Feeds:
Entrades
Comentaris

HOJA DEL LUNES, 4 d’agost de 1980

Pere Font Grasa, Periodista. Exredactor en cap del Diari de Sabadell (1977-1982) i excol·laborador de Quadern.

Mig segle d’existència
BELLATERRA ASPIRA A LA INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL

PERE FONT GRASA|Bellaterra és alguna cosa més que unes capçaleres a les paperetes d’exàmens.  Bellaterra és un rètol a la carretera, al qual l’any 1971 se li va sumar el grau universitari.  Bellaterra és una estació de tren molt britànica: o molt canadenca.  Bellaterra és un bosc del qual han brotat torres sembrades per la llavor de la burgesia catalana.

Mig segle

La urbanització Bellaterra no va néixer l’any 1971 com algun professor despistat podria anunciar.  Bellaterra ja era al seu lloc quan el recordat rector Villar Palasi fundés aquella “Illa democràtica” d’idees, сеment i campus.  Bellaterra es va urbanitzar a partir de l’any 1930; acaba de complir, doncs, els primers cinquanta anys de vida.

Entre els anys que mitjan del 1919 al 1923, l’estesa ferroviària va descobrir als barcelonins una porció ignorada del Vallès Occidental. Els capitalistes de l’època, impulsats per una “Lliga Catalanista” en el seu apogeo polític,  fins i tot a nivell d’Estat, van motivar que La Canadenca fes possible el somni d’un tren amb via d’ample europeu que per Sant Cugat, Bellaterra, Sabadell… havia de creuar l’eix central del Principat i penetrar a França.  Però no va passar més enllà del túnel de la Rambla sabadellenca (cul de sac que va viure la seva petita tragèdia el mes d’abril passat) i a l’altre braç de la Y penetrant a Terrassa a cel obert, igual com segueix en el present.  Aquí es va acabar la història.  La Universitat trigaria més de quaranta anys: l’Opus Dei es va avançar impulsant una zona escolar i provocant que a la dècada dels 60 es construís l’estació de “Sant Joan” en terrenys propers a “Can Marcet”… on el 1982 tindrem el “Prado del  Rey” televisiu i català,

El cotxe, lluny

La burgesia barcelonina es va quedar a Sant Cugat: i així, encara avui es poden veure nombroses torres construïdes entre el 1920 i el 1935, clar exponent del “estiueig fora de Barcelona”. Bellaterra naixia en un racó de món.  Va ser descoberta també per la burgesia sabedellenca, els fabricants de lèpoca que van invertir diners en la urbanització.  El cotxe quedava lluny.  No hi havia carretera asfaltada.  Aquesta es va construir primer des de Cerdanyola-Sant Cugat, i fins al 1966 no va quedar pavimentat l’antic camí que pel barri de Gràcia, a Sabadell, vorejava l’aeròdrom, Sant Pau de Riusec fins a la cota de Bellaterra.  El tren era un cosí adelantat a la seva època, a la Renfe i als atuells que es movien amb el vapor.  “Els elèctrics”, com encara se’ls coneix per aquestes terres, van obrar el miracle de la primera urbanització ben feta del nostre país.  El creixement ha estat limitat en aquests cinquanta anys: encara que d’aquells tres mesos d’estiueig una majoria hagin decidit habitar tot l’any a Bellaterra.  Hi ha vida a Bellaterra: els estudiants, els profes i els funcionaris de la Universitat, li han donat el to adequat el complement.  Bellaterra aspira a la independència municipal: Té vida pròpia.

La família Ulises

Bellaterra vol celebrar el seu mig segle De moment ha Inaugurat un carrer dedicat a Joaquim Buigas, amb la placa ja clàssica forjada en ferro i amb l’esquirol menjant la pinya, a manera d’escut heràldic, aquests esquirols que encara veiem als pins pinyers del lugar, espècie que sobreviu i es reprodueix als boscos vallesans, a pesar de les agressions humanes.  Per celebrar aquest mitjà s’espera l’organització de diversos actes culturals i populars,

A la seva mida, Bellaterra ho va ser un “fogar de catalanisme”. Gent adinerada, burgesia alta però amant del país i les seves tradicions, era coneguda la tercera literària en diverses torres.  que alimentaven els Buigas, Roda i altres il·lustres Impulsors de la nostra cultura.

