla Simón potser hauria de mirar el seu primer llargmetratge, un film que va rodar l’any 2017 i que l’Acadèmia Espanyola del Cinema va triar per representar Espanya als premis Oscar®. Era Estiu 1993,una pel·lícula que es basa en la infantesa de la mateixa directora, que també en va escriure el guió, i que retratava aquell estiu del 1993 quan, després de la mort del pare i de la mare a causa de la sida, una nena de sis anys viu el procés d’adaptació a una nova vida amb uns tiets que viuen al camp. “El cinema és molt pròxim a la meva vida”, ha explicat més d’un cop ella mateixa. Cal molta maduresa per explicar, de manera precisa, subtil i amb el punt d’emoció justa, una història tan dura i que et toca tan de prop. Potser la història d’Estiu 1993 és trista i cruel, però va produir un film, ple de llum i de vida, de visió imprescindible.
Sorprenentment, aquella nena que va deixar Barcelona per anar a viure amb els tiets a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb prou feines mirava la televisió de petita. I és que el seu somni no era filmar sinó viatjar i, potser, fer de periodista d’una revista que l’enviés a recórrer els quatre racons de món. Però un dia, mentre estudiava batxillerat, li van projectar un film de l’austríac Michael Haneke i va descobrir que el cinema, més enllà d’explicar històries o de mostrar paisatges, indueix a reflexions i ves a saber si no aconsegueix canviar alguna realitat. D’aquí que estudiés Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma, fes un màster en cinema organitzat per Televisió de Catalunya i viatgés a la Gran Bretanya per a fer-ne un altre a la London Film School. Mentre vivia a la capital anglesa va rodar el documental Born Positive i el curt de ficció Lipstick. El llargmetratge que va venir després, Estiu 1993, ja es va veure al Festival de Berlín, on va guanyar el premi a la millor opera prima. I després del curt Después también, on parla sobre aquesta sida que va canviar la seva vida, va venir Alcarràs i va sumar us Os d’or (per un segon llargmetratge!) a la llarga llista de premis, inclòs el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2020, que ja tenia la cineasta.
Avui, mentre pensa en el pròxim film que produirà, Carla Simón fa algunes de les coses que més li agraden, com ara viatjar. No, potser ja no serà mai una periodista de viatges, però la mirada que aplica a les realitats que retrata en les seves pel•lícules obrirà unes quantes portes en la ment de moltes persones, i ves a saber si no transforma alguna vida, a més de la seva pròpia.
Tots els camins que us porten… a la Mercè romana
Amb el llenguatge de la música, del cinema, de la dansa i fins i tot dels titelles… D’aquestes maneres i de moltes més la Mercè us parla sobre Roma, la ciutat convidada de la festa major d’enguany.
Són grans ciutats, comparteixen una cultura i una manera de viure cent per cent mediterrània i se les pot considerar, com qui diu, germanes de sang. No deu ser casualitat que el dels italians sigui el col·lectiu més nombrós entre els estrangers residents a Barcelona. Ara la Mercè celebra els llaços que l’uneixen a Roma convidant la capital italiana a la festa major, que se celebra del 23 al 26 de setembre. Voleu arribar a Roma? Doncs seguiu els camins… que us marca la Mercè 2022.
Mostres de la cultura i del talent romà impregnaran la festa, com fan cada any, des del 2007. És una de les maneres que té Barcelona d’estrènyer els llaços i compartir projectes amb grans urbs de tot el món. Aquest cop trobareu propostes relacionades amb Roma al festival Mercè Arts de Carrer, però també al Mercè Música, al Barcelona Acció Musical, al Festival Pirotècnic Internacional, a la Filmoteca i en una plaça de la Mercè convertida en un cinema a la fresca.
I és que la capital italiana és una de les ciutats que més ha retratat el cinema i, a la vegada, un gran centre de producció cinematogràfica en el qual no són pocs els grans directors i directores que han creat les seves obres mestres. En veurem algunes en tres sessions de cinema a la fresca que s’organitzen durant la festa major a la plaça de la Mercè. El divendres, 23 de setembre, a la plaça es retrà homenatge al compositor de bandes sonores Ennio Morricone (mort el juliol del 2020) en un espectacle en el qual veurem imatges dels films en què va participar, però també hi sentirem les seves composicions. Les interpreta Le Muse, una orquestra de cambra italiana formada per dones i un únic home, tots ells músics de gran prestigi. Els dies següents, en col·laboració amb la Casa del Cinema de Roma, es projectaran, un cada dia, els films Roma, de Federico Fellini (dissabte, 24 de setembre), i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino (diumenge, 25 de setembre).
Si voleu més cinema italià, en trobareu una mostra en els dos films adreçats a la canalla que projectarà durant la festa la Filmoteca de Catalunya, dins del cicle de programació que es coneix com Filmoxica: el film neorrealista Umberto D, de Vittorio de Sica, i la pel·lícula d’animació Trash, de Luca Della Grotta i Francesco Dafano.
