BELLATERRA.CAT

“No em vull ni ima­gi­nar què deuen pen­sar al Tri­bu­nal de Cuen­tas quan veuen què recull la Caixa de Soli­da­ri­tat”

Xevi Xirgu|ELPUNTAVUI

Per Xevi Xirgu

Com que aquesta set­mana s’ha sabut no només que la Caixa de Soli­da­ri­tat amb els repre­sa­li­ats ha aca­bat com­ple­tant el que fal­tava per a la multa del 9-N (que pujava a l’escan­da­losa xifra de 4.988.000 euros) sinó que també ha pogut res­pon­dre a la fiança que la jut­gessa del 13 ha impo­sat al munt de càrrecs que té pro­ces­sats per delic­tes que a tots ple­gats ens sem­blen ine­xis­tents (una fiança solidària escan­da­losa de 5.800.000 euros), a mi em sem­bla que ens hem de treure el bar­ret. Jo els he de con­fes­sar que el bar­ret ja me’l trec davant de tots aquells que, podent optar per una vida còmoda i tran­quil·la, han deci­dit plan­tar cara a l’Estat i defen­sar els nos­tres drets jugant-s’hi en algun cas coses tan seri­o­ses com la lli­ber­tat. Hi ha qui s’hi ha jugat la lli­ber­tat, qui viu a la presó o a l’exili, i hi ha qui s’hi ha jugat la seva tran­quil·litat econòmica, la dels seus fami­li­ars (que no és poca cosa) i els seus béns.

Em trec el bar­ret.

Tot­hom se la juga una mica, en aquests temps que cor­ren. Però hi ha qui se la juga més que un altre. Per això em trec el bar­ret també davant la res­posta ciu­ta­dana a la repressió econòmica que (també) reben els pro­ces­sats. Ja voldríem, en els temps que cor­ren, la uni­tat que repre­senta la Caixa de Soli­da­ri­tat. Vostès s’ado­nen del que fem? El Tri­bu­nal de Cuen­tas i el jut­jat número 13 (sem­pre he pen­sat que aquest número no és casu­a­li­tat) volen cas­ti­gar econòmica­ment els pro­ta­go­nis­tes que tenen noms i cognoms, i va i la Caixa de Soli­da­ri­tat recull deu, onze, dotze o tretze mili­ons d’euros perquè no en rebin les con­seqüències.

Deuen al·luci­nar, aquesta gent.

Perquè ja no són només les san­ci­ons del Tri­bu­nal de Comp­tes i l’escar­ment que pretén el 13, sinó que la soli­da­ri­tat de tots ple­gats també està per­me­tent finançar els cos­tos judi­ci­als de la bata­lla de l’exili (gens menors), els de més d’un cen­te­nar de repre­sa­li­ats menys mediàtics que segons qui, i bona part de les des­pe­ses dels seus fami­li­ars. Ni deu ni onze ni dotze mili­ons d’euros. Molts més. Cha­peau! Perquè fer apor­ta­ci­ons econòmiques és també una manera de jugar-se-la. I és per això que penso que no podem fallar. I que em trec el bar­ret.

http://www.elpuntavui.cat