Hi ha qui afirma que la Família Ulisses* va invertir els seus oficis a Bellaterra, que els Buigas del TB0 fessin diners amb les aventures dels seus personatges.  En èpoques difícils (any 1952) ja tenien lloc a Bellaterra uns “Jocs Florals” limitats però dignes, i d’alguna manera també la despistada, liberal i autònoma família Ulises cuidant que els seus estalvis ajudessin a aixecar Bellaterra

La senyera de la família Roda

Frederic Roda i la seva família, com a continuadors de la fe patriòtica del seu pare, ha estat un dels signes del lloc.  La seva(s) banderes catalanes van ser un símbol vivent;  com l’Escola Tagore o en un altre ordre l’Hostal Sant Pancraç o aquesta torre oberta del museu El Pedregal, on s’aixopluga el vell fabricant de mobles que es va enfonsar amb un clavell blanc a la trau dels venedors….

La Bellaterra dels fabricants tèxtils, amb tragèdies de ruins familiar de supervivència;  la Bellaterra de la senyera al mastil d’unes determinades torres que en ocasió d’un 11 de Setembre ja llunyà ens van descobrir la història,

Bellaterra en lloc de transit o auto-stop per als estudiants metropolitans.  En un dels seus passos a nivell van deixar la seva pell tres joves en aquell “600” atrapat pel fang i la via. Però Bellaterra, malgrat el cotxe, va néixer i viu amb el tren.  Encara que els seus hotels es convertessin en torres, i les seves aigües estiguin vigilades per l’Ajuntament de Cerdanyola, continua en el seu l’Increïble “sot feréstec” de la Font de la Bonaigua, una incripció grabada sobre majóliques:

Si de la font bous aigua cada dia
Tindràs prosperitat, pau i alegria. 
Els teus fills seràn sans, les filles belles, mai sofriras dolor ni malaltia,
I et moriràs de vell, sense recanca
tot beneint a Déu, i amb l’espe Iranca,
de millor vida
(Font de la Bonaigua 1930)

Queda el vers, la poesia senzilla i entranyable sota l’ombra d’una esplanada, on el proletariat de Cerdanyola, nens i nenes dels col·legis, rentacotxes que tot ho inunden, Intenten viure unes hores bevent aigua d’aquests prodigiosos canons,  de tres dels quals els mana liquid en abundància.  Antany la burgesia anava a passejar fins a la font, ara passa rauda per les seves proximitats, com aquests milers d’estudiants que només coneixen Bellaterra pel rètol de l’estació i una peperera amb capçalera.

Font: Hoja del Lunes, 4 agost 1980, pàgina 6

* Sèrie d’historietes d’humor costumista creada pel guionista Joaquín Buigas i el dibuixant Marino Benejam per a la revista TBO el 1944, que va ser una de les més populars dels còmics espanyols de la postguerra, en presentar una família de classe mitjana típica de la  època amb què moltes famílies podien identificar-se, formada pel cap de família Don Ulises Higueruelo, la seva dona Doña Simforosa, la filla gran Lolín, els fills menors Policarpito i Merceditas, l’àvia (sogra de Don Ulises) Doña Filomena, i el gos  Treski.

La Premsa, dilluns 14 juliol de 1969

HOMENATGE AL CRITIC TEATRAL FEDERIC RODA

En un restaurant de Pedralbes, va tenir lloc l’anunciat homenatge a Frederic Roda, acte que va congregar més de 200 persones que van voler manifestar el seu reconeixement a l’excrític teatral de Destino, per la fecunda i perseverant tasca en pro de l’art escènic portada a  al llarg dels darrers quinze anys.

Autors, actors professionals i “amateurs”, directors, gent de teatre i una nodrida representació de professionals i homes de negocis – i nombroses dames.  van testimoniar el seu afecte i adhesió a Frederic Roda, a qui, nansa de discursos -que pel que sembla ja no estan de moda-, van tributar, posats drets, una fervorosa i perllongada ovació.  També es van rebre nombroses adhesions.

Bellaterra, 21 de març de 2024

El Carrer d’Enric Morera de Bellaterra té una llargada de 510 metres, comença a la Carretera BV-1414 i finalitza al Carrer de la Coma de Corbins.

Placa del Carre d’Enric Morera de Bellaterra amb dibuix d’ortiga

Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig de 1865 — Barcelona, 11 de març de 1942). D’infant anà amb els seus pares a Buenos Aires. Hi visqué la música a l’ambient familiar, ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Tetro Alcázar (teatre de varietats), on també donà lliçons de piano. El 1875 es traslladà a Córdoba, on estudià música. Per encàrrec del govern argentí, compongué un Himno a la patria i una cançó escolar, Mayo. Participà en l’organització de la Sociedad Argentina d’Autors (1910). El 1881 tornà a Europa, i des del 1883 residí a Barcelona, on féu amistat amb Isaac Albéniz i estudià piano amb C. Vidiella i harmonia amb F. Pedrell. El 1885 anà a Brussel·les, on estudià amb P. Gilson i F. Fiévez, al conservatori. Estigué dos anys més a l’Argentina (1886-88).

