Proposta de cartell de seguretat per les cases de Bellaterra per Andrés Rueda
Mida de cartell: 25×25
1. Aquest cartell està bàsicament pensat perquè estigui a la tanques exteriors de les cases. Es tracta que en passar pel carrer l’efecte del cartell sigui multiplicar i de molta visualització.
2. Hem fugit de colors blancs i recorregut a grocs i negres que és molt visual i impactant.
4. Hem considerat important que aparegui la paraula Bellaterra per donar més sensació d’identitat i grup diferenciat de cartells més genèrics.
5. Sabem que els delinqüents són de diferents territoris i idiomes i per això hem decidit missatge ampli amb paraules en anglès però molt comprensibles en text i fonètica amb català i castellà.
6. Hem volgut posar en valor les paraules CONNECTATS, PERMANENTMENT i ALERTA per donar un missatge concret i rotund de 24/24, 7/7 i
7. El cost pot anar de 10 a 13€ aproximadament si fem un mínim de 100 unitats.
8. Cap problema per posar més d’un per casa en el cas de tanques més llargues.. o senzillament perquè així ho vulgueu.
9. L’última prova està pendent del material de suport i hi viu la vivesa dels colors perquè siguin estables el màxim temps possible. La decisió final està pendent daquest assumpte.
10. El cost pot anar de 10 a 13€ aproximadament si fem un mínim de 100 unitats. Mides: 25X25 centímetres.
11. Cap problema per posar-hi més d’un per casa en el cas de tanques més llargues.. o senzillament perquè així ho vulgueu.
12. Obriré expressament un grup denominat CARTELL SEGURETAT AMB UN ENLLAÇ PERQUÈ ELS QUE VULGUIN MÍNIM UN S’APUNTIN AL GRUP.
13. un cop tinguem el llistat de gent interessada, en aquest mateix grup posarem com pagar i recollir-lo. L’ideal seria diverses cases voluntàries per ser un punt de distribució per diferents zones. NO OBRIREM DEBATS SOBRE EL CARTELL, PODEN HAVER TANTS DISSENYS COM OPINIONS. SERÀ AQUEST I PUNT, BASTANTS PROVES LI HEM FET FER AL PACIENT VEÍ. (Demanem disculpes i comprensió per ser tan tiquismiquis)
Esperem que us agradi, que sigui multitudinari i que inundem Bellaterra.
El curioso caso del pueblo que quiere anexionarse a uno de los municipios más ricos de Barcelona
Estació de Bellaterra dels FGC
Separarse de Cerdanyola del Vallès para unirse a Sant Cugat del Vallès.
Este es el propósito de Bellaterra, ciudad al norte de Barcelona ubicada justo detrás de la imponente sierra de Collserola. Un pueblo de alrededor de 3.000 habitantes, descentralizado y colindante con la zona industrial de Sabadell y Terrassa.
El conflicto viene de lejos y su inicio se remonta a hace algo más de una década: después de diversas peticiones de autogestión, en julio 2010 Bellaterra consiguió su reconocimiento administrativo como Entidad Municipal Descentralizada, dependiendo del Ayuntamiento de Cerdanyola.
Cinco años después, en 2015, se llevó a cabo en el municipio una consulta acorde con la ley de consultas populares no refrendarias que se saldó con un rotundo resultado: más del 90% de los votantes se posicionó a favor de que Bellaterra fuera un municipio autónomo. Es decir, independiente de Cerdanyola. Sin embargo, el Parlament no concedió el nuevo encaje administrativo de Bellaterra y el pueblo siguió como estaba, siendo una Entidad Municipal Descentralizada.
El siguiente intento llegó en 2019 con la constitución de un movimiento ciudadano a favor de su unión con otro municipio vecino. La comisión Bellaterra és Sant Cugat recogió más de un millar firmas en 2019 que avalaban con más del 50% del censo la separación de Cerdanyola y la anexión a la localidad de Sant Cugat. La situación dio un vuelco este otoño, cuando un juzgado de Barcelona dio la razón a Bellaterra e impugnó la resolución del Ayuntamiento de Cerdanyola (PSC más Comunes) que bloqueaba su separación. El Consistorio, no obstante, no da la batalla por perdida y ya ha anunciado que recurrirá el fallo abriendo un nuevo periplo en los tribunales.
