Feeds:
Entrades
Comentaris

En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

«Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos.» (Maria Nicolau)

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, maria nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis collectius i la vivència íntima. Per què l?olla és l?invent primordial de la civilització? què ho fa, que els pastissos s?inflin al forn? com és que només comprem salmó i lluç, tenint el mediterrani ple d?altres varietats de peix? en aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Irreverent, inconformista, molt més que un llibre de receptes. Una crida a retrobar el plaer de la cuina quotidiana i a viure amb sentit comú.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix?

Sobre el llibre Cuina! O Barbàrie:

Això no és un llibre de receptes convencional. Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra la síndrome del no-tinc-temps i l’absurditat d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Maria Nicolau (La Garriga, 1982) CEDIDA

Maria Nicolau (la Garriga, 1982)
és cuinera d’ofici i per vocació. Durant més de 20 anys ha treballat en nombrosos restaurants a Catalunya, Espanya i França. Actualment viu a Vilanova de Sau, Osona, on condueix el restaurant de cuina catalana El Ferrer de Tall. La podeu sentir a El Matí de Catalunya Ràdio i la podeu trobar fent soroll a les xarxes i en diferents programes de televisió. Sobretot, la Maria és una entusiasta, perquè li apassiona el que fa i perquè no troba distinció entre allò que és i allò a què es dedica.

Font: Maria Nicolau, Ara Llibres, FNAC, La Central

El govern posa a licitació per 21,6 milions el maquinari per a la T-Mobilitat arreu del país. A finals de l’any vinent ja es pagarà el trajecte metropolità per nivell d’ús i quilòmetres.

L’actual títol de transport de cartró sense xip desapareixerà a la tardor, si es compleixen les previsions

La T-Mobilitat podria estar operativa a finals del 2024. És el nou termini que ha donat el govern aquest dilluns, després d’anunciar que ja ha tret a concurs públic les màquines que hauran de validar aquest nou títol de transport (tant els aparells com el programari necessari per llegir les targetes).

La maquinària s’haurà d’instal·lar en autobusos urbans i interurbans i a les estacions de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat d’arreu de Catalunya. El contracte, que és per un import total de 21,6 milions d’euros i es va licitar divendres, es tramitarà pel procediment d’urgència i podria estar adjudicat al juliol.

Si es compleixen els terminis, el sistema únic de validació podria activar-se a finals d’aquest any o principis del 2023 a les set corones de l’ATM de Barcelona, i a finals del 2024 a tot Catalunya.

Adeu als títols de cartró

La nova maquinària ha de permetre dir adeu als títols de cartró sense xip que tenim actualment i canviar el sistema de pagament actual, amb una tarifa plana per corones, per un de basat en la distància recorreguda per cada usuari i pel fet de si agafa el transport públic de forma habitual o no.

Com es farà aquest càlcul de tarifes per quilòmetre encara no se sap, tal com ha reconegut el secretari general de Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori, Ricard Font:

“Hi haurà una zona zero del teu entorn amb tarifa plana, que calculem que serà uns 10 quilòmetres a la rodona, i el preu anirà pujant progressivament a mesura que facis quilòmetres amb transport públic.”

“Partirem de la base que ningú pagui més del que paga en aquest moment”, ha explicat Font, que ha assenyalat que encara hi ha punts importants en discussió amb el conjunt de les ATM, per exemple, “com es farà el càlcul del sistema quilomètric (que serà en línia recta); l’extensió de la zona zero, antiga corona 1; quins seran els quilòmetres que significaran un canvi de sistema de pagament; com es premiaran els usuaris habituals, i com s’evitarà penalitzar la gent que fa grans recorreguts”.

Un projecte molt complex, ple d’entrebancs i sobrecostos

El sistema tarifari integrat de la T-Mobilitat aspira a abastar un total de 296 municipis catalans repartits en les sis zones tarifàries (per a qualsevol mitjà de transport públic). Viatjar a qualsevol d’aquestes zones es pagarà amb una sola targeta de plàstic, semblant a una targeta de crèdit, amb tecnologia sense contacte, que només caldrà acostar al lector per validar el viatge, o per una aplicació descarregada al mòbil.

