Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2016

  
Fora de les conselleries de la Generalitat, de vegades hi fa fred. Com en la vida real, alguns consellers que s’han incorporat a un executiu han vist com, en cessar del seu càrrec, no només perdien el sou mitjà anual de 103.000 euros – 7.369,71 euros bruts mensuals si es compten 14 pagues i es pren com a referència el sou dels consellers de l’anterior executiu-, sinó que es trobaven sense la possibilitat de reincorporar-se a la vida laboral ordinària.

Des dels anys 90, fins a 34 consellers dels governs de Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas han deixat la conselleria sense tenir una feina alternativa. Per aquesta raó s’han pogut acollir a l’assignació econòmica passiva per a exconsellers establerta en un decret de l’any 1978. Aquesta assignació, “congelada des de l’any 2010, ascendeix a 2.090 euros bruts mensuals, amb una durada màxima de 18 mesos des del moment del cessament del càrrec, i és incompatibles amb qualsevol retribució o pensió amb càrrec a fons públics i amb qualsevol retribució procedent d’una activitat privada”, ha explicat la Conselleria d’Economia i Hisenda a El Món. Per tant, els funcionaris de carrera no poden acollir-se a aquesta ajuda, perquè tenen un lloc de treball assegurat quan deixen el càrrec. 
“Ser conseller no és cap ganga. No està garantit el retorn a la vida fora de les institucions, i això vol dir que t’arrisques molt. Aquest risc no està valorat”. Així s’expressa a El Món l’exconseller d’ERC Josep Huguet, que defensa que “els consellers haurien de tenir la possibilitat de tenir certes garanties de recuperar la seva feina”. 
I és que l’exconseller considera que la situació laboral prèvia de la persona que accepta aquesta funció pública determina clarament la possibilitat de reincorporar-se al món laboral un cop abandona la primera línia política a l’administració catalana:” Només si la persona és funcionària de carrera, té garantit el retorn al seu antic lloc de treball, perquè quan accepta un càrrec a l’administració pública ho fa amb la fórmula de comissió de serveis -és aplicable a moltes altres instàncies inferiors del Govern-, però el problema és quan “ets un treballador per compte aliè i demanes una excedència a l’empresa privada, quan tornes et pots trobar que no tens plaça, i si ets autònom, és probable que hagis de començar de zero perquè la teva empresa ha caigut”, afegeix Josep Huguet. 
I bé, un altre camí, “les ports giratòries, pels teus ‘serveis prestats’ vas a parar a l’empresa privada directament”, rebla. La llista de consellers que han sortit de la plaça de Sant Jaume per anar directament a un consell d’administració d’una empresa privada és llarga.

Millor si ets president… 
La situació dels exconsellers contrasta amb la dels presidents de la Generalitat i del Parlament, que queden coberts per llei amb una assignació mensual i una pensió vitalícia. Així, la llei estableix que els expresidents de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que percebien. I també, quan arribin a l’edat de 65 anys, percebran una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat. 
Des de l’any 2015, una modificació de la llei d’expresidents estableix criteris de transparència en aquesta assignació. El sou dels expresidents i el pressupost de les seves oficines -despeses i activitats incloses- es publicarà anualment al portal de transparència de la Generalitat.
Gemma Agulirera

http://www.elmon.cat

Read Full Post »

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »


El president de l’EMD Ramon Andreu i Atik, en nom del poble de Bellaterra, dona la benvinguda als tres reis d’Orient, a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Tots els joves de Bellaterra han rebut els seus regals desitjats.

