Bellaterra, 14 de juliol de 2026
“A primera vista, l’article sembla un repàs històric dels setze anys de l’EMD de Bellaterra. Tanmateix, el seu principal biaix no rau en els fets que presenta, sinó en el marc narratiu que adopta, els interlocutors que selecciona i les veus que omet” PHILIPPE RENAUDIN*
PHILIPPE RENAUDIN✍️El títol ja anticipa aquesta orientació: “Una administració jove amb reptes pendents”. No és un títol neutre. Parteix de la premissa que l’EMD continua sent una administració “jove“, encara en procés de maduració, i que els seus problemes són simplement “reptes pendents”. De fet, és la mateixa idea que expressa Josep Maria Riba quan defineix l’EMD com una “administració adolescent”. D’aquesta manera, el balanç de setze anys queda condicionat des del principi: no es convida el lector a preguntar-se si l’EMD ha complert els seus objectius, sinó a assumir que encara necessita temps.
La reconstrucció històrica de la creació de l’EMD està ben documentada i és útil. No obstant això, quan l’article arriba a la qüestió realment important —quin balanç mereixen aquests setze anys?— desapareix el pluralisme.
L’únic actor que interpreta el present és Josep Maria Riba.
No només explica per què l’EMD disposa de poques competències o de pocs recursos, sinó que també contraposa dos models polítics: el de Ramon Andreu, basat —segons ell— en la confrontació amb l’Ajuntament de Cerdanyola, i el seu propi, basat en la negociació institucional.
El problema no és que Riba exposi la seva visió. El problema és que ningú no la contrasta.
Ramon Andreu apareix únicament com una figura històrica: fundador de l’EMD, primer president i protagonista dels discursos de 2010. Tanmateix, no se li pregunta com valora aquests setze anys ni com respon a les crítiques de Riba. Sorprèn perquè Andreu no és un personatge del passat: és el fundador de la institució i un referent de l’oposició actual.
L’absència d’altres veus és encara més significativa.
L’article esmenta Bellaterra és Sant Cugat, però redueix la seva posició a una frase segons la qual qüestiona l’EMD i defensa l’annexió “amb o sense EMD”. Aquesta formulació simplifica excessivament el seu plantejament.
En realitat, el comitè Bellaterra és Sant Cugat no s’oposa a l’EMD com a institució. La seva prioritat política és l’annexió a Sant Cugat, perquè considera que és l’única via per resoldre el dèficit històric de serveis i d’inversions que pateix Bellaterra. El manteniment de l’EMD no constitueix un objectiu prioritari.
A més, hi ha un element jurídic fonamental que l’article omet completament: la legislació catalana no permet mantenir una EMD quan el territori al qual pertany s’annexiona a un altre municipi. És a dir, l’exigència de Josep Maria Riba de garantir prèviament la continuïtat de l’EMD constitueix, en la pràctica, una condició jurídicament impossible de complir.
Aquesta omissió és especialment rellevant perquè canvia el sentit del debat polític. Presentar la defensa de l’EMD com una condició indispensable per donar suport a l’annexió significa introduir un requisit que la llei no permet satisfer. Més enllà de l’evident conflicte d’interès que suposa que el president de l’EMD defensi la permanència de la institució que presideix, aquesta exigència té com a efecte —i alguns podrien pensar que també com a objectiu— posar en perill el procés d’annexió.
Aquesta posició és encara més difícil d’entendre si es recorda que Bellaterra Endavant! es va presentar a les eleccions defensant precisament el suport a l’annexió, una demanda avalada per aproximadament el 60 % del cens de Bellaterra.
La conclusió de l’article afirma que “uns creuen que l’EMD ha de continuar creixent i altres en qüestionen la utilitat”. Tanmateix, aquesta aparent neutralitat amaga una realitat molt més complexa.
A Bellaterra existeix una diferència fonamental entre criticar la institució i criticar la gestió de l’actual govern de l’EMD. Josep Maria Riba tendeix a presentar totes dues coses com si fossin equivalents, identificant qualsevol crítica a la seva gestió amb un atac a la mateixa EMD. Aquesta confusió li permet utilitzar la institució com un escut polític.
Paradoxalment, aquesta estratègia pot acabar perjudicant la mateixa EMD. Molts veïns no qüestionen necessàriament l’existència de la institució, sinó les decisions d’un govern que consideren excessivament alineat amb els interessos de l’Ajuntament de Cerdanyola i allunyat del mandat rebut a les urnes. En identificar ambdues crítiques, Riba transforma el descontentament envers el seu govern en un qüestionament de l’EMD, debilitant precisament la institució que afirma defensar.
En definitiva, l’article no constitueix una peça de propaganda oberta, però sí que presenta un clar biaix narratiu.
La història recent de l’EMD s’explica gairebé exclusivament des de la perspectiva del seu president actual. Les veus discrepants queden relegades al passat o simplificades. D’aquesta manera, BellaterraDiari acaba reproduint, de manera discreta però eficaç, el relat polític de Josep Maria Riba com si fos el relat natural de l’evolució de l’EMD.
Philippe Renaudin* Enginyer. Des de 2003, és veí de Bellaterra. President de la plataforma PLABUM (Plataforma Bellaterra Urbanisme i Mobilitat) des de 2024
BELLATERRA.CAT 