El carrer Casas i Amigó de Bellaterra té una llargada de 475 metres comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414), creua el Camí Antic de Sant Cugat, i finalitza al carrer Margenat.
Placa del Carrer de Casas i Amigó de Bellaterra amb dibuix de l’herba pressora
Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 22 d’abril de 1859 – Barcelona, 2 d’agost de 1887). El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona.
Publicà La nit de Nadal (1886), col·lecció de poemes que musicà Joan Lamote de Grignon, i Poesies (1888), recull pòstum prologat per Marià Aguiló.
La seva poesia, de llenguatge ric d’imatges i, sovint, una mica emfàtica, és influïda per la mística de Verdaguer i per la poesia popular.
JON FOSSE (Haugesund, 29 setembre 1959), prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023
Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona. La singularitat és exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa dins de cada individu que pertany a aquesta persona. És a dir, només aquesta persona. Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure’l amb paraules. Deixem que només sigui.
Però alhora que som diferents, també som iguals. Les persones de totes les parts del món són bàsicament les mateixes, no importa el idioma que parlem, el color de la nostra pell o el color dels nostres cabells. Potser és una mica paradoxal que tots continuem completament iguals i diferents alhora. I potser l’ésser humà és paradoxal a la seva distància entre cos i ànima, entre el més terrenal i tangible i el que transcendeix les limitacions materials i ancorades.
Però l’art, el bon art, aconsegueix de manera milagrosa combinar el que és completament únic i universal. Sí, aconsegueix que l’individu, el que podríem dir l’estranger, sigui universalment entès. D’aquesta manera, l’art trenca les fronteres entre llengües, regions del món i països. Així, reuneix no sols el que caracteritza cada individu, sinó també, en un sentit un poc diferent, les característiques individuals de cada grup de persones, per exemple de cada nació.
I l’art no ho fa fent que tot sigui igual, al contrari, ens mostra la diferència, allò que ens és aliè o estrany. Tot bon art te precisament això: alguna cosa estranya, allò que no acabem de comprendre i que, tanmateix, entenem d’una manera o altra. L’enigmàtic, com es podria dir, que fascina i crea transcendència, la transcendència que tot art ha de contenir i que alhora ens ha de guiar.
I no se m’acut una manera millor d’unir els contraris. Això és precisament el contrari dels conflictes violents, que massa sovint veiem desplegar-se en intents destructius de destrossar allò aliè, únic i diferent, sovint fent ús de les innovacions més bèsties que ens ha portat la tecnologia. És converteix en terrorisme. És converteix en guerra.
Els humans també tenim un costat animal. Estem motivats per l’instint, de manera que l’altre, l’estranger, no és vist com una cosa fascinant i enigmàtica, sinó com una amenaça per a la pròpia existència. I llavors l’únic, el diferent universalment comprensible, desapareix i es converteix en una identitat col·lectiva on la diferència és l’amenaça que s’ha de controlar.
El que es percep des de fora com una diferència, per exemple les diferents religions o ideologies polítiques, es converteix en una cosa que cal combatre i dominar.
La guerra és una lluita contra l’intim, l’únic. I és una lluita contra tota l’art, contra l’essència més íntima de tot art.
He optat per parlar d’art en general, no de l’art del teatre en particular, perquè, com ja he explicat, tot bon art, al fons, gira al voltant del mateix: es tracta de agafar allò absolutament únic, allò absolutament específic, i fer-lo universal; d’unir el particular amb l’universal a la nostra expressió artística. No es tracta de suprimir la singularitat, sinó d’emfatitzar-la, deixant brillar clarament allò estrany i desconegut.
És tan senzill com que la guerra i l’art són oposats, així com la guerra i la pau són oposats
BIOGRAFIA
JON FOSSE (Haugesund- Noruega, 29 setembre 1959), és prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023. Va debutar el 1983 amb la novel·la Raudt, svart (Vermell, negre), on abordava el tema del suïcidi d’una forma crua. La seva primera peça, Og aldri skal vi skiljast (I no ens separarem mai), es va representar i publicar l’any 1994. La seva obra, escrita en nynorsk, variant estàndard minoritària del noruec, abasta una varietat de gèneres. Jon Fosse ha escrit novel·les, contes, poesia, llibres infantils, assaigs i obres de teatre. Les seves obres han estat traduïdes a més de quaranta idiomes. Fosse va ser nomenat cavaller de l’Orde Nacional del Mèrit de França el 2003. També ha estat classificat com el número 83 de la llista dels 100 millors genis vius per The Daily Telegraph. Des del 2011, Fosse ha rebut el Grotten, una residència honorífica propietat de l’estat noruec i situada a les instal·lacions del Palau Reial al centre de la ciutat d’Oslo. L’ús del Grotten com a residència permanent és un honor atorgat especialment pel rei de Noruega per les contribucions a les arts i la cultura noruegues. Fosse va ser un dels consultors literaris de Bibel 2011, una traducció noruega de la Bíblia publicada el 2011. Fosse va rebre el Premi de Literatura del Consell Nòrdic 2015 per Andvake (Vigília), Olavs draumar (Somnis d’Olav) i Kveldsvævd (Cansament). Nombroses de les obres de Fosse han estat traduïdes al persa per Mohammad Hamed, també les seves obres s’han representat a les sales principals de l’Iran/Teheran. El 2023 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «les seves obres innovadores i la seva prosa que donen veu a allò que no es diu», Fosse combina llaços locals forts, tant lingüístics com geogràfics, amb tècniques artístiques modernistes. L’acadèmia sueca reconeix que és un dels dramaturgs més interpretats del món, alhora que com més va més és reconegut per la seva prosa.
