La seva defensa de la democràcia durant el franquisme li va valer el sobrenom ”el psiquiatre vermell’. Va encapçalar un moviment científic i intel·lectual per humanitzar el tractament del malalt mental
Els éssers humans es defineixen pel que fan i se’ls recorda pel que faran. Hi ha qui actua amb el sol propòsit de deixar memòria de la seva existència. La raó profunda d’aquest comportament és que ésser recordat és una forma d’existència, en vida però també després d’haver viscut. Només quan hem oblidat aquells que ens recordaven, o quan aquests han mort, es pot afirmar que inexistim. Per això, encara que no podem tenir experiència del que serà l’oblit en què quedarem sumits després de la nostra mort, no ho desitgem de cap manera.
Aquelles actuacions per les quals s’és recordat per un temps més gran o més petit es duen a terme mentre vivim (els morts no fan res per ells mateixos). Si alguns mereixen ser recordats, els que encara viuen són els que han de fer que se’ls recordi. L’oblit segella la mort de tot ésser que alguna vegada va existir. Per contra, sobreviu mentre se’l recordi.
La consciència que tenim la responsabilitat de fer que segueixin existint aquells que ja morts jutgem que han de sobreviure, es tracta d’esmenar de moltes maneres. Habitualment amb el dol (ja en desús), la placa commemorativa, el bust, el nom d’un carrer o fins i tot una estàtua eqüestre. També, i potser el millor de tot, un munt de pàgines com aquesta que el lector té a les mans i no podrà abandonar. D’aquesta manera, algú va morir, altres que el van recordar també moriran, però abans ho faran recordar als altres. El sentit de l’expressió, ja encunyada, “dret a la memòria” va en aquesta direcció. Significa el reconeixement del dret a ser recordat als qui se’ls va negar aquesta possibilitat. Però si ja no existeixen, d’altres poden, i de vegades, han de demanar-ho per ell. D’aquesta manera, l’exigència del dret a la memòria esdevé un problema moral per als que sobreviuen. El vocable “memòria” té en aquestes pàgines, primer el significat de recordar, i segon del deure de recordar per informar del que recorden els que vénen després, de manera que s’hi constitueixi en record dels records dels altres. “Recorda’l tu i recorda’l a altres”, que deia Luis Cernuda.
La memòria és un instrument de què disposa el subjecte per a la seva actuació a la realitat. De tal instrument se’n fa un ús molt variat, però en el fons hi ha un component moral. Per descomptat podem utilitzar la memòria, com qualsevol instrument, per al bé o per al mal. La funció de la memòria està intrínsecament lligada a una de les característiques del subjecte: la seva dependència del passat, la impossible abdicació del seu passat, del saber indeclinable que un és el que “ha estat” fins ara, moment, el d’ara, que també “s’està sent” i que s’afegirà als que el van precedir. Així ens reconeixem com a subjectes, és a dir, entitats amb experiències de vida viscuda, subjectes amb història (la nostra), o més exactament, amb biografia. És per això que l’evocació té una estructura narrativa. Evocar és explicar (o explicar-nos), de paraula o per escrit. El que és dramàtic d’algunes evocacions és que no poden ser explicades mancant paraules. De vegades, hi ha un décalage entre allò viscut i allò explicat, fins al punt que comptar és reconèixer simultàniament el nostre fracàs com narrador. És la meva convicció que el suïcidi de Primo Levi va derivar de la seva consciència de la impossibilitat de dir l’experiència a Auschwitz. I sense aquest desenllaç, la mateixa que va experimentar Kertész.
