El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí
Placa del carrer Josep Iturbi de Bellaterra amb dibuix de la planta Crespínell (Dedum)
Josep Iturbi Báguena (Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895-Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980). Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds.
Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.
NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi
LA CANÇÓ DE BELLA TERRA, es va publicar al número del mes de maig de la revista mensual Bella-Terra, 1924
Lletra de “La Cançó de Bellaterra”
La cançó de Bella Terra bé l’haureu sentit cantar Qui la sent a la muntanya té ganes de caminar qui la sent en mar o platja té ganes de navegar, i sentida, un clar de lluna, fa ganes de festejar
Qui la canta una vegada ja no fa sinó cantar Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Bella Terra era una reina que brodava vora el mar, de sentir tant les sirenes la reina s’endormiscà, li va caure la corona i el mar se la va emportar Quan la reina es dessonilla sospira que fa penar.
Qui la sent tan sospirosa ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Fa molts anys que Bella Terra no sap fer sinó esperar; mariners no t’haureu vista? d’onades no l’heu besat? Be n’arriben cada dia d’onades i naus del mar! la corona que ella espera no acaba mai d’arribar.
Qui la veu aixi tan trista ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar!
Els vassalls de Bella Terra per poder-la aconhortar, li han fet una corona teixida de bona mà la ginesta és de muntanya les pedres del fons del mar i del camp un pom d’espigues i roselles flamejants.
I, ballant-li una sardana, ja no fan sinó cantar Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar
Lletra: VENTURA GASSOL Música: JULI ROMEU Font: Revista BELLA-TERRA, maig 1924 Dibuix:Juan Mezquita Almer,1881-1956
Ventura Gassol i Rovira 📷 Fundació Irla
Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, Baix Camp, 1893 — Tarragona, 1980), escriptor, polític, pedagog innovador i orador hàbil. Rep una sòlida formació humanística al Seminari Conciliar de Tarragona, que abandona poc abans d’ordenar-se capellà. La seva poesia apareix en ple moviment noucentista, però respon més aviat a una estètica romàntica i vuitcentista.
Publica les recopilacions
Àmfora (1917) La nau (1920) Els tombes flamejants (1923), que conté els seus versos més coneguts, Mirra (1931), Mirages (1950), en edició bilingüe del bressol (1977). La seva passió per la poesia i la música es veuen reflectides en la seva producció teatral, a les obres La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l’ós (1935), que no arriba a estrenar-se . També tradueix diversos clàssics de la literatura universal al català i n’adapta algunes obres teatrals. Convertit en una figura pública respectada i admirada, amb una oratòria capaç d’avivar les masses, dedica la vida als ideals catalanistes.
És un dels fundadors del partit Acció Catalana i, més tard, dirigent d’Estat Català. Es converteix en el braç dret de Francesc Macià, ocupa el càrrec de Conseller de Cultura de la Generalitat (1931-34 i 1936) i duu a terme nombroses accions adreçades a modernitzar, millorar i fer més genuïna la vida cultural i l’ensenyament a Catalunya . També exerceix de diputat a les Corts Espanyoles (1932). És empresonat diverses vegades per raons polítiques i pateix l’exili durant bona part de la seva vida.
L’any 1993, en ocasió del centenari del naixement de Ventura Gassol, la seva producció literària es recull en els volums Poesia i Teatre, amb interessants aportacions crítiques, i apareixen estudis i opuscles que estudien la seva vida i la seva obra.
Vista aèrea de Bellaterra dels anys 1928-1929 on es pot veure el terreny on es va construïr el Club Bellaterra en 1934 📷Autor desconegut
“El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps”.
Primera construcció de l’Sport Club Bellaterra, l’any 1935
Si bé la Unió de Veïns és l’entitat més representativa de Bellaterra, sobretot pel que fa els aspectes de caràcter polític i de gestió d’interessos veïnals, el Club Bellaterra ho va ser en l’aspecte social Diem “ho va ser” perquè a partir dels anys vuitanta aquesta representativitat va minvar amb una pèrdua progressiva de socis Finalment, la crisi s’ha resolt amb una requalificació dels seus terrenys, l’any 2006, on s’ha dut a terme el projecte de construcció d’un supermercat i tot un seguit de botigues que garantiran la supervivència del Club. Abans d’arribar a aquest punt, però, el Club Bellaterra ha passat per diferents etapes, moltes d’elles erigint-se en aglutinador dels neguits esportius i culturals dels bellaterrencs.