El Carrer de Mestre Nicolau de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer Narcís Monturiol a tocar l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell. A la placa apareix un dibuix de flors Botons d’or (Ronunculus repens)
Placa del Carrer del Mestre Nicolau de Bellaterra
Antoni Nicolau i Parera (Barcelona, 8 de juny de 1858 – 26 de febrer de 1933) fou compositor i director d’orquestra, una figura clau del renaixement musical català del segle XIX i XX i forjador de l’escola coral catalana moderna.
Va néixer al carrer de la Portaferrissa de Barcelona, fill del sastre Joaquim Nicolau i Corrons, natural de Sant Celoni, i de Francesca Parera i Tarragó, natural de Barcelona. Va estudiar piano amb Joan Baptista Pujol i composició amb Gabriel Balart, i va ampliar estudis al Conservatori de París. Tot i que de jove va iniciar estudis de medicina, aviat s’adonà que preferia la música. A l’edat de 17 anys compongué la Fantasia per a piano (la seva primera obra), inspirant-se en l’òpera Roberto il diavolo, de Meyerbeer. L’any següent publicà Nocturn per a piano, i el 10 d’abril de 1878 estrenà al Liceu (lloc on posteriorment triomfaria com a director d’orquestra) La Tempestad, interpretada pel conegut tenor de l’època Camagno, i els actes primer i tercer de l’òpera Constanza (que no es va poder representar sencera perquè el tenor, que només actuava en els actes segon i quart, rescindí el contracte poc abans d’alçar-se el teló). De tornada de París, on va residir vuit anys, va ser successivament director de la Societat Catalana de Concerts, de l’Orquestra Catalana i, el 1896, de l’Escola Municipal de Música de Barcelona fins a jubilar-s’hi l’any 1932, i on tingué alumnes distingits com Ferran Ardèvol Miralles, Joan Estany i Rius. Fou mestre de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu, on va tenir Joan Lamote de Grignon, Màrius Mateo i Francesc Fornells com a alumnes. També esdevingué director simfònic del Liceu i el 1900 va dirigir per primera vegada les nou simfonies de Beethoven així com obres d’autors contemporanis com César Franck, Richard Strauss i Vincent d’Indy.
📷 Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)
LLUÍS TORRES|L’amical trobada amb Salva Fenollar, ex cap de vendes de l’edifici Atalaya de l’empresa constructora Construcciones Catalanas S.A. de Barcelona, fou també cap de promoció de Discos Belter, creador del grup musical Regaliz i actor. Salva ens ha permet recollir força informació per donar a conèixer la història de l’emblemàtic edifici Atalaya, de la cantonada Avinguda Diagonal amb Avinguda de Sarrià de Barcelona.
L’administrador general d’Atalaya fou en Francisco Durán Pérez, soci de Atalaya, amb el seu germà Andrés Durán Pérez. La financera general era una tal Gadol, qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica
Portada de la carta del Restaurant Atalaya (1972-1981) de Barcelona 📷 Salvador Fenollar
El gratacel Atalaya forma part de la primera generació d’edificis en altura construïts a Barcelona a principis dels anys setanta. Es tractava d’incorporar una nova escala d’edificació a diversos punts estratègics de la ciutat. En aquest cas, l’encàrrec original consistia en la direcció d’obres d’un projecte ja realitzat, rebutjat per l’ajuntament. Correa i Milà van plantejar un canvi a partir de la planta 17, on es passa de quatre a dos habitatges per planta, generant un ordre totalment innovador en el repartiment de les alçades. Tot l’edifici està modulat amb una malla d’1 x 1 metres que determina les peces prefabricades de les façanes, així com els elements a petita escala: ampits, llindes, etc. L’última planta 22 està totalment ocupada pel Restaurant Atalaya fent de cornisa de tot l’edifici, invertint així la interpretació de les alineacions pròpies dels gratacels americans.
Aquest edifici singular, situat a la cruïlla Diagonal-Carretera de Sarrià, de Barcelona, consta de quatre plantes de soterranis, dues de locals i oficines que ocupen tot el solar i vint-i-dos d’apartaments, que adopten la forma de creu gammada amb el per aconseguir la màxima independència de vistes dels uns respecte als altres, a banda d’altres consideracions estètiques i volumètriques.
L’estructura és de formigó armat amb forjats plans, sense bigues, i els tancaments, modulars, de peces prefabricades de pedra artificial.