Per què és moralment imprescindible aquesta tasca? Ho sabem per nosaltres mateixos. La memòria és personal, com ho són els fets que es recorden, perquè personal va ser lexperiència del fet quan es va viure. Som perquè s’ha fet en nosaltres la nostra història, l’elaboració i la reelaboració del nostre passat. La memòria és la condició necessària per aconseguir la nostra identitat, vocable que, desposseït de tota connotació moral, significa ser algú, respondre així mateix a la pregunta de qui sóc (si se la fa un a si mateix) o qui és (si la fem respecte d’un altre). Som, doncs, perquè tenim memòria; és més, som la nostra memòria. Vet aquí, a continuació, una demostració empírica d’aquest assert.
El nombre de longeus ha augmentat tan considerablement actualment que n’han de quedar pocs sense experiència viscuda de malalts d’Alzheimer. Aquesta malaltia constitueix un experiment natural (com deia Claude Bernard de qualsevol malaltia) que ens fa veure com gràcies a la memòria es construeix la nostra identitat; ia la inversa, com la pèrdua gradual de la memòria dissol la identitat. El pacient d’Alzheimer que no recorda el fill que té davant ja no se sap pare d’ell; quan ja no recorda haver estat metge o paleta no sap la identitat social que va mantenir; i, per fi, si viu encara per no recordar el seu nom, no sap qui va ser, és a dir, ha deixat de ser, no és ja (encara que encara viu). La seva identitat s?ha dissolt. Podem dir qui va ser (parlo des del punt de vista psicològic, no jurídic), però això és funció de la nostra memòria d’ell, no de la d’ell, que ha desaparegut. La memòria ens dóna, com dèiem abans, consciència que existim i, amb això, identitat. La meva memòria sóc jo. A l’estadi final de l’Alzheimer se’n diu que “vegeta”, és la mort del malalt com a subjecte, la dissolució de la seva consciència autobiogràfica, encara que persisteixi, però, la vida biològica que la va fer possible fins aleshores (circulació, respiració, metabolisme, és a dir, les funcions autonòmiques). Els que el vam conèixer i el recordem som els que sabem qui va ser. Tant el malalt ja totalment demenciat per l’Alzheimer quant el que ja va morir, sobreviuen, doncs, a la nostra memòria. Ho repeteixo: una vegada que un mor sobreviu si sobreviu en el record dels altres. Quan tots els que ens recordin morin, hem mort definitivament. El que vol dir que tenir memòria de l’altre, recordar-ho, és dotar-lo d’existència. Tots anhelem sobreviure aquí -que se sàpiga, no hi ha cap altre lloc on això pugui tenir lloc-, i això només podem aconseguir-ho a la memòria dels altres. És el que demostra Agustín Santos, un supervivent de Mauthausen, quan, referint-se a la mort d’Azuaga, el seu company d’evasió, diu: “La seva mort va engendrar en mi la voluntat tenaç de sobreviure a aquell infern, per poder explicar al món les morts de tants Azuagas”. Així, i en alguna mesura, els ha fet immortals. En puritat, allò d'”immortals” és una metàfora. Ells no són immortals, som nosaltres els qui els fem, es fan immortals en nosaltres. No hi ha, doncs, immortalitat; hi ha memòria. Aquesta és la missió de “els que venim després” en la supervivència d’aquells a qui se’ls va fer morir, i de manera que, de fet, de molts (en l’anonimat) es podria dir que és com si no haguessin existit.
La implacable dictadura franquista va durar tant que molts dels que la van patir, fins i tot molts que van saber del patiment del pare, la mare, el germà o el veí, van morir sense poder-nos oferir la seva versió, perquè mentre van viure estaven obligats al silenci. I si bé una experiència singular poques vegades és útil per a la construcció del que anomenem Història, és irreemplaçable per saber del drama, és a dir, de la Biografia. Quan parlem de la recuperació de la memòria històrica, un apartat fonamental de la mateixa és la constància com menys! dels noms i cognoms dels qui van viure el drama. No hi ha cap altra manera d’esmenar, encara que en mínima part, l’oquedat deixada per aquells a qui es va fer desaparèixer, de molts dels quals no sabríem ni tan sols que van existir. Aquest és el fonament moral del recordar-los.