Actualment, la T-Mobilitat ja funciona, però només a la primera corona de Barcelona. Integra 36 municipis i té 90.000 usuaris donats d’alta, que fan 180.000 validacions al dia, però només poden utilitzar la T-Usual i la T-Jove, és a dir, només dos de la vintena llarga dels títols diferenciats que actualment TMB té a la venda en format cartró (tampoc la T-Casual) i, tot i que ja no està en període de proves, sovint dona problemes als usuaris, tant a l’hora de recarregar-la com quan l’han de llegir els sensors.


La integració de zones, en paral·lel

En paral·lel a la instal·lació de les noves màquines per llegir la T-Mobilitat a busos, tramvies i estacions d’arreu de Catalunya, el govern anirà integrant les comarques que actualment no estan a les ATM de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona o Terres de l’Ebre.

D’aquesta manera, al llarg d’aquest any s’integrarà l’Alt Pirineu amb Lleida, el Solsonès amb Barcelona i la Garrotxa amb Girona. De cara al 2023, serà el torn d’ntegrar amb l’ATM Girona l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva.

El govern calcula que els usuaris d’aquestes comarques “veuran reduït un 40% el preu del transport públic amb la integració”.

L’Associacio Bellaterra BV-1414 segueix la permanent campanya reclamant el límit de 30 km però l’EMD i Diputació segueixen sense escoltar el veïnat i estitats cíviques.

S’ha pensat de protegir als vianants amb tanques o barrots la perillosa corba amb estreta vorera de l’avinguda Bertomeu amb Ramon Llull?

Bellaterra (Vallès Occidental), té alt risc d’incendi forestal com a conseqüència de l’augment de les temperatures.

Els Agents Rurals alerten que en 9 de cada 10 focs hi intervé el factor humà

Ja són dinou les comarques que tenen un alt risc d’incendi forestal com a conseqüència de l’augment de les temperatures. Aquest divendres n’eren 7, però la calor i la sequera estan fent que la situació s’agreugi per moments, sobretot a la Catalunya Central i a Ponent, que és on s’ha activat el nivell 2 d’alerta del pla Alfa.

Les 19 comarques on cal extremar més les precaucions són: Alt Urgell, Pallars Jussà, Solsonès, Berguedà, Noguera, Segarra, Bages, Moianès, Segrià, Urgell, Anoia, Garrigues, Priorat, Conca de Barberà, Alt Camp, Alt Penedès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Barcelonès.

S’han denegat més de 7.400 cremes de rostolls i tant Bombers com Agents Rurals estan incrementant la seva presència sobre el terreny, sobretot a les zones forestals d’especial risc.

Tot i que encara no es restringeix l’accés als parcs i massissos forestals (una mesura que correspondria al nivell 3 d’alerta), els Agents Rurals demanen prudència i responsabilitat als espais naturals i recorden que en 9 de cada 10 focs hi intervé el factor humà.

Temperatures rècord

Aquest és el primer cap de setmana amb temperatures rècord per l’època de l’any. Els termòmetres poden arribar a xifres mai vistes en un mes de maig durant els últims 80 anys.

El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, també ha fet una crida a la prudència aquest divendres davant les previsions de calor per a aquest cap de setmana: “En algunes zones vorejarem els 40 graus”.

“El canvi climàtic i altres factors fan que el risc el tinguem tot l’any, amb moments especialment delicats, i aquest n’és un.”

El conseller ha recordat l’incendi de Roses del mes de febrer passat en què van cremar més de 400 hectàrees i que hauria començat amb una crema de restes vegetals. Aquest 2022, ha dit, s’han fet a Catalunya un 30% més d’intervencions de crema de vegetació per prevenir el risc d’incendis.

També els bombers han alertat que “cada cop la campanya d’estiu s’avança amb uns incendis ràpid, és un canvi gradual que està arribant i és palpable.”

Com a exemple, l’escenari que s’ha viscut aquest divendres al municipi del Cervelló, al Baix Llobregat, on vuit dotacions dels Bombers, dos hidroavions i un helicòpter han treballat per controlar un incendi que ha cremat 1,6 hectàrees. Encara hi ha dos camions vigilant la zona aquest dissabte. Cinc dotacions més en van extingir un altre, aquest divendres, a Rubí.