El 1890 tornà definitivament a Barcelona, on passà a liderar el moviment modernista musical català; ja amb una sòlida preparació tècnica, estrenà una Dansa dels gnoms (1893) i, per a la Societat Catalana de Concerts, el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida (1893). Es vinculà al grup de L’Avenç i als ideals modernistes i escriví música per a Jesús de Nazareth (1894), d’Àngel Guimerà, per a L’alegria que passa (1898), de S. Rusiñol, i, per a les Festes Modernistes de Sitges, l’òpera La fada (1897), amb text de J. Massó i Torrents. El 1895 fundà la coral Catalunya Nova, i la dirigí fins a la fi del 1900; cessà per a treballar i dedicar-se a la temporada de Teatre Líric Català, al Teatre Tívoli (1901). Musicà La nit de l’amor, de Rusiñol; hi inclogué una sardana coral, que assolí un gran èxit.

Després d’un període infructuós a Madrid (1903-05), tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d’escena per a obres com El comte Arnau (1905), de Josep Carner, La Santa Espina (1907), de Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, Don Joan de Serrallonga. Estrenà al Liceu l’òpera Empòrium (1906) i l’obra lírica en tres actes Bruniselda (1906).

Després d’un sojorn decebedor a l’Argentina (1909-11), tornà a Barcelona, on fou rebut apoteòsicament. El consistori municipal creà per a ell el càrrec de sotsdirector de l’Escola Municipal de Música. Pedagog notable i autor d’obres teòriques, com el Tractat pràctic d’harmonia (1901), influí en les noves generacions de compositors. El 1912 estrenà l’òpera Titaina, i el 1916 Tassarba, ambdues al Liceu. El 1931 escriví música escènica per a El castell dels tres dragons. En el camp de les sardanes corals destaquen Les fulles seques, La sardana de les monges i L’Empordà. Col·leccionà i harmonitzà nombroses cançons tradicionals catalanes, una part de les quals fou publicada per L’Avenç (1897-1900) i aplegada a Cançons populars catalanes harmonitzades (1910).

La producció de Morera comprèn unes 800 obres: òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts, sardanes corals i instrumentals i una Missa de rèquiem. Escriví un breu recull de memòries, Moments viscuts, publicat el 1936. Una gran part del seu catàleg és adscrit a l’estètica neoromàntica i és una magnífica mostra del nacionalisme musical català.

Plànol oficial de Bellaterra | EMD BELLATERRA

Font: Enciclopèdia catalana

EN MEMÒRIA DEL PINTOR VILA-PUIG
La Vanguardia, 4 de març de 1964

Podeu visitar aquests dies, al Palau de la Virreina, l’exposició d’homenatge a la memòria del pintor Vila-Puig organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ia la qual el nostre Ajuntament ha col·laborat cedint a aquest objecte les sales del pis superior  del dit edifici.  La mostra assumeix els caràcters d’un gran esdeveniment dins de la vida artística barcelonina, en tots els ambients dels quals havia conquerit Vila-Puig el mateix una autèntica ètica estima cap a la seva persona per les excel·lents qualitats morals i cíviques que l’adornaven, que una consideració sincera respecte  a la seva obra, fins i tot en el sentiment dels qui estèticament, en aquests temps tan agitats per teories, molt allunyats se sentien.  La integritat de les seves conviccions, i la lleialtat amb què les defensava amb els pinzells a la mà, sense claudicacions i amb acrisolada qualitat pictòrica, el van fer mereixedor del màxim respecte. 

L’obra que va deixar és una glossa reiterada del paisatge del Vallès, la comarca nativa, que va interpretar amb austera emotivitat.  Altres paratges va pintar, de tot Espanya i d’altres terres catalanes, però va ser el mut llenguatge dels almiats, els regats, els camins, els arbres i cases del Vallès el que més intensament parlés al seu esperit de pintor.

Va néixer Joan Vila-Puig a Sant Quirze de Terrassa, any del 1890, i va morir a la seva finca de Bella Terra, centre de les seves excursions pictòries, el 1963.

En el marc de l’exposició, aquest proper dia 6, serà pronunciada pel catedràtic  de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi Miguel Farré una semblança del pintor i donat un concert per l’orquestra el Camara Joan Masia, en què actuen Santiago i Maria Gloria Vila-Puig, fills del pintor;  el 17 farà una conferència sobre l’art de Vila-Puig el crític d’art de LA VANGUARDIA i professor de l’Escola de Llotja don Juan Cortés, i serà projectat el film en color Vila-Puig realitzat el 1955 per Santiago Vila-Puig.

Reproduïm en aquesta pàgina alguns dels quadres que figuren a l’homenatge al gran pintor.  Entre ells, a la foto 1, l’autoretrat, datat el 1915, foto 2 paisatges i foto 3 veiem els estris de treball de Vila-Puig, record del mestre, que figuren a l’exposició.

