Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘biografia’

Bellaterra, 7 de juny de 2024

IGNASI RODA FÀBREGAS|M’he adonat que des que vaig començar a escriure al Substak no us he ofert un currículum com cal del pare i crec que va essent hora que ho faci.

Maria Rosa Fàbregas Rovira i Frederic Roda Pérez el seu dia de noces 📷 Ignasi Roda Fàbregas

Us he de dir, però que el currículum que us ofereixo no és obra meva sinó de la Mon Agell (Qui fou responsable de premsa i relacions públiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, va morir el passat dissabte 4 d’abril de 2015 als 82 anys, víctima d’un càncer. Va estar vinculada a l’Institut del Teatre durant més de vint anys, des de 1977 fins a la seva jubilació el 1998, i era presidenta l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, ADB, per a qui va treballat fins l’últim moment en l’organització del Premi Memorial Margarida Xirgu i la instauració del Premi Frederic Roda de Teatre atorgat per Òmnium Cultural dins la Nit de Santa Llúcia) i la Mercè Cucurny (Professional del món de la comunicació.  Es va iniciar al sector de la comunicació quan encara no existia la llicenciatura universitària de “Publicitat i Relacions Públiques”.  La seva trajectòria professional arriba des de campanyes electorals, fins a l’elaboració de projectes de comunicació, o la realització i el seguiment d’accions orientades a diferents sectors com ara el cultural (edició, teatre, música, dansa), el financer i el de recerca.dues dones molt properes a ell i que en gran manera van vetllar per deixar constància de la seva feina)

Gràcies a elles i a la Rosa Férez que va escriure el llibre Converses consentides, he pogut accedir a molta documentació que m’ha permès descobrir facetes del pare per a mi desconegudes.

Frederic Roda, Converses consentides per Rosa Férez

Així, doncs, us deixo amb una literatura no tant creativa, però que a ben segur us servirà per conèixer una mica més la dimensió del personatge.

Frederic Roda Pérez, nat a Barcelona, 1924. Fill de Frederic Roda Ventura (advocat) i Pepita Pérez de Cambra (mestressa de casa), llicenciat en Dret, advocat, director de teatre, crític de teatre, promotor social i cultural.

Frederic Roda pertany a una generació de «revitalistes», una generació que va entomar la gran desfeta social, política i cultural del nostre país conscients que calia no defallir i no sotmetre’s al vencedor. Pertany a un grup de persones que no es van rendir, anys al contrari, van creure en la seva capacitat i, per què no?, en la seva astúcia, per esperonar la societat i aixecar de nou la cultura a casa nostra.

Frederic Roda accedeix al teatre «com un derivatiu d’altres coses, va ser una casualitat. Vaig començar d’actor amateur, i com un derivatiu  d’altres feines», i aquest derivatiu va esdevenir un dels eixos principals de la seva activitat al llarg de tota la seva vida, començant per la seva gran capacitat de promotor i engrescador de molts projectes. Un home polivalent que va saber posar-se al servei del teatre i de la cultura.

La seva activitat es va desenvolupar en diferents àmbits i institucions. En destaquem:

Institucions on ha treballat:

Director de Serveis d’Òmnium Cultural (1967-1970)

Sotsdirector de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (1970-1980)

Director del “Centre d’Estudis Pirandellians” de l’Institut del Teatre

Membre del Consell Assessor de Teatre de la Generalitat de Catalunya

Director de l’Exposició “Catalunya en la España Moderna” (1714-1983), organitzada per la Generalitat de Catalunya (Madrid, 1983)

Director del Centre de Representació i Informació de la Generalitat de Catalunya a Madrid (1983-1985)

Docència:

Professor Adjunt de Dret Polític de la Universitat de Barcelona (1948-1952)

Collaborador i Professor de Cursos de RRPP del Centre d’Estudis Novostudio

Professor de l’Escola Superior de RRPP de la Universitat de BarcelonaPresident de l’Escola Superior de Tècnics en Animació Sociocultural i Turística

