L’Ajuntament de Cerdanyola segueix sense aportar claror a la cantonada dels carrers Can Domènech/Doctor Fleming. Ho faran pròximament amb el canvi general per leds?
📷 BELLATERRA.CAT
📷 BELLATERRA.CAT
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat La Bellaterra deixada |
LLUÍS TORRES| Bellaterra, 3 febrer 2024 A l’edició del Diario de Burgos, del dimarts, dia 5 de juny de 1956, a la seva pàgina 5, hem trobat una interessant crònica de de Martín Canigó, sobre la representació de L’Auca del senyor Esteve, celebrada al Gran Teatre del Liceu, el dimecres, 4 de juliol de 1956, a les 21:30 hores, que va dirigir el bellaterrenc Frederic Roda -creador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona- (ADB), amb la participació estelar de seva esposa, Maria Rosa Fàbregas, en el paper de Tomaseta. Frederic, apart de dirigir-la, va interpretar el paper principal del senyor Esteve.
En el repartiment apareix Rosa Sabater, prestigiosa pianista i pedagoga catalana de renom internacional, una de les figures més rellevants de l’escola pianística catalana de la postguerra. També el mestre Eduard Toldrà, músic i compositor català, una de les figures més importants de la música catalana de mitjan segle xx.
Segons el programa de ma, les invitacions es recollien a la Pelleteria La Sibèria de Barcelona).
“L’Alegria que torna” és va idear per recollir fons per a les seves activitats. Muntatges teatrals on hi participaven tots els que volien i aportaven una mena de donació. Aquesta actuació feta l’estiu de 1956 al Liceu de Barcelona, va ser la primera que es va fer per recaptar fons.
Aquí, Barcelona!! Catedràtics, advocats, metges, escriptors i pintors actuen a l’escena de Liceu en homenatge a Santiago Rusiñol, abandonen la seva activitat durant uns dies per dedicar-se a l’ofici de comediant
MARTÍN CANIGÓ|Barcelona, 5 juliol 1956 Santiago Rusiñol torna al Gran Teatre del Liceu, als vint-i-cinc anys de la seva mort. Com vostès saben, el popular artista calalà morí amb els pinzells a les mans, durant una de les seves freqüents estades a Aranjuez. Els famosos jardins avui figuren fins i tot als bitllets del Banc d’Espanya gràcies al senyor Santiago, la barba bohèmia del qual -daurada bohèmia, perquè Rusiñol era un bohemi milionari apareix a l’anvers d’un d’aquests xecs al portador, de lliure circulació, que tan a sovint -Hi ha!- hem de canviar per pagar al lleter, proveir-nos de fum a l’estanc o donar-nos el gust de veure les últimes edicions del NO-DO.
Els barcelonins, que tenen fama de seriosos i adustos, d’interessats i laboriosos, d’insuportables garrepes que fins i tot per ballar, sardanes fan comptes per no donar dos compassos de més, sorprenen sovint els que no els coneixen a fons amb piruetes i gestos, anècdotes i fets, que recorden el mateix senyor Santiago Rusiñol quan en una fira comarcana es posés a despatxar duros a quatre pessetes. Aquests dies, amb l’homenatge que Barcelona es disposa a tributar a l’inoblidable “Tiago”, es produeix una d’aquelles històries menudes i divertides que tant agraden i alegren el barceloní de solera.
Tres-centes vuitanta figures
Entre actors i comparseria
Catedràtics, advocats, metges, escriptors, pintors, poetes, periodistes, músics i fins i tot industrials i forms d’empresa, tenen abandonades en aquests dies les seves activitats professionals per dedicar-se a l’ofici de comediants amb la mateixa il·lusió que de petits van recitar poesies a les festes del Col·legi o van intervenir d’adolescents en una funció de Casino. Tres-centes vuitanta personalitats barcelonines, entre actors i comparses, han assajat amb un rigor i una disciplina que per si volguessin moltes companyies professionals, a l’escenari del Gran Teatre del Liceu on han de representar l’obra de cims més típica, més rica de sabor barcelonès , titulada “L’Auca del senyor Esteve”, sèrie d’al·leluies humanes vives i palpitants, dramàtiques i festives en què s’explica la vida i la lluita del barcelonès dels vuit-cents que va centrar el seu esforç i la seva il·lusió a la botiga “La Puntual” , el petit negoci que va anar eixamplant i augmentant amb la notable aspiració que els fills i els néts van formar tradició després del taulell.
El senyor “Esteve”, a l’esforç i l’obstinació del qual es deuen moltes de les institucions artístiques i culturals espreses de Barcelona, el mateix Gran Teatre del Liceu és un exemple de l’obra que va deixar l’arquitecte de Rusiñol serà representat per l’advocat barcelonès, don Frederic Roda, qui també té cura de la direcció general de l’obra. La seva dona, la senyora Maria Rosa Fabregas de Roda li donarà la rèplica al principal paper femení. El senyor Pau, una altra de les figures més populars de la comèdia de Rusiñol, serà personificat pel degà de la Facultat de Dret, el catedràtic el senyor José Maria Pi i Sunyer. Un especialista en psiquiatria infantil, el prestigiós doctor Jeronimo Moragas, exercirà paper de l’avi, en què s’advertirà el curiós afany d’evadir-se del món de la seva especialitat científica. L’il·lustre mestre Don Eduardo Toldrá, director de l’Orquestra Municipal, té a càrrec seu el personatge de “senyor Ramón”. La distingida “liederista Concepció Badia d’Agusti encarnarà la “veïna del primer pis”: Altres danses barcelonines, com la senyora Aurèlia Miralla de Seix i la senyora Maria Junyet d’Armengol, assumeixen la responsabilitat d’altres importants papers. L’editor José Janés, té també un personatge popular a càrrec seu: el del cotxer.
Vuitanta sumen en total els actors amb paper i tres-cents els comparses que integren la representació. A l’obra, servint de fons al seu desenvolupament, apareix la desfilada processional del Corpus, recurs escènic que permet desplegar una riquesa sorprenent en “atrezzo”, en moviment de masses, en esplendor plàstic. Els gegants i capgrossos de la Casa de Caritat participaran en la “processió” simbòlica segons és tradició als seguicis del Corpus barcelonès. Els papers de “fidels”, de zelador, musics, autoritats i fins i tot escolans i guàrdies de gran gala, són motiu de disputa i enveja per part dels barcelonins que es creuen mereixedors de tal honor.
El “tot” Barcelona de les arts i les lletres, de la indústria i del comerç, de la càtedra i de l’artesania, estarà representat a la desfilada processional que constitueix una magnífica apoteosi de l’obra, ple de tendresa i espiritualitat.
Font: Diario de Burgos, UAB
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Any Frederic Roda Pérez |
📍La zona d’aplicació inclourà el nucli urbà de Cerdanyola i el de Bellaterra i en l’àmbit delimitat els vehicles sense etiqueta no podran circular de dilluns a divendres de 7 a 20 h
📍En Bellaterra, la zona de baixes emissions comprendrà tota l’extensió urbanitzada, delimitada pels accessos a l’AP7, camí Antic de Sant Cugat, la BV-1414 (carretera de Bellaterra) i carrer de la UAB.