Font: CCMA

El 25 de gener del 2019 el municipi de Bagergue va rebre a la Fira Internacional de Turisme (FITUR) el certificat com un dels Pobles més Bonics d’Espanya

A 1.419 m d’altitud a la Val d’Aran es troba un dels pobles més bonics de Catalunya, i a partir d’aquest any, també d’Espanya. Bagergue és el primer de la comunitat catalana a formar part de l’associació ‘Els Pueblos Más Bellos d’Espanya’.

Un petit poble rural de només 107 habitants que ha sabut conservar els seus carrers, places i cases, a més d’adaptar-se al meravellós entorn d’alta muntanya que l’envolta. Té una arquitectura típica aranesa de cases de pedra amb teulades de pissarra negra i portes i finestres de fusta, i també és el poble més alt de la vall. Està envoltat de parets verticals i excel·lents prats de pastura que ofereixen unes vistes impressionants que ofereixen diferents vistes segons l’època de l’any, totes elles excepcionals.

Vista aèrea de Bagergue|Turisme Vall d’Aran

Aquest petit poble té un preciós centre històric amb carrers empedrats que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquí hi podem trobar un edifici històric que acull el Museu Eth Corrau, està format per més de 2.500 peces que mostren les tradicions, la cultura i la vida rural araneses.

També cal destacar l’església parroquial de Sant Fèlix, inicialment romànica, del segle XIII, tot i que modificada al XVI. A l’interior hi trobem un Crist molt primitiu del gòtic de transició, i una estela funerària preromànica força important.


A poc més d’un quilòmetre, seguint la vora del riu Unhòla (en alguns llocs és apte per al bany) cap al nord, hi ha una petita ermita, la de Santa Margalida, on cada 20 de juliol se celebra una romeria, coincidint amb les festes majors de la ciutat.


A més, es pot visitar la formatgeria més alta dels Pirineus, amb tast inclòs: Hormatges Tarrau.

I si algú vol passar la nit, ho pot fer en diferents apartaments que es lloguen o a l’hotel Seixes, i per descomptat es pot degustar la gastronomia tradicional als restaurants de la població: Casa Perú, Casa Rosa, El Jardí dels Pomers, Borda de Lanam i restaurant Unhòla.

El conjunt el converteix en un poble encantador i tranquil on passar uns dies en qualsevol època de l’any.

Naut Aran (en aranès i oficialment; en català: Alt Aran) és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran. Constituït el 1967 amb la fusió dels termes d’Arties, Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs (en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

Totes les èpoques de l’any tenen el seu encant al poble; els hiverns hi ha neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l’estiu omple de vida totes les muntanyes i la tardor és un festival de colors.

El visitant que pren Bagergue com a punt de sortida de les moltes possibles activitats, de ben segur que perdrà una estona, sense voler, admirant i descobrint els racons del poble: Casa Menginat, Casa es de Pensart, era Eglésia de Sant Fèlix. Disfrutarà d’un moment de tranquil·litat.

Les transformacions que ha patit el poble en els últims anys no li han tret l’encant de poble de muntanya, de cases de pedra amb les teulades de pissarra i amb balconades de fusta.

Bagergue té la virtud de tenir el mateix nombre d’hores de sol a l’estiu que a l’hivern.

Bagergue és esmentat als documents al principi del segle xiv, quan els seus homes juren fidelitat al rei d’Aragó. Fou un dels municipis de la fusió dels quals es va crear Naut Aran.

El nucli, que el 2019 tenia 105 h, és el més enlairat de la Vall. Un braçal l’uneix amb la carretera C-142 i Salardú.

EMB DE BAGERGUE ☎️ 973 64 40 30
https://maps.app.goo.gl/n5jbkh9UYE9kqdrv6

Font: Visit Bagergue

Als compostadors de jardí són freqüents uns animals que tothom coneix d’haver jugat quan eren nens: són els porquets de Sant Antoni o paneroles.