Impulsor de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès

Associacions:

Membre i primer cap electe de CC (1945-1950)

Director de l’ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona) (1955-1963)

Secretari d’Sport Club Bellaterra

Secretari de l’Associació de Propietaris i Veïns de Bellaterra

Vicepresident de la Secció Espanyola de Pax Christi (1976)

Membre de la Comissió Permanent de Justícia i Pau de Barcelona (1966-1975)

Membre fundador i Secretari General de l’Institut Víctor Seix de Polemologia

President de l’Associació Amics de Bellaterra

Director de la Universitat Internacional

President de l’Associació Espanyola de RRPP (1973-1976 i 1980)

President de l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya (1977-1979)

President de la Institució Francesc Carreras Candi de Potencial Humà (1980-1982)

Conseller de l’Institut de Drets Humans de Catalunya

Vicepresident de la SCCL Ràdio Associació de Catalunya (1983-2002)

President de l’Institut de Teoria i Tècniques de la Mediació (1994-1997)

President de la Comissió per la Resolució Alternativa de Conflictes del Collegi d’Advocats de Barcelona (1997-2000)

Diversos:

Crític teatral a Catalunya Exprés (1955-1957)

Crític teatral a Destino (1963-1968)

Crític teatral a La Vanguardia

Col·laborador del diari Avui

Collaborador del diari La Vanguardia

Empreses:

Advocat assessor del Banc de Biscaia (1945-1975)

Assessor de Fomento Barcelonés de Inversiones

Conseller i Cap de Promoció del Grup d’Empreses Seix i Barral

Secretari General de Foment d’Inversions, S.A.

Conseller-Secretari de Mèdica Barcelona, S.A.

Conseller de Difusora Internacional, S.A.

Conseller Secretari de Madrid, S.A. de Seguros Generales

Conseller Secretari de Grup d’Empreses Cafisa

Conseller de Línia de Comunicació, Serveis Editorials

Conseller de CeGe, Creacions Gràfiques

Assessor Real Automòbil Club de Catalunya

Assessor de Didò, materials didàctics

Assessor del Collegi d’Enginyers de Ponts i Camins

Guardons:

Creu de Sant Jordi, Generalitat de Catalunya (1995)

Medalla d’Or al Mèrit Artístic, Ajuntament de Barcelona (2004

El seu traspàs va ser el dia 1 de marc de 2006 a la ciutat de Barcelona.

Font: Ignasi Roda Fàbregas

Read Full Post »

Desig, constància, inspiració, recerca continua…, els quadres de Ferrer Guasch ens transporten als carrers i places de dalt Vila i Sa Penya, a les cases pageses i esglésies rurals d’aquesta Eivissa que tant estimava. Creador d’un estil propi, les seves teles s’omplen de jocs de llums i ombres, blancs lluminosos, i una infinita gradació de tonalitats, on els volums i els plans de l’arquitectura tradicional eivissenca són els seus principals protagonistes.

Església, Mar i Ombres de Ferrer Guasch| Colecció particular

Vicent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917- Eivissa, 2008) fou un pintor eivissenc format a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, encara que ja des de molt jove va rebre classes de pintura del reconegut pintor eivissenc Narcís Puget. El motiu principal de la seva obra és la arquitectura tradicional eivissenca caracteritzada per les blanques parets, la senzillesa volumètrica y la seva bellesa. Vicent Ferrer Guasch neix a Sant Antoni de Pormany, a Eivissa, que aleshores era una petita illa desconeguda i oblidada, dedicada a l’agricultura i a la pesca artesanal. Realitza els estudis primaris a l’escola unitària del mestre Albert d’Eivissa. Ja en aquest temps mostra un gran talent pel dibuix, i animat pel seu pare pinta la seva primer tela als 9 anys. Més tard, en estudiar batxillerat, assisteix a les classes de pintura del reconegut artista eivissenc Narcís Puget, que l’introdueix en aquesta matèria i li proporciona els fonaments pel seu posterior desenvolupament com artista.

