Les sortides professionals dels joves ja eren difícils i ara, fruit d’una pandèmia que no amaina, són encara més escasses. Ho són a Catalunya, però també a nivell mundial.
La possibilitat de trobar feina a l’estranger, que s’havia convertit en una opció per a molts joves catalans a causa de la manca de perspectives aquí, també ha disminuït dràsticament. De manera que cada cop n’hi ha més que s’han convertit en una mena de nous ninis, que no estudien (perquè en alguns casos ja ho han estudiat tot, grau i màster) i que no treballen perquè no hi ha manera de trobar feina. La frustració que això provoca és evident. En el moment d’aixecar el vol, se’ls tallen les ales, totes les sortides. No ens ha d’estranyar, doncs, el malestar i desencís dels joves, abocats a dependre de la família i a esperar millors temps.
Les dades són crues. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), un de cada quatre joves menors de 30 anys (en concret el 25,3%) està a l’atur. Fa un any, el percentatge ja era alt, però no tant: estava 6 punts per sota. La taxa d’ocupació juvenil, que el 2019 a Catalunya estava en el 50,9%, ara s’ha situat en el 43,8%. Els que tenen feina tampoc no surten de penes: encadenen contractes temporals amb salaris baixos. La precarietat és la norma. De fet, des que firmen el seu primer contracte fins que n’aconsegueixen un d’indefinit, passen de mitjana 9 anys, és a dir, tota la joventut. I això, esclar, per als que en efecte aconsegueixen entrar aviat al mercat laboral. Però és que, a més, entre els afortunats que sí que han trobat una primera feina, en molts casos la pandèmia també els ha estroncat la trajectòria professional incipient, encara que sigui amb la compensació d’un ERTO. En aquest cas, hauran seguit cobrant part del sou, sí, però amb la frustració d’un inici en el món laboral interromput bruscament.
Amb tot aquest panorama, no ens pot estranyar que la mitjana d’edat d’emancipació dels joves a Espanya i Catalunya se situï en els 29,5 anys –la de la Unió Europea és de 26,2–, unes xifres que la pandèmia encara podria empitjorar. L’atur i la precarietat laboral, agreujades per la pandèmia i sumades als elevats preus de l’habitatge, no deixen cap altra opció a la majoria de joves que quedar-se a casa els pares i renunciar, per tant, a una vida autònoma adulta. És, sens dubte, un problema social de grans dimensions i de difícil solució a curt termini. Els joves no hauran estat un col·lectiu molt castigat directament pel covid-19, que ha resultat més letal en edats avançades, però sí que hauran estat unes grans víctimes col·laterals de la crisi econòmica causada pel covid. La seves expectatives laborals, que ja no eren bones abans de l’epidèmia, s’han complicat encara més.
Davant un panorama així, però, els afectats no s’haurien de resignar només a esperar temps millors, i els poders públics haurien de concentrar esforços a buscar sortides a un atzucac que està hipotecant la incorporació plena a la societat de massa talent jove.
BELLATERRA.CAT 