Bellaterra, 3 de setembre de 2026
“No els rebem com a nàufrags de la persecució dictatorial a qui misericordiosament es llança una taula de salvació, sinó com a defensors aguerrits de la democràcia republicana i de la sobirania territorial, que van lluitar contra la maquinària opressora al servei de la conspiració totalitària universal”, Ignacio García Téllez.
El 13 de juny de 1939 va arribar al port de Veracruz, provinent de França, el vaixell Sinaia, en les planxes del qual de metall es van escriure històries de migrants, de pelegrins, d’expedicions i de “l’escenari d’una història de solidaritat i esperança”, com va assenyalar l’investigador Luis Enrique Moguel Aquino, en els seus metres 599 espanyols que van fugir del seu terrer a causa de la guerra i de la repressió empresa per Francisco Franco.
El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el govern elegit democràticament, cosa que va esdevenir a l’esclat de la guerra civil. El febrer del 1939, després de tres anys de combats, Catalunya, l’últim bastió de la República espanyola, estava ràpida a caure, per la qual cosa es va iniciar el gran èxode: mig milió d’espanyols van travessar els Pirineus fins al litoral mediterrani.
Des del 1938 Félix Gordón Ordás, ambaixador de la República Espanyola a Mèxic, va iniciar gestions davant el govern mexicà per a una possible emigració de republicans espanyols al nostre país, en cas de perdre la guerra. En resposta, Ignacio García Téllez, secretari de Governació, en nom del president de la república, va fer públic que Mèxic acolliria “els obrers del camp, els professionistes i els obrers tècnics que —expulsats per la rebel·lió—, hagin d’emigrar d’Espanya”.
L’asil atorgat als espanyols va ser congruent amb la política, tant interna com externa, del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas del Río. Durant la guerra civil, Cárdenas va advocar a la Societat de Nacions per la República espanyola, denunciant les flagrants violacions de la No Intervenció. L’estiu del 1937 va acollir 500 nens espanyols. I el 1939, en conèixer les condicions infrahumanes en què es trobaven els refugiats espanyols als camps del sud de França, va posar en marxa una generosa política d’asil.
Cuauhtémoc Cárdenas, ha referit que “l’exili va ser producte d’una guerra desencadenada pel feixisme internacional que va llançar el seu poder en suport de la reacció interna, que no tolerava que Espanya sortís de l’Edat Mitjana per florir en un règim d’igualtat i llibertats. Va triomfar a Espanya el feixisme internacional també, per la miopia de les als pobles d’Espanya, sinó que van obrir el pas perquè s’ensangés el món, incloent-hi els seus pobles, els de les pròpies potències colonials”.
El vaixell construït en una drassana de Glasgow, Escòcia, batejat com Sinaia, en honor a la població on es troba el castell de Peles, antiga residència de la família reial de Romania, va partir del port de Séte el 23 de maig de 1939 cap a terres americanes. Hi venien fotògrafs, dibuixants, pintors, científics, miners, agricultors, ramaders, paletes, artesans, empleats, comerciants, metges, advocats i professors. Tots combatents de la llibertat i defensors del govern legal i democràtic de la Segona República Espanyola. Alguns noms que podien llegir-se a la llista d’embarcament eren o serien grans intel·lectuals: Pedro Garfias, Tomás Segòvia, Ramon Xirau, José Gaos, Eduardo Nicol, Adolfo Sánchez Vázquez, Manuel Andújar i Benjamí Jarnés. I amb ells, els fotoperiodistes germans Mayo.
Durant el trajecte del Sinaia pel transatlàntic va néixer una nena que va ser cridada Susana Sinaia Caparrós, en honor del vaixell. Es va confeccionar el diari Sinaia. Diari de la Primera Expedició de Republicans Espanyols a Mèxic, a través del qual es va informar els passatgers de les circumstàncies del viatge, es van donar conferències per a orientació de les famílies i coneixement del país que els acolliria.
El butlletí Sinaia referia als seus lectors que l’estada a Mèxic seria passatgera i s’havia de tenir en compte que l’objectiu dels que s’exiliaven era la “reconquesta de la pàtria”, per tant no hi cabien discussions ni actituds separatistes. Amb la qual cosa els espanyols que venien a bord van deixar de banda les seves diferències polítiques. Situació que preocupava l’opinió pública mexicana, ja que es creia que les seves idees podrien perjudicar-la. Tot i això, conscient de la situació, el govern va declarar: “de cap manera es permetrà als refugiats que es dediquin a tasques polítiques mentre visquin al país; i als que ho fessin se’ls aplicaria l’Article 33 Constitucional”.
A la crònica del El Nacional, sobre l?arribada del Sinaia, es va referir: “en punt de les cinc hores (hora de Veracruz) va fer la seva entrada a la badia el vapor francès Sinaia, lluint en els seus pals les banderes de tots els països democràtics. mexicà. El moll oferia un espectacle inusitat, ja que des d’hora els treballadors es van congregar allà, apinyant-se fins a la riba del mar per saludar des de lluny, amb els punys enlaire, als refugiats espanyols.
Font: Arxiu General de la Nació (Mèxic)
BELLATERRA.CAT 