El Carrer de la Coma de Corbins té una llargada de 100 metres, situat al final del Carrer d’Enric Morera. Els seus dos extrems acaba en rodones sense sortida.
“Corbins, poble de Lleida i Coma, un accident geogràfic”
Placa del carrer Coma de Corbins de Bellaterra amb dibuix de planta dauradella
Corbins és un municipi de la comarca del Segrià. Podem destacar que al seu terme municipal conflueixen la Noguera Ribagorçana i el Segre en el parc de l’Aiguabarreig. A més, es troba a 4 km de l’enllaç amb la variant de l’Autovia Lleida-Barcelona (N-II). I es comunica, per la carretera C – 12 amb: Lleida (10 km) Balaguer (17 km) Menàrguens (7 km) Torrelameu (2 km) Benavent (3 km) La Portella (7 km) Vilanova de la Barca (6 km)
Corbins és un poble de Lleida
El terme Coma és canviadís segons les regions, també designa un pujol de pendís suau, poc elevat, arrodonit, per oposició amb el serrat, puig o clotada. Als Pirineus també designa un paratge planer, un prat alterós, sense pendent o amb pendent suau (on no hi ha penyes ni precipicis, sense rocam ni altres accidents abruptes), de gran extensió, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge, estimat per a pastura (Alt Empordà, Ripollès). Les comes formen part de la muntanya, com és natural en un territori tan espessament montuós com és el dels Pirineus: del significat de «valleta», que és el primitiu de coma, per la idea de fertilitat que sol acompanyar la de «valleta» es pot haver passat fàcilment al significat de paratge fèrtil de pastura en la part alta de la muntanya.
Habitualment, les comes solen estar situades entre espadats o serres d’una alçada variable, però que contrasten amb el pla de la coma. Poden ésser horitzontals (com és el cas de la coma de Son Torrella, a Escorca, Mallorca), o fortament inclinades (com la coma de n’Arbona, a Fornalutx, Mallorca). Per extensió, en alguns casos arriben a denominar serres o muntanyes.
Molt abundants a tots els Països Catalans, en alguns llocs donen nom no tan sols a accidents geogràfics, sinó també a partides rurals, camps de conreu o nuclis de població, com ara el terme municipal de la Coma i la Pedra, que té com a capital el poble de la Coma, la urbanització de Vacarisses denominada la Coma, el nucli turístic de la Coma o sa Coma, de Sant Llorenç des Cardassar, la Coma, caseria del poble empordanès de l’Escala, o l’antiga caseria de bordes dels Masos de la Coma, a la Coma d’Orient, del terme municipal de Conca de Dalt, al Pallars Jussà.
La paraula s’utilitza també per a descriure un circ i vall glacial en forma de cóm.
LLUÍS TORRES | Els actuals estudis centrals de Catalunya Ràdio, de l’Avinguda Diagonal, 614 de Barcelona, van ser propietat i oficines centrals de Victor Sagi Publicitat, qui també ho eren del Restaurant Nit i Dia, a la part esquerra del baixos del mateix edifici, una obra destacada de l’arquitecte Enric Llimona Raymat ( Barcelona, 28 setembre 1919-16 juny 1999).
Logo del Restaurant Nit i Dia de Barcelona (1972-1983)
Víctor Sagi i el seu soci amic en Jaume Domènech, l’any 1969, van obrir Super Espot, estació d’esquí situada al poble d’Espot (Pallars Sobirà), al Pirineu de Lleida, anomenada “Paraiso Blanco”, que el Gobierno espanyol declarà d’ Interès Turístic Nacional.
“Nit i Dia, va ser un dels primers restaurant amb nom català durant la dictadura franquista. Una novedosa decoració de Ramon Carrera Morales, amb botiga i oficina a tocar el Nit i Dia”
Publicació a la revista del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, 1958
A començaments dels anys setanta, la zona de la vorera de muntanya de la Diagonal compresa entre la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i l’avinguda de Sarrià va començar a experimentar un fort creixement. El proper edifici Atalaya va ser un dels gratacels més espectacular, on a l’últim pis 22 es trobava el prestigiós restaurant Atalaya, dirigit pel director Manuel Giménez Camas, qui també va inaugurar el proper Via Veneto, el Restaurant Dom i dirigí un hotel de Suïssa, propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
L’obertura del restaurant Nit i Dia a la Diagonal, entre els carrers Beethoven i la placa Wagner, va suposar un pas més en la consolidació d’aquella zona d’ambient i modernitat propiciat en gran part per la presència massiva de discoteques i locals d’esbarjo que s’hi varen concentrar.