La ubicación de Bellaterra y la cercanía social y comercial con Sant Cugat son los principales argumentos que esgrime la plataforma impulsora de la localidad para anexionarse a uno de los municipios más ricos de Cataluña, con la quinta renta por habitante anual más alta (unos 21.300 euros) -y más pareja a Bellaterra- además de ser un enclave de referencia del área metropolitana. De hecho, entre Cerdanyola y Bellaterra pasa la AP-7 por en medio, mientras que la conexión con Sant Cugat es fluida gracias a la estación de los Ferrocarriles de la Generalitat que hay en medio del municipio.
De llevarse a cabo, el proceso de separación y posterior unión debería ser validado por la Generalitat. El enorme complejo de la Universitat Autònoma de Barcelona, situado en la parte sur, quedaría al margen al no pertenecer a Bellaterra y ser de Cerdanyola
Als 90 una part dels veïns de Bellaterra ja van intentar independitzar-se. L’any 2015, el 94% dels veïns van votar-hi a favor. Ara, un jutjat ha obligat Cerdanyola del Vallès a valorar si Bellaterra es pot annexionar a Sant Cugat.
Plaça Blanquerna de Barcelona Escultora: Núria Tortras i Planas Materials: Bronze sobre base aplacat de pedra calcària polida Inauguració: 13 novembre 1998
Al tros de vorera ampla que queda entre el carrer del Portal de Santa Madrona i el carrer de la Mina, s’hi va posar el 1998 un monument promogut per antics alumnes de la Mútua Escolar Blanquerna. El monument, obra de Núria Tortras, està realitzat molt en la línia habitual d’aquesta escultora. Una nena amb faldilles estirada a terra llegeix un llibre mentre que, a l’altre extrem, un nen amb la cartera d’escola a l’esquena s’enfila a una de les tres grans rutlles enllaçades que formen el cos central del monument. Les figures, foses en bronze, estan situades sobre una llarga base esglaonada de pedra. Els cèrcols eren l’emblema de Blanquerna. Representen els tres nivells d’ensenyament que impartia: el parvulari i l’ensenyament primari eren simbolitzats per un cèrcol de color vermell; l’ensenyament secundari de nois, anomenat Acadèmia Monturiol, per un cèrcol blau, i l’ensenyament secundari de noies, anomenat Acadèmia Elisenda, per un de groc.
Aquest tros de vorera forma part, juntament amb el que hi ha a l’altra banda del carrer del Portal de Santa Madrona, d’una plaça força teòrica que havia estat batejada amb el nom de Blanquerna. A l’altra banda del carrer, ran de la paret posterior de les Drassanes, hi havia d’anar a parar el Gato de l’escultor Botero després d’un periple per altres llocs de la ciutat.
Tant el nom de la plaça com la instal·lació del monument van ser una petició feta a l’Ajuntament per part de l’associació Blanquerna, formada per antics alumnes i algun professor supervivent. L’Associació va ser qui va finançar l’obra. L’escultora, Núria Tortras, exalumna de Blanquerna, va fer l’obra sense cobrar res. Anteriorment, l’associació Blanquerna havia posat una làpida a la façana del que fou el seu centre escolar, actualment l’Institut Menéndez y Pelayo, a la Via Augusta. La làpida la va fer Rafael Solanich, que havia estat professor d’art de Blanquerna.
La Mútua Escolar Blanquerna, creada el 1924, va tenir com a objectiu principal la creació d’un centre d’ensenyament a la Via Augusta, on va concentrar els tres nivells d’ensenyament que oferia. L’edifici es va inaugurar el 1932, construït segons plànols de Jaume Mestres. Però, dissolta la Mútua el 1939 pel seu caràcter catalanista, l’Institut va ser confiscat per l’Estat, que hi va traslladar les classes del Menéndez y Pelayo que havien estat abans en una torre del carrer de Muntaner.
Biografia de Núria Tortras i Planas
Núria Tortras, Creu de Sant Jordi 2003
Filla d’Antoni Tortras i Atmetlla i Consòl Planas i Regordosa, i neta d’Antoni Tortras i Codina (vegeu destil·leria Tortras).[4] Començà els estudis a l’Escola Blanquerna i continua a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.
Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra “Dona agenollada”. Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l’abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Té obres exposades al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d’Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona).
Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona, fill d’una família de la burgesia catalana. El seu pare, Ramon Casas i Gatell, era un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba. La seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (Barcelona, 1837 – Barcelona, 10 de novembre de 1912), va ser una empresària catalana. Va ser la propietària del monestir de Sant Benet de Bages i de la fàbrica tèxtil que va fer construir al costat.
Júlia al Monasteri de Sant Benet 1925
Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix.
Interior a l’aire lliure 1892
Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina.
Retrat de Pablo Picasso 1900
Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l’Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d’Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.
Júlia al seu dormitori 1924
Als onze anys mostrava poc d’interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l’estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l’Escola de la Llotja. L’any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L’Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d’octubre, un dibuix: Record d’altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.
Plain Air 1890
Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran,[8] pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d’Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d’art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.
Garrot vil 1894
Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l’exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.
La Sargantain (Cercle del Liceu, 1907)
Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d’obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l’Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.
El descans dels ciclistes 1886
Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.
Retrat de les senyoretes N.N. 1890
El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.
Ball de tarda (Cercle del Liceu,1896)
El 1909, donà una col·lecció de dos-cents retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l’estat i de l’estranger.
Ramón Casas i Pere Romeu en automòbil 1901
El 1910 pinta L’enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d’aquest crític d’art i gran amic del pintor.
Júlia en granate (Circulo Ecuestre 1906)
El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages[10] i l’illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter.
El Liceu 1902
Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.
El 29 de febrer de 1932 morí a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona.
Font: Cercle del Liceu, Circulo Ecuestre, Wikipèdia
La mort de Franco el 20 de novembre de 1975 no era cap garantia de que Espanya sortís de l’obscurantisme polític. Fins les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van passar un munt de coses, moltes delles veritables atrocitats que no feien presagiar res de bo. Un any abans la revolució dels clavells a Portugal havia portat una alenada daire fresc per aquells que somiàvem amb la democràcia. Tres grans blocs: els que havien viscut la guerra dadults, els fills i filles daquests i els nets dels primers. Jo era un d’ells. No cal dir que també hi havia una generació que havien viscut en pròpia carn la guerra del 14 i que van tornar a patir els estralls de dos altres guerres, la civil la segona guerra mundial. Tota una vida marcada per guerres fratricides i de poder.
La generació dels meus pares ens van ensenyar que lluitar per la democràcia també es podia fer des d’unes conviccions culturals què transgredien l’statu quo” del Franquisme.
I, per què dic tot això? Perquè gràcies a les recerques hemerotequianes del Francesc, he llegit a Bellaterra.Cat -i no sense emocionar-me- la gasetilla de La hoja del lunes, un diari que només sortia els dilluns, el dia en que descansaven les rotatives dels altres diaris. En aquesta gasetilla es fa menció del Primer Festival Internacional de Dansa de Bellaterra, una fita singular i única, i que va ser possible gràcies a aquell esperit amb que traficaven els pares: de que fer cultura és una gran manera de lluitar contra les dictadures que imposen un pensament únic i un exemple per a futures generacions. Però aquell festival no era una flor d’estiu. Bevia duna manera de fer dels habitants de Bellaterra que amb llur entusiasme, feien possible coses impensables.
Malauradament aquell esperit, aquell neguit cultural, aquella gosadia sha perdut. Nomes cal analitzar que ha generat d’especial la gent de Bellaterra des que un grup de veïns van decidir impulsar la segregació (1990). Si s’hagués aconseguit potser hauria estat una gran fita o potser no, perquè pel el fet de tenir govern propi, aquell impuls primigeni dels Bellaterrencs no s’hauria tingut en compte tot pensant que un Ajuntament és el responsable de la vida cultural dun poble. Ai las!, quin greu error, si això penseu.
Després va arribar l’EMD que no era altre cosa que una mena de segregació (així ho van creure alguns) barroerament disfressada, que, en 12 anys, ha actuant amb ínfules de consistori, no ha aportat res de singular, i ha girat l’esquena a tot allò que donava llustre a Bellaterra, és a dir, les iniciatives privades al servei de la comunitat i les aventures agosarades, com aquell Primer Festival Internacional de Dansa.
