Posted in Bellaterra, tagged Vist a Bellaterra on 13 Setembre 2020|
Sorprèn que aquest passatge al final del Carrer Canigó de Bellaterra, -tocant el bosc, i que no viu ningú- estigui tant il·luminat, quan carrers del nostre poble estàn a les fosques.
Després de tanta foto denúncia veïnal, La Brigada de l’EMD l’ha netejat i protegit amb una cadena de ferro.
Passatge final del Carrer Canigó |BELLATERRA. CAT
Posted in Bellaterra, tagged Carrer del Talió, Nomenclàtor de Bellaterra on 13 Setembre 2020|
El Carrer del Talió de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Talismà. A la seva placa apareix dibuixades fulles del llorerer silvestre (Prunus lusitanica)
Placa del Carrer Talió de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
Talió. Pena que consisteix a fer sofrir al delinqüent un dany igual al que ell ha causat.
Sistema primitiu de justícia privada, comú a tots els pobles antics, era formulat en màximes o sentències conegudes per llei del talió. Progrés jurídic que limitava els excessos en la venjança, ja els rabins el reemplaçaven per una indemnització i tendien a abolir-lo, com feu Jesús en el sermó de la muntanya. Desaparegut, a Roma, al segle II, prengué nou vigor per influència dels pobles germànics.
Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Posted in Bellaterra, tagged Desviament de la BV-1414, EMD de Bellaterra, Plaça del Pi peatonal on 13 Setembre 2020|
“El veïnat de Bellaterra té dret a saber si es realitzarà el projecte de l’EMD de desviar la BV-1414 i si finalment es recuperarà la Plaça del Pi pels vianants. A casa nostra cal fer realitat el FACTA NON VERBA”
Projecte de l’EMD d’una Plaça del Pi totalment peatonal i desviament de la BV-1414|EMD BELLATERRA
ARA EDITORIAL
Després de passar gairebé tres mesos tancats a casa, milers de ciutadans es van llançar als carrers per recuperar la sensació de comunitat, de vida, d’espai públic. Gràcies a això, sobretot en les primeres setmanes després de la fi del confinament, molta gent va redescobrir el seu poble o ciutat perquè va poder caminar per uns carrers gairebé buits, amb una mirada i una curiositat noves que permetien copsar des de les façanes fins als racons que les presses del dia a dia de l’antiga normalitat havien tornat invisibles. La pandèmia també ha forçat una ràpida reorganització de l’espai urbà que dona més lloc als vianants -també a les terrasses de bar- expulsant cotxes i, cosa més significativa, ens fa adonar de fins a quin punt és important aquest espai públic que últimament teníem una mica oblidat.
A finals dels anys 80, la recuperació de l’espai públic va ser una reivindicació política que a Barcelona va arribar a un nivell de sofisticació que fins i tot va crear marca. I un dels revulsius a què es va recórrer, amb bon criteri, va ser l’escultura pública com a manera d’assenyalar i donar visibilitat simbòlica a espais que fins llavors eren residuals o degradats. El debat que va aflorar en aquell moment va ser molt interessant perquè, enmig de la polèmica mediàtica sobre la forma o la idea d’una escultura o altra -hi havia artistes de primer nivell, des de Richard Serra o Claes Oldenburg fins a Juan Muñoz, Rebeca Horn o el mateix Jaume Plensa-, es va parlar, i molt, sobre la recuperació de l’espai públic, el seu teixit social, els seus veïns i les seves demandes. Ara moltes d’aquelles escultures s’han incorporat de manera natural al paisatge urbà de la ciutat i a la memòria viscuda de diverses generacions, i són un punt de referència i trobada -física però també mental- dels ciutadans.
crearan més places, més zones de vianants i més parcs a tot arreu. I també, per què no?, és possible que hi hagi noves escultures, nous elements simbòlics que, com diu algunes vegades Jaume Plensa, “dignifiquin i transformin” un lloc. L’espai públic és, com diu molt bé el seu nom, el gran espai del debat públic, el lloc on tothom pot estar, sobre el qual tothom pot opinar, que tothom pot sentir-se seu, si vol. I això, aquest debat, aquest sentit d’àgora real, física, és un valor que no podem perdre i al qual no hem de renunciar. Jaume Plensa ho ha treballat molt i per això va triar aquest tema per al dossier del diari d’artista que aquest diumenge fem amb la seva col·laboració. Obrim així un debat que, sens dubte, serà central aquest 2020 i en els pròxims anys.
BELLATERRA.CAT 