S’ha pretès, i considerem aconseguit, el doble efecte d’un gratacel humà que s’aprecia ponderat i equilibrat, tant si es mira des de lluny com si es contempla des de prop.
Edifici Atalaya en construcció l’any 1968 📷 Salvador Fenollar
Salvador Fenollar (ex cap de vendes de Construcciones Catalanas), recorda que “Cada deu dies s’acabava de construïr una planta de l’edifici Atalaya, i que el cost de l’edifici va pujar a 100 milions de pessetes de l’època”
El solar, situat a la cantonada SO. de l’encreuament de la Diagonal amb la Carretera de Sarrià, va ser considerat amb prou importància perquè es gestionés la construcció d’un edifici singular. Després de diversos anys de diferents sol·licituds, el permís va ser finalment atorgat.
Plànol de l’edifici Atalaya 📷 Salvador Fenollar
L’edifici consisteix:
– en una torre d’uns 550 m² de superfície, que té la forma de creu gammada de vint-i-dues plantes d’alçada (71,24 m);
un element de forma irregular de dues plantes d’alçada que el lliga al cos de la poma preexistent,
– quatre plantes de soterranis.
Les plantes baixa i primera, que comprenen la superfície de la torre i el cos sota anteriorment esmentat, estan destinades a locals comercials i oficines.
Detall del plànol de l’edifici Atalaya 📷 Salvador Fenollar
A partir de la planta tercera fins a setze cadascuna consta de vuit apartaments. Superfície: 70 m² per unitat, aproximadament.
Des de la planta setze fins a la vint-i-una, els apartaments són només quatre per planta. Superfície: 150 m² cadascun.
Vista de l’edifici Atalaya de Barcelona 📷 Escudo de Oro
“Es recorda que el 1970, quan Franco va realitzar una de les visites oficials a Barcelona, de camí cap a la seva residència al Palau de Pedralbes, quan va arribar amb el cotxe desacapotable a l’alçada de l’Atalaya, va aixecar el cap i admirà el modern gratacel”
El perfil vertical de la torre parteix de la base constituïda per les dues plantes de locals comercials a través del dentat de les terrasses dels apartaments, retranquejant-se a la planta setze per sortir, finalment, en voladís al restaurant de la planta vint-i-dos.
El perímetre de la superfície de l’edifici a cadascuna de les plantes s’articula segons un mòdul reticular d’1×1 metres.
El joc dels volums i la submissió modular de la façana van ser les principals raons que van pesar en l’elecció d’un material uniforme de revestiment. Aquest es presenta de llarg a llarg de les façanes de l’edifici, responent unitàriament a tots els accidents d’aquelles.
Descripció dels serveis de l’edifici Atalaya 📷 Salvador Fenollar
La planta vint-i-dos es destinà a local del restaurant de luxe Atalaya amb les seves cuines corresponents. Superfície total: 550 m².
La forma rectangular en què s’inscriu la figura de creu gammada de la planta de la torre, dóna com a resultat dues façanes idèntiques a N. ia S., i dues més, també iguals entre si, a E. ia O.
Donades les condicions climatològiques de Barcelona que no exigeixen una preocupació per la recerca de l’assolellament, tal com passa en altres regions europees septentrionals. i la situació del solar amb excepcionals vistes cap al N., no es va concedir prioritat a cap de les dues circumstàncies a l’hora de projectar, i per això la simetria de la planta.
Detall del plànol de l’edifici Atalaya 📷 Salvador Fenollar
Aquesta forma en creu gammada es dedueix de l’intent de situar els vuit apartaments de les primeres setze plantes, de manera que s’aconseguís la independència més gran de vistes possible dels uns als altres. S’han evitat tant la continuïtat de les terrasses com les obertures a façana en angle recte respecte a les d’un altre apartament que les pogués dominar.
Aquesta forma de la planta deriva, alhora, de la voluntat de recular la superfície de la façana amb la intenció de proporcionar esveltesa a un volum que, tot i ser la seva altura superior a la dels edificis que l’envolten, resulta encara baix per a la proporció que exigeix una torre daquest tipus.
Plantes de l’edifici Atalaya 📷 Salvador Fenollar
El material que es va triar -plaques de morter de ciment blanc prefabricades: allò que vulgarment es coneix per pedra artificial va donar peu a un estudi complex dels diferents elements de façana, per tal d’aconseguir la satisfacció de totes les seves necessitats amb només la repetició un nombre mínim de peces.
Detall dels plànols de les vivendes de l’edifici Atalaya de Barcelona 📷 Salvador Fenollar
El resultat que es pretenia, i s’aconseguí, fou el d’una uniformitat coordinadora de la varietat formal de l’edifici i alhora. donat el minuciós detallat volumètric que permeten les peces d’aquest material, aconseguir la prestància de la gran escala de l’edifici a distància, mantenint una escala amable a qui el contempla de prop (Joan Teixidor a Destino el va anomenar un gratacel humà)
Detall informació espai d’oficines de l’Atalaya 📷 Salvador Fenollar
Aquest joc entre les escales gran i petita de l’edifici com a conseqüència de les diferents distàncies de la seva percepció va constituir una preocupació des de les primeres fases de projecte.