No, no dic pas que aquella manera de fer hagi de tornar. Cada moment, cada època té el seu tarannà, però hem de saber espigolar en el passat per treuren el bo que, en un moment sens va donar. Saber llençar la mirada enrere per arribar més lluny i en endavant, tal com ho fa un pescador amb la seva canya. Aviat sabrem si alguna de les candidatures de les properes eleccions ens ofereix una idea renovadora del que ha de ser Bellaterra o seguirem escoltant discursos rancis amb missatges tòpics que ja no afalaguen ningú.
Avui, la Brigada de RocaVallès ha fet una bona feina de neteja dels marges vegetals del Camí del Torrent de Can Domènec. La feina ben feta sempre té un bon futur!
Avui dilluns 7 de novembre Christian Alonso presenta la recerca curatorial que va engegar el 2018 sobre les polítiques extractivistes del territori del Vallès en el marc del Festival Panoràmic 2022.
La xerrada tindrà lloc a l’Espai d’Arts Roca Umbert de Granollers a les 18:30h.
Clot Can Fatjó dels Aurons km0 de Bellaterra
L’activitat s’emmarca en el Laboratori de recerca col.laborativa “Rastrejant el paisatge”, a càrrec d’Eva Marín. Una de les primeres cristal·litzacions de la recerca va ser l’exposició “Polítiques del sòl“, presentada al Centre d’Art Maristany (Sant Cugat) de desembre 2019 a febrer 2020. El projecte expositiu va ser seleccionat ena convocatòria bianual de projectes de comissariat que convoca el Centre d’Art Maristany. La segona cristal·lització de la recerca és una publicació que estic ultimant i que sortirà properament. Crèdit imatge: vista aèria de l’argilera de Can Fatjó dels Aurons|Bellaterra.Cat
El clot de Can Fatjó dels Aurons (Km 0 de Bellaterra), té una profunditat de 70 metres i una superfície superior a quatre camps de futbol.
L’empresa Almar obté el 1963 una llicència del Ministeri espanyol d’Indústria per extreure argiles per fer totxos als terrenys de Can Fatjó dels Aurons.
L’any 2009, quan ja no hi havia cap activitat d’extracció de terres, l’empresa Puigfel adquireix els drets d’explotació i fa el forat actual de 70 metres de profunditat i amb una superfície superior a quatre camps de futbol.
Paral·lelament, l’empresa Puigfel acorda amb l’Ajuntament de Cerdanyola fer un abocador de deixalles a Can Fatjó dels Aurons i inicia els tràmits amb la Generalitat de Catalunya.
Veïns de Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola es mobilitzen per aturar la construcció d’un abocador de deixalles al costat d’habitatges, escoles i hospitals. La pressió dels veïns aconsegueix que els plens dels Ajuntaments de Cerdanyola i de Sant Cugat i el Parlament de Catalunya es posicionin en contra de la construcció de l’abocador de deixalles.
L’any 2011 es denuncia que la construcció de l’abocador és incompatible amb la qualificació urbanística dels terrenys de Can Fatjó i això permet aturar el procediment administratiu per construir l’abocador.
Un cop finalitzada l’extracció de terres, l’empresa Puifgel té l’obligació de restaurar el forat amb terres netes. A dia d’avui se segueixen detectant moviments de camions a Can Fatjó dels Aurons, però es desconeix quin n’és l’objectiu, atès que la restauració no ha avançat.
En els darrers anys, l’empresa Puigfel ha continuat en contacte amb l’Ajuntament de Cerdanyola per obtenir una llicència que li permeti abocar-hi runes i altres residus, el que li permetria canviar fàcilment la qualificació a deixalles. L’Ajuntament de Cerdanyola no ha volgut donar informació als veïns sobre aquestes converses.
El 2022 Can Fatjó dels Aurons continua sent un motiu de preocupació per al veïnat de Bellaterra i Sant Cugat (Vallès Occidental)
El formatge Garrotxa de la firma Muntanyola, el millor semicurat de cabra del món La companyia, que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual, també ha aconseguit la medalla de bronze dels World Cheese Awards 2022 per Lúpulus, un curat ecològic de llet de vaca
L’empresa, de la Fundació Ampans, ha rebut diversos reconeixements per la qualitat dels seus productes (Formatges Muntanyola) Lupules de Formatges Muntanyola, de Sant Salvador de Guardiola, ha aconseguit el Bronze al premi internacional World Cheese Awards 2022.