Bellaterra, 20 de març de 2024

El Carrer de Sant Pau de Bellaterra té una llargada d’uns 125 metres comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414) i finalitza al Carrer d’Enric Morera.

Placa del Carrer de Sant Pau de Bellaterra on apareix dibuixat la sarriassa (Arum italicum)

Sant Pau (apòstol, escriptor, teòleg, missioner i religiós)
Pau de Tars (originalment Saül de Tars o Saule, i després Pau), conegut també com Sant Pau l’Apòstol dels Gentils (Tars, Cilícia, ~7 — Roma?, ~67) es considera una figura clau en el desenvolupament, l’evangelisme i la predicació del cristianisme al món conegut de l’Imperi Romà, important intèrpret dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. És venerat com a sant en tota la cristiandat.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

📍La plataforma veïnal Salvem La Rotonda reclama l’execució de la sentència que fa 5 anys va anul·lar la llicència d’obres i obligava a enderrocar part de la reforma de l’edifici modernista.

La Rotonda, oleo obra del pintor Andújar |LA TAULA

El Tramvia Blau i La Rotonda són dos símbols de Sant Gervasi. Fins i tot confluïen al mateix lloc. Però el popular tramvia fa sis anys que està aparcat a les cotxeres i l’històric edifici modernista en porta gairebé vint immers en un litigi judicial interminable, iniciat quan una plataforma veïnal va portar als tribunals la reforma que en va fer el propietari, l’empresa immobiliària Núñez i Navarro.

Una reforma que va permetre que La Rotonda tornés a tenir vida, convertida en un modern complex d’oficines de 10.000 metres quadrats que funciona a ple rendiment. Però des de fa cinc anys té damunt seu una sentència judicial que va declarar nul·la la llicència d’obres per rehabilitar l’edifici i el planejament urbanístic que la sustentava.

Part de l’ampliació de l’edifici modernista que en va fer Núñez i Navarro on es pot veure la 6à planta il·legal

El jutge va considerar que vulnerava el Pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.

Segons la sentència, la reforma no respectava la volumetria ni la forma de l’edifici original, que tenia un pati interior. I aixecava una sisena planta “que no té cobertura jurídica”, entre altres qüestions. Per tot això, el magistrat instava a la “demolició” d’aquestes reformes.

Cinc anys de recursos a una sentència pendent d’executar. A partir d’aquí, s’han succeït els recursos, sobretot amb relació a com s’havia d’executar aquesta sentència.

Primer, una resolució judicial va considerar que les obres declarades il·legals trobaven després “cobertura” en una modificació del Pla general metropolità (PGM) del 2015. Però una altra sentència ho revocava, i subratllava que el procedent era “l’enderroc, no la legalització” del que al seu dia no es va fer bé. De fet, acabava dient que el que calia fer era fixar ja un termini d’inici i acabament de les obres de demolició.

Des de dalt s’aprecia l’alçària de la part afegida a l’edifici modernista que es va restaurar 📷 3Cat

Ara, l’últim recurs presentat per Núñez i Navarro, al Tribunal Suprem, no s’ha admès a tràmit. I l’Associació en defensa de La Rotonda demana que s’executi la sentència d’una vegada per totes. La seva presidenta, Àngels García, considera que la culpa és de l’Ajuntament, que va donar el permís.

“Núñez i Navarro està fent la seva feina, que és anar presentant recursos per dilatar al màxim l’execució de la sentència. Però no tenim res contra aquesta empresa. Ells van presentar un projecte i l’Ajuntament els hi va aprovar.”

La sentència, en efecte, no és contra Núñez i Navarro, sinó contra l’Ajuntament de Barcelona i la llicència que va atorgar al seu dia.

“Els vam avisar que allò era il·legal, que no es podia fer, que ho denunciaríem, però van decidir tirar pel dret. Ara n’han d’assumir les conseqüències”, subratlla García.

I les conseqüències li poden sortir cares al consistori. Fa un any i mig, en un ple de districte, el llavors regidor de Sant Gervasi, Albert Batlle, ho admetia:

Aquest és un planejament maleït, es va fer molt malament, i costarà molts diners per la llicència que es va atorgar al seu moment. Aquest embolic causarà un greu perjudici a l’Ajuntament.”

Equip professional del Restaurant de l’Hotel La Rotonda, tal com ho recorda el bellaterrenc Francesc Pérez

Ni l’Ajuntament ni Núñez i Navarro han volgut parlar davant les càmeres de TV3.

En un escrit, el govern municipal es limita a dir que treballa per “donar resposta” a una sentència judicial que fa temps que és ferma, però que no deixava clar com s’ha d’executar.