El 1932 participa per primera vegada en una exposició col·lectiva a la “Sociedad Cultural Ebusus” d’Eivissa. El 1934 es trasllada a Barcelona i comença a estudiar magisteri del nou Pla Professional, però ha de tornar a la seva illa el 1935 a causa de patir un tifus. El 1936 retorna a Barcelona per a continuar els seus estudis i aleshores esclata la Guerra Civil. Les seves vivències de la guerra les recull en un diari íntim, que comença l’octubre de 1937 i l’acaba l’abril de 1939 quan es desplaça a Menorca on havia mort el seu pare. En acabar la guerra, torna a Barcelona, obté la titulació de mestre, per la qual cosa comença a exercir la docència, però també continua pintat. Més tard estudia a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i exposa regularment a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Eivissa. El 1946 finalitza la carrera de Belles Arts. L’any 1962 es trasllada a Eivissa per prendre possessió de la plaça de catedràtic de dibuix de l’Institut Santa Maria d’Eivissa, que ocupa fins a la seva jubilació, l’any 1982. Al llarg de la seva vida va compaginar sempre la docència amb la seva dedicació a la pintura. Ens va abandonar el novembre del 2008.

Vivent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917-Eivissa, 2008)

Font: http://www.ferrerguasch.com

Read Full Post »

☑️ El poeta Joan Margarit, un dels més llegits, ha mort a Sant Just Desvern als 82 anys a causa d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa menys d’un any, segons ha informat la família.

☑️ Podeu escarregar totes les seves obres publicades a la Llibreria Paper’s de Bellaterra

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, la Segarra, Lleida, 11 de maig de 1938 – Sant Just Desvern, 16 de febrer de 2021 fou un poeta, arquitecte i professor universitari català.

Un poeta d’ofici arquitecte que va exercir totes dues vocacions amb la mateixa cura, responsabilitat i exigència. “Si fas un mal poema embrutes el món”, havia dit en diverses ocasions.

Joan Margarit va néixer a Sanaüja l’11 de maig de 1938 a la comarca de la Segarra, en el moment de la Guerra Civil espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins al 1948, la família canvià moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit féu el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava situat al carrer Muntaner. L’any 1954 la família es traslladà a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passà els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on hi residí fins al 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casà l’any següent i amb qui tingué tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escrigué Crónica, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció Ocnos, de Barral Editores. A partir del 1980, inicià la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família visqueren a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que compartí amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968 fins a la seua mort l’any 2021 per causa d’un càncer, Margarit i Consarnau exercí de catedràtic de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L’any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l’Orfeó Enric Morera estrenà la seva Cantata de Sant Just.

Margarit, el 2015

El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l’octubre del mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. El 2010 Margarit i Consarnau fou l’encarregat de fer el pregó de la festa major de Barcelona. En aquell pregó va parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya tot exposant que havia arribat l’hora de “renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts” i respectar la independència catalana si finalment “volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca”. També fou l’encarregat d’inaugurar el curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Pompeu Fabra.

El 2018 publicà el seu llibre de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra. L’any següent fou guardonat amb el Premi Cervantes però, a causa de la pandèmia de la COVID-19, rebé el premi el 21 de desembre de 2020 en una cerimònia privada amb els reis d’Espanya, Felip VI i Letícia Ortiz, al Palauet Albéniz de Barcelona.Aquell mateix any, el mes de maig, fou guardonat amb el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana. La seva filla, Mónica Margarit Ribalta, és directora general de la Fundació Princesa de Girona des del desembre de 2010.

L’any 2020 publicà l’antologia Sense el dolor no hauríem estimat (Proa) i el volum Poètica (Empúries) i, abans de la seua mort, explicà que tenia intenció de publicar un llibre titulat Animal de bosc, de 65 poemes.