L’estructura de formigó armat amb pilars i murs arriostrants interns
-que, al seu torn, serveixen de caixa d’ascensor- i forjats Domo a totes les plantes no presenta característiques especials, atès que no hi ha grans volades a façana ni grans espais que exigeixin grans llums a l’interior.
Pel que fa als interiors de l’edifici els arquitectes declinen tota responsabilitat sobre el tractament dels mateixos, ja que la propietat va jutjar seu el dret d’imposar el seu decorador per a tots els espais interns, fins i tot pel vestíbul d’entrada, escales i vestíbuls de les diferents plantes de la torre.
Salvador Fenollar Zaragoza (*), ex cap de vendes de l’Atalaya, cap de promoció de Discos Belter, creador del grup musical Regaliz i actor
(*) Salvador Fenollar Zaragoza, qui va ser cap de vendes de l’edifici Atalaya de Barcelona, i el 1979 cap de promoció de discos Belter, és actor conegut per Plats bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998) .
‘Cumpleaños feliz’, ‘Comando G’ i ‘Ven a mi fiesta’ són només alguns dels temes que van convertir la banda infantil Parchís en un fenomen social tant aquí com fora de les nostres fronteres. En aquest camí cap a l’èxit hi va intervenir un santcugatenc, Salvador Fenollar. Corria el 1979 quan Fenollar, llavors cap de promoció de Discos Belter, va rebre un encàrrec del seu superior, Gabriel Orfila: investigar quina cabuda tindria al mercat discogràfic una banda encapçalada per un grup de nens. L’objectiu, fer la competència al duet format per Enrique i Anna. D’aquella feina, Salvador Fenollar en va treure una conclusió: com de grups amb aquestes característiques n’hi havia més aviat pocs, el segell discogràfic va pensar en la pedagòga musical i precursora del grup Nins, Marta Minguella. Va ser ella a qui se li va acudir Parchís, una formació inspirada en aquest joc de taula. D’aquesta manera naixia un grup que, per a molts, ha estat banda sonora de la seva infància.
Discos Belter es fregava les mans amb la mina d’or que havien creat, tant és així que al santcugatenc li van demanar que s’encarregués, personalment, de muntar un grup igual. D’aquest nou encàrrec va sorgir Regaliz, format per quatre joves, entre els quals hi havia la filla de Salvador Fenollar, Astrid Fenollar. La nova banda compartia èxits i escenaris amb Parchís, dos ‘productes’ molt rendibles, afirma l’extreballador de la discogràfica.
Vista aèrea de l’edifici Atalaya de Barcelona 📷 Jose Maria Alguersuari (**)
(**) José María Alguersuari és fotoperiodista , professió en què ha aconseguit diversos premis pels seus treballs (entre els quals hi ha el de la Reial Federació Espanyola de Motociclisme 1965, Premi Gaziel (Generalitat 1985),el del Millor Fotògraf de l’any a Espanya ( revista Foto 1990),La Millor Expressió Gràfica FOCSA 1988,i el premi Or de la Society For News Desing de Fotoperiodisme el 2007. Però sobretot José María s’autodefineix com un motard de cor.Va fundar amb el seu germà Jaume la revista Solo Moto a 1975. (web a http://www.alguersuari.com )
Crèdits construcció edifici Atalaya de Barcelona
Font: CSIC, Salvador Fenollar Zaragoza, José M. Alguersuari
El xef Martín Berasategui, des del seu restaurant triestrellat a Lasarte – Oria, ens ha passat la recepta d’una de les seves versions sobre les llesques, les postres per antonomàsia de la Setmana Santa.
Torrija caramel·litzada amb una crema d’ametlla i chantilly d’aranja 📷 José Luis López de Zubiría/ Martín Berasategui
Amb l’arribada de la Quaresma, el temps de l’any litúrgic cristià previ a la celebració de la Setmana Santa, és inevitable començar a veure per les pastisseries de tot Espanya les tradicionals Torrijas, unes postres singulars de les que ja apareixen testimonis al s. XV i del que tenim documentada la primera recepta al Llibre de Cozina de Domingo Hernández de Maceras (1607). En aquesta ocasió, per al nostre gaudir, us mostrem la recepta que va tenir bé compartir amb nosaltres el mestre Martín Berasategui, una versió que al seu restaurant homònim de Lasarte – Oria fa amb crema d’ametlla i chantilly d’aranja.
T’atreveixes a reproduir aquestes espectaculars Torrijas a casa teva?
