Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 9/09/2020

La llei neix amb la incògnita sobre si acabarà suspesa en el Tribunal Constitucional

La nova llei s’aplicarà en els 60 municipis catalans amb més de 20.000 habitants · Marc Martí

Segons publica Diari de Girona, Catalunya obligarà a congelar o baixar el preu dels lloguers a les zones amb “tensió” residencial de les 60 ciutats catalanes amb més de 20.000 habitants, tot i que quedaran exempts els arrendadors “vulnerables”, considerant-se com tals els quals ingressin menys de 2.000 euros mensuals.

El Parlament de Catalunya ha aprovat aquest dimecres a la tarda una llei pionera per regular els lloguers a la comunitat gràcies al “sí” de JxCat, ERC, els comuns i la CUP, que han impulsat la norma al costat del Sindicat de Llogaters i la Generalitat.

Ciutadans, PSC-Units i PPC han votat en contra perquè creuen que és una llei “electoralista” i “inconstitucional”, ja que un organisme consultiu català ja ha advertit que conté diversos articles que vulneren competències estatals.

Els quatre diputats del PDeCAT, per la seva banda, han trencat per primera vegada la disciplina de grup amb JxCat i han rebutjat el gruix del text perquè, segons la seva opinió, no protegeix el “petit propietari” ni incentiva l’oferta.

La iniciativa, que segons el Sindicat beneficiarà cinc milions de persones, pretén facilitar l’accés a l’habitatge, que segons el Centre d’Estudis d’Opinió és un dels principals problemes per als catalans.

I és que a ciutats com Barcelona, les quotes que afronten els inquilins s’han disparat un 40% en els últims cinc anys i a principis d’any, segons dades de la Generalitat, el preu mitjà dels nous contractes va superar per primera vegada els 1.000 euros, més o menys el mateix que cobren la meitat dels menors de 30 anys que viuen a la capital catalana.

La llei catalana vol acabar amb el “malson” que per a molts suposa la renovació d’un contracte de lloguer: a les zones amb tensió residencial no es podran incrementar les mensualitats, i fins i tot s’hauran de baixar si estan per sobre de la mitjana de lloguers de la mateixa zona.

En el cas dels habitatges que es lloguin per primera vegada, el preu s’haurà d’ajustar a l’índex fixat per l’administració per a cada zona.

L’obra nova queda fora d’aquestes limitacions, com també els arrendadors “vulnerables”, és a dir, aquells la unitat familiar dels quals ingressi menys de 2.000 euros -2,5 vegades l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) – mensuals.

Es consideraran “àrees amb un mercat d’habitatge tens” les que compleixin un d’aquests tres requisits: que el preu dels lloguers presenti un creixement sostingut notablement superior a la mitjana catalana, que els arrendataris hagin de destinar més del 30% dels seus ingressos a pagar les mensualitats, i que el preu del lloguer hagi pujat tres punts per sobre de l’IPC en els últims cinc anys.

Tot i comptar amb el suport de més de 4.000 entitats, el camí de la llei fins a la seva aprovació no ha estat fàcil: JxCat la va esmenar pocs dies després d’haver-la signat -segons la resta d’impulsors per diluir-la- i l’acord per salvar s’ha assolit in extremis, poques hores abans de la votació.

Tampoc està clar quin serà el futur de la norma, que conté diversos articles que vulneren la Constitució, segons el Consell de Garanties Estatutàries.

Si el Govern de Pedro Sánchez pren la iniciativa i impugna la llei, aquesta quedarà suspesa immediatament una vegada s’admeti a tràmit el recurs; si qui recorre és un grup parlamentari, com el PP, la norma seguirà en vigor fins que el Tribunal Constitucional resolgui.

Malgrat aquesta incertesa, els grups impulsors -JxCat, ERC, comuns i la CUP- han coincidit a destacar la jornada d’aquest dimecres com a “històrica” per a la defensa del dret fonamental a l’habitatge, mentre que per a Ciutadans, el PSC-Units i el PPC es tracta de mera gesticulació.

Read Full Post »

“Building Center/CaixaBank, propietària del Club Bellaterra ja cobra directament els lloguers dels seus locals comercials de la Plaça del Pi de Bellaterra”

Segons informacions oficials recollides per Bellaterra. Cat, des del mes de maig de 2020, la inmobiliaria Building Center (CaixaBank), propietaria del Club Bellaterra, està cobrant directament tots els lloguers dels seus locals comercials.

Edifici i locals comercials del Club Bellaterra, amb sentència de fa mes d’un any, propietat de CaixaBank|ARXIU BELLATERRA. CAT

Comerços de l’edifici del Club Bellaterra, propietat de Building Center (CaixaBank)|BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

Segons noticies oficials recollides per Bellaterra. Cat, el Bar del Club Bellaterra explotat particularment pel titular Jordi Fau Risques (Powengram S. L.), i també president del Club Bellaterra, s’ha traspassat per 20 anys. El que es deia era mentida el mes d’agost del 2019, ara, el setembre de 2020 s’ha demostrat era veritat.

Publicació al Segonamà, agost 2019, del traspàs del Bar del Club Bellaterra

Segons una sentència de fa més d’un any, tot l’edifici del Club Bellaterra estava embargat i és propietat de Building Center (CaixaBank).

Bar del Club Bellaterra tancat durant el confinament del coronavirus|ARXIU BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

Axis de Bellaterra serà Masifill

Axis serà Masfill|BELLATERRA. CAT

Segons informacions oficials recollides per Bellaterra. Cat, des del dia 1 de setembre de 2020, el bellaterrenc Aureli Mas i Raldiris, propietari de Masifill -i secretari del Club Bellaterra- ha agafat el traspàs del negoci inmobiliari Axis de Bellaterra, tot i que la propietat del local perteneix al grup de CaixaBank Building Center, propietari de tot l’edifici del Club Bellaterra.