Els noms comuns varien en cada zona geogràfica, i per tant és difícil arribar a un consens en com anomenar-los. En castellà es diuen cochinillas o bichos bola. De tota manera, amb la descripció i les imatges tothom sabrà de quins organismes parlem. Es tracta d’uns animalons de color gris pissarra, que poden arribar a fer al voltant d’un centímetre i mig de longitud, i mig centímetre d’amplada. Algunes espècies poden enrotllar-se en forma de bola tancada on amaguen fins i tot potes i cap. Així protegeixen les parts més toves del seu cos.

Es caracteritzen perquè tenen set parells de potes, i dos parells d’antenes, tot i que un parell d’aquestes antenes són molt poc visibles. En realitat són crustacis, és a dir, parents dels crancs i les gambes. Com ells, respiren per brànquies, la qual cosa fa que només puguin viure en llocs molt humits.

Un aspecte curiós de la seva biologia és la seva manera de reproduir-se. L’acoblament té lloc de nit, cosa que fa que sigui difícil de veure. El mascle puja sobre la femella i l’acaricia amb les seves potes davanteres. Després es fa a un costat, es doblega per sota la femella i introdueix l’esperma a una de les dues obertures genitals que aquesta té (una a cada costat del cos). A continuació repeteix l’operació a l’altra costat. A l’abdomen, part final del cos, ventralment les femelles presenten uns apèndixs amb unes expansions membranoses que formen una mena de sac. És en aquest òrgan on guarden els ous fecundats. Dels ous surten les cries, que romanen allí fins que fan unes quantes mudes. Una mica com el sac on els cangurs crien els seus petits. Però a diferència dels cangurs, no tenen uns sol descendent, sinó de 5 a 80.

Poden criar d’una a tres vegades per any.

Les mudes són canvis de pell, o exúvia tècnicament. La seva pell és rígida i actua com a esquelet. Aquest esquelet és extern, a diferència del nostre, que és intern. Però com és rígid, i no es pot estirar, no permetria que l’animal creixés. La solució és trencar aquesta pell vella, que s’ha quedat petita, i fabricar-ne una altra de nova, més d’acord amb les noves mides de l’individu. Aquesta muda, o ècdisi, s’ha de produir en diverses ocasions al llarg de la vida de l’animal, mentre estigui en creixement.

Un altre aspecte remarcable dels porquets de Sant Antoni és que no muden tota la pell de cop, sinó que ho fan en dues tongades separades uns quants dies, primer l’abdomen, i desprès cap i tòrax. Per això, no és estrany veure alguns individus amb coloracions diferents entres aquestes parts del cos. Després de mudar, es mengen la pell vella per reaprofitar els seus components. Poden viure fins a dos anys.

Des del punt de vista pràctic, els porquets de Sant Antoni són peces importantíssimes en el procés de transformació de la matèria orgànica a la natura.

A l’igual que els cucs de terra, com el cuc vermell que es fa servir en els vermicompostadors, a més de matèria orgànica en descomposició, poden empassar-se els seus propis excrements, i els d’altres organismes. D’aquesta manera aprofiten força les restes i acceleren la seva transformació, i això ajuda a aconseguir compost en poc temps, i de molt bona qualitat. Són molt poc exigents en les condicions que els calen per viure, només els hi calen humitat i foscor, i tant mengen restes fresques com les que porten més temps en el compostador, i això fa que es reparteixen per tot el contingut del mateix. Prefereixen les restes vegetals, però també consumeixen les animals.

Són, per tant, uns grans aliats dels compostaires!

Són totalment inofensius davant els altres organismes del compostador, però tenen enemics dins i fora del mateix. Al compostador se’ls mengen els centpeus, i algunes aranyes. Fora del compostador els eriçons, les merles, els gripaus, i fins i tot les guineus poden alimentar-se d’ells.

Font: Wikipèdia

A la primavera és quan prolifera el pugó, ja que les plantes tenen brots tendres amb saba que li agrada

Detall del pugó a fulles de llimoner

Recepta de repel·lent natural de pugó

Aquest repel·lent es recomana especialment per la seva efectivitat contra el pugó. Hi ha qui, a més, afegeix una mica de bitxo picant per a les plantes encara menys atractives per als insectes.