PER A LA CREMA PASTISSERIA Ingredients: 1L de llet sencera fresca 2 beines de vainilla de Tahití 100 g de sucre 100 g de midó de blat de moro 150 g de sucre 240 g de gemmes 100 g de mantega Preparació: Bullir 1/3 part de la llet amb les beines de vainilla obertes i rascades. Deixeu tapada durant 1 hora fora del foc. Coleu i afegiu la llet restant en una cassola. Bulliu-la amb la barreja midó-sucre, remenant suaument. Abocar ¼ d’aquesta preparació bullint sobre els rovells amb el sucre. Batre enèrgicament i tornar al cassó de la llet. Coure a 85º C batent fort, sense parar, amb la vareta. Abocar immediatament en un recipient col·locat en un bany Maria fred. Seguir remenant i incorporar la mantega quan la barreja està aproximadament a 55 ºC. Nota: Aquest procediment d’elaboració de la crema permet obtenir una textura llisa i untuosa. És important afegir la mantega a la crema a menys de 60º C, perquè a aquesta temperatura després endureix normalment sense desintegrar-se, alliberant així el seu agradable sabor.
PER A LA CREMA D’AMETLLES Ingredients: 300 g crema pastissera 3 ous 250 g mantega pomada 250 g ametlla en pols 250 g sucre glas 50 g rom Preparació: Aneu ajuntant tots els ingredients per l’ordre en què estan col·locats. Però la crema pastissera ha d’anar temperada perquè, si va freda, es tallaria la mantega i en sortirien grumolls. Abans de començar a muntar, deixarem reposar una mica a la cambra perquè agafi una mica de consistència.
PER AL BANY DE LA TORRIJA Ingredients: 300 g ou sencer 300 g llet 300 g nata Pa brioix Preparació: Ajuntar en un bol l’ou sencer, la llet i la nata. Barrejar amb un batedor. Això és el remull en què fiquem el brioix. Deixar durant hores perquè estiguin súper xops.
PER AL MARCAT DE LA TORRIJA Traurem les llesques i procedirem a passar-les per sucre, que tenim en una safata. Marcarem amb una pala de caramel·litzar, ben calenta, només per dos laterals de les cares. La ficarem al bany fins a la meitat i reservarem durant unes hores a la cambra. Retirar del bany i reservar. A l’hora de l’emplatat procedirem a posar una capa fina de crema d’ametlles que untarem amb ajuda d’una petita espàtula i sense afegir sucre (ja que la torrija, de per si, aquesta ensucrada) amb la pala caramel·litzem i ficarem al microones uns 30 segons aproximadament i donarem sortida.
PER A LA CHANTILLY DE POMELO Ingredients: 75 g de nata semimuntada 5 g de sucre 30 g d’aranja confitat, escorregut i picat Preparació: Munteu la nata juntament amb el sucre sense que arribi a quedar dura. Afegiu-hi l’aranja confitat picat i amb ajuda d’una espàtula remeneu-ho, amb cura, fins que la chantilly quedi homogènia.
EMPLATAT Elements: Crema d’ametlla Torrija caramel·litzada Chantilly d’aranja Crumble de galeta Flors Emplatat: En un plat de disseny farem una petita base de crema d´ametlla. Sobre la crema, col·locarem la torrija caramel·litzada i, sobre un costat, un quenelle de chantilly. Es pot acabar empolvorant amb un crumble de galeta.
El carrer del Pintor Utrillo té una llargada d’uns 150 metres, començant al Cami Antic de Sant Cugat i finalitzant al Carrer de Margenat. A la seva placa apareixen dibuixades unes fulles d’ortiga petita (Urtica Urens).
Placa del Pintor Utrillo de Bellaterra
Antoni Utrillo i Viadera (Pintor) Barcelona, 1867 — Barcelona, 1944 Format a Llotja, amb Antoni Caba, i pensionat a París (1886), on treballà als tallers dels pintors Coutois i Colin. Participà en diverses exposicions barcelonines. Partí d’un simbolisme social, però derivà cap a un convencionalisme, del qual tanmateix, cal destacar alguns retrats ( Amadeu Vives , 1893; Mercè Jaumandreu , Torras i Bages i Pius X ).
Fou cofundador i formà part de la primera junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), entitat amb la qual exposà sovint, i de la junta permanent de la Unió Catalanista (1898). Dedicat també al cartellisme Art Nouveau, fundà i dirigí la litografia Utrillo & Rialp. Col·laborà amb historietes a La Barretina (1891), La Ilustració Llevantina (1900), Cu-Cut! , etc, i a la revista Hispania amb dibuixos. Tingué una activitat important com a decorador, dins un estil abarrocat. A partir del 1908, féu viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra. Després se n’anà a Amèrica i residí a l’Argentina, a Buenos Aires. En aquesta ciutat va exposar sovint i aviat esdevingué el retratista de moda en aquella època. Fruit de la seva obra prolífica, s’en conserven avui encara uns frescos pintats a l’església de Mar del Plata i l’esplèndida decoració del Casino del mateix lloc. En tornar (1916), Prat de la Riba li concedí una plaça de cap de cerimonial de la Mancomunitat de Catalunya; en desaparèixer aquesta, ho fou de la diputació, fins el 1926.
El seu enfrontament ideològic amb Torres i Garcia sembla que fou un factor decisiu perquè aquest no continués els seus murals de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, estança on ell mateix pintà el mural pompier El Consolat de Mar , en ésser replantejada la seva decoració per Milà i Camps.
