El Carrer de Serafí Pitarra de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestres, que creuant els molt transitat Pin i Soler, va a finalitzar al Carrer Vázquez de Mella, just davant del Carrer de l’Escultor Vilanova, (El govern municipal de l”EMD de Bellaterra està gestionant per obrir-lo al veïnat, ja que incívics han bloquejat el pas amb tanques i portes de ferro).
A les plaques del carrer Serafí Pitarra apareixen dbibuixades fulles del galcerán (Ruscus aculeatus) i roure de fulla gran (Quercus petraea)
Plaques del Carrer de Serafí Pitarra de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudonim de Serafi Pitarra.
Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic.
Barcelona, 9 d’octubre de 1839 — Barcelona, 4 de juliol de 1895
De família humil, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d’afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la “peça bruta” Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya (1860), en què satiritza la campanya menada a l’Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.
La primera estrena pública fou la de L’esquella de la torratxa (1864), d’èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al Modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc.—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noy de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber, etc. L’estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i Valenciano, l’estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d’un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l’estrena de Les joies de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà.
Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869) i, en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, Lo Pla de la Boqueria o Lo rovell de l’ou (1869) i La Rambla de les Flors (1870), Lo rector de Vallfogona (1871), L’àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i Majora (1886), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l’adveniment de la Restauració.
No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català. L’Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l’englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil d’Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d’aquesta darrera etapa.
Després de la seva mort s’estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó L’any 35 en La Renaixença. El mateix any la Biblioteca Catalana li edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.
Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Read Full Post »
BELLATERRA.CAT 