BELLATERRA.CAT

«Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge»

Martí Estruch Axmacher (Vilaweb)

Era l’hora del pati a l’escola Tagore de Bellaterra i feia un bon dia. Teníem sis anys i el joc consistia a anar eliminant formigues a mesura que sortien del niu. Quan no en sortien més, hi abocàvem una mica d’aigua i l’èxode es reprenia. Per ser l’any 1975, allò era molt més apassionant que qualsevol videojoc, oimés tenint en compte que encara no els havien inventat. De cop, una veu masculina dolça però ferma va interrompre la nostra escabetxina: ‘Per què ho feu això? Les formigues també són criatures de Déu i mereixen viure.’ Des d’aleshores, sempre que mato una formiga, o fins i tot un mosquit, penso en Ramon Fuster, el director de la meva escola.

Aleshores, innocent de mi, no podia pas saber que l’escola Tagore era un oasi enmig del desert i que Ramon Fuster era un home extraordinari. Pensava que la meva escola era com les altres i amb prou feines devia capir quina era la funció d’un director, més enllà de protegir-ne les bestioles. Quan tens sis anys, encara no imagines com n’està, de mal organitzat i mal repartit, el món, i el fet que per esmorzar uns portin entrepans de Nocilla dins la motxilla oficial del Barça i uns altres una poma tallada a trossos en una bossa cosida a casa són misteris insondables, mers indicis que encara són molt lluny de la rastellera de xifres que David Fernàndez és capaç de recitar de memòria i que mostren que no són només els esmorzars i les motxilles cares allò que ens separa, independentment que menjar una peça de fruita per esmorzar sigui molt més saludable.

Però el fet indubtable és que el Tagore era alhora illa i oasi: una escola catalana, mixta, laica i moderna en ple franquisme. Una escola repartida en diversos edificis que havien estat cases familiars, enmig de la natura, amb moltes flors, un castanyer davant la torre principal i tot de pins dels quals baixaven les erugues de la processionària, que es mostraven encara més endreçades a l’hora de desfilar i sobretot més difícils d’exterminar que les formigues. Una escola on fèiem jocs florals per Sant Jordi, panellets per Tots Sants i Els pastorets per Nadal. Una escola que neix el 1957 en el decurs d’una reunió clandestina del moviment Crist Catalunya, quan l’advocat, activista i dramaturg Frederic Roda li fa arribar un trosset de paper amb la següent proposta: ‘Ramon, fem una escola?’

Si Ramon Fuster ‘només’ hagués fundat l’escola Tagore, ja hauria acomplert amb escreix l’objectiu vital, com es podria definir: fer quelcom de positiu per a la societat i per al país. Però és llegint l’excel·lent biografia que n’ha escrit Genís Sinca (Ramon Fuster i Rabés, biografia del mestre, a Pagès Editors) com podem fer-nos una idea de la dimensió real del personatge: un homenot fora de mida i certament inabastable en un article com aquest. De manera discreta però exercint un lideratge inequívoc, trobem el nom de Fuster lligat a projectes cabdals en aquella època, com l’Escola de Jardineres Educadores, el Col·legi de Llicenciats, Cavall Fort, les escoles Sant Jordi o el diari Avui, entre més. I llegint el llibre de Sinca t’adones que Fuster no era un més en aquests projectes, sinó que n’era motor, peça cabdal i, sovint, imprescindible.

Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge. Va formar centenars, potser milers, d’educadors, mestres i professors, amb unes idees modernes i desconegudes al sud dels Pirineus en aquella època. Fuster capta l’essència dels moviments pedagògics renovadors de Piaget, Freinet, Montessori i companyia i se’ls fa seus, creant-ne un de propi. Directament i indirecta, va influir en milers d’alumnes, i és prou simptomàtic que gent tan diversa ideològicament com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca i Junyent i Ernest Maragall, que el van tenir de professor a Virtèlia, se’n declarin deutors. Maragall, per cert, li atribueix un altre possible ofici: ‘Hauria pogut ser ministre d’educació si hagués estat en un país normal.’

El país no era, ni és, normal. Amb prou feines era país. Ramon Fuster forma part d’aquesta colla de prohoms que es van dedicar a fer-lo quan Catalunya era un erm, fruit de la derrota de la guerra del 1936-1939 i de la grisor i la repressió del franquisme posterior. Fuster, amb Raimon Galí, amb Joan Triadú, amb Josep Espar i Ticó, amb el mateix Jordi Pujol que tant va popularitzar l’expressió, i amb tants altres des de posicions i àmbits diversos, fan aquest país nostre, o el refan, com si fossin formiguetes: de manera tossuda, disciplinada, incansable, assumint riscos i sacrificant sovint família i lleure. Ells han ajudat en gran manera a dur Catalunya on és ara, a una posició en què per a molts s’ha fet evident que és impossible de continuar fent país sense disposar d’un estat propi. En honor a ells, també, penso que fóra bo deixar les batalletes partidistes de banda i dedicar-nos a culminar la tasca. Si fóssim formigues, potser ja ho tindríem fet.

Font: Vilaweb