Font: Wikipedia, Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Carlos Cordón Núñez -alcalde de Cerdanyola del Vallès-, des del 15 de juny de 2019. Va néixer a Sabadell, l’1 d’octubre de 1984, tot i que la seva família vivia a Cerdanyola.

Va estudiar arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i va cursar un postgrau en Comunicació i Lideratge en la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 2006 es va afiliar al PSC, sent nomenat secretari d’organització de la secció local de la Joventut Socialista de Catalunya del 2009 al 2012. Va ser secretari d’acció política de la JSC Vallès Occidental de 2012 a 2015 i secretari d’organització del PSC des de 2017 fins a l’actualitat. És regidor del consistori des de l’any 2015 i Primer Secretari de l’agrupació local del PSC des de 2017. El 2019, en les eleccions municipals, va ser escollit alcalde amb el suport dels 9 regidors que el partit va obtenir.

Ha col·laborat amb estudis d’arquitecrtura de 2006 a 2012 a Terrassa i a Barcelona, i ha format part de la secció de IKEA dedicada al disseny d’interiors.. Actualment exerceix com a cap de projectes en l’estudi d’arquitectura GCG CerdanyolArquitectura SL.

QUI SÓC?

Tinc 35 anys. Vaig viure fins als 6 a Fontetes i després a Serraparera, al costat de la meva mare i el meu pare. Ella treballava en un taller del Passatge Goya i ell a Aiscondel. Anys més tard, juntament amb la meva companya de viatge, la Gemma, formem la nostra petita gran família; a la qual es va unir el nostre gran tresor, l’Helena.

Vaig estudiar al Col·legi Montserrat, on vaig seguir vinculat sent monitor d’esplai. Al mateix temps practicava karate al Sport Club Arvi. En tots dos llocs vaig passar mitja vida creixent en tots els sentits. Després vaig estudiar arquitectura a la UPC, complint un dels meus somnis, poder treballar creant espais on la gent pogués ser feliç; professió que exerceixo actualment. Anys després vaig cursar un Postgrau en Comunicació i Lideratge a la UAB, la universitat de Cerdanyola.

El meu avi, conductor de Sarbus molt conegut a la ciutat (un andalús i català al qual trobo a faltar), va ser el primer en acostar-me els valors socialistes. I un dia, mogut per les meves inquietuds, vaig decidir afiliar-me al PSC i de la Joventut Socialista de la mà d’un gran amic, iniciant una de les millors experiències de la meva vida, que em va portar a ser Regidor a la ciutat, des de 2015, i Primer Secretari del partit, des de 2017.

Font: PSC i Wikipedia

Read Full Post »

Alicia de Larrocha, considerada una de les més grans pianistes del segle XX. Bellaterra. Cat us recomana gaudiu del vostre estiu cultural, amb la seva apasionant biografia, dirigida per Mònica Pagès Santacana.

Foto del llibre biogràfic d’Alicia de Larrocha| BELLATERRA. CAT

Alicia de Larrocha i de la Calle

Va néixer el 23 de maig de 1923 a la ciutat de Barcelona i començà els seus estudis musicals a l’edat de tres anys. Oferí el primer concert públic als sis anys i als onze participà per primera vegada en un concert oficial, amb l’Orquestra Simfònica de Madrid. Va estudiar amb Frank Marshall, continuador de la prestigiosa Acadèmia Marshall. Allà va conèixer Anton Rubinstein, Emil von Sauer, Alfred Cortot, i altres grans pianistes de l’època.

El seu debut amb orquestra va ser l’any 1936, quan encara era una nena, en concerts a Madrid i Barcelona. A partir de 1939 va oferir concerts en diferents orquestres europees i acompanyar entre altres a la cantant i amiga Conxita Badia, però és a partir de 1954, quan debuta als Estats Units d’Amèrica, que comença el seu reconeixement internacional per la seva impecable tècnica al piano.

