Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Armadillidium vulgare’

Als compostadors de jardí són freqüents uns animals que tothom coneix d’haver jugat quan eren nens: són els porquets de Sant Antoni o paneroles.

Els noms comuns varien en cada zona geogràfica, i per tant és difícil arribar a un consens en com anomenar-los. En castellà es diuen cochinillas o bichos bola. De tota manera, amb la descripció i les imatges tothom sabrà de quins organismes parlem. Es tracta d’uns animalons de color gris pissarra, que poden arribar a fer al voltant d’un centímetre i mig de longitud, i mig centímetre d’amplada. Algunes espècies poden enrotllar-se en forma de bola tancada on amaguen fins i tot potes i cap. Així protegeixen les parts més toves del seu cos.

Es caracteritzen perquè tenen set parells de potes, i dos parells d’antenes, tot i que un parell d’aquestes antenes són molt poc visibles. En realitat són crustacis, és a dir, parents dels crancs i les gambes. Com ells, respiren per brànquies, la qual cosa fa que només puguin viure en llocs molt humits.

Un aspecte curiós de la seva biologia és la seva manera de reproduir-se. L’acoblament té lloc de nit, cosa que fa que sigui difícil de veure. El mascle puja sobre la femella i l’acaricia amb les seves potes davanteres. Després es fa a un costat, es doblega per sota la femella i introdueix l’esperma a una de les dues obertures genitals que aquesta té (una a cada costat del cos). A continuació repeteix l’operació a l’altra costat. A l’abdomen, part final del cos, ventralment les femelles presenten uns apèndixs amb unes expansions membranoses que formen una mena de sac. És en aquest òrgan on guarden els ous fecundats. Dels ous surten les cries, que romanen allí fins que fan unes quantes mudes. Una mica com el sac on els cangurs crien els seus petits. Però a diferència dels cangurs, no tenen uns sol descendent, sinó de 5 a 80.

Poden criar d’una a tres vegades per any.

Les mudes són canvis de pell, o exúvia tècnicament. La seva pell és rígida i actua com a esquelet. Aquest esquelet és extern, a diferència del nostre, que és intern. Però com és rígid, i no es pot estirar, no permetria que l’animal creixés. La solució és trencar aquesta pell vella, que s’ha quedat petita, i fabricar-ne una altra de nova, més d’acord amb les noves mides de l’individu. Aquesta muda, o ècdisi, s’ha de produir en diverses ocasions al llarg de la vida de l’animal, mentre estigui en creixement.

Un altre aspecte remarcable dels porquets de Sant Antoni és que no muden tota la pell de cop, sinó que ho fan en dues tongades separades uns quants dies, primer l’abdomen, i desprès cap i tòrax. Per això, no és estrany veure alguns individus amb coloracions diferents entres aquestes parts del cos. Després de mudar, es mengen la pell vella per reaprofitar els seus components. Poden viure fins a dos anys.

Des del punt de vista pràctic, els porquets de Sant Antoni són peces importantíssimes en el procés de transformació de la matèria orgànica a la natura.

A l’igual que els cucs de terra, com el cuc vermell que es fa servir en els vermicompostadors, a més de matèria orgànica en descomposició, poden empassar-se els seus propis excrements, i els d’altres organismes. D’aquesta manera aprofiten força les restes i acceleren la seva transformació, i això ajuda a aconseguir compost en poc temps, i de molt bona qualitat. Són molt poc exigents en les condicions que els calen per viure, només els hi calen humitat i foscor, i tant mengen restes fresques com les que porten més temps en el compostador, i això fa que es reparteixen per tot el contingut del mateix. Prefereixen les restes vegetals, però també consumeixen les animals.

Són, per tant, uns grans aliats dels compostaires!

Són totalment inofensius davant els altres organismes del compostador, però tenen enemics dins i fora del mateix. Al compostador se’ls mengen els centpeus, i algunes aranyes. Fora del compostador els eriçons, les merles, els gripaus, i fins i tot les guineus poden alimentar-se d’ells.

Font: Wikipèdia

Read Full Post »