Read Full Post »

  
Estos días se han dado a conocer más detalles del movimiento político y social paneuropeo que Yanis Varoufakis (Atenas, 1961), el exministro griego de finanzas, presentará en sociedad el 9 de febrero en Berlín y del que ya habló a mediados de diciembre con ICON, cuando la revista masculina de EL PAÍS acudió a Atenas para entrevistarle y retratarle en su casa para la portada de la edición de enero (ahora mismo en los quioscos). Por entonces, el movimiento aún no tenía nombre. Ahora ya sabemos que se llamará Democracia en el Movimiento Europeo 2025 (DiEM 2025). El personaje más controvertido de la política europea en 2015 prepara así su retorno en 2016.
También ha trascendido que uno de los principales socios del griego en esta aventura es la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau. Para Varoufakis, la catalana es ejemplo de esperanza en la política europea actual. Así se refería a ella en la entrevista: “Ada Colau es una aberración. Y de ahí viene la esperanza. De las bases, de los municipios, de cuando una ciudad elige a un gobernante que dice la verdad. A ver, la economía es un depredador, y la política, una presa. Si los tiburones se comen todo el pescado, se quedan sin alimento. Deben empezar a darse cuenta de que la presa necesita estar viva, aunque sea sólo para alimentarlos. Ada Colau es ejemplo de esa parte de la política que no se dejó devorar por el depredador”.
Ella [Ada Colau] es importante, un ejemplo para Europa. Ha demostrado que se puede hacer política enfrentándose de forma sensata al poder económico”

Como era de esperar, y ya en conversación telefónica tras las elecciones del 20 de diciembre, el exministro de Finanzas griego se congratulaba del éxito logrado por la coalición En Comú Podem, liderada por la alcaldesa y en la que confluyeron fuerzas como Podemos o Iniciativa per Catalunya. A muchos les sorprendió que fuera primera fuerza política en Catalunya, más tras el serio revés que la coalición –sin la presencia de Barcelona en Comú, la marca de Ada Colau– sufrió tras las elecciones autonómicas del pasado mes de septiembre.
Se esperaba que la llegada de En Comú a la coalición y la implicación de Colau en la campaña reactivara la formación, pero el éxito superó las más optimistas expectativas: fue primera fuerza en Catalunya con 12 diputados. Las de todos menos las de Varoufakis, claro. “Sabía que iba a arrasar”, comentaba en la entrevista. “Ella es importante, un ejemplo para Europa. Ha demostrado que se puede hacer política enfrentándose de forma sensata al poder económico. Y también plantándole cara a quienes ofrecen sólo soluciones legales al problema catalán”.
Además de la fecha y lugar de la puesta de largo del movimiento y de su nombre, poco más ha trascendido sobre la naturaleza del mismo. En la charla con la revista, Varoufakis contaba que la idea original había sido presentarlo en público el pasado mes de noviembre, pero que los atentados de París lo habían retrasado. No quería competir en atención con algo tan serio y tampoco deseaba que todo el ruido provocado por la matanza sepultara la puesta de largo de su proyecto. Ahora parece que, por fin, se sabrá más sobre este DiEM 2025 que promete dinamizar la izquierda europea con un proyecto social común y una política firme y de confrontación frente a los dogmas de la troika.
 

“¿Saldrá bien? No lo sé. Pero es lo único que me motiva ahora a levantarme por la mañana”, añadía. “He aceptado que el proceso político basado en las naciones está finiquitado. Tuvimos una oportunidad de cambiar las cosas en Europa, pero nos rendimos. Es muy difícil darle energía a la gente de nuevo tras haberles traicionado. La alternativa es crear un movimiento que vaya más allá de las fronteras. Empezar con una conversación, conceptualizar y ver cómo podemos afrontarlo juntos. El siguiente estadio es crear expresión de forma local. Ahí es donde estamos ahora. En vez de ir de abajo arriba, de los partidos nacionales a la alianza europea, ¿por qué no lo hacemos al revés? Empezar a nivel europeo y luego bajar a la calle”. Esto último encaja perfectamente con el papel representado hasta la fecha por Ada Colau, activista social que alcanzó la primavera pasada la alcaldía de Barcelona y que estos días se ha dedicado a desmentir los rumores que la colocan al frente de una coalición de izquierdas en las que posibles elecciones catalanas del próximo mes de marzo.
 