El Carrer de Josep Sentís de Bellaterra té una llargada d’uns 700 metres, comença al Carrer Mestre Nicolau i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Placa del Carrer Josep Sentís de Bellaterra on apareix la planta coroneta|BELLATERRA. CAT
Al no afegir-se a la placa del carrer el segon cognom, molts podrien pensar que està dedicat al músic Josep Sentís i Porta (Tarragona, 10 de juny de 1888 – París, 6 de juny de 1983), violinista i compositor de sardanes. Estudia a Barcelona amb els mestres Joaquim Malats i Enric Granados. Va ser fundador de l’Orfeó Tarragoní. Bon violinista, des de molt jove féu concerts a Tarragona i a Barcelona i, per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona li concedí el 1906 una beca per estudiar a París on s’establí de manera permanent. Només tornà durant la primera guerra europea (1914-1918) i residí a Rubí, on funda l’Orfeó de Rubí.
Josep Sentís i Vilanova (Riudoms 1878-Barcelona 1968), va ser un actiu comerciant català. Fou un dels primers compradors de parcel·les de Bellaterra. Ell i la seva família solien anar a estiuejar a Can Coll, prop de Cerdanyola del Vallès, conjuntament amb la família del Can Miró de Can Doménech i en Bartomeu, venien a caçar al territori de Bellaterra.
En Bartomeu va ser qui va convèncer a Josep Sentís perquè comprés un terreny i que fes la seva casa familiar, que per cert, és la que tanca el Carrer de Monseny. Els darrers anys de la seva vida els va viure a Bellaterra.
Va ser el pare del periodista Carles Sentis i Anfruns. L’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís Anfruns, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.
Carles Sentís Anfruns no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall […] sota el paraigua del franquisme”.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Wikipedia. Núvol. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda
El Pasatge de Josep Soler de Bellaterra té uns 75 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, a tocar el Carrer de Margenat i no té sortida a la part baixa.
Per error, a la placa del Passatge de Josep Soler s’han oblidar d’afegir la lletra R (Soler, no. Solé), i així es fa dificil saber qui és aquest personatge.
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |BELLATERRA. CAT
Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935-Barcelona?, 9 d’octubre de 2022) Compositor, musicògraf, musicòleg i pedagog.
S’inicià en la música a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. Al principi del 1960 es traslladà a París, on entrà en contacte amb René Leibowitz, però el principal mestratge el rebé de Cristòfor Taltabull entre el 1960 i el 1964. Des de la seva primera estrena —Polifonías para piano (1956)—, el seu llenguatge estigué en constant evolució. Les primeres obres reflecteixen clarament la seva admiració pel camí estètic i ideològic iniciat pels autors de la Segona Escola de Viena, utilitzant el dodecatonisme com a recurs compositiu; però, lluny d’estancar-se en un únic camí tècnic i estètic, els primers anys de cerca d’un llenguatge propi li donaren la base i el coneixement necessaris per a una evolució sempre coherent de la seva obra. A partir del 1960, l’òpera Agamèmnon (premi Òpera de Montecarlo 1964) inicià una etapa basada en un serialisme personal en què es començaven a intuir processos de creació que culminaren en etapes posteriors, com ara acords amb sobreposició de quartes o passatges amb atonalisme lliure. Aquesta etapa es tancà el 1974 amb el Rèquiem. Altres títols representatius d’aquest període són Das Stunden-Buch (‘El llibre d’hores’, 1961) i les òperes La tentation de Saint-Antoine (1964), amb text de G. Flaubert, i Èdip i Jocasta (1972), sobre text de Sèneca, estrenada en versió concertant al Palau de la Música Catalana el 1974 i escenificada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1986. En una segona etapa, que comprèn aproximadament els quinze anys següents, apartà el serialisme per donar pas a un atonalisme lliure on posà les bases per a l’etapa que començà a partir del 1990 i prengué l’acord de Tristany com a eix embrionari de la seva nova producció. D’aquest segon període cal destacar un particular homenatge a la fuga i altres peces del Barroc en els seus sis volums per a piano o orgue, que inclouen Harmonices Mundi (1977-93), les Variacions i fuga sobre un coral d’Alban Berg (1979), la Missa per a cor mixt a capella (1980) i l’òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de R.M. Rilke, autor de referència constant en la seva obra. A partir del 1990 adoptà definitivament l’acord de Tristany com l’element generador de la seva producció, acord que també combina amb el místic d’Aleksandr Skr’abin, ja que els considera molt propers ateses les seves característiques. Del seu ús en resulta un retorn a un sistema tonal únic i personal allunyat de les concepcions tonals dels dos autors esmentats, que lliga i culmina el seu catàleg amb una perfecta coherència. Obres com Mahler-lieder (1992) o les darreres produccions, les òperes de cambra El Misterio de San Francisco (2000) i Die Blinde (‘Els cecs’, 2001), comparteixen un renaixement expressionista i una estètica més mediterrània, ben palesa, per exemple, en Preludi i tres danses del Penedès (1995). Destaquen també les catorze sonates per a piano, els set quartets de corda i especialment l’òpera de grans proporcions Jesús de Natzaret, iniciada el 1974 i finalitzada el 2004, i de la qual només s’han estrenat fragments.
