CARME JUNYENT
A l’aula hi ha una cinquantena d’alumnes. El professor universitari de torn saluda, dona la benvinguda i es disposa a començar la primera classe del curs. Algú té cap pregunta? I s’alça un braç entre els caps. “Podria fer la classe en castellà?”, demana. Diu que és un estudiant d’Erasmus i que no entén el català. I el professor potser li dirà que aquella assignatura estava programada en català i que, sentint-ho molt, l’alumne haurà de canviar de classe. Cosa ben poc freqüent. Més aviat, li dirà que cap problema, naturalment, i encara tindrà la deferència de demanar als altres alumnes si n’hi ha cap que hi tingui cap objecció. En un cas o un altre, segurament l’escena acabarà amb un “cap problema”, i l’assignatura es farà tot el semestre en castellà, qui sap si sense que ningú sigui conscient del que acaba de passar, que és que s’han vulnerat els drets lingüístics de la majoria dels estudiants d’aquella aula. El cas és que és una situació força comuna i serveix d’exemple de com, sigui en una aula, o en un comerç, o en una conversa o al metge, sempre cedim els mateixos.
Font: El Punt Avui, Llibreria Paper’s, Octuvre, La Campana, Albano Dante Fachin
BELLATERRA.CAT 