Segons l’associació, n’hi ha prou amb un projecte d’enderroc. Segons el consistori, cal fer un nou pla especial integral (PEI) perquè és un edifici catalogat. Per això va demanar a Núñez i Navarro que en redactés un, però va acabar suspenent-ne la tramitació “perquè no donava resposta a les prescripcions”.

L’estiu passat, l’Ajuntament va donar un termini de tres mesos a l’empresa perquè en presentés un altre, però el promotor no va adjuntar cap més documentació.

Àngels Garcia lamenta que s’hagi arribat a aquesta situació. “Per nosaltres la solució hauria estat arribar a un acord que donés compliment a la sentència, però intentant salvar al màxim el que s’ha fet. Perquè ara l’edifici funciona, i funciona bé”.

Plànol dels interiors de l’Hotel La Rotonda, tal com ho recorda el bellaterrencs Francesc Pérez

Funciona bé després d’haver viscut de tot. Perquè La Rotonda, o Torre Andreu, aixecada el 1906, és ara un edifici d’oficines, després d’haver estat diversos anys sense ús i en un estat lamentable. Abans havia estat des d’un gran hotel de luxe fins a un hospital de malalts terminals. Sempre, això sí, presidida per l’emblemàtica cúpula i el seu templet.

Foto de l’Hotel La Rotonda els anys 60

https://www.ccma.cat/3cat/la-rotonda-de-sant-gervasi-la-historia-interminable/video/6272088/?ext=APP_APP3C_F4_3CAT_CAPP_

📍Autor d’una quarantena de llibres, va ser l’encarregat de documentar el procés creatiu de Subirachs a la Sagrada Família

📍Guardonat amb premis de prestigi com el Pravda de fotografia, va exposar a diferents ciutats del món com Nova York, Moscou, Venècia o Tòquio. A Sitges va realitzar una antològica al Mercat Vell l’any 2002 i la mostra ‘Un hivern a Moscou’ a l’Edifici Miramar l’any 2005.

Joan Iriarte Ibarz (Barcelona, 1936-Sitges, 2018), autodidacta, admirador i seguidor d’Henri Cartier-Bresson, de Francesc Català Roca i de José Ortiz Echagüe, durant la seva trajectòria artística es dedicà especialment al retrat de personalitats, i especialment d’artistes i la seva obra, col·laborant en nombroses publicacions, com National Geographic.

Joan Iriarte i Josep Maria Subirachs a la capella del Cercle Comtal,1992 (actual Fundació Vila Casas de Barcelona)

Entre els seus treballs, destaquen també les seves imatges de la Unió Soviètica, del Brasil, del Marroc, de l’Àfrica subsahariana, de Venècia, de Nova York, entre d’altres indrets del món. Ha exposat a diverses ciutats com Nova York, Moscou, Venècia, Tòquio o Sitges, la ciutat on va viure des del 1993, amb la qual mantingué una estreta vinculació professional a través d’exposicions i activitats culturals. Ha publicat més de quaranta llibres, entre els quals destaquen Retrats i entorns de Sitges (2006), Sitges d’ahir i de sempre (2007) i, en col·laboració amb el poeta David Jou i Mirabent, Llum de Sitges (2004) i Sitges en blau (2006).

Entre els treballs de més importants de Joan Iriarte destaca la seva documentació gràfica del treball de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Família de Barcelona, 1991

Joan Iriarte rebent una obra de Josep Maria Subirachs durant el seu homenatge al Cercle Comtal de Barcelona, 1992 (actual seu de la Fundació Vila Casas)

L’any 2007 en el marc de la celebració del 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges 2007, l’alcalde Jordi Baijet de la població i Joan Iriarte inauguraren al Baluard Vidal i Quadras l’escultura “Postal de Sitges”, dissenyada per mateix Iriarte, dedicada a la fotografia i al cinema. L’obra, de dos metres d’alçada i realitzada amb ferro rovellat, disposa d’una placa commemorativa per homenatjar la tasca realitzada pels creadors d’aquest festival de referència del cinema fantàstic.

La seva obra es compon d’imatges que ens remeten a una poètica dels elements senzills alterats en la significació per una lectura que entronca amb l’imaginari creatiu de Joan Brossa, els dadaistes i els surrealistes. En les seves composicions hi ha també una poètica que apel·la als sentits i a l’erotisme, que vincula l’objecte de la seva obra amb projeccions de Freud o Carl Gustav Jung de la sexualitat humana.

De les darreres exposicions de la seva obra destaquen l’exposició antològica realitzada el 2002 al Mercat Vell i la del 2005 presentant la mostra “Un hivern a Moscou” a l’edifici Miramar. “Realitat i ficció” és una altra de les exposicions, que van tenir lloc a la galeria Agora 3 de Sitges, on s’exhibiren un conjunt d’instantànies originals i peces úniques de l’artista barceloní. El juny de 2018, un mes abans del seu decés, amb motiu dels 25 anys de Joan Iriarte a Sitges, la mateixa galeria Àgora 3 va exposar una faceta artística menys coneguda amb la mostra d’una selecció de dibuixos de l’artista que formen part de la col·lecció ‘Traços de la meva memòria’.