Per garantir la seva posada en marxa hi haurà exempcions i moratòries per a determinades situacions
Bellaterra i Cerdanyola disposaran, aquest 2024, de Zones de Baixes Emissions per reduir la contaminació al municipi. Aquesta presenta repercussions rellevants en la salut de la ciutadania i la mala qualitat de l’aire causa més de 3.000 morts cada any a la regió metropolitana de Barcelona. Davant aquesta problemàtica, la llei de canvi climàtic i transició energètica obliga a totes les ciutats espanyoles de més de 50.000 habitants a l’establiment de les zones de baixes emissions, una àrea delimitada a la circulació de vehicles contaminants “per millorar la qualitat de l’aire i mitigar les emissions de gasos d’efecte hivernacle”, destaca la regidora de Mobilitat, Conchi Martínez.
Cerdanyola s’incorporarà així a les ciutats que ja disposen de zones de baixes emissions com ara Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià del Besòs, Sant Joan Despí, Sant Cugat del Vallès i Badalona. Joan Maria Bigas, director de Mobilitat i Transport de l’AMB, destaca l’èxit en les reduccions d’emissions de diòxid de nitrogen i partícules contaminants en aquells municipis que ja disposen de ZBE.
L’alcalde, Carlos Cordón, explica que “en la implantació de la zona de baixes emissions, Cerdanyola ha anat de la mà de l’AMB, administració que lidera el projecte”. Cordón també agraeix l’abstenció dels grups de Guanyem, En Comú Podem i Junts per Cerdanyola en la votació inicial de l’ordenança per així poder anar avançant.
A Cerdanyola, la zona de baixes emissions comprendrà el nucli urbà i quedarà delimitada per la carretera N-150 (carretera Barcelona), avinguda Canaletes, avinguda Guiera, carrer Santa Rosa, carrer Oreneta, carrer Àliga, avinguda Roma, carrer Serragalliners, ronda Serraparera, carrer Clota, carrer Santa Anna i carrer Can Pallarès.
En el cas de Bellaterra, la zona de baixes emissions comprendrà tota l’extensió urbanitzada, delimitada pels accessos a l’AP7, camí Antic de Sant Cugat, la BV-1414 (carretera de Bellaterra) i carrer de la UAB.
En aquests dos àmbits, els vehicles que no disposin de les etiquetes ambientals Zero, Eco, C o B no podran accedir a la zona delimitada com a Baixes Emissions els dies laborables, de dilluns a divendres, en horari de 7 a 20 h.
Per tal de garantir la seva posada en marca amb mirada social, s’ha previst un paquet d’exempcions i moratòries en cas dels vehicles que no disposin d’etiqueta ambiental.
Quedaran exempts i, per tant, podran continuar circulant per la ZBE:
Els vehicles dedicats al transport de persones amb mobilitat reduïda (VPMR)
Els vehicles que presten serveis d’emergència i essencials
Els vehicles dedicats al transport de persones amb malalties i discapacitats
Els vehicles dedicats a l’exercici professional i que els seus titulars estiguin propers a la jubilació
Els vehicles els titulars dels quals acreditin uns ingressos econòmics inferiors a 2 vegades l’IMPREM, ponderat segons el nombre de membres de la unitat familiar
També es podran expedir autoritzacions puntuals
Per tractament mèdic, o prestació de servei singular
24 autoritzacions de pagament vàlides durant un dia
L’ordenança que regula les zones de baixes emissions entrarà en vigor a Cerdanyola a partir de l’1 de juliol de 2024. S’establiran uns mesos de moratòria sancionadora i serà a partir de l’1 de gener de 2025 l’inici del període sancionador. Les infraccions seran considerades totes com a greus i seran de 200 euros amb un recàrrec del 30% per reincidència. Els ingressos obtinguts per les sancions es destinaran a finançar actuacions orientades a impulsar la mobilitat sostenible.
Font: Ajuntament de Cerdanyola
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra, ZBE |
La prohibició total entrà en vigor l’1 de gener de 2012. Paral·lelament, el parlament incoà la tramitació d’una iniciativa per a regular els correbou de les Terres de l’Ebre, que finalment no prosperà.
El curs de la prohibició fou acompanyada d’una forta agitació mediàtica, en la qual s’esgrimiren, barrejades, raons i acusacions identitàries i de protecció als animals. L’octubre del 2016 el Tribunal Constitucional espanyol revocà la prohibició de les corrides de toros adoptada pel Parlament de Catalunya.
Conjunt de regles i de convencions de la correguda de bou, d’origen castellà (corrida), que s’establiren a partir de la fi del s. XVII i que, successivament augmentades, regeixen a les places de toros de l’Estat espanyol i de diversos països de l’Amèrica Llatina.
El primer tractat (del final del s. XVII), d’autor desconegut, escrit en prosa i en vers, fa referència únicament al toreig a peu (representa el declivi del toreig a cavall, a causa del progressiu abandó de l’aristocràcia, que tradicionalment el practicava, i de la preponderància creixent de les actuacions a peu, originàriament secundàries i reservades als patges, però que acabaren per esdevenir el centre de l’espectacle). Es tracta d’un recull d’exercicis, tècniques i consells per a enfrontar-se amb el toro durant la correguda, considerada no pas com un art, sinó simplement com un esport, però ja defineix amb força exactitud les condicions del brau, el seu estat i les reaccions durant la lluita, la manera d’envestir o de posar-se a la defensiva prop de les taules. Ja hi apareix clar el concepte de cargar la suerte (decantar el cos recolzant-lo sobre el peu que avança cap al toro), concepte que, segons Domingo Ortega (1950), podia haver impedit el bescanviament del toreig, si hom l’hagués mantingut.
El 1777 aparegué el llibre Precisos manejos, del picador José Daza, exposició detallada sobre els coneixements que ha de tenir el picador, l’aprenentatge dur a seguir i les diverses maneres de picar. Posteriorment (1796) el torero José Delgado (Pepe-Hillo), en el seu llibre La Tauromaquia o arte de torear, redactat en el seu millor moment, reconeix encara que les regles del toreig són, en definitiva, per a prevenir els perills davant el toro. Era més destre aquell qui matava més aviat el brau i reduïa al mínim les diverses fases. No aparegué una tauromàquia completa fins el 1836, obra de Francisco Montes, en la qual es basen tant les ulteriors tauromàquies com els reglaments oficials de les curses de braus.
Cal esperar, però, fins ben endins del s. XX perquè l’antic sistema de preparar el toro per a la mort, centrat en l’estocada final, esdevingui pròpiament un art. Joselito representa el moment culminant d’aquest sistema, la qual cosa no li impedí d’apropiar-se les noves formes artístiques introduïdes per Juan Belmonte García, que, rompent amb totes les regles anteriors sobre les distàncies a mantenir entre toro i torero, transformà la ràpida faena en un joc ritmat i lent, centrat sobretot en la intenció estètica i dramàtica de les diverses posicions i en l’estilització austera de les actituds.
Actualment una cursa de braus comporta un cerimonial i una reglamentació fixa. Tota la corrida s’executa a la plaça de toros sota l’autoritat d’un president (per dret ho és el governador civil, que sol delegar la funció a un comissari de policia), que fa conèixer les seves ordres a través d’un timbaler i dos cornetes, que anuncien amb un so apropiat (diferent a cada plaça) els canvis de fases (terços) i els avisos. Comença per l’entrada en comitiva de les quadrilles: matadors, banderillers, picadors, monosabios, algutzirs i areneros. Després de la salutació al president i de rebre’n la clau de l’estable (toril), cadascú se situa al seu lloc i comença la cursa (primer terç).