Música a la romana
Però els grans i petits concerts que omplen la ciutat són algunes de les activitats més icòniques de la Festa Major de Barcelona. I entre la pila d’actuacions previstes aquests dies n’hi ha algunes d’imprescindibles, com les que estan programades al Música Mercè d’aquest any 2022. D’una banda, a l’avinguda de la Catedral s’oferirà un concert d’Alessandro Mannarino o, com se’l coneix habitualment, simplement Mannarino. A Live 2022, un concert que s’ha vist en grans estadis i espais públics d’Itàlia, podrem conèixer un intèrpret de cançó molt conegut al país veí que ara, finalment, toca en directe a Barcelona.
Un dels grans moments de la Mercè musical serà l’actuació de Vinicio Capossela, un dels grans del folk i la cançó italiana, que té una llarga trajectòria de més de trenta anys d’èxits. Els repassarà en un gran espectacle titulat Round One Thirty Five – 30 Years of Personal Standards i que celebra els trenta (ara trenta-un) anys de l’aparició del primer disc de l’artista. Pareu atenció, perquè el xou de Vinicio Capossela s’ha vist per tot Itàlia, però encara no havia sortit mai del país.
La festa musical italiana continua al Teatre Grec de Montjuïc, que Rachele Andrioli omple amb veus femenines en l’espectacle Coro a Coro. És una proposta basada en el cant polifònic que aposta per dur les dones al centre de l’escenari, aquest cop interpretant obres de música popular i cançons d’autor de països diversos.
Si parlem de música italiana, a moltes persones el primer nom que els vindrà al cap és el de Mina, la gran i mítica veu de la cançó del país veí. A ella es dedica enguany el concert que cada any ofereix a la plaça Major de Nou Barris l’Orquestra Simfònica Vozes. Els i les joves que integren aquesta formació estaran acompanyats, en aquest homenatge musical a Mina, per Marta Valero, una mezzosoprano que no només conrea el repertori operístic més clàssic, sinó que també s’ha endinsat en el repertori contemporani i que, en aquesta edició de la Mercè, donarà una vida nova a les cançons d’una de les artistes més grans.
En un format més íntim, els jardins del Doctor Pla i Armengol seran l’escenari d’un concert del músic italià Paolo Angeli, que, en el seu últim treball, Rade, porta el folk al registre contemporani combinant-lo amb sons electrònics, amb jazz i amb post-rock, entre altres ritmes.
Dansa i arts de carrer amb accent italià
El Mercè Arts de Carrer, el gran festival dedicat al circ, les propostes teatrals i la dansa en les seves formes més diverses, torna a ser un dels eixos principals de la Mercè. I aquí trobareu mostres de dansa com If You Were a Man, una coreografia de Mauro Astolfi que posen en escena quatre ballarins de la companyia italiana Spellbound Contemporary Ballet i que ens parla sobre l’escolta i els silencis. Del mateix coreògraf, la companyia ofereix també un duet firmat pel mateix coreògraf i titulat A Better Place, que podrem veure al parc de la Ciutadella.
Si us agrada la dansa, però, no us podeu perdre el taller de pizzica (una dansa tradicional italiana de la família de la tarantel·la) titulat La ronda di Pizzica. Veniu a ballar al parc de la Ciutadella, poseu-vos en rotllana i seguiu les instruccions d’Andrea de Siena, així aprendreu com es balla la pizzica.
Encara dins del paraigua del MAC Festival, teniu una divertidíssima proposta musical que també ve d’Itàlia i que protagonitza la Marlon Banda. És el Marlon Banda Show, en què la música, el teatre i l’humor es barregen en una festa del ritme i la irreverència. I si voleu dir adeu a Roma… quan visiteu el parc de la Ciutadella, busqueu a la zona de cuina sobre rodes l’Orquestrina Caramelle, perquè munten un espectacle titulat Arrivederci Roma en el qual la cantant italiana instal·lada a Barcelona Francesca Frigeri, acompanyada d’un violinista i un acordionista, repassa alguns del temes més populars de la música italiana.
Però si la tradició escènica italiana té un nom, és el de la commedia dell’arte, poblada per personatges com el famós Pulcinella. D’aquesta tradició beu el Teatre San Carlino, un centre de creació de teatre de titelles nascut el 1968 i instal·lat al parc romà de Villa Borghese des del 1995. Veniu a veure’ls actuar a l’espectacle Pulcinella in Favola i descobrireu uns titelles que enfonsen les arrels en la millor tradició del teatre napolità.
La presència de Roma, però, s’estendrà fins als cels nocturns de la ciutat. El Festival Pirotècnic Internacional els tornarà a pintar de llum i de colors en un espectacle que es podrà seguir des de l’Espigó del Gas de la platja de la Barcelona i que, enguany, té la participació d’una empresa pirotècnica romana.
Finalment, en el context de les celebracions romanes de la Mercè, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) reobre les restes de l’antiga Barcino. I és que no podem oblidar que Barcelona va ser fundada, ara fa més de 2.000 anys, com a colònia romana i que, per tant, la creació de la ciutat té molt a veure amb els habitants de l’antiga Roma. Ho recordarem en una festa major dedicada a la Roma d’avui… i a la de fa milers d’anys.
Sigueu benvinguts i benvingudes a la gran festa romana de la Mercè 2022.
Font: Ajuntament de Barcelona
BELLATERRA.CAT 