“El veïnat de Bellaterra té dret a saber si es realitzarà el projecte de l’EMD de desviar la BV-1414 i si finalment es recuperarà la Plaça del Pi pels vianants. A casa nostra cal fer realitat el FACTA NON VERBA”
Projecte de l’EMD d’una Plaça del Pi totalment peatonal i desviament de la BV-1414|EMD BELLATERRA
ARA EDITORIAL
Després de passar gairebé tres mesos tancats a casa, milers de ciutadans es van llançar als carrers per recuperar la sensació de comunitat, de vida, d’espai públic. Gràcies a això, sobretot en les primeres setmanes després de la fi del confinament, molta gent va redescobrir el seu poble o ciutat perquè va poder caminar per uns carrers gairebé buits, amb una mirada i una curiositat noves que permetien copsar des de les façanes fins als racons que les presses del dia a dia de l’antiga normalitat havien tornat invisibles. La pandèmia també ha forçat una ràpida reorganització de l’espai urbà que dona més lloc als vianants -també a les terrasses de bar- expulsant cotxes i, cosa més significativa, ens fa adonar de fins a quin punt és important aquest espai públic que últimament teníem una mica oblidat.
A finals dels anys 80, la recuperació de l’espai públic va ser una reivindicació política que a Barcelona va arribar a un nivell de sofisticació que fins i tot va crear marca. I un dels revulsius a què es va recórrer, amb bon criteri, va ser l’escultura pública com a manera d’assenyalar i donar visibilitat simbòlica a espais que fins llavors eren residuals o degradats. El debat que va aflorar en aquell moment va ser molt interessant perquè, enmig de la polèmica mediàtica sobre la forma o la idea d’una escultura o altra -hi havia artistes de primer nivell, des de Richard Serra o Claes Oldenburg fins a Juan Muñoz, Rebeca Horn o el mateix Jaume Plensa-, es va parlar, i molt, sobre la recuperació de l’espai públic, el seu teixit social, els seus veïns i les seves demandes. Ara moltes d’aquelles escultures s’han incorporat de manera natural al paisatge urbà de la ciutat i a la memòria viscuda de diverses generacions, i són un punt de referència i trobada -física però també mental- dels ciutadans.
crearan més places, més zones de vianants i més parcs a tot arreu. I també, per què no?, és possible que hi hagi noves escultures, nous elements simbòlics que, com diu algunes vegades Jaume Plensa, “dignifiquin i transformin” un lloc. L’espai públic és, com diu molt bé el seu nom, el gran espai del debat públic, el lloc on tothom pot estar, sobre el qual tothom pot opinar, que tothom pot sentir-se seu, si vol. I això, aquest debat, aquest sentit d’àgora real, física, és un valor que no podem perdre i al qual no hem de renunciar. Jaume Plensa ho ha treballat molt i per això va triar aquest tema per al dossier del diari d’artista que aquest diumenge fem amb la seva col·laboració. Obrim així un debat que, sens dubte, serà central aquest 2020 i en els pròxims anys.