Nit i Dia, a banda de néixer en ple franquisme amb un nom català, circumstància encara no totalment ben acceptada en aquells anys, s’afegia a La Oca i altres establiments de la zona, com un lloc modern on es servia menjar ràpid amb cuina oberta fins a les tres de la matinada. La proximitat de la discoteca Don Chufo, a l’entrada de la qual s’accedia a través d’un curt passadís cobert, facilitava també que ambdós locals compartíssin clientela. Només entrar es trobava una atractiva barra de bar, amb tamborets amb els colors del Barça, i al fons unes escales de baixada al Snacks amb cuina vists, i al fons el Restaurant La Matinada, més clàssic i luxós, de menjar a la carta. Ben entrada la dècada dels vuitanta el local va perdre volada i ja s’anunciava a la premsa com una pizzeria-fast-food. Els temps havien canviat i ja s’ensumava a l’horitzó un tufet preolímpic que aconsellava un canvi radical d’estètica i orientació en benefici de l’idolatrat disseny. Dit i fet, el Nit i Dia va tancar i al mateix lloc s’hi inaugurava el Network al maig de 1987.
Cal recordar que el seu èxit, amb cues de públic, en part era per la seva nova oferta gastronòmica i moderna decoració, obra amb els colors del Barça, on es podien gaudir els atractius plats combinats i postres del Chèf Antonio i el Cuiner Paco.
“El catalàHumberto Pi Badia, gerent de restauració, provenia de l’Hotel Royal i La Poma de la Rambla, passant a ser-ho del Nit i Dia, Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i de l’Hotel Llac Negre de Super Espot”.
Logo de l’estació d’esquí Super Espot, al poble d’Espot, Pallars Sobirà de Lleida, inaugurat l’any 1969
En Humberto Pi en va oferir la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot, allí ens va agafat la notícia de la mort del dictador Franco, era l’any 1975. Vàrem gaudir i practicar uns dels millors moments de la nostra vida professiónal, amb l’ajuda de l’Angi, -la meva dona-, qui portava la responsabilitat de la recepció de l’hotel. Recordem que per les tardes, a l’acabar el servei de menjador, amb el fantàstic equip professional de l’hotel, anaven a cercar i recollir rovellons, molt a prop, i els dies següents els oferien gratuïtament al nostres clients del Restaurant del Saurat.
Angi i Francesc a l’Hotel Saurat d’Espot, Pallars Sobirà ( Lleida)
L’any 1977 vàrem tornar a Barcelona, i vaig aceptar l’oferta d’en Salvi Vila, qui amb Juanito Durán, era soci i director del Restaurant Finisterre, Avinguda Diagonal, 469. Allí vaig treballar de Maître, fins l’any 1982, quan vaig tornar amb el mateix càrrec, al Restaurant Via Veneto de Barcelona.
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venuda a la Generalitat de Catalunya que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio 📷 Víctor Sagí, Història de la Publicitat, per Armand Balsebre, 2011
La seu del Grup Sagi a la Diagonal 614 va ser venut a la Generalitat, que la va transformar l’any 1983 en els estudis i oficines de la seva primera emissora, Catalunya Ràdio.
A primers del mes de juny de l’any 1983 es va formalitzar la compra per part de la Generalitat de Catalunya, de la seu de Víctor Sagi Publicitat, primera, segona i tercera planta, de Diagonal, 614, de Barcelona, cantonada amb el carrer Beethoven, per instal·lar-hi els estudis centrals de Catalunya Ràdio, on aviat s’inicien les emissions de prova.