Aureli Mas Raldiris, titular de Masifill i Axis de Bellaterra|MASIFILL

Mas es va incorporar a l’empresa familiar Masifill en el 1987 i assumeix la Direcció General en l’any 2005. Durant aquest període ha preservat i ampliat el negoci, ha modernitzat la gestió i la cartera hi ha incrementat el ventall de serveis oferint de complementaris als existents.
Títol universitari d’Expert Immobiliari (Universitat Alcalá d’Henares) i Expert Universitari en Assegurances (UNED). Ha cursat també el Programa Superior en Gestió Patrimonial (IEF). És administrador de finques col·legiat (col·legiat 3948), agent de la propietat immobiliària (col·legiat 2677) i mediador d’assegurances.

Read Full Post »

El Carrer de Santiago Rusiñol de Bellaterra té una llargada d’uns 250 metres, comença al Carrer de Balmes i finalitza a 2 escalinates, la Bécquer, que donen a l’Avinguda de Joan Fàbregas i Lluís Millet, que dona al Carrer de Ramon Llull. A la seva placa apareix dibuixada l’orquidia de bosc (Epipactis atrorubens).

Placa del Carrer de Santiago Rusiñol de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Santiago Rusiñol i Prats
(Pintura Museologia Literatura Teatre)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista.
Barcelona, Barcelonès, 25 de febrer de 1861 — Aranjuez, Castella, 13 de juny de 1931
Pertangué a una de les famílies de l’alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d’una important manufactura tèxtil. Afeccionat a l’excursionisme, escriví Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881) i, acompanyat de Ramon Casas i Carbó, feu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d’ambients i personatges inèdits. Decidit a rompre amb la imposició familiar se n’anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys.

Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà, El Cau Ferrat, juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels capdavanters del Modernisme, sinó que tendí a l’art per l’art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d’una bohèmia de la fi de segle justament titllada de “daurada”.

Publicà els primers llibres de narracions el 1896 (Anant pel món) i el 1897 (Oracions). El seu primer teatre adoptà una actitud d’intransigència enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L’alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901), on critica l’estretor de mires de les dretes i les esquerres, i a L’heroi (1903), on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció entre l’artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L’auca del senyor Esteve (1907), de la qual feu una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917.

En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de Jacint Verdaguer, i La mare (1907).

El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de “desídia dialectal”, retret que, tot i ésser cert, no afecta l’eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l’autor. El seu prestigi resistí l’ensorrada del Modernisme, però la seva figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. Replicà al Glosari de Xènius i l’escarní amb un altre Glosari que publicà des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, a L’Esquella de la Torratxa, on col·laborava com a dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran difusió de la revista una gran popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un extens anecdotari, sovint apòcrif.

Escriví algunes narracions, com El català de la Mancha (1914), de la qual feu una versió teatral el 1918, i En Josepet de Sant Celoni (1917). No menystingué els gèneres menors, com el vodevil, que conreà amb El senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l’home (1915), però que signà Jordi de Perecamps. Durant una estada a Mallorca escriví L’illa de la calma (1922). Amb més dedicació al pinzell que a la ploma escriví encara Màximes i mals pensaments (1927).

Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l’oposició familiar que el volia apartar de l’art. Exposà obres a la Sala Parés des del 1874 i deu anys després participà a l’exposició inaugural de la nova Sala Parés. D’aquella primera etapa sobresurt Port de Barcelona (Sitges, Maricel). Se sentí particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Feu el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s’hi instal·là fins l’any següent, quan, assidu de l’Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes, s’establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l’estampa japonesa. Conegué i retratà Eric Satie i altres personatges de la bohèmia montmartresa. L’exposició que feu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó —tríada que exposaria reiteradament fins el 1930—, significà la introducció a Catalunya d’un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de Modernisme i que se centra en figures (Novel·la romàntica, MNAC), temes quotidians i del paisatge urbà de Montmartre (La cuina del Moulin de la Galette, MNAC; Pati de Montmartre, El Cau Ferrat). Lligat al grup de L’Avenç, col·laborà en la revista a les seves dues etapes. El 1892 anà a viure en un barri menys bohemi de París, l’Île de Saint Louis, on protegí un temps Carles Mani i Roig.
Corresponsal de La Vanguardia, l’editora d’aquest diari reuní cròniques seves al volum Desde el molino (1894) —il·lustrat per Casas—, que fou continuat per Impresiones de arte (1897), on recollia impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys Zuloaga, Mas i Fontdevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel prerafaelitisme, derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de jardins. N’exposà una sèrie a la galeria L’Art Nouveau de París (1899) i a la Sala Parés (1900): és la sèrie de la qual reuní una selecció en la col·lecció de làmines que titulà Jardins d’Espanya (1903). El 1899 pintà a Mallorca, on acompanyà Joaquim Mir, que després se separà d’ell. Malgrat que, establert a Catalunya, continuà participant en exposicions de París i n’hi feu alguna d’individual (galeria Georges Petit, 1906). Morí a Aranjuez mentre pintava noves versions, ja decadents, de la temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida.

Estigué casat amb l’autora teatral i pintora Lluïsa Denís. La seva filla Maria Rusiñol i Denis (Barcelona 1887 — 1972) feu dibuixos i aquarel·les modernistes i decorà porcellanes (Museus d’Art de Barcelona i Cau Ferrat de Sitges); publicà Llibre de versos (1928), el poema rural L’arma (1953) i la biografia Santiago Rusiñol, vist per la seva filla (1950).

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »