“La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.
Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida
Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.
La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)
Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.
Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.
D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?
S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.
“Compartim amb Bellaterra Gourmet la recepta de Torrijas amb albercoc, fruits vermells i sorbet de bergamoto de Jean Louis Neichel”.
Torrijas de Jean Louis Neichel 📷 Cedida
Per a 4 persones
Ingredients
Llenques de pa
1/2 kg. d’albercocs madurs
1/4 l. de crema pastissera
Llet de vainilla:
0,5 1. de llet
5 ous ecològics del 0
125 gr. de sucre
Vainilla líquida
Licor de préssec
150 gr. de fruits vermells de temporada: maduixetes, gerds, nabius, etc.
Coulis de maduixetes del bosc Coulis de préssec fresc
Festucs picats Gelat de bergamoto Cardamono
Elaboració
Fer una barreja clàssicq amb la llet infusionada en te anglès i afegint extracte de bergamoto a la sorbetera. Preparar una crema pastissera on la llet per a la crema tingui una infusió dels pinyols d’albercoc aixafats, o d’ametlles amargues.
Refredar.
Remullar les llesques de pa a la llet de vainilla durant 2-3 hores.
Fregir en una paella amb mantega.
Cobrir les llesques fregides amb la crema pastissera alleugerida amb crema muntada.
Preparar unes orellanes d’albercocs frescos saltant-los amb mantega, caramel·litzant-los amb sucre
i desglaçar una mica de licor de préssec al final. Cobrir la llesca amb aquestes orellanes.
Presentació
Col·locar la llesca en un plat i decorar amb els Coulis de maduixetes i de préssec. Repartiu les fruites vermelles fresques, festuc picat i una bola de bel·lat. Serviu-ho amb un cruixent de cardamono.
LLUIS TORRES ✍️ El desaparegut restaurant ‘Neichel’, era situat al número 1 del carrer de Beltrán i Rózpide, al barri de Pedralbes de Barcelona, va estar actiu des de la seva creació l’any 1980, fins al moment en què la crisi econòmica i la jubilació del seu creador, Jean Louis Neichel, l’obligaren a tancar les portes. Va ser l’únic restaurant barceloní present a la guia Relais Château Gourmand i durant la seva trajectòria va aconseguir dues estrelles a la Guia Michelin. El 1981 l’establiment va guanyar el Premi FAD d’interiorisme. La cuina d’en Neichel fou una cuina d’autor, molt creativa, però sempre amb el producte com a gran protagonista.
Neichel fou un restaurant ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona. Dirigit pel cuiner Jean-Louis Neichel i la seva esposa Evelyn Fuertes a la sala.
Cuiner alsacià de formació clàssica, Jean Louis Neichel es recorda, probablement, com la millor representació espanyola de l’alta cuina europea, en la seva versió més atrevida i moderna. Entre nosaltres des de fa més de dues dècades, abans d’inaugurar casa seva barcelonina va travessar una intensíssima etapa al capdavant dels fogons d’El Bulli de Cala Montjoi, restaurant al que va convertir en un lloc de visita obligat per als amants de la cuina de qualitat, un caràcter que ha mantingut des de llavors, quan Neichel aconseguís l’estrella Michelin.
Neichel fou tot un luxe de restaurant amb vistes a un jardí interior
El 1980 va decidir que havia arribat el moment de disposar d’un lloc propi a Barcelona i donar a conèixer les seves teories gastronòmiques a un públic tan nombrós com el de la gran capital de Catalunya. Així va sorgir el restaurant Neichel, nom que equivalia com garantia de qualitat i “Savoir faire”. Però la seva formació professional es remunta a molt temps enrere, quan va dur a terme els stages d’aprenentatge que exigeix l’hostaleria francesa, iniciant temps després un periple per diferents restaurants, un d’ells el d’Alain Chapel.
Semblava un català de tota la vida i el seu restaurant fou un dels més luxosos de la ciutat de Barcelona.
Tot i que era patent a la seva carta la tradició centre europea, Jean Louis mai oblidà la gran personalitat gastronòmica de Barcelona i incorporà algunes de les receptes més sol·licitades pel públic de la terra catalana. Com a gran restaurant, les variacions a la carta eren constants, i alguns plats que li van atorgat les seves senyes d’identitat es mantenien a la carta tant com era possible, sobretot els diferents peixos, amb les quals Neichel obtenia uns resultats espectaculars.
“El cuiner nascut a Alguaire acaba d’inaugurar a Sant Vicenç dels Horts un espai en què s’exhibeix el seu llegat més preuat i personal“.
Josep Lladonosa a casa seva 📷Pau de la Calle
Trinitat Gilbert Martínez*✍️Ni Alguaire, ni Lleida ni Barcelona ni Pineda de Mar. La població que ha inaugurat un museu dedicat al cuiner Josep Lladonosa (84 anys), ha estat Sant Vicenç dels Horts.
“Portava divuit anys proposant a les poblacions on he viscut de crear una cuina pública a la qual pogués llegar les meves eines de cuiner, les meves olles d’aram, les col·leccions de ganivets, els més de mil llibres de cuina que he conservat, i també altres documents, com els programes de televisió que vaig fer per a TVE, que gravava a Sant Cugat, abans que comencés TV3”.
Finalment, per una carambola del destí, pel fet que en una conferència que el cuiner va fer a Sant Vicenç dels Horts hi va comentar que el seu desig era crear un museu amb una cuina, ho ha aconseguit. “A Alguaire fins i tot volia cedir a la vila la casa paterna perquè s’hi fes, i ni així me’n vaig sortir”. Tant se val, s’afanya de seguida Lladonosa per continuar amb la conversa.
Inauguració de l’Espai Lladonosa amb el ministre Miquel Iceta 📷 @phi fotografia
El dia de la inauguració el va acompanyar la família, autoritats polítiques i el cuiner Javier Torres, de la Cuina Germans Torres. “Els vaig tenir tots dos com a alumnes tant a l’escola Arnadi com a la Robert de Nolla, de Barcelona, en una època en què hi havia molt poca cosa més per estudiar cuina. Eren entusiastes, els tenia asseguts a primera fila”, explica Lladonosa. Van establir de seguida una amistat i estima forta, i des de llavors han mantingut un vincle estret, perquè el cuiner no va fallar mai a cap alumne disciplinat, com a ell li agrada dir.
La cuina es fa malament, perquè els plats necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts ”
Seguint el fil de les escoles de cuina on va treballar, Lladonosa assenyala que l’essencial era ensenyar a l’alumnat les bases, els fons, els brous, després les salses, i més tard, els plats elaborats, els guisats. Però actualment “pocs restaurants ho fan”, es lamenta. Per què no hi ha fricandós ni mars i muntanyes ni altres plats de la cuina catalana? “Perquè la cuina es fa malament, perquè són plats que necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts”.
Dit amb altres paraules, perquè “les cartes de gran part dels restaurants consisteixen en plats momentanis, que vol dir saltats, fregits, brasa”.
Així doncs, “ni el fricandó ni cap altre guisat els trobem als restaurants, perquè no es poden fer en dues hores”.
Per fer el receptari de la cuina catalana es necessita temps i ganes, i “no n’hi ha”. El cuiner també hi veu altres factors que ho expliquen, com ara “la maleïda cuina d’autor, que ha espatllat la cuina catalana”. Juntament amb el concepte de cuina d’autor, també n’hi ha d’altres, com el de fusió, de mercat o d’avantguarda, i a la pràctica vol dir que fan una esqueixada de bacallà amb maduixots o cireres. “No, jo dic que això no és una esqueixada perquè n’han desvirtuat el concepte d’esqueixar, i el plat. Jo els proposo que li posin un altre nom, però esqueixada, no”. I el mateix amb altres plats. “Les escalivades no es fan al forn, perquè llavors fem verdures enfornades, per contra, escalivar vol dir coure un aliment al caliu d’un foc”. El respecte a la cuina és justament la tècnica, el procediment i també l’acceptació dels ingredients que conformen la recepta.
“A França mai no passarà que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim”.
La cuina catalana, una de les més antigues d’Europa, amb documents del segle XIV, l’ha estudiat bé Josep Lladonosa. Un dia, després de la jornada laboral –va començar a treballar amb catorze anys al Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona (actual Majestic Hotel)– va topar per casualitat amb uns receptaris antics. S’hi va interessar, i llavors va començar un plantejament nou, professional i vital: “Em vaig proposar recuperar, dignificar i divulgar la cuina catalana”. Aleshores tenia 19 anys i amb aquest propòsit va estudiar els plats de volums com El llibre de Sent Soví, que adaptava del català antic amb l’ajut del professor Rudolf Grewe, “el manuscrit del qual es pot consultar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. Un cop tenia adaptades les receptes, el cuiner les portava a la pràctica, les cuinava. “I les vaig anar fent totes, excepte el rostit amb carn de gat salvatge, que aquesta no em va atreure mai”. Amb aquest fet, ja la dignificava, la cuina catalana. I encara li faltava divulgar-la: “Ho vaig fer a les meves classes com a professor de les escoles de cuina Arnadi i Robert de Nola, als programes de televisió, per als quals jo preparava els guions, a les conferències, a les jornades de cuina catalana que vaig organitzar, i també als restaurants”.
El seu primer restaurant propi, El Quatre Barres, on treballava juntament amb la seva dona, Pepita Guillaumet, i que va marcar una època estel·lar per a la cuina catalana o, també, anys després, al 7 Portes, on es va jubilar com a cuiner quan tenia 63 anys.
Josep Lladonosa cuinant a casa seva 📷 Pau de la Calle
Per acabar, quan el cuiner fa un resum de la seva trajectòria, sempre lligada a la cuina catalana, considera que actualment es troba tal com la va trobar quan tenia 19 anys, quan els dos únics plats que es feien eren el conill i la botifarra amb seques. Aleshores no es defensava la cuina catalana, perquè la nouvelle cuisine francesa era l’hegemònica, la que es copiava arreu del món, i que ell també va fer, fins i tot va aprendre francès per llegir-ne els receptaris. “L’èxit de la nouvelle cuisine va ser que es va alleugerir, que va adonar-se que les receptes greixoses no tenien sentit per a una societat que s’havia tornat sedentària, i el concepte va calar fondo”. Just amb aquesta mateixa idea, la cuina catalana que va divulgar Josep Lladonosa, el receptari català, també es podia depurar i alleugerir. El mateix fricandó, la vedella amb bolets, es podien cuinar de forma elegant, menys greixosa. Gràcies a la seva tasca, i a la d’altres cuines que compartien la filosofia de Lladonosa, la cuina catalana es va respectar. Ara bé, “hem retrocedit; ni els mateixos restaurants de Lleida tenen formatges fets a les comarques, que són boníssims”. I el cuiner sentencia: “A França mai no passarà, que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim?”.
Josep Lladonosa, en cinc preguntes
Li agrada menjar als restaurants?
— No hi vaig, perquè no em sembla bé el que fan, però he de dir que mai no m’he queixat quan hi vaig. En canvi, quan trobo algun plat molt ben fet, felicito el cuiner. Actualment, menjo millor a casa que enlloc.
Qui cuina a casa seva?
— Els dos, la Pepita i jo.
Quins són els plats que cuinen quan tenen alguna celebració?
— El fricandó i l’ànec amb peres.
Què és la cuina de Lleida segons el seu parer?
— Plats de caça, cassoles de tros, formatges, i no només els caragols i la carn a la brasa.
Quin és el seu plat preferit?
— Tots, si estan ben fets. Ara bé, ara que soc gran, em passa que m’he fet molt llaminer. El gust dolç l’assaboreixo molt. La fruita de Lleida, la millor
*Trinitat Gilbert Martínez Periodista
Porta trenta anys d’experiència en periodisme gastronòmic. Vaig dirigir la revista ‘Cuina’ en els seus anys fundacionals, he treballat a Catalunya Ràdio en programes com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i magazins de tarda com a responsable de la informació gastronòmica, i especialment vaig treballar com a guionista en el programa d’educació ‘Eduqueu les criatures’ del periodista Carles Capdevila. A TV3 he treballat com a guionista per al programa ‘Qui els va parir’. A la Cadena Ser, vaig treballar amb el periodista Josep Cuní en el programa ‘Aquí, amb Cuní’, en què m’encarregava de la secció de gastronomia. A Rac1 col·laboro en el programa ‘Viatja bé’, en què explico viatges gastronòmics. He impartit cursos com a professora associada a la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya dins dels graus de Periodisme i Ciències Culinàries i Gastronòmiques. També imparteixo conferències sobre cuina catalana a les biblioteques de Catalunya. L’any 2024 vaig guanyar el premi Mos de la Generalitat de Catalunya com a millor ambaixadora de la cuina catalana. He escrit el llibre ‘Via Veneto’ (Planeta gastro), basat en la història i l’actualitat del restaurant del carrer de Ganduxer de Barcelona. Soc llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.
“El Registre Civil digital ha substituït l’arcaic Llibre de Família, encara que aquest continua conservant-ne la validesa”.
Imatge d’un Llibre de Família, ara en dessus 📷 Jesús Hellín / Europa Press
Javier Mercadal Serrano✍️El Llibre de Família, com a tal, ja no existeix. No des del 2021, quan va deixar de lliurar-se en el format de paper del qual deriva el nom. És cert que els exemplars existents continuen mantenint la seva validesa, encara que no poden ser actualitzats i, per tant, cada cop són menys requerits per l’Administració.
Des de llavors han estat substituïts per un Registre Civil individual, més d’acord amb els nous models de família i la realitat social de l’època. Es tracta d’un sistema en què es recullen totes les dades rellevants a la vida de cada persona. Això és: pare, mare, fills, estat civil… Tot això, associat a un número individual. Aquest es va actualitzant de manera cronològica a mesura que succeeix un fet rellevant en la vida duna persona. Per exemple, si una persona contrau matrimoni, aquesta dada s’afegeix a la fitxa, de la mateixa manera que si, per exemple, té descendència, etc.
Què és el Registre Civil electrònic
Totes aquestes dades queden reflectides al Registre Civil electrònic, el sistema digital en què s’inscriuen, conserven i gestionen els fets i actes relatius a l’estat civil de les persones. A Espanya, funciona a través de la plataforma DICIREG, permetent realitzar tràmits en línia, obtenir certificats digitals i connectar totes les oficines en una sola xarxa. O dit d’una altra manera, és el lloc on consta tota la informació rellevant que abans es provava per mitjà del Llibre de Família.
Un matís important és que, en aquest nou paradigma, la informació se sol consultar i expedir, per mitjà de certificats concrets. D’aquesta manera, el Registre Civil electrònic és el lloc on aconseguir documents com el certificat de naixement, de matrimoni, de filiació o de defunció; els quals són requisits habituals per realitzar segons quins tràmits.
DICIREG és la plataforma tecnològica que permet el funcionament del nou model de Registre Civil i depèn del Ministeri de Justícia. Es tracta d’una eina de gestió utilitzada per les oficines del Registre Civil, no d’una plataforma de consulta directa per als ciutadans. Els ciutadans poden realitzar determinats tràmits i sol·licitar certificats a través dels serveis electrònics habilitats pel Ministeri de Justícia. Per a aquells procediments que requereixen identificació, és possible acreditar-se mitjançant sistemes com Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Quant costa
Els certificats del Registre Civil són gratuïts. És a dir, no s’exigeix cap taxa per acreditar l‟estat civil d‟una persona. Es poden demanar tant digitalment com en persona. És cert que hi ha algunes webs i empreses que cobren una quantitat per això, però aquest import mai no respon a una taxa del Registre Civil.
Com sol·licitar-los pas a pas
Per demanar un certificat, per exemple el de naixement, el procés és el següent. La primera cosa és accedir a la Seu Electrònica del Ministeri de Justícia, dins de l’apartat del Registre Civil. És aquí on el sistema demanarà una identificació, la qual es pot realitzar de diverses maneres: Cl@ve, certificat digital o DNI electrònic.
Un cop validades les credencials, arriba el moment d’emplenar la informació necessària abans de poder requerir el certificat. En el cas d’un certificat de naixement, per exemple, cal facilitar la informació bàsica de la persona inscrita i, quan es coneguin, les dades relatives al Registre Civil on consta la inscripció. Si la inscripció està disponible electrònicament, el certificat es pot obtenir de forma immediata; en cas contrari, el Registre Civil tramita la sol·licitud pels mitjans previstos.
Què ha canviat respecte al Llibre de Família
D’aquesta manera, un tràmit que durant anys va estar lligat a la presentació física del Llibre de Família s’adapta ara a un sistema més flexible i digital, en què l’acreditació de les dades personals i familiars es fa mitjançant certificacions oficials emeses pel Registre Civil. Actualment no es pot consultar tota la informació d’un individu a mode de fitxa, com sí que passava amb el Llibre de Família, en què totes les dades estaven recopilades al document. Tot i això, s’ha guanyat en agilitat, a més d’un sistema que s’adapta millor a la realitat social i tecnològica contemporània.
“La universitat inicia la redacció d’un pla director per transformar-se en una ‘ciutat’ amb activitat els set dies de la setmana, més habitatge i una relació directa amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i el conjunt del Vallès”.
Detall d’una zona verda a la Universitat Autònoma de Barcelona 📷 UAB
Clàudia Mas ✍️Durant mig segle, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha crescut com un campus ampli, horitzontal i aïllat de les ciutats veïnes. Aixecat a principis dels anys 70 al municipi de Cerdanyola del Vallès, aquell model ha quedat obsolet.
La universitat vol obrir-se ara al territori i convertir-se en un campus ciutat, amb veïns, serveis i activitat social i cultural més enllà de les classes. Una de les estratègies serà “densificar” el recinte: concentrar les noves construccions a les zones ja urbanitzades, amb edificis més compactes i verticals, per evitar ocupar terrenys forestals i espais naturals. “Hem passat d’aquell model de construcció horitzontal a una progressiva verticalitat i un creixement de la densificació. Aquest canvi permet protegir els ecosistemes que tenim al nostre voltant”, assenyala el vicerector de Campus i Sostenibilitat de la UAB, Xavier Gabarrell.
La transformació suposa l’antítesi del plantejament original de l’Autònoma. “En aquell moment es buscava l’aïllament i ara volem obertura, permeabilitat amb la societat i transferència”, explica Gabarrell.
L’objectiu és crear “una ciutat que no s’apagui a les nits, durant els caps de setmana o en vacances”.
Per impulsar aquest canvi, la UAB ha iniciat la redacció d’un nou pla director urbanístic (PDU), la primera revisió integral de l’ordenació del campus en gairebé 50 anys.
El planejament vigent procedeix del 1976 i, malgrat modificacions posteriors, les seves bases gairebé no han canviat.
Més de 50.000 persones
El nou pla haurà de definir què vol ser l’Autònoma els pròxims 40 o 50 anys i millorar la seva connexió amb Cerdanyola, Sant Cugat, Sabadell i tot el Vallès. El campus ocupa 260 hectàrees, rep més de 50.000 persones i compta amb 2.253 residents a la Vila Universitària i les cases Sert. A ells s’hi afegeixen diàriament entre 5.000 i 6.000 treballadors.
La universitat vol evitar que el recinte es buidi quan acaben les classes. Per a això, aposta per atraure més població estable, diversificar les activitats i ampliar els serveis sense perdre la seva identitat acadèmica. L’encariment de l’habitatge a Barcelona i la seva àrea metropolitana obliga també a estudiar noves opcions per a estudiants, docents, investigadors i treballadors. La UAB podria ampliar la Vila Universitària amb al voltant d’un centenar de places, tot i que el projecte depèn de la disponibilitat de recursos.
A més, encara queda disponible un 31,8% de l’edificabilitat del campus. La intenció, no obstant, no és impulsar una gran operació immobiliària, sinó reordenar aquesta capacitat i construir de manera més compacta i vertical. “El campus era llavors molt horitzontal i, a poc a poc, s’ha anat densificant. Ara ja som un campus molt dens, perquè hem preservat la zona forestal i les zones verdes”, afirma Gabarrell.
La superfície forestal ocupa aproximadament 94 de les 260 hectàrees del recinte.
La densificació permetria poder preservar aquest terreny, protegir els ecosistemes i adaptar el campus a riscos com les onades de calor, els incendis i les inundacions. “Formem part d’una peça que connecta cap al nord amb el parc de Collserola, a través de corredors ecològics que s’hauran de protegir”, afirma Gabarrell. Entre aquests espais hi ha els terrenys situats al sud-oest de la Vila Universitària i de la ronda de la Font del Carme, al costat de la Facultat de Medicina i les instal·lacions d’Applus+.
Evitar l’aïllament
L’altra gran transformació serà la relació amb les poblacions pròximes. Tot i que la UAB es troba a Cerdanyola, el seu entorn immediat inclou Bellaterra, Badia del Vallès, Barberà, Sabadell, Sant Quirze, Sant Cugat i Ripollet. El campus es vol relacionar amb aquests nuclis com a parts d’un mateix ecosistema urbà, social i econòmic. “No podem viure aïllats. La societat ha de formar part de la universitat, plantejar-nos els seus reptes i treballar conjuntament amb nosaltres”, afirma Gabarrell. El canvi, segons remarca, no serà únicament urbanístic, sinó també cultural: la UAB ha d’actuar com una eina al servei del territori.
Entre les iniciatives previstes per facilitar la permeabilitat i la connexió del campus amb els nuclis urbans de l’entorn destaca la transformació de l’eix que uneix el Parc de l’Alba, el pont sobre l’autopista, la Facultat de Medicina, la Vila Universitària i Bellaterra.
Actualment, la zona residencial formada per la Vila Universitària i les cases Sert està desconnectada del nucli de Bellaterra per les vies de Ferrocarrils de la Generalitat, que compten amb un pas subterrani a l’estació, i per l’autopista. En aquest eix es construirà un nou edifici que allotjarà instal·lacions de recerca i la Facultat de Psicologia i Logopèdia.
La universitat preveu que aquest equipament contribueixi a potenciar la socialització i el flux de persones. Badia del Vallès, el nucli urbà més pròxim, veu la revisió com una oportunitat. Fonts municipals reclamen que aquesta proximitat deixi de ser “únicament una realitat geogràfica” i es tradueixi en oportunitats concretes per a la població. L’Ajuntament vol vincular el procés al projecte BADHIC, una estratègia de transformació basada en l’habitatge, la comunitat, el coneixement i la formació al llarg de la vida. La seva aspiració és que Badia passi de ser una localitat situada al costat de la UAB a consolidar-se com un districte universitari.
Verí al plat. “Les alertes sanitàries sobre els aliments s’han multiplicat en els darrers anys, fins al punt que ara sembla difícil evitar els contaminants en els nostres aliments. Com podem limitar la nostra exposició?“.
PFA i cadmi: la guia per menjar i beure sense (massa) intoxicació 📷 Estudi de disseny gràfic France Médias Monde
PFA i cadmi: la guia per menjar i beure sense (massa) intoxicar-se
Cyrielle Cabot ✍️.Primer, hi va haver pesticides, després PFA (o substàncies perfluoroalquil i polifluoroalquil, per donar-los el seu nom més aviat bàrbar), i després, més recentment, cadmi… Cada vegada, el missatge de les autoritats sanitàries és el mateix: aquests compostos són extremadament nocius per a la salut, i tot i així són omnipresents en els nostres aliments i, de vegades, fins i tot en l’aigua de l’aixeta.
Si bé les palanques d’acció per combatre aquestes contaminacions són principalment polítiques, certs hàbits individuals encara poden ajudar a limitar els riscos. Quins hàbits hauries d’adoptar a la teva cuina? Quins aliments hauries d’evitar? Per contra, quins hauries de privilegiar? France 24 resumeix les millors pràctiques a adoptar per evitar (massa) intoxicacions alimentàries.
Compte amb el cadmi en els cereals
Juntament amb el tabac, els aliments són la principal font de contaminació per cadmi a la població, segons va advertir l’Agència Francesa de Seguretat Alimentaria, Ambiental i Laboral (ANSES) el març passat en un estudi a gran escala sobre el tema. Per tant, prendre mesures sobre el que mengeu és una manera eficaç de protegir-vos d’aquest metall pesant, que s’acumula al fetge i als ronyons, augmentant el risc de càncer i malalties cardiovasculars.
Però per protegir adequadament la vostra dieta, heu de tenir en compte dos factors: quins aliments estan més contaminats, però també (i sobretot) amb quina freqüència els consumiu.
El 2012, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va analitzar 144 grups d’aliments per mesurar la seva exposició al cadmi; continua sent un dels estudis més detallats sobre el tema fins ara. Això els va permetre elaborar una llista dels aliments més contaminats. Entre ells, les algues, les llavors oleaginoses com les llavors de gira-sol, els bolets, les despulles, els mol·luscs (especialment les ostres, els musclos i les cloïsses), les anques de granota, la xocolata negra i els crustacis mostren concentracions superiors a 10 micrograms per quilogram, un llindar de contaminació alt. Per tant, la primera acció és limitar-ne el consum.
Aliments amb la contaminació de cadmi més alta i més baixa 📷 Disseny gràfic de France Médias Monde
Però, tret que sigueu un gran aficionat al marisc o a les anques de granota, aquests productes contribueixen en última instància molt poc a l’exposició general de la població. Això és degut a que generalment es consumeixen només ocasionalment i en petites quantitats.
La contaminació —i aquest és l’aspecte més preocupant— en realitat prové principalment de productes que la persona francesa mitjana consumeix diàriament: cereals com la pasta, el pa o les galetes, les patates i certes verdures. Tot i que el seu contingut de cadmi pot ser menor, consumir-les diverses vegades al dia ens exposa a nivells d’exposició més elevats.
Sense arribar a eliminar les pastes o les baguettes del menú setmanal, Pierre Souvet, cardiòleg i president de l’Associació Francesa per a la Salut i el Medi Ambient (ASEF), i autor d’una guia sobre el tema, aconsella “variar la dieta tant com sigui possible” evitant el consum excessiu de cap grup d’aliments. Si ja heu menjat pasta per dinar, “podeu substituir els cereals d’esmorzar o els berenars de la tarda com els pastissos i les galetes per compota de poma i iogurt”, suggereix. “I opteu regularment per plats a base de llegums com a alternativa a la pasta”.
Per triar aquestes alternatives amb prudència, podeu triar entre els aliments menys contaminats: productes lactis, cítrics, ous, moltes fruites i llegums.
Aliments amb la contaminació més alta i més baixa per PFAS. 📷 Graphic Studio France Médias Monde
Alhora, també és recomanable variar els orígens dels aliments. “Sabem que el contingut de cadmi dels aliments depèn en part del seu origen, ja que alguns sòls són rics en cadmi”, explica el metge. Aquest és el cas de la xocolata de Sud-amèrica, per exemple, que sovint està més contaminada que la seva contrapart africana.
Pel que fa al cadmi, Pierre Souvet ofereix un últim consell: vigileu les possibles deficiències de ferro, zinc o calci, que afavoreixen la seva absorció. Aquesta recomanació està dirigida principalment a les dones, que tenen més risc de desenvolupar-les.
Compte amb els PFA en el peix
Igual que el cadmi, els aliments són la principal via d’exposició de la població a contaminants persistents, en particular substàncies perfluoroalquil·liques i polifluoroalquil·liques (PFAS), segons l’EFSA. No obstant això, durant molt de temps, la informació sobre la seva presència en els productes alimentaris va ser en gran part insuficient.
El 2025, l’associació ecologista Générations Futures va intentar omplir aquesta mancança analitzant les dades oficials disponibles sobre milers de mostres analitzades a França, Alemanya, Dinamarca i els Països Baixos per a quatre substàncies regulades de la gran família dels PFA: PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA.
Els resultats van mostrar que el 69% dels peixos, el 55% dels mol·luscs i despulles, el 39% dels ous, el 27% dels crustacis, el 23% de la llet i el 14% de la carn estan contaminats per almenys un dels quatre PFA regulats. A França, on les dades es limitaven al peix, les despulles i la carn, les taxes de contaminació van arribar al 88%, 56% i 35%, respectivament. En canvi, la carn (vermella o d’aus, 14%), les verdures (7%) i la fruita (3%) semblaven ser les menys afectades.
A la llum d’aquests resultats, per tant, es pot recomanar limitar el consum de peix d’aigua dolça, despulles, mol·luscs, crustacis i llet animal, i afavorir aliments rics en fibra com ara llegums, fruites i verdures.
Però aquestes observacions són molt generals, lamenta François Veillerette, portaveu de Générations Futures. “En realitat, les concentracions de PFA poden variar enormement dins de la mateixa categoria d’aliments”, assenyala. Entre els peixos, per exemple, la perca i les anguiles contenen alts nivells de PFA, mentre que l’orada i el salmó en contenen molt pocs.
I per afegir-hi més complexitat, “fins i tot d’un aliment a un altre, les concentracions de PFA poden mostrar disparitats significatives”, assenyala. “Per exemple, alguns ous poden tenir nivells elevats de PFA, sobretot si provenen d’una zona amb una planta química. D’altres no en tenen cap”.
“Malauradament, els productes sovint manquen de transparència pel que fa al seu origen. La majoria de les vegades, mai sabem si el nostre ou prové d’una granja propera a una planta química, per exemple”, explica. Igual que amb el cadmi, “el millor que es pot fer és, per tant, variar no només els tipus d’aliments consumits, sinó també els orígens i les marques de productes similars. En resum, eviteu posar tots els ous en una sola cistella”, resumeix.
Tanmateix, l’estudi de l’ONG se centra només en quatre components entre la multitud que formen la família de contaminants persistents. No té en compte, per exemple, l’àcid trifluoroacètic (TFA), considerat tòxic per a la reproducció. Per tant, encara hi ha moltes llacunes en el nostre coneixement sobre aquest tema per omplir.
“A la teva aigua” per comprovar l’aigua de l’aixeta
A més de simplement proporcionar menjar, l’aigua potable també és sovint el centre d’atenció quan es parla de la contaminació per PFA.
Per comprovar els nivells de contaminació de l’aigua de l’aixeta que beus durant els àpats, l’associació Générations Futures ha llançat un mapa interactiu, “A la meva aigua”. Aquesta eina impulsada pels ciutadans recopila i actualitza dades oficials en temps real, permetent a tothom conèixer la qualitat de l’aigua a casa seva.
Existeixen altres iniciatives similars. El CIEau, una associació creada per iniciativa de professionals de l’aigua, inclosos els principals operadors privats, ha llançat una aplicació gratuïta anomenada “EauChezMoi” (Aigua a casa) que centralitza els resultats de les inspeccions sanitàries per municipi. En només uns quants clics, qualsevol ciutadà pot consultar tota una gamma de paràmetres reguladors, inclosos els nivells de pesticides i PFA.
Per limitar el contingut de PFA de l’aigua de l’aixeta, podeu utilitzar una gerra filtrant o, molt més eficaç però més car (uns quants centenars d’euros), sistemes de filtració sota l’aigüera instal·lats professionalment.
Prioritzar l’agricultura ecològica
Tant si parlem de cadmi, PFA o pesticides, tots dos especialistes tenen una recomanació general: prioritzar l’agricultura ecològica.
“Els aliments ecològics estan molt menys contaminats per residus de pesticides i altres contaminants. Una metaanàlisi del 2014, per exemple, va estimar que hi havia de mitjana un 48% menys de cadmi en els aliments ecològics”, assenyala Pierre Souvet.
Un estudi titulat BioNutriNet també mostra que optar per una dieta ecològica és beneficiós per a la salut en qualsevol cas. Això s’associa amb una reducció de nombrosos riscos, com ara el càncer (-25%), especialment el càncer de mama en dones postmenopàusiques (-36%) i el limfoma (-75%). També s’observa una reducció del risc de diabetis tipus 2 (-35%) i obesitat (-31%).
Podrem mai descontaminar-nos?
“Malauradament, tots aquests esforços i bones pràctiques només ens permeten, en el millor dels casos, operar dins d’una lògica de minimització del risc”, assenyala François Veillerette. “Sembla completament irrealista avui dia pensar que podem protegir-nos totalment de totes les formes de contaminació”.
Davant d’aquesta crua realitat, sorgeix una pregunta: hi haurà mai una manera de descontaminar completament els nostres cossos d’aquestes substàncies? En els darrers anys, els investigadors han començat a buscar maneres d’accelerar el procés, atès que el cadmi, com els PFA, poden sobreviure durant diversos anys als nostres cossos.
A Austràlia, per exemple, un equip d’investigadors està estudiant actualment l’ús de la donació de sang per descontaminar persones greument afectades pels PFA. Aquestes substàncies s’uneixen principalment a les proteïnes, particularment a la sang i al fetge. Uns 285 bombers van ser així sotmesos a donacions de sang o plasma cada sis setmanes durant un any. En ambdós casos, això va ajudar a reduir els seus nivells de PFAS.
Mentrestant, investigadors danesos van explorar una altra via, aquesta vegada intentant intervenir en el procés digestiu, durant el qual algunes PFAS es reabsorbeixen en lloc d’eliminar-se. Estan estudiant les propietats d’un fàrmac, la colestiramina, que normalment s’utilitza per reduir el colesterol. Aquest fàrmac es va administrar a residents de la ciutat de Korsør, Dinamarca, identificada com un dels principals focus de contaminació per PFAS a Europa. En dotze setmanes, els seus nivells de PFAS van disminuir un 60%.
Pel que fa al cadmi, actualment s’estan duent a terme assajos clínics per estudiar els efectes de l’hemodiàlisi, que consisteix a passar la sang del pacient a través d’un filtre per eliminar les partícules contaminants. Es tracta d’un tractament extremadament exigent i costós, però podria ser una solució per a les persones que pateixen una intoxicació greu per cadmi.
Tot i que aquests resultats són prometedors, calen més investigacions per confirmar-los i estudiar els efectes concrets sobre la salut de les persones afectades. “De moment, la millor acció és prevenir la contaminació”, emfatitza Pierre Souvet. I més enllà de les accions individuals, emfatitzen ambdós especialistes, la millor manera de limitar la contaminació és prendre mesures polítiques abordant l’origen del problema.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar” MARIA JOSÉ MORENO SIRVENT (Antropòloga)
Ramaders mirant com els ramats de vaques pugen muntanya amunt 📷 Marta Lluvich
María José Moreno Sirven (Antropòloga)✍️ Ens van ensenyar a estimar un país de clarobscurs, de migdiades a l’agost sota la parra i d’olor de farigola mullada a la primavera. Vam créixer pensant que aquell teló de fons era etern, que els boscos de pins, les sureres mil·lenàries i els tossals entapissats de romaní serien sempre allà per subjectar-nos l’ànima quan tota la resta fallés. Ens vam equivocar. I aquesta confessió, aquest àcid corrosiu, no em deixa dormir.
Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar. Busco tots aquells que, com jo, senten que la seva ànima sagna de pena veient aquests milers i milers d’hectàrees calcinades, aquesta biodiversitat que s’esvaeix, aquestes espècies animals que mai més no travessaran el camp a trenc d’alba. Busco els qui senten vergonya, no ràbia política. Vergonya íntima, personal, heretada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar”.
Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allòque criden és el nostre nom.
Estem cremant el museu més gran del món. No és el Prado, no és el Reina Sofia ni el Museu Nacional de Catalunya. Parlo del patrimoni que no es penja en una paret: aquella devesa extremenya que va sobreviure a guerres civils i fams, ha mort en una tarda de vent de sud. Aquella pineda de la serra que aparegui a les fotos de bateig de quatre generacions, ha desaparegut.
“Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom”.
I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques.
La meva ànima sagna per ells: Per no haver sabut defensar-los, per no haver establert, com a societat, unes prioritats ineludibles que els protegissin.
“I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques”.
I el pitjor no és el foc. El pitjor és saber que res no tornarà. Nosaltres potser veurem rebrots raquítics. Però els nostres nets no tornaran a seure sota l’ombra d’una surera centenària, ni sentiran el cant d’una merla a trenc d’alba. Els ho hem robat. No un polític, no una administració: nosaltres, els que vam mirar cap a una altra banda.