No serveix per matar els insectes si no es barreja amb alguna altra cosa, com ara sabó potàssic. Si la seva pudor us resulta ofensiva, no patiu, perquè no afectarà si teniu un hort el gust de les hortalisses, ja que es degrada fàcilment.

COM ES PREPARA?

COM REPEL·LENT:

– 7,5 grams d’alls, que aixafarem amb l’ajuda d’un morter.

– Ho afegirem a 1 litre d’aigua per aplicar-ho sobre les plantes o a la terra sense diluir.

– Hem de recordar colar-ho abans per evitar que obstrueixi el polvoritzador.

– Cal aplicar-ho cada 3 dies (només si veiem que és necessari, no per norma).

COM INSECTICIDA:

– 15 grams d’alls picats petits o aixafats amb el morter.

– Els afegirem a 1 litre d’aigua i 10 grams de sabó potàssic.

– Ho aplicarem sobre les plantes i el substrat.

– Cal fer-ho cada 10 o 15 dies.

CENTRE DE JARDINERIA LA NOGUERA

KM. 9,8, Carretera de Rubí, 08191 (Rubí)
☎️ 935 87 20 01
http://www.lanoguera.es

Emili Colom i Comerma va néixer a Barcelona l’any 1924. Fill i net d’escultors va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.

Cavall de la Llibertat (1973)
Material: Xapa de ferro tallada per oxitall i soldadura
Alçada: 2,8 m
Lloc: Seu central de Catalana Occident a Sant Cugat del Vallès

En l’exposició de final de curs li va ser atorgat, junt amb el pintor J.Rebled, el premi especial concedit per l’Escola als deixebles que consideraven més aptes per poder realitzar una exposició individual. Per aquest motiu, la Delegació de Belles Arts els hi va cedir el Palau de la Virreina per exposar-hi les seves obres. Tenia aleshores 19 anys i va aportar un total de 35 obres. Eren escultures en pedra, fusta, terracota i guix.

Al cap de poc temps va rebre el seu primer encàrrec important i com era habitual en la clàssica bohèmia, va convidar als seus condeixebles a un sopar. Va ser en aquest sopar on es va fundar el grup “Betepocs”, el qual més tard donaria molt a parlar amb les seves exposicions itinerants i les seves reunions al inefable cafè de les Rambles sota la batuta de Josep Mª Garrut.

Com que la necessitat obliga, va haver de deixar la Escola de Belles Arts i va entrar a treballar en una foneria artística on va aprendre l’ofici. Més tard va treballar en un taller com a picapedrer i després en un altre on feien altars i retaules. També va fer d’ajudant de l’escultor J.Ros i Bofarull. D’aquell gran i humil escultor va aprendre molt d’ofici i molt d’humanisme. Va tenir també com a mestres a V.Navarro, E.Monjo, F.Marés i Bohigas.

Per a ell, els grans mestres de l’escultura eren en Gargallo, en Bourdelle o en Rodin, font d’inspiració per a futures generacions. Més tard, va contactar amb arquitectes de l’època i va treballar amb Duran Reynals, Ros de Ramis, Mora, C. Marqués i H. Laugier, qui va venir de Niza a escollir una escultura seva.

Al principi els seus encàrrecs solien ser bàsicament de caire religiós i més endavant ja va treballar més amb retrats i escultures de tema lliure.

Podem trobar obres seves a l’església de Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona, al Monestir de Poblet, a l’església de Sta. Maria de Mataró, a l’església arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, al castell de Cardona, al monestir de Montserrat, al Convent dels Caputxins de Sarrià, a l’església de Sant Ot , o a Font Romeu on es troba el Crist Rei de 7m d’alçada i 35 tones de pes en marbra de Carrara i realitzat en talla directa. També està feta en pedra i en talla directa, l’Assumpció de Sta. Maria de Cornellà, de 5 tones de pes i de formes estilitzades, tot seguint la línia arquitectònica de l’església.