Font: Cercle Comtal, Wikipèdia,

Bellaterra, 19 de març de 2024

Plaça Major del Turó de Sant Pau de Bellaterra està situada entre els Carrers 3 i 4 d’aquest barri, i té una extensió aproximada de 1.000 m2, incloent a l’espai un gran deposit d’aigua de boca. Limita al nord amb el Carrer número 1 al sud amb el Carrer Universitat Autònoma de Barcelona.

A la Plaça Major del Turó de Sant Pau no apareix cap placa, però sí apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |Google Maps

El Turó de Sant Pau de Bellaterra té els carrers amb plaques numerades que van des de l’1 fins el 13, a l’estil del barri de Manhattan de Nova York. Comença tocant la Via Verda del Valles i els limits amb la UAB


Josep Maria Riera Gassiot*, ex-cap del Servei de Publicacions de la UAB entre 1993 i 2002, es va mostrar molt crític amb aquest procés:

TURÓ DE SANT PAU (BELLATERRA) “Expropiació privada l’any 1968 per fer-ne una funció pública i venuda per especulació privada”

“Trobo discutible el que es va fer a la part del Turó de Sant Pau, que es va expropiar per després fer-ne una venda immobiliària.
Això crec que es il·lògic, no és correcte expropiar una propietat per fer-ne una funció pública i després vendre-la fent especulació privada […] Ho van expropiar tot junt, i van veure que aquella part no la necessitaven i que podia estar bé que hi hagués un barri en què hi visqués gent de la UAB. Però mai va ser real, a diferència de les cases Sert de la UAB, que són de la UAB, estan administrades per la UAB i en principi són per a persones que hi treballen, com també la Vila, que és per als estudiants”.

Les obres van continuar amb entrebancs fins que al 1975 es van reprendre, acabant-se al 1979. Finalment, la Cooperativa es va dissoldre el 1992.

Anunci de Fomento Barcelonès de Inversions S. A. aparegut a La Vanguardia, el 31 març de 1969, per la construcció i venda de les cases privades del Turó de Sant Pau (Des del 2010 un barri de Bellaterra)

*Josep Maria Riera i Gassiot (Barcelona, 1944), és un escriptor i editor català, que ha estat director del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i propietari de l’Editorial Montflorit. És nebot de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart) i germà del polític i escriptor Ignasi Riera.

Plànol oficial de Bellaterra| EMD BELLATERRA

SENSE PARAULES

Inaugurada la temporada 1967-68, en un principi s’anomenà “Súper Espot” i el seu lema era “Paraíso blanco”. Anys després va passar a denominar-se “Nou Super Espot” i encara uns anys més tard es va rebatejar amb el nom d’Espot Esquí Parc. Durant un temps va rebre el nom de Gran Pallars i actualment es coneix com Espot Esquí. També comparteix amb Port Ainé el nom de la marca comercial d’Skipallars, que dona nom al domini esquiable amb un sol forfet de les dues estacions.

Davant la presència de les primeres autoritats de Lleida i altres representacions civils i esportives, el capellà rector d’Espot procedeix a la benedicció de les instal·lacions de l’estació d’esports d’hivern de Super-Espot, al Pallars. 📷 Foto Campañà

L’estació d’esquí d’Espot es va posar en marxa a la temporada 1967-1968 amb el nom de Super Espot, sent una promoció de l’empresa PURISA (Promociónde Urbanismo e Inversiones SA). El seu lema de promoció era “Paraíso blanco”. Ara bé, segons la informació publicada per La Vanguardia del 21 de gener de 1969, semblaria que oficialment es va inaugurar el gener d’aquell any, però ja estava oberta des de la temporada anterior.

En la primera fase es va construir l’Hotel Or Blanc a la cota 1.500, el telecadira Els Estanyets, el teleesquí del Bosc i un teleesquí per a debutants a l’arribada del telecadira.

Imatge dels inicis d’Espot, a finals dels anys 60. Fotografia cedida per FGC a Diaridelaneu.cat Autor/a: FGC – Skipallars

El projecte anava acompanyat d’una urbanització a peu de pistes amb una zona d’habitatges unifamiliars, zona hotelera i altres serveis, a més de dues cafeteries. Aquesta urbanització era gestionada per l’empresa Pirineos Espot SA, darrere la qual hi havia com a impulsor principal el publicista Víctor  Sagí Vallmitjana (13-02-1921 – 28-11-2014)

A partir de l’any 1972 es va crear l’empresa Super Espot S.A. que gestionaria l’estació d’esquí de forma independent a la urbanitzadora. Darrere aquesta empresa hi continuava Víctor Sagí i el també publicista Jaume Domènech.