El Club Bellaterra té el privilegi de ser la primera entitat que es va crear a Bellaterra, ja que els seus estatuts foren aprovats el 12 de setembre de 1934 (1) Entre aquella data i la de l’inici de la guerra civil, l’entitat va ser el punt de referència del jovent de Bellaterra.
Farem un repàs a la seva història, tenint en compte les dificultats que comporta no haver pogut accedir a la seva documentació, la major part de la qual ni els mateixos responsables actuals del Club saben on és.
Interior del primer local del Club Bellaterra, l’any 1935
La seva fundació
“Un dia d’estiu de 1934 estávem de xerrameca a la terrassa de l’hostal Sant Pancraç, quan el senyor Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tenis, ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera l’hostal, però nosaltres hauriem de cercar els diners per a la construcció de la pista”.
Vet aquí com l’Artur Vidal, des de les pàgines del primer número de L’Esquirol del Vallès de l’any 1965, ens explica les primeres passes del futur Club. En aquella colla a què fa esment s’hi s’hi trobaven les dues noies grans dels Fàbregas, la Maria Lluïsa i la Paquita, les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorenç, en Josep Maria Mirapeix, en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Rafael Camps, el mateix Artur Vidal i el seu germa Climent. Segons el cronista, algú hava llençat la idea d’una piscina, però es va desestimar per raons econòmiques i sobre, tot, perquè “l’esperit intransigent ple d’efluvis morals de l’època, no podia admetre un lloc tant disbauxat, on individus ensenyen interioritats pecaminoses”.(2). Tornem, però, al record de l’Artur Vidal.
“Decidits a aprofitar l’oferta del senyor Bartomeu, vàrem fer reunions per concretar les condicions. Ell ens deixava el terreny a precari i nosaltres construiríem la pista. El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Aleshores hi havia un solar propietat de Fomento de la Vivienda Popular que era la societat urbanitzadora i que feia llinda amb l’avinguda Central (avui, carrer Joan Fàbregas) la Plaça del Pi, l’Hostal i el carrer del Sortidor (avui, Lluís de Ábalo). A la part que donava a l’Hostal hi havia una mica de jardí, i mirant a l’estació hi havia un rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada amb un anunci de FVP En aquella esplanada no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per a la Festa Major. Vàrem decidir que aquell era el lloc que ens convenia i iniciarem les gestions amb el senyor Viza que era qui manava a Fomento i amb el recolzament d’en Casimiro Cots, delegat a Bellaterra de la societat.»
Les gestions van donar molt bon resultat i aquell mateix any el jovent allisava el terreny, plantava una xarxa, pintava les ratlles i bastia una tela de galliner perquè les pilotes no anessin a parar a la plaça del Pi.
Detall interior primer local del Club Bellaterra, l’any 1935
El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.
En una crònica de l’època, l’Artur Vidal ens parla de dues vocals més, la Maria Lluïsa Fàbregas i la Mercè Llorach, tot i que en el document estatutari no hi figuren. Possiblement es van incorporar més tard. Així ho corrobora l’Agustí de Uribe, fill de la Maria Lluïsa Fàbregas, que, a més ens diu: «La mare sempre ens va dir que ella tenia el carnet número dos del Club pel fet de ser dona». Pels que van conèixer la filla gran dels Fàbregas, aquesta afirmació no els ha de semblar gens estranya, car, al llarg de la seva vida, la Maria Lluïsa va ser una dona amb molta empenta. És possible que també per la seva posició, pel fet de ser filla del senyor Fàbregas, fossin més fàcils les gestions amb Fomento. Ens consta a més que ella va formar part de la segona Junta l’any 1936. Ens hem permès fer aquest apunt perquè fins el 1971 la Junta no va donar entrada a les dones i, en el moment de fer-ho, va ser en qualitat de comissionades. Concreta- ment foren l’Enriqueta Rodríguez i la Carme de Ábalo.