La missió del torero és la de parar el brau, fixar-lo i reduir-li la velocitat fent-lo emmotllar al capot. La fase següent és la dels picadors, encarregats de corregir els defectes del toro a base d’aguantar-lo per la creu amb la pica, per tal de facilitar, amb el toro ja afeblit, els lluïments de muleta. A continuació intervenen els banderillers (segon terç), encarregats de fer oblidar al toro la dura lluita i el càstig de la pica (alegrar) amb llurs banderilles. En el cas de toros mansois, que no han reaccionat davant la pica, hom utilitza unes banderilles especials (banderilla negra) que els afebleixen i castiguen. Finalment (tercer terç) ve el toreig de muleta, originàriament destinat a preparar el toro per a la mort i avui part central de l’espectacle, on el torero efectua les millors posicions de lluïment, que acaba amb l’estocada d’espasa, d’acord amb regles precises establertes.
Als Països Catalans ja se celebraven corregudes a l’antiga usança en l’època cavalleresca, així com ja en època moderna a places portàtils. La primera plaça estable, però, no fou construïda fins el 1834, al barri marítim barceloní de la Barceloneta, i fou construïda per obtenir recursos per als asilats de la Casa de Caritat; la inauguraren els toreros Juan Hidalgo i Manuel Romero Carreto. L’any següent, pel fet que els toros de Zalduendo eren mansois, s’originà una bullanga, que acabà amb la la Crema de Convents, motiu pel qual la plaça fou clausurada, i hom no la reobrí fins el 1850; continuà després en actiu fins el 1923.
L’augment de l’afecció a Barcelona deixà petita la plaça de la Barceloneta, i el 1900 en fou construïda una de nova a la plaça d’Espanya, coneguda amb el nom de Les Arenes de Barcelona, inaugurada amb toros del duc de Veragua pels rejoneadores Mariano Ledesma i Isidro Grané i pels toreros Luis Mazzantini, Antonio de Dios Conejito i Antonio Montes. A l’altre extrem de la Granvia fou inaugurada el 1914 la plaça de l’Esport —amb Vicente Pastor, Bienvenida, Curro Vázquez i Torquito—, que fou reinaugurada engrandida i amb el nom de plaça Monumental el 1916, amb els toreros José Gómez Gallito, Francisco Posada i Saleri II, i on se celebrà l’última de les corrides a la ciutat el 25 de setembre de 2011 després de la prohibició de l’espectacle a Catalunya acordada des del Parlament.
Fora de Barcelona era també molt antiga l’afecció als toros a Olot, on la plaça fou inaugurada el 1859 amb una correguda a l’estil del país; els espectacles taurins solien fer-s’hi el mes de setembre, amb motiu de les festes de la Mare de Déu del Tura. A Girona, la plaça de toros, dita de Santa Eugènia, fou inaugurada el 1897. A Figueres ja hi havia plaça l’any 1886, i la de Tarragona, molt bella, fou inaugurada el 1883. Vic també tingué plaça, inaugurada el 1917 i avui enderrocada. Posteriorment, amb l’increment del turisme, hom en construí de noves, la més coneguda de les quals fou la de Sant Feliu de Guíxols.
A València, els primers antecedents taurins que hom té daten del 1612; un segle més tard, el 1762, es feien corregudes de bous en places públiques tancades amb fustes, i els beneficis eren per a l’Hospital General. El 1803 ja hi fou construïda una plaça, però la invasió francesa n’aconsellà la destrucció. Una nova plaça fou inaugurada, a mig fer, el 1851, pel famós José Redondo El Chiclanero; fou la que hom inaugurà oficialment el 1859, amb tres corregudes de vuit toros, en les quals prengueren part Cayetano Sanz, Manuel Domínguez Desperdicios i Ángel López Regatero. Lagartijo i Frascuelo inauguraren la plaça de Castelló de la Plana (1887).
La plaça d’Alacant fou construïda el 1847, i la de Vinaròs fou inaugurada el 1870, amb les quadrilles d’El Gorditoi Chicorro. A Palma, la vella plaça de toros fou inaugurada el 1865 per Cúchares el seu germà Manuel Arjona. La plaça nova fou inaugurada el 1929, amb el rejoneador Antonio Cañero i els toreros de peu Antonio Márquez, Nicanor Villalta i Félix Rodríguez. El 1914 hom inaugurà la nova plaça de Felanitx, i la primera correguda en la nova plaça d’Inca (1910) fou protagonitzada pel Cocherito, Mazzantinito i Regaterín. Muro té també una plaça, molt original. A la Catalunya del nord de l’Albera se celebren també festes taurines a diversos indrets; és de destacar principalment la plaça de Ceret, on tenen lloc habitualment corregudes amb les figures més importants del toreig, i la de Cotlliure.
Des de mitjan segle XX, les corregudes de bous, especialment les corrides, que comporten la mort violenta i lesions prèvies en els càstigs de la pica i les banderilles, han rebut els atacas d’un creixent nombre de detractors que les qualificaven d’espectacle sanguinari. Per la banda dels defensors, hom al·legà la suposada condició d’art del toreig, motius identitaris i de tradició. De fet, l’afluència de públic seguí un declivi constant, i el 1977 hom tancà la plaça de les Arenes de Barcelona. El 1991 el parlament de les illes Canàries n’aprovà la prohibició per unanimitat.
El desembre del 2009 el Parlament de Catalunya admeté a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular amb més de 180.000 signatures per a prohibir les corrides de toros. En una primera votació, la cambra rebutjà les esmenes a la totalitat. ERC i ICV eren favorables a la prohibició i el PP i C’s contraris, mentre que CiU i el PSC donaren llibertat de vot als diputats. Retardada per un recurs al Consell de Garanties Estatutàries, que rebutjà les alegacions contra la tramitació de la iniciativa, la votació definitiva tingué lloc el 28 de juliol de 2010. Amb les mateixes posicions dels partits, donaren suport a la prohibició 68 vots, mentre que 55 s’hi pronunciaren en contra i les abstencions foren 9. La prohibició total entrà en vigor l’1 de gener de 2012. Paral·lelament, el parlament incoà la tramitació d’una iniciativa per a regular els correbou de les Terres de l’Ebre, que finalment no prosperà. El curs de la prohibició fou acompanyada d’una forta agitació mediàtica, en la qual s’esgrimiren, barrejades, raons i acusacions identitàries i de protecció als animals. L’octubre del 2016 el Tribunal Constitucional espanyol revocà la prohibició de les corrides de toros adoptada pel Parlament de Catalunya.
Font: Enciclopèdia Catalana, Muzeul Artã Craiova, Mircea Novac
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Societat |
L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès posa en marxa el projecte ‘L’alcalde al teu barri’, un canal més de comunicació amb l’objectiu d’acostar-se als diferents barris de la ciutat per conèixer les inquietuds i necessitats de la ciutadania.