El Carrer Josep Carner de Bellaterra té una llargada d’uns 90 metres, comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414), i finalitza al Carrer Pin i Soler, a tocar amb la benzinera Repsol de la rotonda del Turó de Sant Pau de Bellaterra
Placa del carrer Josep Carner de Bellaterra amb el dibuix de boix grèvol
Josep Carner (Barcelona,1884 – Bruxelles 1970), va ser un escriptor català. La major producció literària va ser de poesia, però també va escriure narrativa i teatre. També va fer de periodista amb columnes i crítiques literàries i de traductor. Va ser un renovador de la literatura catalana.
Es va llicenciar en Dret, Filosofia i Lletres i des de jove va col·laborar amb importants publicacions literàries i periodístiques i amb vàries iniciatives i projectes culturals catalans. Va destacar pel seu gran domini lingüístic i facilitat d’expressió. La seva primera publicació, un recull de poemes, Els fruits saborosos (1906), va ser un símbol del moviment del Noucentisme català. El 1911 va passar a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, col·laborant amb Pompeu Fabra. També va fer una important tasca en la traducció de grans autors internacionals, com Dickens, Shakespeare o Twain. Va ser una important figura de l’escena cultural i literària catalana.
Després de la mort de Prat de la Riba, el seu protector, el 1921 va entrar a la carrera diplomàtica, representant a Espanya en varis països. Va continuar col·laborant en l’escena cultural catalana amb publicacions en premsa. Durant la Guerra civil va ser fidel a la República i a les idees democràtiques i a la seva fi es va haver d’exiliar. Durant la Segona Guerra Mundial va viure a Mèxic i després a Bèlgica, d’on era la seva dona, i on va exercir com a professor universitari i va formar part de la societat europea de cultura. Des de l’exili va mantenir l’activitat política i cultural en defensa de la cultura i la llengua catalanes i la seva poesia es va despendre de la ironia civil i es va concentrar en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. Va escriure dues de les seves obres més famoses: Nabí (1941) i Poesia (1957). El 1985 es van publicar els seus escrits d’exili, Prosa de l’exili (1939-62).
Placa a la façana d’una casa de Bellaterra
Premis
Accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1899): Elevació Viola als Jocs Florals de Barcelona (1903): La sacra expectació dels patriarques.Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1904): Corones Englantina d’Or als Jocs Florals de Mallorca (1904): Els fruits saborosos Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona i proclamació com a Mestre en Gai Saber (1910): L’estranya amor Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1933): El branc de les vuit fulles Premi Folguera (1933): El veire encantat Premi Guimerà de Mèxic (1955): Cop de vent Premi Lletra d’Or (1958): Absència dins Obres Completes. Vol. 1. PoesiaEnglantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Caracas (1966): Pomell
El Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a l’Avinguda del Film (BV-1414) i finalitza al Carrer de Jeroni Martí.
Placa del Carrer de Sant Plàcid de Bellaterra, on apareix pintades les fulles del plàtan fals (Acer pseudo-platanus).
Sant Plàcid (Roma 515-Messina 541). Va ésser un dels primers i principals deixebles de sant Benet de Núrsia junt amb sant Maure. És mencionat en els diàlegs escrits per sant Gregori I el Gran. Fill d’un patrici romà, Tertul·lus, va ésser portat de petit a Subiaco, on hi havia Benet de Núrsia, i oferta a Déu com a donat. Hi va tenir lloc l’episodi llegendari narrat per Gregori el Gran (Diàlegs, II, vii): va caure el llac i va ésser rescatat de morir ofeggat pel seu company Sant Maure, a qui Benet, que havia tingut una visió de l’accident, va ordenar que hi anés a salvar-lo; Maure va anar-hi i va caminar sobre les aigües del llac per agafar-lo i portar-lo fins a la riba.
A banda de la llegenda, sembla cert que va acompanyar Benet a Monte Cassino en 529. Res més se sap de la seva vida. En un salteri antic de Vallombrosa, el seu nom es troba a la lletania dels sants al costat dels de sant Benet i sant Maure, com també al Còdex CLV de Subiaco, del segle ix, la qual cosa testimonia la seva veneració ja uns segles abans.
És venerat, juntament amb Maure, el 5 d’octubre. És copatró de Messina i patró de les ciutats italianes de Biancavilla, Castel di Lucio, Montecarotto i Poggio Imperiale.