Vista aèrea del Club Bellaterra des de l’Hostal Sant Pancraç, després de la seva renovació l’any 1986
D’aquells primer estatuts en destaquem alguns punts que defineixen l’esperit amb que va néixer l’entitat: – Fomentar tota classe d’esports i festejos. – Es mantindrà apartat de tot acte o manifestació política, religiosa o social. – Format per socis fundadors, honoraris i de número. – Quota de 15 pessetes anuals. Inscripció 10 pessetes. – Cap responsabilitat d’accidents. – L’Assemblea General Ordinària tindrà lloc en la segona quinzena de juliol de cada any
(1) Possiblement, l’Associació de Propietaris de Bellaterra estava constituïda i en cedia la primera, però no sabem si estava legalitzada, ja que no n’hem trobat constància en el registre.
(2) Quan el Club va ser una realitat, es va pensar de seguida en la possibilitat de fer una piscina, la disposició de la qual es va projectar de tal manera que des del local social es podia contemplar l’activitat dels banyistes i (sobretot) les banyistes. És per això que certes esposes veien el finestral massa temptador pels seus marits, que s’hi asseien al davant i miraven complaents. D’aquest fet en dóna fe en Francesc Garriga que ho va sentir a dir als més grans.
(3)En alguns documents trobats de l’anomena Parc de l’Esport, tot i que cap dels entrevistats relacionats amb el Club recorda aquesta denominació
Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra, és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar
Font: Llibre BELLATERRA1930-2005 de l’autor Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
PER COMENÇAR, per Antonio López Llausàs (fundador de la Revista BELLA- TERRA, (1923-1927).
Primera revista Bella-Terra, 1923 i última, 1927 📷 BELLATERRA.CAT
Neix aquesta revista al bo de la tardor, quan el flamareig del cel s’amoroseix convidant al passeig matinal, i la fonjor ondulant dels cortinatges s’alça de bell nou dins les cases oferint-se propícia a la intimitat, i les sales dels teatres tornen a resplendir del brill dels llums i dels vestits elegants i de les cares boniques. La tardor és el temps ciutadà per excel·lència. La nostra revista, que volem que sigui ciutadana, apareix en el millor temps. Cal afegir, però, de seguida, a l’objecte de deixar ben definit el nostre propòsit, que donem a la denominació ciutadanas el sentit més ample i modern, és a dir, aquell sentit que, passant per damunt dels limits materials de la ciutat, enclou tot el que obeeix a un ritme, tot el que es manté fidel a les lleis del bon gust. Sota aquest sentit, el nom de BELLA TERRA -d’august padrinatge dins la lirica catalana moderna- resulta suficientment explicit. La plenitud de la vida catalana venia demanant l’esforç que iniciem avui. Esforç vessant d’audacia i potser massa encès d’ambició, però d’acord amb l’amplària del projecte i les altes finalitats que hi perseguim. Ja és temps que, si ens enorgullim d’ésser un poble ric i complet, sapiguem dotar-lo de l’alat vehicle de la fama i de la relació que és una gran revista. Moltes i belles coses floreixen entre nosaltres. A mostrar-les, primer, a perpetuar-les, després, vé BELLA TERRA. Els monuments antics i les nobles construccions d’ara; els espectacles i la literatura; la vida de l’artista, la del politic i la de l’home de ciència; els paisatges, idil’lics o esquerps, de les nostres contrades; els fets que l’actualitat vagi marcant amb més alt relleu aquí i a l’estranger; les clares dones formoses; l’incessant oneig de les modes i les danses i els esports… tot el que signifiqui una selecció, tot el que porti una aurèola d’enaltiment i faci amable la vida. I aquestes coses les mostrarem i les perpetuarem, unes, perquè són de tot temps i a tot temps fan de bon veure, i les altres, fragils i moridores, perquè no en siguin tant, en gràcia de l’hora de claror o d’alegria que ens hauran produït i perquè, dies a venir, ens la puguin renovar quan l’enyorament provi d’entristir-nos la mirada.
Antonio López Llausàs, fundador de la Revista mensual Bella Terra, 1923-1927
El Carrer de Can Llobet de Bellaterra té una llargada de 400 metres, comença al Carrer de Serafí Pitarra i finalitza al Carrer de Vázquez de Mella.