Em miro al mirall i no hi veig un monstre. Hi veig algú normal, amb bones intencions i petits gestos. Vaig signar peticions, vaig recollir brossa en alguna excursió, vaig compartir un tuit indignat mentre la Serra de la Culebra cremava. I després, vaig continuar amb la meva vida. Vaig canviar de canal quan la tragèdia va deixar de ser trending topic. Vaig tornar a les meves factures, a la meva hipoteca, a la meva rutina.
Aquesta soc jo. Aquest ets tu. Aquesta és la nostra derrota més silenciosa i més humiliant.
“Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima“.
Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima. Aquesta anestèsia col·lectiva és responsabilitat nostra. Ningú no ens va obligar a oblidar. Ho vam fer nosaltres, per comoditat, per impotència, per no saber què més fer.
No hi va haver un sol gran error. Hi va haver un degoteig constant de petites renúncies, de prioritats mal posades, d’abandonament dels nostres pobles i de la nostra terra. Vam deixar de cuidar el bosc perquè vam deixar d’habitar-lo, i el bosc, ferit i sec, s’ha convertit en una teia que crema emportant-se segles de vida.
Sento una enveja verinosa dels qui heretaran altres pàtries, dels qui podran portar els seus fills a olorar la terra mullada. Aquí, quan per fi plogui, no farà olor de terra mullada. Farà olor de cendra humida, que és el perfum de la mort d’un ecosistema. Aquesta olor és la conseqüència de la nostra indiferència.
“La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla?
I, tanmateix, em nego a acceptar que tot està perdut. Perquè ens defineix la caiguda, sí, però també la capacitat d’aixecar-nos. He vist cultures renéixer de guerres, he vist boscos ressorgir després d’erupcions volcàniques, he vist generacions que van heretar deserts i van plantar jardins. No hi ha res del tot perdut si reaccionem.
La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla? Aquell instant futur depèn de la nostra resposta ara. No de grans gestes, sinó d’una xarxa de petites decisions: repoblar, cuidar, habitar, exigir, ensenyar. Transmetre el que ens queda no com un lament, sinó com una llavor.
Plorem junts tot el que faci falta. Però que el plor regui la terra i no l’ofegui. Que no ens paralitzi, que ens empenyi. Perquè el bosc ens necessita ara més que mai, no com a herois tràgics, sinó com a jardiners humils. Perquè demà, quan surti el sol, cal començar a plantar.
“Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada”.
Però abans d’acabar, permeteu-me un agraïment que neix de les entranyes. Un agraïment a tots i cadascun dels cossos de Seguretat que aquests dies s’estan deixant la pell als incendis: bombers forestals, agents rurals i mediambientals, unitats militars d’emergències, mossos, policies locals, guàrdies civils, protecció civil. Gràcies per no rendir-vos mai, per cada hora de son perduda, per cada pam de terreny defensat amb l’ànima. I gràcies, infinites gràcies, als voluntaris. A aquelles persones anònimes que han aparegut als pobles amb una aixada, una mànega o simplement amb un entrepà i aigua fresca. Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada. Vosaltres sou la prova que aquesta terra no està del tot perduda. Perquè on crema la desesperació, l’endemà hi brota l’esperança.
Acabo manllevant les paraules de Miguel Delibes, aquell home que va estimar la terra castellana amb la devoció de qui sap que el paisatge és el mirall de l’ànima: “La terra que ens va veure néixer és l’única pàtria que tenim, i el patrimoni que lleguem als nostres fills serà la mesura exacta del nostre amor per ella.”
“Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats”.
Gambes Cajun Made in Bellaterra Gourmet
La història de les espècies cajuns
“La història de l’espècie cajun és una història de supervivència, adaptació i fusió cultural ambientada en el context de l’Amèrica del Nord del segle XVIII”.
L’espècia cajun, també coneguda com a condiment cajun, és una barreja d’espècies originària de la regió de Louisiana Bayou, als Estats Units. La barreja d’espècies, que normalment inclou pebrots, all, caiena i pebre vermell dolç, s’utilitzava per afegir sabor i picant a una varietat de plats.
La història de l’espècie cajun es remunta al segle XVIII. Durant “Le Grand Derangement” el 1755, els acadians de parla francesa van ser obligats a fugir de les seves llars a Acàdia (actualment Nova Escòcia i els voltants) pels britànics perquè no volien jurar lleialtat incondicional a la reina. Jurar el jurament significava que haurien de portar armes contra França i l’Església Catòlica, per la qual cosa s’hi van negar. Durant molt de temps havien intentat mantenir-se neutrals. Més d’11.000 acadians van ser exiliats i molts d’ells es van establir al territori dels bayou de la Louisiana, aleshores controlada pels espanyols, on la paraula “acadien” (acadià) finalment va canviar a “cajun”. Amb el temps, van desenvolupar una barreja única d’espècies influenciades per la cultura indígena local i els ingredients disponibles, així com per influències espanyoles i africanes. S’utilitzava per afegir sabor a una dieta molt rústica i a un estil de cuina que només utilitzava una olla.
Un dels ingredients clau de l’espècie cajun és el pebre de caiena, que va ser portat a la regió pels esclaus africans. El pebre de caiena, juntament amb altres pebrots com el pebre negre i el pebre blanc, s’utilitzaven per afegir picantor i profunditat de sabor als plats. L’all, un altre ingredient clau de l’espècie cajun, també s’utilitzava en abundància a la cuina cajun, ja que es creia que allunyava els mosquits i altres plagues a la regió pantanosa. El pebre vermell dolç, que es fa amb pebrots dolços mòlts, també s’utilitzava habitualment en les barreges d’espècies cajun per afegir un sabor fumat i un color vermell brillant als plats.
Amb el temps, les mescles d’espècies cajun han evolucionat per incloure una varietat d’altres ingredients com ara ceba, orenga, farigola i comí. Aquestes addicions han ajudat a crear un perfil de sabor més complex i matisat. Avui dia, les mescles d’espècies cajun es poden trobar en una àmplia gamma de varietats, des de suaus fins a extremadament picants, depenent de les preferències del cuiner.