Els anys setanta i vuitanta no van ser fàcils. Sovint les temporades d’esquí eren inviables econòmicament. Les campanyes 1984-85 i 1986-87 van resultar especialment difícils i, de fet, només cal recordar que la veïna Llessui tancava definitivament l’abril de 1987.

El problema de la manca de neu es va incrementar i a l’hora resoldre en la temporada 89-90, moment clau en la història de l’estació, ja que en aquesta temporada es posa en marxa la primera instal·lació de neu artificial, amb 3,5 quilòmetres de neu produïda.

Els anys 90

En encetar la dècada dels 90 s’inicia una certa posada al dia en les instal·lacions. Es començava amb una renovació de les cadires del telecadira “Els Estanyets” però els canvis importants eren a punt de començar.

El famós Nou Super Espot

L’any 1993, coincidint amb el 25 aniversari de funcionament de l’estació, es realitzen fortes inversions. S’inaugura el telecadira desembragable Yan Lift, batejat amb el nom d’Or Blanc, en un traçat paral·lel als Estanyets.
Amb els anys aquest nou telecadira Yan Lift resultaria un problema important. L’empresa nord-americana que el fabricava va fer fallida el 1997 i amb la fallida s’acabarien les peces de recanvi.

Angi i Francesc varen dirigir l’Hotel Saurat els anys 1974-1975

També es construeix el telecadira biplaça Clots de la Bassa. Augment de la capacitat de la producció de neu artificial. La producció de neu s’estabilitza en 87 canons i 4,2 quilòmetres innivats. Neix el Nou Super Espot i és amb aquest nom amb el que es promociona l’estació.

1995-96, nevades i allaus

Com va passar a tot el vessant sud del Pirineu, la 95-96 va resultar ser un dels hiverns amb més nevades que es recorden. A finals de gener, durant la matinada del dia 23, una allau de neu va arrasar la cafeteria-restaurant de la zona de la Pala. Per sort, no es van haver de lamentar víctimes de cap mena, doncs l’estació a aquella hora encara estava tancada. L’allau també es va emportar 1 teleesquí, el retorn d’un telecadira i la caseta de control, la qual va aparèixer uns 300 m més a baix dins de la bassa.

1998, la constructora Copcisa es fa amb l’estació

La temporada 98-99 suposa un gran canvi a l’estació d’esquí. A finals de 1998 la constructora COPCISA (Construcció D’Obres Públiques i Civils SA) tanca la compra de les pistes d’esquí de Super Espot als seus antics propietaris per uns 2.000 milions de pessetes.

La compra de les pistes es converteix en el primer pas per fer-se amb tot el complex. La constructora preveu comprar en dos anys l’hotel i els albergs, que continuaven en mans de la família Domènech i que es valoren en altres 2000 milions de pessetes.

Es rebateja l’estació amb el nom d’Espot Esquí Parc. Inversió en la instal·lació d’una xarxa de canons, dues noves trepitjaneus. El telecadira Or Blanc, el Yan Lift, passa a denominar-se La Roca. S’anuncia una nova pista d’esquí de fons, el Forcall, amb 12 quilòmetres traçats i senyalitzats.

S’obre un parc de lleure i aventures per obrir a l’estiu, a la zona dels Clots de la Bassa, però la iniciativa només va durar un o dos estius.

Quan Espot s’emplenava d’escolars per passar-hi una feliç “Setmana Blanca”Quan Espot s’emplenava d’escolars per passar-hi una feliç “Setmana Blanca”
Autor: FGC – Skipallars

1999

Desapareix el circuit d’esquí de fons i s’arriba als 6 quilòmetres innivats.

2001

Copcisa es ven l’estació d’esquí. La compra, per valor de 4,8 milions d’euros, la realitza Carles Isús amb un crèdit de l’Institut Català de Finances (ICF).

2003

Es presenta un projecte d’ampliació de l’estació d’esquí que inclou la construcció d’una cafeteria a la cota 2.300, ampliar el domini esquiable en 194 hectàrees al Cap de la Socarrada, la construcció d’11 hectàrees de noves pistes, un nou telecadira i nova ampliació de la xarxa de produïda.

2004

L’estació inicia els tràmits per al nou telecadira “Socarrada”, però la conselleria de Medi Ambient emet un informe desfavorable a l’ampliació de domini esquiable d’Espot Esquí. El motiu és que l’àrea proposada es troba dins de la “Xarxa Natura”.