En els anys 60, la seva carrera s’accelera i arriba a programar al voltant de 120 concerts anuals a tot el món, sola, acompanyada d’orquestra o de cantants (fou acompanyant habitual de Victòria dels Àngels), a més de fer cada any tres gires per diferents ciutats dels Estats Units. Casada amb el també pianista Joan Torra i Duran, i mare d’un fill i una filla, es va mantenir activa fins a una avançada edat, ja que va emprendre una gira el 2000 per països de Sud-amèrica, va oferir un recital a Miami el 2001 i va participar en diverses actuacions el 2002 en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música Catalana de Barcelona i la sala Carnegie Hall de Nova York.

Morí el 25 de setembre de 2009 a la Clínica Quirón de Barcelona, als vuitanta-sis anys, a causa de complicacions cardiorespiratòries que motivaren l’ingrés hospitalari. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va voler acomiadar-se de la concertista. Fou incinerada al Cementiri de Collserola i les cendres escampades en el mar.

Biografia oferta per la seva filla Alícia Torra de Larrocha: BELLATERRA. CAT

Read Full Post »

Quim Torra i Pla, 131e. President de la Generalitat de Catalunya|CCMA

La família de Quim Torra prové de Santa Coloma de Farners, on encara hi viu la seva mare, ja viuda,[4] i on el seu pare fou regidor d’urbanisme el 1991.[5] La família es va establir a Blanes arran de la feina del pare, un enginyer químic que treballava a l’empresa Sociedad Anónima de Fibras Artificiales, més coneguda pel seu acrònim SAFA. Era un home vinculat al catalanisme polític i gran afeccionat a la lectura. Quim Torra va néixer a Blanes i va passar els seus primers anys en un dels habitatges de la colònia industrial d’aquesta empresa,[6] que també disposava d’escola i on va estudiar fins a cinquè.[7] Posteriorment, la família es va traslladar a Barcelona, quan van nomenar al pare directiu de l’empresa. Quim Torra va estudiar des de llavors al Col·legi Sant Ignasi de Barcelona, més conegut com els Jesuïtes de Sarrià.[4] Posteriorment, els seus pares retornarien a Santa Coloma, on tenen la casa pairal.

Llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1985), entre 1987 i 2007 Quim Torra va treballar com a advocat i directiu a l’empresa asseguradora Winterthur, els dos darrers anys establert a Suïssa. Un d’ells, sol, baixant a Catalunya els caps de setmana, i l’altre, ja amb la família. Quan l’empresa fou adquirida per AXA, l’empresa li fa oferir continuar al seu càrrec a Madrid, però no el va convèncer, i va deixar l’empresa.[8] El mateix Torra explicà la seva experiència d’aquests anys a Ganivetades suïsses. Viatge (d’anada i tornada) al cor del management i del capitalisme salvatge, un llibre editat pel seu amic Jaume Ciurana. Mentre esperava a Suïssa que acabés el curs escolar dels seus fills, va començar a investigar sobre la figura d’Eugeni Xammar, periodista català que havia treballat per a les Nacions Unides a Ginebra. Va ser la seva porta d’entrada al periodisme en català dels anys 20 i 30. Va decidir llavors començar una nova etapa professional i van tornar a Barcelona.[1][4]

Torra està casat amb Carola Miró, mestra, amb qui té tres fills, dues noies i un noi, la Carola, el Guillem i l’Helena.[4][9]

Etapa com editor i activista

<img alt=”” src=”//upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/d/d0/Quim_Torra.JPG/220px-Quim_Torra.JPG” width=”220″ height=”150″ class=”thumbimage” data-file-width=”640″ data-file-height=”436″>Quim Torra recollint el premi Carles Rahola d’assaig a Girona

Va ser llavors, el 2008, quan va fundar l’editorial A Contra Vent, des d’on va començar a desenvolupar una intensa activitat de recuperació de la tradició literària i periodística catalana, especialment de l’època de la Segona República Espanyola i l’exili.[1]

El 8 d’octubre de 2009 va obtenir el premi Carles Rahola d’assaig per la seva obra Viatge involuntari a la Catalunya impossible, en el marc dels Premis Literaris de Girona. En aquest assaig rescata l’obra i la trajectòria de diversos periodistes catalans de l’època de la Segona República Espanyola, entre els quals hi ha Just Cabot, Francisco Madrid, Àngel Ferran, Lluís Capdevila i Manuel Fontdevila.

El febrer de 2011 va substituir Agustí Bassols com a president de l’associació independentista Sobirania i Justícia[10] i el mes següent va ser elegit al consell permanent de l’Assemblea Nacional Catalana. El mateix any va presentar amb l’advocat Jordi Cortada una demanda contra la sentència de l’Estatut al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que va ser rebutjada el 2012.[11]

El mateix 2011 els regidors Antoni Vives i Jaume Ciurana (CiU)[4] el van fitxar com a gerent de l’empresa municipal barcelonina Foment de Ciutat Vella l’any 2011,[1] i l’any següent, va ser nomenat director del Born Centre Cultural,[12] on va dirigir el procés de museïtzació de les ruïnes del jaciment del Born que es conserven al sòl de l’antic mercat, que corresponen a la Barcelona de 1716. El maig del 2015 va ser nomenat director de la Revista de Catalunya.[13]

Va ser vicepresident d’Òmnium Cultural entre 2013 i 2015,[14] des d’on va proposar fer una llista sense polítics de cara a les eleccions al Parlament de 2015. Una enquesta encarregada per Òmnium donava a la proposta 70 diputats.[15] La proposta va ser estudiada per diversos partits, però no va rebre el suport d’Artur Mas, i finalment es va convertir en la candidatura Junts Pel Sí.[16][17] Muriel Casals es va incorporar a les llistes d’aquesta candidatura, i per aquest motiu el 21 de juliol de 2015 Quim Torra va ser proclamat president de l’entitat de manera interina.[18] Mantindria el càrrec fins al desembre del mateix any, quan l’assemblea de socis va escollir una nova junta directiva encapçalada per Jordi Cuixart i Navarro.[2][19]

Després de les eleccions municipals de 2015, i amb l’entrada de Barcelona en Comú al consistori, Torra va deixar la direcció del Born Centre Cultural. El 7 de març de 2016 fou nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, i el mateix any va recolzar Liz Castro com a presidenciable a l’ANC.[20]

Com a articulista, col·labora en diversos mitjans, fent d’articulista a El Punt Avui, Nació Digital, El Temps, El matí digital, l’Esguard, i ocasionalment al diari Ara.[21][22]

Etapa política

Vinculat al corrent crític d’Unió Democràtica de Catalunya anomenat El Matí, a finals de setembre de 2009, va publicar un article on anunciava que s’havia adherit a Reagrupament.[23] Reagrupament estava liderat per Joan Carretero i Rut Carandell, cunyada de Quim Torra.[4] El partit no va obtenir cap escó a les eleccions al Parlament de 2010. El 2011 Oriol Junqueras el va tantejar com a possible candidat per Girona, però ho va descartar.

A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 es va presentar com a 11è candidat a la circumscripció per Barcelona, on fou escollit diputat amb la llista de Junts per Catalunya.[24][25]

El 10 de maig de 2018 va ser suggerit com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya per Carles Puigdemont.[3] El debat d’investidura se celebra entre dissabte 12 i dilluns 14 de maig de 2018. Fou investit President de la Generalitat de Catalunya el 14 de maig de 2018.

Read Full Post »

Bellaterra.cat us ofereix el NOU  llibre-biografia de Maria Canals, creadora del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona. Preu oficial de 9€. Podeu contactar i fer la vostra reserva, a traves de la nostra web o trucant al telefon 677461152

   

Fotos: bellaterra.cat

Read Full Post »