El seu formatge Garrotxa, un semicurat de cabra, ha estat reconegut amb la medalla d’or com el millor formatge del món en la seva categoria. Es tracta d’un formatge elaborat amb una maduració pausada, que desprèn una aroma de llet fresca i té una textura cremosa i un sabor suau i agradable al paladar, segons els experts. El jurat, format per 250 tastadors professionals, també ha premiat un altre formatge d’aquesta firma catalana, el Lúpulus, un formatge ecològic curat de llet de vaca, que ha obtingut la medalla de bronze en la seva categoria. Es tracta d’un formatge amb una maduració d’entre tres i sis mesos que té l’escorça rentada amb cervesa.
Garrotxa, un semicurat de cabra, ha estat reconegut amb la medalla d’or com el millor formatge del món en la seva categoria internacional World Cheese Awards 2022.
Més de 4.000 formatges de 42 països
En aquest premi internacional, celebrat aquesta setmana al Newport, a Gal·les, al Regne Unit, hi han competit més de 4.000 formatges de 42 països del món. Per Anna Prado, responsable de Formatges Muntanyola, aquests premis “són un reconeixement a l’esforç, la dedicació i el treball ben fet de tot l’equip d’aquest projecte social, que va arrencar fa gairebé deu anys”. L’empresa elabora tretze tipus de formatge artesà amb quatre varietats de llet: cabra, búfala, vaca i ovella, a la finca Urpina de Sant Salvador de Guardiola, i forma part del projecte social de la Fundació Ampans, una entitat sense ànim de lucre que treballa per la inclusió sociolaboral de les persones amb discapacitat, malaltia mental i en situació de vulnerabilitat.
El jurat tenia en compte aspectes com l’escorça, el cos del formatge, la tonalitat, la textura, la consistència i el gust. No és la primera vegada que Formatges Muntanyola aconsegueix un premi en aquest certamen internacional, ja que el seu formatge blau de cabra també va obtenir en una altra edició una medalla d’or com el millor del món. Fa tres anys, una altra empresa catalana, la formatgeria Montbrú, va obtenir un dels màxims guardons del premi: el seu Sarró de cabra va ser guardonat com a millor formatge de cabra de pell florida del món.
La dimissió de Miquel A. Vázquez, de familia de Cerdanyola i nascut en aquesta ciutat del Vallès Occidental, és qui va signar la demanda judicial contra l’Ajuntament de Cerdanyola, al no reconèixer aquest municipi la recollida de més del 60 % de signatures per l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès, inclossos els terrenys del clot de Can Fatjó dels Aurons, per evitar que en el futur Cerdanyola l’utilitzés con un càstig contra el veïnat de Bellaterra, bé utilitzant-lo de nou com abocador, cementiri, etc., etc ,
Miquel A. Vázquez, ex president la la Comissió Bellaterra-Sant Cugat, durant la recollida de signatures per l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès
La carta de dimissió de Vázquez va ser enviada als vocals de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat el 15 d’octubre de 2022 -el mateix dia que va enviar la Nota de Premsa per haver guanyat el judici a l’Ajuntament-. una sentència amagada des de l’arribada del passat 6 d’octubre.
Moltes de les raons d’aquesta sorprenent dimissió seria la molta feina que té com manager a l’empresa Aramark Servicios de Càtering, però sobretot per la no acceptació de les fortes crítiques internes de membres de la Comissió Veïnal, per estar plena desde el minut zero, per vocals de GXB.
Whassap reenviat per Chus Cornellana als membres de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat anunciant la renuncia de Vázquez com president de la Comissió i sortida de la mateixa.
Si tal com va dir Chus Cornellana -vocal de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat- Perquè ningú s’equivoqui: Miquel A. Vázquez segueix com President, el més correcte i aclaridor seria que aquest fes una nova carta on digués que s’ho a repensat i que vol seguir al càrrec que ell mateix es va anomenar com promotor.