Placa del carrer Can Llobet amb dibuix de fulles de pollancre o xop
El carrer Can Llobet dona el nom de la família Llobet, qui era la propietària de la majoria dels terrenys de la zona, així com el seu llinatge de la masia Can Miró de la UAB. A l’època de Jaume Moix, president de la UVB, es va mediar per fer posible urbanitzar els terrenys de la zona de Bellaterra tocant Sant Quirze i Sabadell.
La millor actuació ecològica des de la creació de l’EMD de Bellaterra:
L’any 2021, l’EMD de Bellaterra presidida per Ramon Andreu Atik, va obrir al nord del nostre poble, -des dels carrers Can Llobet a Escultor Vilanova-, un nou Itinerari en forma de ferradura d’un kilòmetre de longitud aproximat, que ens permet descobrir aquesta bonica ruta verda que va bordejant els límits amb Sant Quirze del Vallès. Aquest pulmó verd de Bellaterra és ple de gran pins i alzines entre romàntics caminets per endinsar-se al cor del bosc.
És una de les zones naturals de Bellaterra on predomina el romaní o romer (Rosmarinus officinalis), una planta de la família de les lamiàcies, un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Les seves fulles glàndules contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la nostra cuina mediterrània.
REVISTA BELLA-TERRA (1923-1927) (Barcelona : Antoni López Llausàs) Periodicitat: Mensual, amb irregularitats
Bella-Terra, el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923 |BELLATERRA.CAT
BELLA-TERRA el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923. Segons el subtítol, era una “revista mensual”, però en realitat fou d’aparició molt irregular. puix que del novembre de 1923 al cap d’any de 1927 només en sortiren 19 números. Tenia l’aspecte, la bella presentació tipogràfica, els gravats i reproduccions d’art i el text seleccionat d’un bon magazine i podem dir que aquesta publicació fou una de les més ben presentades de la llengua catalana. Any 1, núm. 1 (nov. 1923)-vol. 3, any 5, núm. 19 (cap d’any 1927) Col·laboradors: J. Carner, M. Manent, C. Soldevila, etc. ; il·lustradors: Apa, Mezquita Almer, etc.
Revista mensual Bella-Terra, nr.9 d’Antonio López Llausàs|BELLATERRA.CAT
Antoni López i Llausàs va néixer al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, fill d’Antoni López i Benturas i de Carme Llausàs i Corominas, ambdós de Barcelona. Continuador de la tradició editora dels López va dirigir alguns números de L’Esquella de la Torratxa. Distanciat del seu pare, funda una agència de publicitat i posteriorment la llibreria Catalònia (1924). Des de la llibreria ajuda a donar embranzida al projecte de la Diada del Llibre a celebrar cada 23 d’abril. Com a editor i distribuïdor treballaria amb noms importants de la literatura catalana del moment com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila, Josep Maria de Segarra i Josep Pla. Juntament amb Carles Soldevila treballaria en l’etapa més brillant de la revista D’ací i d’Allà, promouria el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Durant la guerra civil abandona el país. A Argentina aconsegueix la propietat de l’Editorial Sudamericana, on seguiria treballant fins a la seva mort. Des de la gerència d’Editorial Sudamericana va crear una sucursal a Barcelona amb el nom d’editorial Edhasa. Antoni López es va casar el gener de 1908 amb l’escriptora Maria Teresa Llovet i d’Arnal. El seu fill Jordi López i Llovet va ser un representant de la quarta generació dels López editors. La seva desaparició va suposar un estroncament prematur de la saga. Jordi López va morir l’any 1965 quan dirigia Editorial Sudamericana juntament amb el seu pare.
Podeu veure el vídeo de Bellaterra.Cat on apareixen els 19 números de la revista Bella-Terra (1923-1927) 👇
Font: Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona) i Biblioteca de Catalunya
El Carrer de Vázquez de Mella de Bellaterra té una llargada d’uns 600 metres, comença al Carrer de Can Llobet i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat.
Placa de Carrer Vázquez de Mella de Bellaterra on apareix dibuixat el boix – grèvol (Ilex aquifolium)
Juan Vázquez de Mella y Fanjul (Cangas de Onís, 1861-Madrid, 1928) Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i El Pensamiento Español (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l’acostament a l’Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).