El dijous 8 de febrer tindrà lloc la primera sessió de l’alcalde, Carlos Cordón, a un barri de la ciutat i en aquesta ocasió visitarà Banús-Bonasort. Durant tot el dia, Cordón, mantindrà trobades informals, visites i reunions programades amb aquells veïns i veïnes, entitats i/o empreses del barri que ho hagin sol·licitat prèviament a través del formulari web o trucant al 617 69 78 22 (en horari de 9 a 14 h). El termini per fer la sol·licitud acabarà el dimarts 6 de febrer i el dia 7 se li notificarà a les persones interessades l’hora i lloc de la trobada.
Aquesta iniciativa neix com un projecte integrador. L’alcalde visitarà els diferents barris de la ciutat per conèixer les inquietuds i necessitats dels cerdanyolencs i les cerdanyolenques, escoltant-los, parlant amb ells i, sobretot, articulant una via de comunicació propera que permeti resoldre les diferents problemàtiques de cada territori. Carlos Cordón destaca que aquesta iniciativa “facilitarà el diàleg i la participació de la ciutadania per seguir millorant Cerdanyola entre tots i totes”.
De les trobades de l’alcalde amb la ciutadania sorgiran propostes que, una vegada estudiades i consensuades, resultaran en accions que establiran el full de ruta per a la millora dels barris.
https://www.cerdanyola.cat/alcalde-al-teu-barri
Font: Ràdio Cerdanyola
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat politica |
Segons publicava ahir, 29 gener de2024, Cerdanyola Info, l’alcalde de Cerdanyola ha confirmat que l’Ajuntament ha presentat al·legacions al Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) amb l’objectiu de refermar línies estratègiques de la ciutat com el desenvolupament del Parc de l’Alba amb una connexió ferroviària entre Barcelona i el Vallès a través del túnel d’Horta, entre d’altres plantejaments.
Carlos Cordón indica que el PDUM és una eina que ha d’ordenar un àrea molt densa i consolidada com la metròpolis de Barcelona simplificant la normativa existent, respectant les línies estratègiques i sense generar situacions problemàtiques.
Entre les al·legacions presentades per l’Ajuntament de Cerdanyola, l’alcalde indica que es troba el respecte al Pla Director Urbanístic (PDU) del Centre Direccional per a poder desenvolupar el Parc de l’Alba, afavorir el planejament al sector Redosa per fer possible la construcció de l’hospital Ernest Lluch o que no s’incloguin sols industrials de Polizur en un àmbit d’afectació del nus de Baricentro amb l’objectiu de no perjudicar el polígon industrial de la nostra ciutat.
Una altra de les demandes destacades de l’Ajuntament és l’aposta pel túnel d’Horta ferroviari i que l’intercanviador previst al sector Baricentro es situï a la zona del Parc de l’Alba on ja hi ha una estació de Renfe i “volem que arribin els Ferrocarrils”.
En aquest sentit, l’alcalde també destaca que s’ha aconseguit que l’estudi informatiu sobre la nova connexió ferroviària entre Barcelona i el Vallès inclogui les dues alternatives d’Horta, a Cerdanyola, i de Vallvidrera, a Sant Cugat. Carlos Cordón considera que aquest estudi doble suposa “reorientar el tema” perquè la connexió ferroviària per Horta “és estratègica per a Cerdanyola i també per al conjunt del país” i destaca que en aquesta reivindicació hi ha el suport del territori de tota aquesta part del Vallès.
La potenciació de l’estructura verda a l’AMB i evitar que el Vial Interpolar es consolidi en un lateral de connexió entre la C58 i l’A7 prioritzant el transport públic són altres demandes municipals a les al·legacions al PDUM.
Font: Cerdanyola Info
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat politica |
L’Ajuntament d’Olot concedeix la Medalla de la Ciutat d’Olot a Cristóbal Colón, fundador de La Fageda
Reconeix la seva trajectòria “per haver liderat diferents projectes a Olot i a la Garrotxa per persones en situació de vulnerabilitat, contribuint a fer que la seva vida creixi en sentit i benestar”, ha explicat avui el Consistori.
I ha seguit: “També per haver iniciat un model pioner que parteix d’un projecte social amb visió empresarial, que ofereix productes de qualitat i que competeixen en el mercat i per haver atès sempre les necessitats de les persones amb discapacitat, oferint-los un projecte de vida, habitatge, entorn social, feina i suport familiar”.
Unes paraules que ens omplen els ulls de gratitud i molta energia per continuar treballant fidels a la nostra missió i contribuint a la millora del territori. Una vegada més, molt feliços i satisfets d’aquesta distinció!
L’entrega de la medalla serà el dissabte 9 de març a les 18h al Teatre Principal. Moltíssimes gràcies, molt agraïts!!
Tota la informació: https://www.olot.cat/pl217/ajuntament/comunicacio/actualitat/id8141/cristobal-colon-medalla-de-la-ciutat-d-olot.htm
Cristóbal Colón Palasí (Zuera, província de Saragossa, 1949) és un psicòleg i empresari català d’origen aragonès.
A 14 anys es va posar a treballar com a aprenent de sastre amb el seu oncle, després de la mort sobtada del seu pare. A 22 anys va treballar com a mosso en el sanatori Las Delicias de Saragossa i més tard ho va fer en diferents sanatoris mentals. Es llicencià en psicologia clínica per la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va especialitzar en laborteràpia. Considera que el treball pot ser un element clau en la rehabilitació de malalts mentals, i amb aquesta finalitat va crear el 1982 la cooperativa La Fageda SCCL junt a Carme Jordá de productes lactis al Mas Els Casals (Olot), amb l’objectiu d’atendre els disminuïts psíquics i els malalts mentals crònics de la comarca de la Garrotxa. El 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2010 va rebre el Premi Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla
Font: La Fageda, Wikipèdia,
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Bellaterra Gourmet, Cristòbal Colón, La Fageda |
ROSA MARIA PIQUER|El dia 14 de gener de 2024, convidats per la directora del centre, la Sra. Maria Soledad Prieto Fidalgo, acompanyats i guiats per ella en tot moment, visitem a partir de les 11h les estances d’aquest establiment, antigament seu de les Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores (La Prote del TTMB, 1946-1982). Els visitants som el bellaterrenc Francesc Lluís Pérez i la barcelonina Rosa Maria Piquer Pomés
Ens pengen al coll la identificació de visitant i veiem com s’obren automàticament unes portes i d’altres es tanquen també automàticament darrere nostre.
Visitem els dormitoris amb lliteres de quatre, de sis i de vuit, el menjador que serveix també de capella per a la celebració de l’eucaristia dominical, la biblioteca, el gimnàs molt ben equipat, les aules d’informàtica, de perruqueria, de pintura, de confecció.
La bugaderia, molt endreçada. Hi han enganxades a la paret unes estampes de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos, i de santa Teresa de Calcuta. Tots els banys impol·luts, podríem menjar allà mateix. Se’ns van obrint i tancant portes i tot respira ordre i netedat.
En la secció de mares amb fills petits conversem amb dues internes i els seus infants. Fins als 3 anys poden viure amb la mare. Van a una llar d’infants del barri i tenen una sala de jocs en el centre.
Visitem també la zona d’homes en règim de 3r grau, avui diumenge deserta. Aquests treballen fora del centre i passen els caps de setmana fora.
Moltes internes de 3r grau també són fora.
Hi ha metge, infermera, psicòleg, treballadora social, molt bona atenció a les preses. Un programa de desintoxicació per a les internes toxicòmanes.
En ser diumenge, hi ha internes al pati, ben assoleiat. En un extrem hi ha un petit bar on poden comprar begudes. Conversem amb algunes d’elles que prenen el sol, tot fumant.
Passadissos infinits. En un d’aquests descobrim un antic piano dels anys 50, molt malmès, una relíquia dels temps de quan aquest centre era un centre de menors, dirigit per Joaquim Vives de la Cortada. Els ex interns el reconeixerien i s’emocionarien en veure’l.
Acabem la visita en el despatx de la directora on hi ha un quadre amb la imatge de com era aquest edifici els anys 50, quan el director era Joaquim Vives de la Cortada i on el meu pare, Josep-Joan Piquer i Jover, director pedagògic del GRUPO BENÉFICO hi va treballar molts anys i hi va dirigir un dels primers laboratoris psicotècnics de l’Estat. A l’edifici contigu, avui desaparegut i actual IES Icària, el meu pare hi va residir uns quants anys en un pis i jo hi vaig viure els primers sis mesos de vida. Després, la família ens vam traslladar, encara que el pare va continuar treballant-hi.
Marxem amb ganes de tornar-hi, de fer-hi una visita un dia feiner i veure totes les classes i activitats en ple funcionament. També agraint a la directora la seva amabilitat i dedicació.
Font: Rosa Maria Piquer Pomés
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Barcelona, Centre Penitenciari de Dones Wad-Ras, Rosa Maria Piquer Pomés |
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.(Josep Carner, 1884-1970)
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
Joaquim Ventalló i Vergés
(Terrassa, 5 de febrer de 1899
Barcelona, 3 de desembre de 1996)
Neix el 5 de febrer de 1899, diada de Carnestoltes, a Terrassa al carrer Font Vella, 42. El seu pare, Domènec Ventalló i Homs, fa de notari -primer a Rubí i després a Terrassa, on ocupa la notaria que havia deixat vacant en Jacint Soler-. La mare, Elisa Vergés i Capdevila, és filla de Sants. Els Ventalló són una important nissaga d’industrials i polítics egarencs. El seu avi patern, en Domènec Ventalló i Llobateras, fou alcalde de Terrassa durant el 1868, fins el moment de la Junta Revolucionària. Els seus oncles són Pere Antoni i Josep Ventalló i Vintró. Aquest darrer, alcalde de Terrassa dos cops. Un parent seu, en Domènec Ciríci i Ventalló, fou un destacat periodista carlí a Barcelona i a Madrid. El 26 de desembre neix el seu germà Lluís G. que, amb els anys, esdevindrà un destacat dirigent falangista i serà nomenat, entre altres càrrecs, el primer governador civil del règim franquista a Lleida. En total seran set germans.
El 7 de febrer de 1905, als 43 anys, mor el seu pare de forma sobtada. La vídua i els fills es traslladen a Barcelona, al carrer Rosselló. Estudia a l'”Ecole Chretienne” dels Germans de la Doctrina Cristiana, fet que serà cabdal per la seva posterior tasca com a traductor. El 1908 entra a estudiar als Jesuïtes de Casp. Després, per malaltia d’una de les seves germanes, la família es trasllada a Matadepera. En no superar la malaltia i morir, es traslladen de nou a Terrassa.
Inicis com a periodista i guerra del Marroc
Als 17 anys, el 1916, entra com a periodista al setmanari egarenc Crònica Social. Entre el 1917 i el 1918 esdevé redactor a El Mal Temps, de Terrassa. El 1918 presidirà la Joventut Nacionalista de Terrassa. Serà un dels puntals del butlletí Pàtria de l’entitat nacionalista. El 8 d’abril de 1918 surt el diari El Dia —precursor del periòdic El Diario de Terrassa—, del qual serà un dels membres fundadors. En aquest diari coordina la secció “Noucents”. Estudia la carrera de dret, que deixarà inacabada, i fa de passant d’advocat. Guanya, el 1920, un dels premis dels Jocs Florals de Girona. La Reina de la festa, un coplet humorístic que va interpretar la cantant Pilar Alonso l’agost de 1920, és premiat amb una dotació de 100 pessetes de l’època. Amb el seu germà Lluís G. manté un distanciament ideològic, però no familiar. El 1921 col·labora en el setmanari satíric L’Estevet i el mateix any és mobilitzat per anar a la guerra del Marroc, on viurà la batalla d’Annual, en la qual milers de soldats de la seva lleva moriren. Se’n surt i es llicencia el 24 de desembre de 1923, després de restar 34 mesos i mig al nord d’Àfrica. És membre de l’Associació de Premsa de Barcelona.
Represa de la tasca de periodista
Membre d’Estat Català, del 1924 al 1931. Serà redactor i secretari de La Publicitat, el diari d’Acció Catalana. Treballa a l’agència francesa Havas i al Diari de Barcelona, on fa de corrector de proves. En la dècada dels vint esdevé redactor de La Publicitat (1925-1931) i, sota el pseudònim d’August Berenguer, del setmanari L’Esport Català (1925-1927). Amb aquest pseudònim escriurà també, el 1927, Josep Samitier: L’home i el jugador. El 1925 inicia l’estiueig a Port de la Selva, on coincidirà més tard amb el poeta JV Foix. Va col·laborar al setmanari satíric de curta durada El Senyor Daixonses, el 1926. El 18 de febrer de 1928 apareix el grup de L’Opinió, associació de caire republicà, socialista i federal, del qual n’és fundador. El 8 d’abril de 1928 retransmet la que serà la primera retransmissió radiofònica d’un partit de futbol, a nivell de l’Estat. Es tracta de l’Irun – FC Barcelona, a l’estadi Gal, per Ràdio Barcelona. El 13 de setembre de 1929 se suspèn el setmanari L’Opinió, en el qual destaca com a redactor, que tornarà a sortir el 2 de maig de 1930. Per encàrrec de la revista Imatges viatja a Brussel·les, el setembre de 1930, per tal d’entrevistar al futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Aquest rebrà de Ventalló, en el seu exili, 750 pessetes en concepte de despeses per tal de poder retornar a Barcelona. Macià li signa un document conforme ha rebut aquesta quantitat.
La primera etapa de la Segona República
El 24 de gener de 1931, després de 6 anys i 7 mesos, és acomiadat del diari dirigit per Rovira i Virgili, La Publicitat, per duplicitat laboral en diversos mitjans periodístics. I el 13 de març del mateix any el multen amb 1.000 pessetes per no haver dut el setmanari L’Opinió a censura. En integrar-se el grup de L’Opinió a la Conferència d’Esquerres del 19 de març, serà un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià el proposarà per anar a les llistes de les eleccions municipals del 12 d’abril, perquè vol comptar amb un periodista en la candidatura d’Esquerra per Barcelona. Finalment, anirà com a cap de llista pel Districte V. En proclamar-se la República Catalana, proposa a en Francesc Macià un decret de radiodifusió per tal que totes les ràdios puguin emetre lliurement. Va ser elegit regidor del primer ajuntament republicà de Barcelona i, de l’abril de 1931 al gener de 1934, ocupa diferents càrrecs al consistori barceloní: president de la Comissió Municipal de Cultura (1931-1932), president de la Comissió Municipal de Foment (1932) i president de la Comissió de l’Aeroport Internacional de Barcelona (1932-34). Del desembre de 1932 al gener de 1934 fou Tinent d’Alcalde de Sant Andreu i com a tal va participar en la col·locació, el 13 de març de 1933, de la primera pedra de la Casa Bloc -conjunt d’habitatges per a obrers impulsat pel Comissariat de la Casa Obrera i Contra l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya-. Aquest projecte, ideat pels arquitectes del GATCPAC, Clavè, Sert i Subirana, es va basar en l’arquitectura racionalista de Le Corbussier. Com a regidor de cultura impulsà la renovació de les escoles municipals del Bosc, del Guinardó i del Mar, amb plantejaments pedagògics molt avançats.