 

Read Full Post »

Adéu, CUP

  
El periodista Toni Aira 

Sentia Oriol Junqueras en roda de premsa presentant-se com el més responsable del món (sobiranista) i buscant l’equidistància entre Convergència i la CUP en la seva reclamació de moviments per evitar el fracàs del procés. El sentia dir això i em quedava força clar que la campanya electoral per les anticipades ja ha començat. Junqueras, molt hàbilment en el discurs però massa sobreactuat en les formes, buscava la connexió amb l’independentista  per la decisió de la CUP. I ho feia a la manera tradicional d’Esquerra, sense poder evitar de posar Convergència al sac dels retrets. Això, de fet, és pura (i legítima) tàctica electoral, però també coses d’aquelles que es porten molt a dins.

Junqueras feia una petició retòrica d’esforç per assolir l’acord, quan sap que la CUP ja no es mourà del ‘no’ a Mas, i a la vegada burxava en la divisió dins la formació antisistema. Vull creure que no ho feia també amb els seus (encara) socis de Convergència, perquè un mínim sentit de la lleialtat (que estic segur que Junqueras el té) implica, si vols que l’altre (Mas) faci un pas enrere o al costat, que ho diguis de cara, amb nitidesa i explicant els teus motius clarament, sobretot si són certs i hi creus. Ahir Junqueras no va dir que vol que Mas s’aparti, per tant entenc que no volia dir això, i per tant entenc que bàsicament estava tirant de retòrica mitinera en una sala de premsa, especialment per mirar de recollir tant de votant de la CUP en les passades eleccions com sigui possible. En aquest sentit, no podia (no ens enganyem) semblar complaent amb Convergència. Perquè també voldrà pescar d’aquest univers de votant, però sobretot perquè a can CUP és on més pot mirar de tirar la xarxa en competència directa amb Ada Colau. I és que, d’allò que quedi de la CUP d’aquí a uns mesos més d’un en podrà pescar.

Perquè la CUP no ha volgut prescindir només d’Artur Mas, sinó també de centenars de milers de persones per la independència, i ara molts prescindiran d’ells. El procés no és això. O no ho era, ja no tinc clar el temps verbal. Però els qui han dit voler sumar a partir de l’estigmatització i el menyspreu a una part important de catalans, ara veuran com és a casa seva que es resta. Molts diran “adéu, CUP”. Molts dels qui el 27-S van donar un plus de vot i un creixement espectacular a una força antisistema. I molts dels qui des de dins de la mateixa CUP li diran adéu. En els pròxims temps.
Antonio Baños no era militant de la CUP. En va ser cap de cartell i ara marxa. David Fernández tampoc no era diputat de la CUP quan va triomfar com a diputat. D’ell fa dies que bàsicament veig piulades a Twitter. L’un i l’altre van ajudar a projectar una imatge de la CUP que no es corresponia amb la realitat que s’hi imposa. Molts càrrecs electes de la CUP, ja diumenge, van mostrar la seva frustració i tristesa, i alguns fins i tot ja van deixar clar que enfilaven el camí de sortida. “Adéu, CUP”, diuen i diran.
De com una formació política pot ser decisiva, sense voler-ho, i com la gent ràpidament pot respondre al seu desig i fer que deixi de ser-ho. Perquè si hi ha eleccions anticipades (una pena perquè tot el catalanisme hi perdrà), l’independentisme polític rebrà en conjunt un càstig. La CUP ha demostrat com és que en mereix una part generosa. La resta, Convergència i Esquerra, veurem si saben driblar la clatellada. Si ho fan serà perquè, retòrica típica a banda, de nou hauran sabut fer allò extraordinari que la gent n’espera en aquest moment polític, i no allò tan ordinari que la CUP ens va regalar ara fa uns dies. Això si és que volen poder sumar i fer alguna cosa de profit en clau individual i de país, és clar.