Carlos Castilla del Pino (San Roque, 1 de maig de 1922 – Castro del Río, 15 de maig de 2009). Va cursar l’ensenyament primari al Col·legi dels Salesians de Ronda (Màlaga), part del batxillerat als Escolapis de Sevilla i la carrera de Medicina a la Universitat Central de Madrid. Lector precoç, va tenir també una primerenca vocació científica marcada per l’admiració cap a Santiago Ramón i Cajal. Va viure la Guerra Civil, en la qual alguns dels seus parents van ser assassinats a les mans de milicians. Començà la seva carrera docent res més acabar els seus estudis, adscrit a la càtedra de Patologia Mèdica d’Agustín del Cañizo, entre 1942 i 1943.
De 1943 a 1946, va ser alumne intern del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Provincial de Madrid, que dirigia el professor Juan José López Ibor. Hi coneix el neuròleg Manuel Peraita, que s’havia format a Alemanya amb Otfrid Förster, el gran mestre de la neuroologia germana immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial, i alhora Peraita va ser dels mestres de Castella del Pi. Des de 1946 fins a 1949 va continuar al mateix departament, però ja de metge intern. Alhora, entre 1945 i 1949 va ser també col·laborador del Departament d’Histologia del sistema nerviós de l’Institut Cajal de Madrid, que dirigia el professor Sanz Ibáñez. Allí conegué dos discípules de Cajal, Jorge Francisco Tello i Fernando de Castro, dels quals aprendrà la preparació puzzelada en làmines molt extenses filocorticals del còrtex cerebral.
Va fer la seva tesi doctoral amb el catedràtic d’oftalmologia Bonaventura Carrera sobre “Fisiologia i patologia de la percepció òptica del moviment” i la va llegir el 1947. Llavors, va investigar la distinció d’esquizofrènies encobertes per altres patologies. Des de 1949 va dirigir el Dispensari de Psiquiatria de Còrdova, on també va exercir com a catedràtic d’aquesta disciplina. En els vint anys que van del 1946 al 1966 va dedicar gran part del seu temps a la recerca neuropatològica i va publicar trenta treballs, dels quals vint són de neurològica patològica experimental; destaca un treball sobre La unitat sensoriomotriu a l’esfera òptica, publicat el 1946 a les prestigioses Actes Lusoespanyoles de Neurologia i Psiquiatria. Alguns d’ells, per exemple Els dinamismes de la tristesa i de la inhibició en els malalts depressius, publicat en Fitxers de Neurobiologia el 1966, contenen ja els gèrmens d’una nova manera d’entendre la psiquiatria.
Militant del partit comunista i catedràtic, vaig escriure més de cent vuitanta volums sobre psiquiatria, assajos i articles a diverses revistes de prestigi. Els seus camps de recerca prioritaris foren la depressió (ia partir d’ella, els sentiments), l’esquizofrènia i l’anàlisi lingüística, així com el marxisme i la filosofia dialèctica (per les seves simpaties polítiques).
El 1949 va fer unes oposicions en què va ser nomenat cap dels Serveis Provincials de Psiquiatria i Higiene Mental de Còrdova, càrrec en el qual va continuar fins a la seva jubilació el 1987. A causa de la seva filiació comunista, se li va negar repetidament, l’última vegada el 1960, la càtedra de Psiquiatria, i va haver d’esperar fins al 1983, amb el primer govern socialista de Felip González, perquè li concedissin la càtedra extraordinària de Psiquiatria i Dinàmica Social a la Facultat de Medicina de Còrdova a proposta de la Universitat de Còrdova. Va militar al Partit Comunista d’Espanya fins a l’any 1980, en què es va afiliar al PSOE. Els seus últims anys van ser molt durs, perquè alguns dels seus fills es van suïcidar, episodis que recull a les memòries. Fill Predilecte d’Andalusia el 1985, el 2004 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cadis.
Font: El País, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 