Va escriure el relat d’humor negre Pau Canyelles, ex-difunt, el 1931. Va dirigir L’Opinió, esdevingut diari, fins el 10 d’octubre de 1934, en què va ser clausurat pels Fets d’Octubre. El 18 de juny de 1931 els seus companys del Regiment d’Alcàntara num. 38, amb els quals va participar en la guerra del Marroc, li reten un homenatge. Apareix la revista satírica El Be Negre (1931-1936), dirigida pel seu amic i company de professió Josep Maria Planes, el nom de la qual és un suggeriment seu.
Durant l’etapa com a president de la Comissió Municipal de l’Aeroport Internacional de Barcelona, engega l’avantprojecte d’aquest aeroport. Per l’agost de 1932 realitza, amb diversos regidors barcelonins, un viatge per diferents aeroports europeus per tal de rebre assessorament per al de Barcelona. Mentre són a Londres reben un telegrama de l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, on els comunica que el cop d’estat del general Sanjurjo ha fracassat. A principis de 1933 es fa l’exposició de l’avantprojecte als baixos de la plaça de Catalunya. La construcció del futur aeroport es proposa a uns terrenys entre Gavà i Viladecans, pel bon estat de la carretera i del lloc, però per raons polítiques i econòmiques no es portarà a terme. Entre les crítiques hi ha les d’en Josep Canudas, el primer pilot català d’aviació i delegat de la Generalitat, el qual proposava l’emplaçament del nou aeroport, tot ampliant-lo, en el ja existent Aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat.
Al llarg del 1933 els membres de L’Opinió mantenen discrepàncies amb el sector d’Estat Català dins d’Esquerra. Les desavinences són a flor de pell, principalment pel caire de les JEREC, fet que comporta la dimissió dels regidors de L’Opinió de l’Ajuntament de Barcelona. En Macià refà de nou el consistori amb els regidors més votats l’abril de 1931, entre els quals hi ha Ventalló, fins a les eleccions del gener de 1934. A finals de setembre de 1933 són expulsats d’Esquerra tots els membres del Grup de L’Opinió. Un cop fora d’Esquerra, funden el Partit Nacionalista Republicà de l’Esquerra, amb Joan Lluhí, Antoni Xirau, Josep Tarradellas i Joan Casanelles, entre d’altres. El PNRE pretén ser, a la llarga, el substitut d’Esquerra, tot moderant l’espai que fins aleshores ocupava el partit d’en Macià. Serà candidat a les eleccions legislatives del novembre de 1933, per la Unió d’Esquerres Catalanes —coalició electoral entre Acció Catalana, PNRE i altres formacions republicanes de centre-esquerra, al marge d’Esquerra i USC—. No serà elegit diputat perquè la coalició pateix un daltabaix electoral. Deixa de formar part de l’Ajuntament de Barcelona com a tinent d’alcalde el 7 de febrer de 1934.
Després dels Fets d’Octubre es clausura L’Opinió. El seu finançador, en Casanelles, és empresonat amb el govern de la Generalitat. Al contrari que la major part dels diaris tancats l’octubre del 1934 que reneixen de nou, L’Opinió no tornarà a sortir. Del 1934 al 1936 va ésser director de La Rambla i secretari de l’Ateneu Barcelonès.
Segona etapa de la Segona República i la Guerra Civil
El 1936 reingressa a Esquerra, juntament amb altres dirigents del PNRE. El Front d’Esquerres triomfa a Catalunya i el Front Popular, a Espanya, i es retorna a la normalitat política d’abans de l’octubre de 1934. Fa diverses conferències sobre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. A principis de setembre de 1936 el PSUC incauta La Rambla. Com a redactor i director de La Rambla fa un seguit d’articles criticant el “pistolerisme” de la CNT-FAI, cosa que li crea diversos conflictes amb el sindicat anarquista, com amenaces de mort i, en esclatar la Guerra Civil, forma part de la llista negra de la CNT-FAI. A finals d’agost de 1936 mor assassinat el seu amic i company Josep Maria Planes, a la carretera de la Rabassada de Barcelona, en mans de pistolers anarquistes. En assabentar-se que anaven a per ell, fuig de Barcelona el 9 de setembre de 1936. A la una del migdia travessa la frontera, pel túnel del tren que enllaça Portbou amb Cervera, amb l’alcalde republicà de Portbou, Benjamí Cervera. A les quatre de la tarda vénen els de la milícia antifeixista a recollir-lo, però les germanes els informen que ha hagut de marxar a Madrid per raons de feina. La distracció és vital perquè pugui creuar la frontera sense sobresalts.
L’exili a França
Un cop a França serà nomenat canceller del consolat d’Espanya a Portvendres i després de l’ambaixada espanyola a París, de l’octubre de 1937 al setembre de 1938. El 9 de gener de 1937, a Perpinyà, es casa amb Joana Givanel, filla de Joan Givanel, estudiós de l’obra d’en Miguel de Cervantes. El setembre de 1938 l’obliguen a fer el trasllat a Portvendres, a desgrat seu. Un dels motius de discrepància és la rebaixa del sou, que no li permet mantenir la dona i dues germanes —que estaven a Barcelona en un estat de penúria econòmica desastrosa—. L’ agost de 1937 la seva dona pateix un avortament. El 1938 JV Foix dedica el poema “És quan dormo que hi veig clar” a la dona d’en Joaquim Ventalló, Joana Givanel. Amb la caiguda de la República es veu obligat a fer de venedor de fruites i verdures al mercat central de Les Halles a París i a fer de torner per les nits. Viu l’entrada dels alemanys a la capital de França i els nombrosos bombardeigs que pateix la ciutat. Neix la seva filla Eulàlia, el 17 d’octubre de 1939. Col·labora en diverses revistes catalanes de l’exili sud-americà, com Ressorgiment i Catalunya. En aquesta darrera fa un escrit on defensa la independència de Catalunya.
La seva mare, amb 82 anys, es posa greument malalta i ell, amb la idea que pugui veure en vida la seva néta, descarta la possibilitat d’anar exiliat a Mèxic. Proposa al seu germà Lluís G. el retorn a Barcelona, que fa amb la dona i filla per Euskadi, a finals del 1942. A Sant Sebastià l’ha de rebre el cap del Movimiento enviat expressament pel seu germà, però el tren arriba en retard i el cap del Movimiento ha marxat. Davant d’aquest fet és detingut i la dona i la filla romanen en un hotel. Finalment es posa en contacte amb el seu germà i són alliberats i conduïts fins a Barcelona en un cotxe privat i escortats. En arribar a la ciutat comtal haurà de personar-se cada dos per tres a comissaria. El juny de 1943 rep un document oficial on diu que s’havia sobresegut el “juicio sumaríssimo” que s’havia obert contra ell. No podrà exercir de periodista i haurà de guanyar-se la vida fent de comercial, venent fusta per a pipes de fumar i llençols. El seu germà, Lluís G., és nomenat president de la Junta Provincial de Libertad Vigilada, el 1944.