Read Full Post »

Antonio Baños dimiteix com diputat de la CUP. Aquesta és la seva nota personal:

 
  

Read Full Post »

  
SALVADOR CARDÚS Sociòleg

La decisió final de la CUP hauria de ser rebuda com una gran lliçó política pel conjunt dels sobiranistes. I és que ha quedat clar que l’engrescament, l’entusiasme i l’estètica del somriure no són suficients per plantar cara a un desafiament de les proporcions del que s’ha posat al davant. Tampoc no serveix la improvisació antisistema. Potser perquè puc dir que conec de prop la cultura política de la CUP, no sóc dels que ara farà sang amb el temps perdut “negociant”, ni amb les seves lògiques de presa de decisió, ni tan sols amb la decisió final.
Tot era previsible. De manera que qui ha de reflexionar és qui ha demostrat que no els coneixia, i no perquè ells no haguessin estat clars en tot moment. Fins i tot, més que els electors, qui ha de reflexionar són les institucions i els mitjans de comunicació que, a causa de la seva actitud condescendent, no van voler veure les limitacions ideològiques i organitzatives que tindria la CUP en cas de ser decisiva en el terreny de joc parlamentari. No crec que l’electorat sobiranista s’hagi desdit del seu horitzó, però sí que ha perdut la innocència. I això és una molt bona notícia.
En segon lloc, a part d’haver malbaratat i perdut la seva fugaç capacitat de ser determinant, qui també ha perdut la innocència és la mateixa CUP. Amb la seva decisió ha posat en evidència que són molt bons a l’hora de denunciar les febleses del sistema, però que quan s’han de posar la granota i agafar les eines per canviar-lo, temen embrutar-se les mans. I al final, una CUP poruga ha pres la decisió que posava menys en risc l’organització.
Al capdavall, en el no a Mas, des del principi, hi eren tots. Però en una transigència estratègica, només la meitat. Per tant, no és cert que el debat de fons hagi estat “independència o revolució”. No els faig tan simples. Les assemblees han servit per saber què garantia millor la seva supervivència i què accentuava el risc de trencament intern si es facilitava la formació de govern a Junts pel Sí. Una decisió conservadora per retornar a la zona de confort, que és la de la retòrica revolucionària sense compromisos amb la realitat. Les paraules de Gabriela Serra d’ahir a la roda de premsa ho confirmaven amb rotunditat. A partir del març podran tornar a fer discursos i donar lliçons.
En tercer lloc, més que no pas el futur de la CUP i els seus resultats electorals del proper març, el que ens ha d’interessar a partir d’ara són els moviments dels altres partits independentistes. D’una banda, els de Convergència i Demòcrates, perquè essent el 27-S irrepetible, ara els caldrà ajustar ràpidament l’estratègia i definir un relat propi per a la nova legislatura. De l’altra, els d’ERC i els seus socis, que hauran de reconsiderar si els gestos per fer-se seu l’esquerranisme populista, i totes les desconfiances que han alimentat cap a Artur Mas, els acabaran sent útils per evitar que l’unionisme d’esquerres els passi al davant.
Com sol ser habitual en el voluble terreny de la política, les conseqüències d’una decisió com la de la CUP són imprevisibles. Caldrà esperar els propers dies per veure quines són. Dono per descomptat, així mateix, la celebració que se’n farà des de l’unionisme local i des de la política espanyola. Però també preveig el gran alleujament que la decisió de la CUP produirà en l’independentisme central, assenyat i consistent, l’únic que pot ser vencedor i que permetrà reprendre el procés amb un pas ferm i segur. Un govern condicionat per una CUP cagadubtes i havent-se de fer perdonar un sí acomplexat a Mas, hauria representat divuit mesos d’encallament. Sí: tots hem perdut la innocència -d’aquí que tants ara en demanin disculpes-, però el procés ha tornat a quedar obert de bat a bat. Jo me n’alegro.

Read Full Post »

Older Posts »