Autor prolífic, produí més de 200 obres, escrites per a quasi totes les formacions instrumentals i vocals, en les quals destaca especialment la seva contribució a la música religiosa i a l’òpera.
A banda de l’activitat compositiva, fou molt notable la seva faceta com a pedagog. Entre d’altres, fou professor d’estètica (1975-81) i de composició (1982-84) al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, i en 1983-2010 fou director del Conservatori de Badalona. Formà la majoria dels compositors catalans de les noves generacions, tot preocupant-se, a més, de la difusió, producció i edició de les obres de molts dels seus deixebles directes i també dels del conservatori que dirigí. Publicà també assaigs sobre aspectes diversos de la música: Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011).
Com a musicògraf i musicòleg també fou autor d’una extensa col·lecció d’escrits crítics, tècnics i filosòfics. En aquests darrers, com en la seva producció artística, s’hi evidencien sempre els trets fonamentals del seu pensament musical: la sobrietat dels elements com a recurs principal per a fer palès el contingut de l’obra; l’exteriorització d’una càrrega interna de pessimisme i angoixa com a expressió artística i com a fruit d’un lament per una societat cada vegada més injusta i ostracista; l’actitud ètica de l’artista envers la seva obra, sempre des de la solitud, i la reflexió de la seva funció com a vincle comunicant amb el seu oient.
Fou distingit amb nombrosos guardons, com el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de Cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011). L’any 2013 refusà la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol i l’any següent fou guardonat amb el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.
Òpera
Agamèmnon (1960, rev. 1973); La tentation de Saint-Antoine (1964); Èdip i Jocasta (1972); La Belle et la Bête (1982); Nerón (1985, texts de Sèneca, Suetoni i Tàcit); Macbeth (l989); Murillo (1989; Rilke); El somni d’una nit d’estiu (1991-92; Shakespeare); Frankenstein (1996; M.W. Shelley) El mayor monstruo los celos (1997; Calderón de la Barca); Faust (1999-2000; Goethe); El jardí de les delícies (2000; J. Verdaguer); El misterio de San Francisco, òpera de cambra (2000; Soler); Die Blinde, òpera de cambra (‘Els cecs’, 2001; Rilke); Jesús de Natzaret (1974-2004); Les Noces d’Hérodiade, òpera de cambra (2001; Mallarmé)
Orquestra
Sant Francesc d’Assís (1961, rev. 1988; premi Ciutat de Barcelona 1961); Dànae, ballet per a instruments de corda (1962); Tristesse d’été, vl./fl., orq. de c. (1979); Concert per a piano i orquestra (1969, rev. 1988); Concert per a violoncel i orquestra (1973); La transfiguració (1974); Apuntava l’alba (1975); Concert per a viola i orquestra (1979); Sinfonietta (1982); Adagi per a cordes (1985); Pietà i enterrament (1985); Dos poemes per a orquestra (1990; 2a versió, 1993); Le Christ dans la banlieue, poema per a orq. (1990); Concert per a percussió i orquestra (1990); Concert per a violí i orquestra (1990); El sueño de una noche de verano, suite (1992); Concerto grosso, 4 perc., orq. de c. (1992); Concert per a violí i orquestra núm. 2 (1994); Meditació (1995); Preludi i tres danses del Penedès (1995); Via Crucis, poema per a orq. (1995); Concert per a piano i orquestra núm. 3 (2001)
Cambra
Diaphonia (1967); Concert per a clavecí i cinc instruments (1968); La misteriosa rosa del jardí, org.; Apuntava l’alba (1975); Introducció, fuga i giga, vl./cl., pno. (1979); Variacions i fuga sobre un tema d’Alban Berg, vla./tr., pno. (1979); Doble fuga, giga, allemanda i ària, cl., vl., pno. (1979, rev. 1989); Chemin de la croix, 2 pno., perc. (1982); Ver sacrum, vlc./fl., pno. (1984); Sonata per a violoncel i piano (1986); Quintet per a piano i cordes, pno., 2 vl., vla., vlc. (1992); Coronación de espinas, 2 pno. (1993); Lachrymae or seaven teares, fl., guit. (1993); Sonata per a viola i piano sobre un tema de Verdi (1993); Paisaje nocturno III, fl., ob., cl., perc., vl., vlc. (1990, rev. 1993); Poema de Vilafranca, grup de cambra (1994-2000); Música fúnebre (1998); Aux soirs ensanglotés des roses, vla. i cl. (1998); Sonata per a viola i piano núm. 2 (2001); 7 qt. de c. (1955-95); diversos trios de c.