L’11 de març del 2004 va passar la tragèdia a Madrid, l’atac terrorista més sagnant en la història d’Espanya.
📷 DIARIO.ES
Marco Schwartz|Un atemptat múltiple amb bombes en quatre trens de rodalies va deixar 192 morts i més de dos mil ferits (a la xifra de víctimes s’hi afegiria setmanes després un policia d’elit que va morir en un operatiu per aturar els autors de la matança en un pis franc de Leganès). Mentre la commoció regnava a Espanya, el Congrés dels Estats Units tramitava la concessió de la Medalla d’Or, la seva màxima condecoració, a Aznar per “haver estat un aliat ferm dels Estats Units i un líder en la lluita global contra el terrorisme”. La medalla era, juntament amb una intervenció al Capitoli davant les dues cambres legislatives, el plat fort del contracte de dos milions de dòlars que havia signat el Govern amb el bufet d’advocats Piper Rudnik perquè fes les tasques de lobby corresponents per a més glòria del president espanyol. Aznar va aconseguir fer la intervenció al Capitoli, el 4 de febrer de 2004. Però l’expedient de la medalla es va alentir i finalment va decaure a finals d’aquell any: la polèmica creixent sobre la guerra de l’Iraq, amb els seus bulls sobre les armes de destrucció massiva, i la matança a Madrid van persuadir el Congrés dels EUA que l’ambient no estava per a més reconeixements.
Durant el judici per l’11M a la Casa de Camp, que vaig cobrir com a periodista, es van evidenciar seriosos errors de control davant l’amenaça gihadista. És a dir, Aznar, amb les seves ínfules de “treure Espanya del racó de la història”, no només havia embarcat el país en una guerra il·legal i rebutjada pel 90,8% dels espanyols que ens va col·locar en una posició de risc davant al terrorisme islamista, sinó que no s’havien pres les mesures suficients per evitar que aquest risc es traduís en una realitat paorosa.
A la mort, la desolació i el caos de l’11M els va seguir immediatament l’exercici de manipulació i mentida institucional més abjecte que s’hagi produït en democràcia: l’atribució dels atemptats a ETA. I, quan ja no es podia sostenir aquesta autoria exclusiva, la hipòtesi que s’hauria tractat d’un atac coordinat entre ETA i els gihadistes o el missatge trampós que s’estava “obrint una segona via de recerca” que apuntava Al-Qaida, insinuant-se que la primera seguia oberta. Calia mantenir a qualsevol preu la mentida fins després de les eleccions generals del diumenge 14: el PP era ben conscient que, si es revelava la veritat, el seu candidat Rajoy seria castigat a les urnes, ja que els electors relacionarien inevitablement la matança a Madrid amb els deliris de grandesa d’Aznar que havien portat Espanya a la impopular guerra de l’Iraq. La manipulació va arribar a tal extrem que, a la manifestació del dia 12 contra els atemptats, que va reunir a Madrid més de dos milions de persones, el Govern va imposar una pancarta amb el lema ‘Amb les víctimes, amb la Constitució i contra el terrorisme ‘, mantenint de manera implícita l’autoria d’ETA. Tot i això, l’engany feia aigües. Al pas d’Aznar –que anava després de la pancarta acompanyat del príncep Felip, el president de la Comissió europea, Romano Prodi, i els candidats Zapatero, Rajoy i Llamazares– desenes de milers de persones van començar a corejar “Qui ha estat, qui ha estat, qui ha estat?”, cada cop amb més força, convertint el seu crit en el gran titular de la marxa.
Un periodista estranger que m’acompanyava a la manifestació no sortia del seu estupor. No podia entendre que en un país que ha patit l’atemptat més gran de la seva història els polítics i el conjunt dels ciutadans no tanquessin files amb el Govern, sobretot quan la matança estava encara fresca. Li vaig preguntar si coneixia un altre país democràtic on el Govern, en un moment extrem de dolor col·lectiu, mentiria de manera tan descarada el seu poble per salvar unes eleccions. I li vaig explicar que el lema de la pancarta no era tan innocent i impecable com ell creia, sinó un embolic del Govern per prolongar la mentida.