Anys de silenci intel·lectual i traductor de Tintín al català
Des de la clandestinitat denuncia en fulls anònims les vexacions anticatalanes i corruptes del règim franquista. El 14 d’agost de 1945 neix el seu segon fill, Joan. Viatja per Europa i Àfrica com a comercial. Fins el 1966, amb la Llei de Fraga, no podrà retornar a la feina de periodista i passa anys de foscor intel·lectual dedicats en exclusiva a la família i a la feina. Cada any, des de 1950 fins a 1978, JV Foix obsequia amb un poema a Joana Givanel pel seu aniversari, que s’escau el 18 de setembre.
El 1964 Marià Manent, director literari de l’editorial Joventut, li encarrega la traducció de les aventures de Tintín al català. L’obra d’Hergé serà traduïda per Joaquim Ventalló des del primer àlbum, Tintín al Pais dels Soviets, fins el darrer i inacabat, Tintín i l’Art Alpha, que tradueix als 88 anys d’edat. La primera aventura traduïda és Les joies de la Castafiore. Segons la seva filla Eulàlia, enllesteix les traduccions en un mes. També tradueix altres llibres que fan referència a l’obra d’Hergé. Les seves traduccions són un excels cant a la bona feina. És molt fidel a l’obra del dibuixant belga i, sempre que pot, fa una bona traducció dels noms dels protagonistes. S’ha de destacar la tirallonga de renecs i exabruptes en català del capità Haddock, l’inseparable amic d’en Tintín. Per a molts infants, les traduccions d’en Quimet Ventalló són el primer pas cap a lectura en català.
Represa com a col·laborador periodístic i darrers anys de vida
De nou pot exercir com a periodista i, amb 67 anys, fa de col·laborador en diversos diaris de la ciutat de Barcelona i en revistes de fora. Diaris com El Noticiero Universal, Tele-Exprés, Diario de Barcelona, La Hoja del Lunes i les revistes Tele-Estel, Recull de Blanes i Destino són una bona mostra del seu redreçament en el món de la premsa. A La Vanguardia serà l’encarregat de la secció “Llibres en català”. Manté correspondència amb el polític i intel·lectual Joan Casanelles, exiliat a França. El 1966 dicta la conferència “Artur Martorell”, dedicada al pedagog barceloní injustament maltractat per l’Ajuntament de Barcelona de l’època franquista.
A la revista Destino fa una sèrie d’articles que després publica en format llibre amb el nom Les escoles populars d’ahir i avui, on fa una excelsa defensa de les escoles municipals de l’època republicana. El llibre és guardonat amb el premi Antoni Balmanya de 1967, atorgat la Nit de Santa Llúcia. L’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles, proposa des de l’ajuntament fer donació de les escoles municipals al govern central i així integrar-les dins la xarxa de Escuelas Nacionales, proposta que enceta polèmica. El 1968 publica el llibre L’educació com a fonament del respecte als drets humans. Des del 1966 fa un seguit de conferències al voltant del món de l’educació i la nova llei educativa; fa una defensa aferrissada de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. El 13 de setembre de 1969 és citat a judici per les trifulgues que manté amb Porcioles. El 1970 escriu el llibre El que hi ha i no hi ha en el llibre blanc de l’educació, sobre la nova llei de l’educació que promou el règim franquista. Publica, el 1973, Treballar per salvar l’ànima de Catalunya és deure de cadascú. Un cop mort Franco, el 1976, publica el llibre Los intelectuales castellanos y Cataluña, on descriu les relacions d’alguns dels intel·lectuals castellans amb la defensa de la llengua i cultures catalanes en tres èpoques ben diferents, el 1924, el 1927 i el 1936.
Amb l’arribada de la Transició es permet de nou la publicació de diaris en català. Fou col·laborador d’Avui i de El Punt. El 1976 és elegit vicepresident de l’ Ateneu Barcelonès. En esdevenir les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, Esquerra no és legalitzada i hi ha de concórrer com a “Esquerra de Catalunya” en coalició amb el Partit del Treball d’Espanya. Un grup de membres d’Esquerra, entre ells el propi Ventalló, discrepen de la proposta d’Heribert Barrera i decideixen escindir-se’n i crear el partit Esquerra Renovada de Catalunya, ERC —idèntiques sigles que Esquerra Republicana de Catalunya—, que tindrà una vida molt curta. Al cap de pocs mesos acabaran apropant-se al partit de Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC). EDC prendrà part en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i PSC-Reagrupament. En Joaquim Ventalló és el candidat 21 de les llistes a les eleccions del 1977 per la circumscripció de Barcelona. Un cop passades les eleccions, el PSC-Reagrupament s’incorpora al PSC i EDC es fusionarà amb CDC.
El 1980 rep el premi Godó Llana, que concedeix el grup de La Vanguardia; va ser promotor de Ràdio Associació Catalunya, l’actual RAC-125. El 1984 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Des del 1990 fins al 1996 col·labora al programa de Catalunya Ràdio “La dignitat de la memòria”, amb el seu amic i periodista Josep Maria Lladó i Figueres. El 1989 és homenatjat per Avui. En els darrers anys de la seva vida és considerat el degà del periodisme català. Mort als 97 anys, sent incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès i enterrades les seves cendres al cementiri del Port de la Selva.
Font: Tele|Estel, Fundació Josep Irla
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura |
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortís profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7 de marc de 1967, dolgut per la forma incorrecta i despreciativa que havia estat tractat. Deia en veu alta, cridant, davant del centenar d’amics, familiars i advocats, que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia, “No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, ho has de dir, surto amb l’impresió de ser en un país ocupat”. Baixa les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor. (UNIVERSITAT DE BARCELONA)
Tele Estel, Extraordinari de Primavera, número 35 del 17 de març de 1967
La premsa donà la nova; però més aviat la difusió anà a càrrec dels companys. Amb sorpresa, amb dolor, amb patetisme, tots els advocats barcelonins, de qualsevol promoció o ideologia, s’anaren fent saber, amb sincera consternació, la notícia: en Roda i Ventura és mort!
Els diaris, tanmateix, avançaven la referència d’algunes circumstàncies. Sortia, a la matinada, del jutjat de guàrdia, de gestionar i obtenir (en part) la immediata llibertat d’uns detinguts (professors, estudiants, intelectuals).
Un d’ells, veí, per cert, de la mateixa escala del finat, exclamava, amb emoció dramàtica: <<Amb la seva mort ha rescatat la meva detenció». I no era una frase. Perquè la vehemencia argumental de l’advocat, que poc després pagava amb la seva vida el seu fervor altruista, remata (valgui el mot), la postulació del jurista professional.
Roda i Ventura morí, com sol dir la gent, al peu del canó (potser seria més exacte i tot preci- sar: dins el canó mateix). Si una mort honora tota una vida, la de Frederic Roda i Ventura honora tota una existència, tota una actuació perseverant, d’advocat autèntic.