L’espècie Cajun s’ha convertit en un ingredient bàsic en moltes llars i s’utilitza per afegir sabor a una àmplia gamma de plats, des de bullits de marisc fins a guisats i fins i tot a verdures rostides.
Gambes Cajun Made in Bellaterra Gourmet
INGREDIENTS
500 gr de gambes pelades i desvenades
2 cullerades de mantega fosa
1 cullerada de condiment especial cajún
1 culleradeta d’all en pols
1 culleradeta de paprika
1/2 culleradeta de pebre negre
1/4 culleradeta de sal
Suc de mitja llimona
Tomàquets cirera en branca rostits per decorar
PREPARACIÓ
En un bol, barreja la mantega fosa, el condiment cajú, l’all en pols, la paprika, el pebre negre, la sal i el suc de llimona.
Afegeix les gambes a la barreja de condiments i remena-les fins que estiguin ben cobertes.
Escalfa una paella gran a foc mitjà-alt i afegeix les gambes amb la barreja de condiments.
Cuinar les gambes durant 3-4 minuts per cada costat, fins que estiguin rosades i cuites.
Retirar les gambes de la paella i col·loca-les en un plat. Bon profit!
“Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres (Ficus carica) a tot el món, destacant grups com les uníferes, bíferes i el tipus Esmirna. Al voltant de 300 aquestes varietats s’aprofiten per al consum humà“.
📷 M’agrada Catalunya
«De figues a breves» és una frase popular que significa que alguna cosa passa molt de tant en tant. Es fa servir per parlar d’un llarg temps o d’un succés molt poc freqüent.
La figuera pertany al gènere dels ficus. Perd les fulles a la tardor i rebrota a la primavera. Es coneix com a Ficus carica perquè es creu que és originària de Caria a Turquia. És una espècie mediterrània, com el pa de blat, l’oli, el raïm o les nous.
Hi ha entre 700 i 800 varietats de figueres a tot el món, de les quals unes 300 es conreen per a consum humà. Podem destacar tres grans varietats: verdes, blavoses i negres. Els verds són els més apreciats per ser els més sucosos, aromàtics i dolços. Tot i això, quant a les seves propietats tots comparteixen pràcticament les mateixes característiques.
Tot i que considerem que la figa és una fruita, per ser més precisos és una infrutescència, igual que la pinya o les maduixes.
Propietats i beneficis
Posseeixen gran quantitat d’aigua i són rics en hidrats de carboni, però encara que moltes persones pensen que té una aportació calòrica elevada, realment és una mica més elevada que una poma, sent la de la figa 65,7 i la de la poma 52 calories).
Destaca la seva riquesa en fibra, que millora el trànsit intestina, en àcids orgànics i minerals com el potassi, magnesi, calci, fòsfor, ferro i manganès.
La seva gran quantitat d’aigua i contingut en fibra són un bon aliat contra el restrenyiment, fins i tot ens poden ajudar a prevenir certes malalties com el càncer de còlon.
Pel que fa a altres nutrients, destaca per la vitamina K i en les figues fresques vitamines del grup B com B1, B5 i B6.
Per últim, destacar la seva activitat antioxidant, encara que comparat amb altres fruites no és de les més rellevants. Les substàncies antioxidants (provitamina A) neutralitzen l’acció perjudicial dels radicals lliures i contribueixen a reduir el risc de malalties cardiovasculars, degeneratives i de càncer.
📷 BELLATERRAGOURMET
Classificació principal de les figueres
Uníferes: produeixen una sola collita de figues a l’any.
Bíferes: produeixen dues collites per temporada (breves a l’estiu d’hora i figues després).
Esmirna: requereixen pol·linització externa obligatòria perquè el fruit qualli.
Cabres o Cabrahigos: figueres silvestres amb flors masculines que pol·linitzen a altres.
Varietats comunes a Catalunya
Coll de Dama (Blanc i Negre): molt apreciat per la seva dolçor i pell fina. Carbasseta: varietat clau per a l’assecatge. Colar d’Elx: excel·lent producció tant en breves com en figues.
“Cada dia al jardí me’n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.” Els fruits saborosos. (Josep Carner, 1928)
No baixem de la figuera si us diem que és temps de figues, per això us proposem que en conegueu les seves propietats nutricionals, les vendes i sobretot els noms de les diferentes varietats.
Cada terra fa sa figa. És la frase feta inventada (inspirada en cada terra fa sa guerra), que va com anell al dit per explicar les mil i una varietats de figues dels Països Catalans. N’hi ha tres de molt destacades. La primera és la figaflor, la primerenca de la figuera. Alguns també l’anomenen bacora. No totes les varietats de figueres fan figaflor i, quan en fan, acostuma a ser cap al mes de juliol. La segona és la blanca, que té la pell verda, forma de baldufa i s’acostuma a menjar sencera. I la tercera, la més preuada, la que ens recorda que som al mes de setembre, la coll de dama, la primera dama. És grossa i carnosa. Rep aquest nom per la forma del coll, pel qual penja de la figuera. És la que més destaca de la població d’Alguaire. I tant pot tenir la pell negra com blanca. Potser perquè tenim tanta varietat de figues, tenim una paremiologia tan rica, i és que hi ha tantes frases fetes amb figues com estats d’ànim personals. Ara mateix, no pesem figues perquè no estem per figues sinó per panses, nous i figues, que són bones amigues. Bon profit!
Les figues són un aliment molt nutritiu, que aporta calci de molt bona disponibilitat i també fibra, que és molt interessant per a la salut intestinal. El calci que aporten les figues a l’organisme encara és més important quan són seques, és a dir, quan perden l’aigua i es converteixen en fruita seca.
Es tracta d’una fruita delicada que cal consumir aviat. No es conserva més de tres dies a la nevera, però s’aconsella treure-les una estona abans per gaudir plenament del seu sabor. Poseu-les en amanides, mengeu-les amb pernil o passeu-les a la planxa, volta i volta, uns segons.
Un cop seques, les figues poden allargar la seva conservació fins a un any (a la nevera). Cal tenir en compte, però, que al perdre l’aigua augmenta la concentració de sucres i de fibra vegetal, cosa que les converteix en un aliment més calòric que les figues fresques.
Algunes dites
La figa per ser bona ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada pels pardals