Pocs dies després dels atemptats, havent ja el PSOE guanyat les eleccions, el ministre d’Interior en funcions, Ángel Acebes, ens va convocar diversos periodistes per separat al seu despatx per explicar-nos que ell no va mentir mai, que es va limitar a donar les informacions a mesura que les proporcionava la Policia en el curs de les seves investigacions. El matx, en una petita taula amb dues cadires, va ser difícil. El ministre semblava abatut, cansat. Va fer un recompte de les compareixences de premsa entre l’11 i el 14 de març. Va dir que el dia 13 no tenia informació que hi hagués una línia preferent de recerca respecte a Al-Qaida, quan ja era un clam l’autoria d’aquesta organització. Recordo que Acebes va fer un lleu gest de frustració per no haver-me convençut.
Mesos després, el 7 de juliol del 2005, Al-Qaida va colpejar l’altre país el líder del qual posava a la foto de les Açores. Tres bombes en dos vagons del metro de Londres i una quarta en un autobús van deixar 48 morts i 700 ferits. Blair seguia al capdavant del Govern. Els ciutadans van saber immediatament l’autoria dels atemptats. I costa de creure que els haurien dit que va ser l’IRA si les eleccions haguessin estat a l’horitzó. Un dècada després, Blair va demanar perdó per haver-se sumat a la invasió de l’Iraq basant-se en “informació errònia”.
Són molts els records que s’amunteguen a la memòria d’aquells dies tempestuosos. L’esglai, el dolor, els plors inconsolables, les imatges dels vagons destrossats, la solidaritat de milers de voluntaris que van acudir als llocs de la catàstrofe sense saber ni tan sols si ja havia cessat l’onada d’atemptats, els ciutadans indignats increpant Aznar a tot el recorregut de la marxa de dia 12, el càstig a les urnes al partit que havia mentit amb desvergonyiment al seu propi poble a la seva hora més difícil. I afegeixo una cosa que encara avui cito com un gran exemple de civilització: la resposta serena de la societat espanyola i del Govern entrant. No hi va haver reaccions islamòfobes (Vox no existia llavors) ni retallades de llibertats en nom de croades contra el terrorisme.
El que sí que hi va haver va ser una campanya furibunda del PP per deslegitimar la victòria de Zapatero, amb l’argument que el terrorisme gihadista l’havia portat a la Moncloa sobre 193 cadàvers. Però aquesta és una altra història. No era la primera vegada que la dreta intentava deslegitimar un Govern democràtic. Ni seria la darrera.
Enrique Losantos Vilaseca, va ser el director del Banc de Catalunya, seu a Rambla d’Estudis, 12, de Barcelona
Promoció venda de terrenys a Bellaterra, 1958, per Fomento de la Vivienda Popular S.A. de Barcelona
📍Paraje ideal a 40 minutos de la Plaza de Cataluña, con hermosos pinares, agua, luz, alumbrado, iglesia, casino, mercado, campo de deportes, pista de tennis, etc.
📍Dispone de rápidos y cómodos medios de comunicación, tanto por carretera juna verdadera pista de 23 kilómetros! como por los rápidos y confortables F. C. de Cataluña.
📍EXIGE en las construcciones un mínimo de 100 metros cuadrados edificados, por ello sólo lujosas mansiones enconrará Ud. en la GRAN URBANIZACIÓN BELLA-TERRA.
VISÍTELA Y SE CONVENCERÁ
OFICINAS EN BELLA-TERRA: PLAZA DE LA ESTACIÓN TELÉFONO 31
LLUIS TORRES|El consum mitjà d’aigua a Catalunya és d’uns 117 litres per habitant i dia (l’OMS estableix que el límit mínim necessari és de 100 litres/ habitant/ dia). Ens queda, doncs, un cert marge per prendre consciència d’una cultura d’estalvi i sostenibilitat envers el medi ambient.
Depòsit d’aigua de pluja de 600 llitres sense obres 📷 Sweek
La recollida d’aigua de la pluja té una llarga tradició: els grecs i els romans valoraven el preuat líquid des de l’antiguitat i construïen grans cisternes per recollir la valuosa aigua de pluja. Aquesta no només servia per beure aigua, sinó també per banyar-se, regar els jardins i cuidar el bestiar. Amb precipitacions anuals d’entre 800 i 1.000 litres per metre quadrat, recollir l’aigua pot valer la pena a les nostres latituds.