La confusió amb un sant Plàcid màrtir a Sicília, fa que el seu culte sigui més gran en aquesta illa, i que les suposades relíquies del sant que s’hi conserven siguin probablement falses. Es conserven a l’església de San Giovanni di Malta, a Messina, on van trobar-se en 1558.
L’Ajuntament posa en marxa una prova pilot de sistema de bosses de reg 15 de març de 2024 a les 9:25 Les bosses s’han instal·lat a alguns arbres del passatge Ajuntament. Si el resultat és positiu, s’estendrà la mesura a altres indrets de la ciutat.
Bosses de reg a Cerdanyola 📷 CERDANYOLA INFO
Des del Servei d’Espai Públic s’ha posat en marxa una prova pilot en els arbres del passatge Ajuntament en els que s’han instal·lat bosses de reg per filtració. L’ús d’aquest sistema està creixent notablement a moltes ciutats europees davant l’augment notable dels períodes secs i dies calorosos.
Les bosses de reg instal·lades a les soques dels arbres funcionen amb reg per degoteig d’emmagatzematge. Les bosses s’omplen en pocs minuts i després alliberen l’aigua gota a gota durant hores. L’aigua s’escorre lentament a terra, que la pot absorbir millor sent més eficient el reg i ajudant així a l’arrelament de l’arbre.
D’altra banda, s’ha procedit aquests dies a la reposició d’alguns arbres a diferents indrets de la ciutat. El decret de sequera és molt estricte limitant al màxim les noves plantacions, però en aquesta ocasió es tracta d’una actuació planificada fa molt de temps i els arbres ja estaven al viver esperant el seu moment per ser plantats.
S’ha dut a terme la reposició de Pyrus en escocells solts al barri de Serraparera, en aquelles voreres que la seva amplada ho permet. També s’ha dut a terme una plantació d’arbres a la plaça del carrer Francolí (Can Xarau), una altra a la zona d’accés a l’ascensor d’Adam i Eva (La Farigola), i al davant del Casal de Joves s’ha procedit a plantar un Ginkgo.
Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.
Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals, (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc.,
Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,
Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.
Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.
Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.
Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991
Danone és una empresa multinacional francesa d’alimentació amb seu a París. L’empresa cotitza a Euronext a la Bossa de Valors de París, on està inclosa a l’índex de valors CAC 40.
Isaac Carasso, creador del Danone a Barcelona 📷 CEDIDA
Neix de la fusió, l’any 1973, entre el grup francès Gervais Danone, ell mateix format per la fusió l’any 1967 de l’empresa Danone, fundada per Isaac Carasso el 1919 a Barcelona, a Espanya i Gervais i de l’altra. per la banda grup francès Boussois-Souchon-Neuvesel (conegut amb l’acrònim BSN), resultat de la fusió l’any 1966 de l’empresa de gelats Boussois i la vidreria Souchon-Neuvesel.
L’any 1994 es va decidir donar al grup, format l’any 1973, el nom de la seva marca de productes frescos: Danone. L’empresa dirigida per Antoine Riboud era aleshores la número u francesa de la indústria alimentària i el tercer grup europeu en aquest sector.
Al llarg dels anys, l’empresa s’ha expandit en quatre àrees: productes lactis frescos i d’origen vegetal, aigua embotellada, nutrició mèdica i nutrició infantil. Present en més de 120 mercats el 2018, les seves vendes van ascendir a 23.600 milions d’euros (27.800 milions de dòlars), amb més de la meitat als països emergents, la qual cosa la converteix en la 10a empresa agroalimentària més gran del món (el 2017, 5a) . El grup dóna feina a 100.000 persones a tot el món i té més de 180 llocs de producció.