Solo
Preludi cora i toccata, org. (1959); O lux beata Trinitas, org. (1959); Concert per a dos pianos (1962); Sis preludis, org. (1965); Tres peces per a piano (1970); À la manière de Frederic Mompou, pno. (1984); Sis nocturns, pno. (1985-86); Dos retrats, pno. (1989); Preludi coral, org. (1993); Escena amb cranis, vlc. (1994); Àlbum per a piano (1995); Llibre d’orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996); 13 Petits corals, org. (grup acabat l’any 1999); Dos sonets de Michelangelo, pno. (2001); 14 sonates per a pno.; 6 vols. de l’Harmonices Mundi, pno./org.
Música vocal
OliLlibre d’hores, lieder (1961); El càntic dels càntics, S., T., cor mixt, orq. (1963); Improperia ad honoren beatae Trinitatis (1964); Dos motets, S., org. (1968); Passio Domini Nostri Jesu Christi, oratori (1968) Passio secundum Johannem, cantata de cambra, A., T., cor mixt, orq. (1970); Rèquiem, perc., cor, orq. (1974); Amours de Cassandre, S., pno. (1974); Tres cants d’amor, T., pno. (1976); Officium hebdomadae sanctae, cor mixt (1976-80, rev. 1989); Missa in tempore belli, cor mixt, org. (1978); La morte di Savonarola, cantata de cambra, Ct., pno., vla., vlc. (1979); Mater dolorosa, cantata de cambra, MS., pno. (1980); Missa, cor mixt (1980); Nou cançons d’amor, cantata de cambra, T., S., pno., vla., vlc. (1984); Tres peces sagrades, narrador, cor mixt (1987); Vespro della beata Vergine, A., T., cor mixt, orq. (1989); Dormitio beata Virginis Mariae, T., cor masc., org. (1990); Feu, Senyor, el meu treball més dur, S./T., pno. (1992); Poema d’Orfeo, S., org. (1992); Mahler-lieder, cantata de cambra, S., orq. (1992); Michelangelo-lieder, Bar., pno. (1992); El cant de Déu, S., pno. (1993)
Placa del Passatge de Josep Soler de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
LLUÍS TORRES|Ahir, dimarts 26 de març de 2024 vàrem sortir de Bellaterra amb els FGC i assistim al Teatre Romea per gaudir, amb una sala plena de gom a gom de “La Disputa”, una obra escrita pel francès Jean-François Prévand que va arribar en aquest escenari històric deu ser de la mà d’uns dels grans del nostre teatre, Josep María Flotats i Pere Ponce
Salutació entre Josep M Flotats i Pere Ponce a l’acabar la funció del Teatre Romea
L’artista català és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest text –de manera molt brillant– que posa en escena un combat d’alta volada entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau.
“La Disputa” posa en escena un combat d’alts vols entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau que té com a protagonistes el mateix Josep MariaFlotats i Pere Ponce.
Un pamflet anònim acusa Jean Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills. Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar qui és l’autor d’aquesta abominació.
Això ens dóna l’oportunitat d’assistir fins el dia 1 d’abril de 2024 a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre. Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat.
El Teatre Romea és una sala d’espectacles dedicada principalment a funcions teatrals, situada al carrer de l’Hospital, 51 del Raval de Barcelona i catalogada com a bé cultural d’interès local. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi «pel paper rellevant que aquest equipament, creat el 1863, ha tingut en la cultura i la societat de Barcelona i de Catalunya.».
Text de l’autor
Voltaire Rousseau va ser creada a París, el març de 1991, i representada durant 5 anys. Jo mateix vaig interpretar el paper de Rousseau durant força temps. I, ara (2024), em trobo interpretant Voltaire. Ja tinc, per fortuna o per desgràcia, l’edat indicada. Però això m’ha permès, des de l’interior, per dir-ho així, comprendre millor fins a quin punt són complementaris. Sí, complementaris. Certament, mentre vivien, van ser antagonistes, i fins a quin punt! Però la posteritat ha rendit el seu veredicte. A penes una mica més de deu anys després de les seves morts (el mateix any, el 1778), Robespierre i Saint-Just els fan entrar a tots dos al Panthéon, reconeixent-los com als dos Pares de la República. I, una mica més tard, Victor Hugo farà el mateix quan Gavroche als Miserables morirà sobre les barricades de la Llibertat cantant: “Si je tombe à terre, c’est la faute à Voltaire, le nez dans le ruisseau c’est la faute à Rousseau.” (Si caic a terra, és culpa de Voltaire, amb el nas dins del riu és culpa de Rousseau.) No fa distincions. Les diferències són esborrades en benefici del projecte: Vive l’avenir! (Visca el futur). Mai agrairem prou a Voltaire haver dit que la cultura era la solució. I mai oblidarem que Rousseau va dir: “Però no qualsevol cultura!” Maria Flotats per reprendre brillantment I jo, mai agrairé prou a Josep la torxa i fer-se amb aquest projecte, que és un projecte nou, en aquesta llengua catalana tan bonica de Salvador Oliva, i que, en la nostra època tan convulsa, és, abans de tot, un missatge d’esperança.
BELLATERRA.CAT 