Tenir un dipòsit d’aigua a casa és especialment útil durant els mesos més secs de l’any, però quan arriba la tardor i deixa pas a l’hivern, tendim a deixar de preocupar-nos pel nostre dipòsit, i això és un error… Seguir utilitzant-lo cada cop més és important tenir-ne cura, més encara quan s’enfila el fred!
Mantenir el nivell de l’aigua de pluja en moviment: de fet, amb aquest mètode, l’aigua no potable no es podrà congelar, perquè necessita que l’aigua estigui quieta per solidificar-se. Per fer-ho, res més senzill, col·loqueu pilotes de ping-pong o de goma al vostre dipòsit, les pilotes romandran així en moviment i evitaran que augmenti el volum i que l’aigua de pluja es congeli. A continuació, podeu utilitzar l’aigua de pluja emmagatzemada amb normalitat.
Netejar i mantenir el col·lector d’aigua de pluja abans de l’hivern Després de buidar el teu dipòsit, serà necessari i útil netejar-lo. Mantenir el teu dipòsit és fonamental perquè sempre mostri qualitat i duri anys. Netejar-lo de dalt a baix després de buidar-lo és el moment ideal. A més, no oblidem que la llei exigeix un manteniment regular dels seus sistemes de recuperació d’aigües pluvials no potables. Aleshores, no rentar-lo seria un error. La neteja del vostre sistema eliminarà i eliminarà totes les impureses i brutícia que s’han acumulat al llarg dels mesos. Per tant, assegureu-vos d’eliminar tots els residus, restes i fulles mortes que s’hagin pogut quedar al dipòsit. Això evita les males olors i ajuda a mantenir la qualitat de l’aigua de pluja recollida. Aleshores, es recomana netejar tot el sistema i no només el dipòsit. Així que aprofita per rentar la bomba, el filtre que permet el tractament de l’aigua, però també i sobretot els teus canalons que poden semblar molt bruts. Netejar el teu sostre tampoc és una bogeria. De fet, la brutícia present al vostre dipòsit prové més sovint de la superfície bruta del sostre i del canal, així que no descuideu el seu manteniment! Un cop nets els sistemes del dipòsit, recordeu substituir la coberta. De fet, els espais propers a la tapa o fins i tot a l’aixeta són molt apreciats pels mosquits i les larves quan volen reproduir-se o trobar una llar per als seus ous.
Mides del depòsit d’aigua de pluja Sweek
L’aigua de pluja natural, neu i altres formes de precipitació solen tenir baixes concentracions de calci i de magnesi. En canvi, poden tenir petites concentracions de sodi, clorur i sulfats derivats de l’acció del vent sobre el mar.
L’aigua de pluja és una aigua destil·lada sense calci, el que és ideal per rentar roba perquè es necessita fins al 50% menys de detergent i suavitzant. A més, evita les calcificacions en la resistència de la rentadora.
L’aigua de pluja té una qualitat excepcional per a molts usos: les plantes agraeixen el reg amb aigua sense calci ni clor, la rentadora no té problemes de calci, estalviem en detergent i suavitzant per a la bugada i aigua per a la planxa.
Es coneix com a duresa total d’una aigua al contingut de sals de calci i magnesi (bàsicament carbonats, clorurs i sulfats). En moltes comarques l’aigua de l’aixeta sovint conté un elevat contingut de calci (que es coneix com a aigua dura) i és una aigua mal tolerada per algunes plantes, com el rododendre, les camèlies… L’aigua de pluja, en canvi, està lliure d’additius i té una duresa molt baixa. L’aigua de pluja en condicions normals presenta un pH de 5,6. El seu caràcter lleugerament àcid és a causa de la combinació de l’aigua amb el diòxid de carboni present en l’aire.
Les aigües es poden classificar en funció del seu grau de duresa. Entre les diferents classificacions, una de les més emprades és l’escala Merck, que estableix cinc tipus d’aigua segons uns intervals de duresa que es mostren a la taula adjunta.
BELLATERRA.CAT 