L’any 2017, els productes lactis frescos i de origen vegetal van representar el 52% de les vendes totals del grup; alimentació especialitzada, 29%; aigües, 19% i nutrició mèdica, 7%. Danone és la tercera empresa de processament de productes lactis a nivell mundial, per darrere de Nestlé i Lactalis, i la segona de França, en termes de facturació
Operaris amb iogurts Danone l’any 1923| CEDIDA
Naixement de Danone i creació de Gervais-Danone (1919-1969)
Al final de la Primera Guerra Mundial a Europa, molts nens van patir trastorns intestinals vinculats a unes males condicions higièniques. Davant d’aquesta observació, Isaac Carasso, un comerciant, es va interessar per la investigació d’Elie Metchnikoff, investigador de l’Institut Pasteur i guanyador del premi Nobel l’any 1908. Es va centrar en els beneficis per a la salut dels iogurts i els ferments làctics. El científic destaca especialment el seu ús en el tractament de trastorns intestinals. Isaac Carasso ja coneix les virtuts del iogurt. A Tessalònica, on es va originar, aquest producte està àmpliament democratitzat. També es ven al carrer, pel quilogram. Aleshores va decidir introduir-lo a Espanya incorporant ferments làctics, per consell dels metges. És l’Institut Pasteur qui proporciona les soques.
Placa a la casa del carrer Ángels 16. Barrio del Raval de Barcelona, on es va crear Danone l’any 1919
L’any 1919, en un petit taller de Barcelona, Isaac Carasso va posar en marxa la producció de iogurt.
S’elaboren amb llet fresca i es reparteixen l’endemà. Aleshores la marca es deia “Danon”, en referència al sobrenom català del seu fill “petit Daniel”. Tanmateix, segons la legislació espanyola, un nom propi no pot ser un nom comercial. Aleshores, el fundador va afegir una “e” per registrar la marca, que es va convertir en “Danone”. L’any 1923, el Col·legi de Metges de Barcelona va reconèixer oficialment les propietats del iogurt. Els pots es venen a les farmàcies per recomanació dels metges, després a les cremeries. Després d’estudiar negocis a Marsella i fer pràctiques en bacteriologia a l’Institut Pasteur, Daniel Carasso, aleshores de 20 anys, va llançar la marca a França el 1929 creant la companyia de iogurts de París Danone. La primera fàbrica va obrir les seves portes l’any 1932 a Levallois-Perret.
Iludtració publicitària del Iogurt Kefir Danone|CEDIDA
Molt ràpidament, es van llançar altres productes. El 1937 es va llançar Dany, el primer iogurt de fruites. Els iogurts amb gust de fruites es van comercialitzar l’any 1953, els velluts el 1963 i les gominoles el 1966. El 1942, l’ocupació de França va obligar Daniel Carasso a refugiar-se als Estats Units. Va continuar desenvolupant la marca, va comprar un fabricant de iogurt i va llançar Dannon Milk Products. Per consell de l’executiu de publicitat francès Raymond Loewy, l’ortografia de la marca es va americanitzar per tal d’evitar errors de pronunciació Dannon Inc. està establerta als Estats Units. De tornada a França, Daniel Carasso va vendre la seva empresa americana a Beatrice Foods (la compraria Danone France el 1981) i va intentar reforçar Danone. L’empresa es va fusionar el 1967 amb Fromageries Gervais. Va néixer el grup Gervais-Danone
David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.
David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre. Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie. Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament. Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures. És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror. Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.
50 visions sud Maldoror és, en efecte, el títol d’una obra excepcional de David Martí, publicada l’any 2003 i difosa en exclusiva, no sabem si encara, per la Librairie du Scalaire de Lió.
L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*. Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable. David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”. Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta. Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè, que va retallar, dibuixant sobre elles. Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”. Hi ha res més genuïnament surrealista? Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista.
David Martí va dedicar aquest dibuix al restaurant La Taula de Barcelona
Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià. Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “ Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror” i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”. En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.
Iludtració de David Martí pel llibre Marc Gabriel Malfant “Approche du lanceur de Cailloux” Cadaqués 1999
Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929; l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann; els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945; l’edició il·lustrada per Magritte el 1948; i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.
David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons. El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:
“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor, a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé. Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”;
“Ho he vist pujar la costa, pensativament. Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”; “Les catàstrofes irradien en totes direccions. Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”. Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar. La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva. Les muntanyes parlen. Els arbres canten. Els llacs poden pensar. Els còdols tenen una ànima. Les pedres tenen poder”. Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació. Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”. Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres; és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més, gairebé com si fossin figures de Tanguy. En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant. Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit. SURREALISME INTERNACIONAL
ENTERRAMENT DE DAVID MARTI
L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari. Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions. Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.
Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística. Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil. Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.
Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses. David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París. El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades). No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly. Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS
El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres
Placa del carrer de Jeroni Martí on apareix dibuixada la planta llengua de frare (Arisarum vulgare). Foto de la mal anomenada Can Jeroni Martí
DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.
He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.
En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.
El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.
El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.
Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.
Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.
Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.
Bellaterra.Cat reprodueix el Menú sopar de la Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte, dia 20 de setembre de 1952.
Portada del Menú imprès de la Gran Verbena organitzada pel Club Bellaterra, el dia 20 de setembre de 1952
El 14 de setembre de 1934 es va fundar l’Sport Club Bella-Terra com entitat esportiva, cultural i recreativa, estava presidida per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.
Els anys de la represa
Sport Club Bellaterra intenta reprendre les seva activitat, tot i patir la generalitzada mancança de recursos, conseqüència dels estralls de la guerra civil. Són escassos els documents que s’han pogut trobar. Un d’ells és una participació de loteria de Nadal de 1945 on el comprador participava amb una pesseta al número 36.577 i el dipositari d’aquest era en Domingo Vila Codina. No sabem si hi va haver sort, però el fet que es jugués a la loteria vol dir que, d’alguna manera, la societat era operativa i buscava formes de finançament, tal i com ho va fer durant molts anys, participant a les loteries de Nadal.
Després de la guerra i fins l’any 1951 hi van haver-hi una comissió gestora (1943) i dues juntes (1943 i 1946). La comissió gestora estava formada per l’Artur Vidal, en Conrat Llorenç i el Clement Vidal. La primera junta estable la va presidir durant tres anys en Joan Garriga i després el va succeir en Lluís de Ábalo balo, que va ser president durant quatre anys.
El 23 d’abril de l’any següent, 1946, va tenir lloc una Assemblea General Ordinària, segons dóna constància la tramesa de convocatòria signada per Joan Garriga, aleshores president de l’entitat. Segurament en aquesta assemblea es deuria produir el relleu de presidents.
El treball de les dues primeres juntes va ser molt important per a normalitzar la vida social de l’entitat. Prova d’això és el document tramès l’estiu del 1950, on es pot llegir:
“Tras la forzada detención provocada por el periodo 1936-39, y cuyas consecuencias no han desaparecido totalmente, nos hallamos en un camino de lograr un equilibrio de mayor normalidad. La pequeña cuantía de la cuota social no permite otras actividades que las realizadas y las más imprescindibles de conservación del local y servicios».
L’any següent, 1951, en Joan Fabregas va passar a ser-ne el president, càrrec que també exercia a la Unió de Propietaris. Així, en morir, en Fabregas ostentava també les dues uniques entitats de Bellaterra. Aquest cas no s’ha tornat a repetir al llarg de la història de Bellaterra.
Menú imprès del sopar Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte dia 20 de setembre de 1952
Pel que fa les “Cenas americanas”, reproduïm un programa del dissabte dia 20 de setembre de 1952, anunciat com a “Gran Verbena“, amb la Gran Orquesta Rossi i de la seva admirada vocalista Linda Vera, que inclou el menú d’aquest sopar servit pel Restaurant La Masia de Barcelona
Cal destacar que, en aquella dècada dels anys cinquanta, l’entitat de Bellaterra deixa d’anomenar-se Sport Club Bella-Terra i passa dir-se Club Bellaterra, amb un nou distintiu: “dues raquetes creuades lligades amb una llaçada i tres pilotes al dessota”. Aquest anagrama, però, aviat deixa pas a un de nou l’any 1953; un triangle isòsceles invertit amb un pi dins seu i tres barres, tot ell en tons verds.
Una altra activitat anterior del Club i de la qual podem donar constància per un document de l’any 1955, és la matança del porc, ja que, en l’esmentat document, s’anuncia que aquell any es celebrava la tercera matança. L’activitat començava el dissabte i acabava a l’endemà, amb l’àpat festiu. El preu del dinar era de 100 pessetes i els lots de matança es podien adquirir per 400 i 500 pessetes, preus molt significatius per l’època.
Part posterior del Menú Gran Verbena i nou logo del Club Bellaterra, 20 setembre 1952
Font: Bellaterra 1930-2005, pàgines 166-167, Ignasi Roda Fàbregas
BELLATERRA.CAT 