En la dècada dels seixanta, va ser convidat per l’ambaixada de Espanya a Viena, on va presentar algunes de les seves obres, dibuixos i escultures, totes d’un caire totalment mediterrani. Va tenir molt bona acceptació i això li va permetre voltar per Paris, Niza i Viena on va fer algunes exposicions amb èxit, encara que no li agradava massa exposar.

Des de 2010, el govern municipal de l’EMD de Bellaterra tampoc restaura l’escultura Esquirol, que segueix trencada i oxidada, a pesar de ser el símbol del poble, fins i tot és present a la bandera oficial del poble.

Emili Colom al costat de la seva escultura l’Esquirol de la plaça Maragall de Bellaterra|FAMÍLIA COLOM

A col·leccions particulars i a entitats importants europees hi ha força obra seva. Al museu de Gratz (Austria) tenen la seva escultura en bronze titulada Occitània, de formes rotundes i caire totalment mediterrani. Es ben diferent per exemple, el seu Clam de Pau de l’ajuntament de Ginebra, escultura patètica i totalment impressionista.

De temperament inquiet, es va dedicar també a treballar el ferro, realitzant algunes obres de notables dimensions com ara el Monument al Pescador, d’Arenys de Mar, o el Cavall de la Llibertat, que presideix l’edifici de la companyia d’assegurances “La Catalana” de Sant Cugat del Vallès. També podem citar L’Estalvi, escultura que presideix l’escala noble de la seu central de la Caixa de Catalunya a Barcelona. Biafra, Sant Jordi, o els Esquirols de Bellaterra, son altres mostres de les obres realitzades en ferro per Colom en aquells temps. Una escultura que no podem oblidar, realitzada també en aquest material, es Amusit, príncep d’Ausa. Possiblement, una de les seves obres més significatives.

De sempre, també va treballar el bronze. De entre les seves obres en aquest material i de dimensió més gran que la natural, trobem el Timbaler del Bruc situada a la plaça del Ajuntament de la Vila de Santpedor.

Al mateix temps, va treballar com a expert artístic al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Als anys vuitanta, sota la direcció del arquitecte Antoni Gonzalez, aquest servei es va reestructurar anomenant-se Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Van ser uns temps de gran dinamisme i en Colom, fins a la seva jubilació i dins del departament que dirigia Antoni Gonzalez, va restaurar, reproduir i crear diverses obres religioses que formaven part de les restauracions d’edificis que es duien a terme.

En aquella època es va reproduir la predel•la de Rubió, important peça del segle XIV que formava part del cèlebre retaule de Rubió. Igualment es va reproduir la imatge de la Verge de Rus del segle XI, la de Sta. Maria de Foix del segle XIV, la de Santa Càndia d’Orpí del segle XV i la Verge de la Victòria del segle XVII entre moltes d’altres. La llista es molt llarga, però tota la seva tasca està registrada en el Fons Documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.

Més tard, va continuar treballant en el seu estudi de Bellaterra, apartat totalment de totes les tendències actuals. “Mirant de crear escultura i no treballant per ara, sinó que treballant pel demà”. Com ell deia: “L’art es notari de la historia. Es personal i intransferible i un horitzó sense fi”.

Naturalment ha deixat escola. Dos deixebles preferits i amb un bon present son l’escultor David Marzo de París i Caroline Romer de Londres.

INFO@EMILICOLOM.COM

Javier Villena

29 de maig, a les 12 del migdia

Show Person de Javier Villena

Enmig de la natura, a Las Planes

Màscares, manipulació d’objectes, Comèdia de l’Art, Clown, Poesia… i bon menjar…

Javier Villena és un actor, director, constructor de màscares i educador dedicat professionalment durant més de 20 anys ha tingut com a professors Manel Barceló, Antonio Fava, Ferruccio Soleri, Donato Sartori, Albert Boadella i participar en produccions d’El Tricicle, La Fura dels Baus, la Cubana, Joglars … I programes de TV3, RTVE, Televisió de l’Hospitalet … Actualment exerceix en companyia de teatre multidisciplinari

Javier Villena Javier

EMAIL: villena62@yahoo.es
WEB: xavivillena.blogspot.com

El Cant del Pruner

Carrer del Trèmol, 7, 08017 Barcelona

RESERVES: 696 90 63 35