Era, com a degà (el desembre de 1967 finia el quinquenni de la seva gestió corporativa), el número 1 dels advocats barcelonins. Patriarcalment, i més encara fraternalment, els estimava tots, i era estimat de tots. Però, en ells, i en la seva dedicació, estimava tots els homes de bona voluntat.
No és exageració escriure que, en la seva concepció de l’advocat, glatia una arrel evangélica veritable. Amatent al proïsme, a la vindicació màxima de l’home, tant com als afectes familiars més entranyables, escau a la seva memòria el versicle de Sant Joan: <<cum dilexisset suos qui erant in mundo, in finem dilexit eos>.
Els traductors bíblics donen, en català, l’equi- valència d’aquest «in finem>, per: fins a l’extrem. I ell, Roda i Ventura, estima els seus (esposa, fills, gendres, nora, nets aviat vint-i-cinc de vivents i dos d’encelats, companys, amics, desconeguts en necessitat d’ajut, moral o material) fins a l’extrem dels risc conscient de la salut i la vida pròpies.
Perquè era prou sabut que el degà dels advocats havia tingut dos atacs de cor, superats, dificultosament, amb aparent victòria. Però l’amenaça d’un tercer era decisiva. Tanmateix, el primer advocat barceloní semblà justament volcar, en aquesta seva darrera etapa representativa, tota l’abnegació, intrínseca i extrínseca, de què el seu cor malalt era encara capaç.
Roda i Ventura encarnava «in totum>, la pro- fessió. Impetrava justícia, contra tot i contra tots, si en creia assistit el seu defensat. El que succeïa, el que li ha succeït ès que, així com el metge s’enfronta amb microbis, amb virus, amb traumatismes (amb factors impersonals, en fi), l’advocat troba sempre, per raó de la seva funció mateixa, un antagonista anímic i corpori, com ell: el litigant, l’adversari, el judicador. I no ha d’estranyar-nos que sovint, tot i la seva edificant bonesa (parlem ara del «cas» Roda), s’indigni, es contrarii, s’exalti, i apostrofi. Com va fer-ho el Mestre divi contra els qui profanaven la seva Casa. (La de l’advocat en exercici és el dret viu; viu en cada subjecte que s’hi acull o en pateix.)
Heus ací perquè el trànsit mortal de Frederic Roda i Ventura fou, literalment, clínicament, i no pas metafòricament, un cor que s’atura, las de les fatigues immolades a la Justícia Ideal i a les injustícies particulars. Invisibles, però reials, els àngels hauran pogut corejar el seu corteig fúnebre, en romiatge, gairebé martirial (com el de mossèn Batlle, per exemple), cap a la Terra Promesa…
L’ANECDOTARI, INNUMERABLE
Una vida tan activa com la de Frederic Roda i Ventura, reclama una biografia, que serà, com el protagonista, amarada d’interès (un interès, na- turalment, entelat de melangia). Algú l’haurà d’escriure, de manera fidedigna, com un homenatge a l’amic finat, però, alhora, com un exemple per als advocats novells.
No fa gaire setmanes, Roda i Ventura acollía, en el gran saló d’actes del Collegi d’Advocats, els companys novament incorporats. Després d’haver rendit tribut cordial als companys cinquantenaris. (Roda s’havia incorporat al Colegi, sempre en actiu, el 1921. Li mancaven només quatre anys per a integrar-se en les noces d’or de la professió.)
Durant aquests quaranta-sis anys de treball sense repòs, l’anecdotari de Roda i Ventura ompliria una misceHània. Ell sol sobrepassaria amb escreix el dels famosos germans Erizzo, els advocats italians que espigolaren unes quantes facècies veridiques de llur experiència de lletrats, editades arreu del món.
En Roda i Ventura s’uniren el civilista, el mercantilista i el criminalista, sense minva de qualitat de cap d’aquestes dedicacions. El 1936, la seva actuació acusatòria contra els pistolers assassins d’un joier de Gràcia (Eugeni Carballo, actual fiscal general del Suprem, hi actua de fiscal), suscità contra el nostre amic una persecució aferrissada dels condemnats, escapols. En altres etapes de la seva activitat forense, Roda i Ventura aconseguí resolucions judicials civils que iniciaren jurisprudència innovadora. I les seves assessories mercantils, on féu compatible sempre l’equitat amb el dret, seran enyorades per la seva clientela, ban- cària i privada.
Però tot això cedia importància davant de l’home, de l’amic, del conseller intim. «Després del meu pare ens deia, el dia mateix de la mort de Roda i Ventura, un company rellevant (que formà part, per cert, de la candidatura oposada a la que dugué al deganat del Collegi el nostre collega finat), venia ell. Mai no fallà, en generositat, en esperit de sacrifici, en sentit de companyonia, en sentiment de solidaritat, a ningú.
És, la de Frederic Roda i Ventura, una pèrdua que, com diuen els mallorquins (no és la primera vegada que ho escrivim, però mai, potser, amb tanta convicció aplicativa), no té consol.
Perquè, d’aquest anecdotari, verament inenarrable (per extens i per discrecional), en resulta que la figura de l’amic desaparegut esdevé materialment insubstituíble. Com en el cas del recentment traspassat també, Felix Millet i Maristany, Roda i Ventura, des del seu elevat lloc de significació jurídica, irradiava, ensems, prestigi, protecció, confiança, esperança. De tots els innombrables condols rebuts per la família en les hores indecises d’aquella matinada del traspàs, el més esborronador és l’estampat i signat, en un fràgil bocí de paper agrisat, pels ciutadans que motivaren la seva pòstuma gestió judicial.
Cadascun de nosaltres, companys de carrera, amics de tota la vida, contertulis o parents, podria contar-ne, referides a hom mateix, o a d’altres, centenars d’anècdotes. No oblidarem els seus convits casolans a Bellaterra, entre pins, a l’estiu, on la cordialitat familiar proverbial de la llar Roda-Pérez semblava estendre als invitats acollits els vincles de la consanguinitat o de l’afinitat sense mesura limitativa. Ni podran oblidar els seus diguem-ne súbdits corporatius (des dels collegiats de fins al personal assistent) la noble senyoria del seu tracte, i els termes, alhora seriosos i afables amb què sabia estimular els uns i exhortar els altres, cap a una consciència responsable del propi deure. Aquest deure cívic i cristià que Roda i Ventura complí sempre, com una derivació espontània de la pròpia personalitat. Com quan, després del 6 d’octubre de 1934, fou honorat amb la defensa dels propis adversaris polítics que foren protagonistes d’aquella nit allucinant. O com, en la més recent de les seves actuacions presidencials públiques, sabé conservar, impavidament, la més equanime de les serenitats, enfront d’un atac personal, desarmat precisament per la sobrietat de la seva reacció i la imparcialitat del seu designi.
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. «El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.>
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
*TELE|ESTEL Setmanari català d’actualitat (Barcelona, 1966-1970)
El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l’acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l’Església.
Va ser fundat per la mateixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.
Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú.
Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d’un públic catalanista i demòcrata fart d’una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l’època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960’s Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d’un règim que s’endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.
1968: Tele|Estel abordava al gener d’aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l’Eurovisión.
Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l’època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura. Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones… amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l’estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l’estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l’any següent, i que comportaria la seva desaparició.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Frèderic Roda Ventura, Tele Estel |
BELLATERRA.CAT 