El mateix any l’Institut Català de Finances (ICF), anuncia el procés per embargar l’estació d’Espot Esquí per impagament del crèdit que s’havia concedit l’any 2001. A finals d’any ja queda de la seva propietat. L’estació no es tanca i la passa a gestionar provisionalment una nova societat Suport Group Consultor, la qual està formada pels ajuntaments d’Espot, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu, València d’Àneu, amb el 51% de les accions, i 11 empresaris turístics de la zona amb el 49% de les accions.

2005

El Departament de Medi Ambient rebutja el projecte de reformes i ampliació d’Espot Esquí a la perifèria d’Aigüestortes que l’estació tramitava des de 2003.

2006

El novembre de 2005 la Generalitat es fa càrrec d’Espot Esquí. Vol evitar, així, el seu tancament a l’espera de la subhasta de l’estació esquí al jutjat mercantil de Lleida per un import superior als 8,7 milions d’euros. A finals d’any l’estació queda en propietat de l’Institut Català de Finances. La gestió passa temporalment pel FGC.

Plànol de pistes d’Espot amb les possibles ampliacionsPlànol de pistes d’Espot amb les possibles ampliacions
Autor: Espot

2007, proposta de telecabina poble-estació

Es presenta un Pla d’Inversions valorat en 20,7 milions d’euros entre les quals es contempla la instal·lació d’un telecabina que connecti el poble d’Espot, cota 1.250, fins a a la cota 1.500 de l’estació d’esquí.

El telecadira Els Estanyets deixa de funcionar definitivament. Es construeixen dues noves cintes transportadores a la zona de debutants.

L’Institut Català de Finances treu a concurs gestió conjunta de les estacions d’esquí d’Espot Esquí i Port Ainé. El Govern adjudica a l’empresa Gran Pallars la gestió de les estacions d’esquí de Port-Ainé i Espot Esquí per 140.000 euros.

Neix Gran Pallars

En arribar el 2008 neix Gran Pallars, el domini esquiable que aglutina les estacions d’Espot Esquí i Port Ainé i un acord comercial amb Tavascan per compartir forfet. Una societat del mateix nom, Gran Pallars, formada per 41 empresaris de la comarca, els Ajuntaments d’Espot, Rialp i la Diputació de Lleida, es fa càrrec de gestionar les dues estacions que són propietat de l’Institut Català de Finances.

Apareix Joan Viladomat

El 2009 també hi ha moviments importants. L’empresari andorrà Joan Viladomat es fa amb el 50% de Gran Pallars, mitjançant una ampliació de capital de prop de 300.000 euros. Les estacions del Pallars veuen amb esperança l’entrada en funcionament l’aeroport de Lleida-Alguaire.

Imatge aèrea de Espot Esquí

2010

Inversió de 4 milions d’euros per substituir els teleesquís del Bosc per 1 telecadira 4 places desembragable de Leitner. Gran Pallars preveu un pressupost de 12 milions d’euros pel telecabina que ha d’unir el poble d’espot amb l’estació.

2011

FGC paga 16 milions d’euros per Espot i Port Ainé. D’aquesta manera la titularitat de les dues estacions, fins ara en mans de l’Institut Català de Finances (ICF), passa a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que també ho és de La Molina i l’estació de Vall de Núria.

2012

Es posa en marxa un parc lúdic i una webcam a la cota 2200 d’Espot.

2013

Espot rep la certificació de Destinació de Turisme Familiar (DTF).

Copa del Món de telemark l’any 2016

Entre els dies 5 i 7 de febrer, Espot acollia la quarta prova de la temporada de la Copa del Món FIS de telemark.

2017

Celebració 50 aniversari d’Espot amb diversos actes, com ara una exposició, baixada de torxes, festa après-ski revival o la inauguració d’una placa commemorativa a la cota 2000.
Reforma integral de la cafeteria cota 2000.

Articles d’opinió de l’aniversari: Espot, fins aviat família i Parlant dels 50 anys d’Espot sense mirar el rellotge.

2018

A les portes del mes de febrer una cadira cau de la línia del telecadira. Els responsables de l’estació decideixen aturar definitivament l’obertura de la instal·lació (veure enllaç). Comença l’operació Espot, que consisteix en remuntar els clients des de la cota 1.500 fins a la cota 2.000 mitjançant un sistema de trepitjaneus-llançadora. Malgrat els inconvenients, se salva la temporada i tothom queda satisfet. L’operació conclou amb èxit.

2019-20

Substitució del telecadira La Roca per un de nou de semblants característiques però més modern ràpid. L’operació de concurs, compra i instal·lació es va fer en poc més de 7 mesos. El “nou La Roca” substitueix el vell telecadira de Yan Lift, que ja era l’únic al món en funcionament.

La Vanguardia, 21 de gener de 1969

Font: Diari de la neu. Cat