BELLATERRA.CAT

Bellaterra,  8 de juliol de 2026

El gran expert en medi explica en aquesta entrevista que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura i la superfície de bosc. El resultat és demolidor.

Andreu Barnils ✍️ Martí Boada (1949), doctor en ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, és una de les persones més enteses en medi i canvi climàtic. Des que el 1995 va rebre el premi Global 500 Roll of Honour de les Nacions Unides, Boada ha treballat per mig món (del Canadà a la Terra del Foc) sobretot en aspectes relacionats amb el bosc. Aquest fill de masovers que viu a Sant Celoni (Vallès Oriental) no es cansa d’escriure llibres. Set l’any passat. I ara escriu memòries i poesia. VilaWeb va visitar ahir el savi Boada a casa seva i en va aprendre que Catalunya té més superfície de bosc que no el Canadà, en la qual hem construït cases. I que hi ha dues coses que no deixen de pujar: la temperatura, pel canvi climàtic, i la superfície de bosc, per un ecologisme mal entès i l’abandonament agrícola.

—Comenteu la frase: “Catalunya té pocs arbres. Ni tocar-los!”

—A Catalunya aquest és el gran error. Si tu agafes un llibre de tercer de bàsica, diu que el problema més important que té Catalunya ambientalment és la pèrdua de boscos, i és el contrari. És a dir, tenim més boscos que mai. Catalunya va al davant del rànquing europeu de països amb més superfície forestal: més que Noruega, més que França, més que els Estats Units, més que el Canadà, grans països forestals. El titular seria, per mi, aquest: Catalunya és un país de boscos sense saber-ho.

—Amb les dades del 2022 que m’heu passat, veig que el 65% de la superfície de Catalunya és massa forestal i el 42% directament bosc.

—Ara ja som al 70% de superfície forestal i al 50% de bosc.

—Una dada que m’ha impressionat: tenim la mateixa quantitat de bosc ara que fa mil anys.

—Exactament, sí. La superfície agrícola s’ha anat reduint i ens hem anat emboscant. La idea principal és que els boscos no estan quiets. No depèn de la Generalitat, el seu creixement. I ara tots aquests arbres dels boscos treballen amb l’energia, no de FECSA, sinó amb energia lumínica. L’agafen directament amb aquesta mena de plaques solars que són les fulles. És increïble, això és el miracle de la vida. Capturen aquesta energia i la transformen en matèria. Un arbre des que neix fins que mor de vell, produeix més de 700 productes químics. És una fàbrica.

—Dieu que a Catalunya hi ha 34 milions d’arbres nous cada any?—Sí, 34 milions.

—Hi ha massa bosc a Catalunya?—Home, imagina’t. És clar. I ara imaginem uns boscos que són inflamables. No són els mateixos que tenen a Alemanya. Són boscos mediterranis que tenen piròfila, i el foc els torna bojos. A més, hem fet una cosa que és una barbaritat: hi hem construït dins aquests boscos. Tenim milers i milers de cases a dintre, de gent que, pobrets, les han fetes amb els seus estalvis. Però els van enredar. I als bombers, la prioritat que se’ls imposa és salvar cases i persones, o persones i cases. Tenim aquesta anomalia: milers i milers de cases dintre els boscos.

—Dieu que un dels tòpics que s’han d’enterrar és que un arbre no es pot tallar.

—Aquest mite de la intocabilitat, això és molt de dretes. És molt filofeixista. És el mite de la virginitat. Hem superat aquest tema amb les dones, però ara l’hem passat als boscos. Aquesta sacralitat és urbana. És un mite burgès, neoburgès.

—Una altra dada: el 76% del bosc és propietat privada.
—És clar, sí, tot és privat.

—I n’hi ha, de grans propietaris forestals?
—Sí, però estan tots arruïnats. I ara te la diré molt grossa: la major part dels fills dels propietaris van fer filologia macedònica, que en dic jo, perquè no volen treballar en el sector primari. Tots volen treballar al Banc de Sabadell, a l’institut local. I en el moment que aquestes grans finques se’n van, hi ha un capital estrany. Un capital molt

estrany, que es presenten a aquestes famílies. I als anys 60-70, quan apareixen, el sòl té un preu que és gairebé regalat. Compren i urbanitzen.

—I es pot urbanitzar al sòl forestal?
—No, però ho van urbanitzar igualment. Era el franquisme, amb secretaris subornats, i regalaven vuit o deu parcel·les a l’ajuntament. I la major part d’aquestes urbanitzacions encara no estan legalitzades. Les urbanitzacions van ser unes fórmules il·legals i amb noms suggestius: Canadà Park, Suïssa Catalana, la Heidi. Noms que són evocadors. Això explica aquesta atomització, tan gran, de tanta propietat fragmentada, que de fet no són propietaris forestals, però ara els han fotut al mateix sac. Aquests que han hagut de treure ara de per aquí a les Gavarres són gent d’una urbanització que hi ha al mig d’aquells boscos. Boscos que són arbres, piròfits. “Piròfits” vol dir que els encanta el foc. Un és especialista, el més abundant, el Pinus halepensis, el pi blanc o el pi verd: a aquest li a aquest li encanta el foc.

—També comença a haver-hi pobles petits envoltats de bosc, i fa pocs anys tot eren camps.
—El bosc, de mitjana, creix unes 5 tones per hectàrea i any. En forma de fusta dreta, l’arbre creix. I també creix horitzontalment. El bosc és, metafòricament, com la barba dels mascles. No el planta la brigada municipal.

—Té coses positives, el foc?
—I tant. Mira, jo he treballat molt fora del país, molt. A mi em van donar el premi mundial de Medi Ambient. Nelson Mandela me’l va donar. I això em va canviar completament la vida, perquè era el màxim reconeixement mundial que hi ha. I a partir d’aquest moment vaig deixar de ser el naturalista del Montseny i vaig començar a treballar sobretot del Canadà en avall, a la Terra del Foc i a l’Antàrtida, sobretot en boscos. Yellowstone, que és el paradigma del parc nacional, es va cremar en aquella època, que jo era per allà. 200.000 hectàrees. Si aquí parlem de 200 hectàrees, màxim 2.000, allà 200.000. Hi havia el món científic dividit: el món dels ecòlegs que deia que el foc s’havia de deixar estar, que formava part del que en diem el metabolisme del bosc, i els enginyers forestals deien que no, que s’havia de potenciar la prevenció i els bombers. Al final va guanyar la teoria dels ecòlegs i van deixar cremar Yellowstone. 210.000 hectàrees. Això ho he vist jo.

—I de què serveix?
—El foc fa obrir la pinya del Pinus contorta, que és el millor pi. Té una pinya petita, segellada, que si no té un xoc tèrmic no s’obre. Però si li arriba el foc, fa una explosió i fa una sembra. Després del foc neixen Pinus contorta arreu. Doncs això ho tenim amb el Pinus halepensis, que, ara al juliol i a l’agost, té les pinyes untades de resina i fins i tot té benzè i toluè, que això és un polvorí, és benzina. Si li arriba el foc a dalt de la capçada, s’encén la pinya i surt disparada com una bomba de mà en direcció contrària al foc. I mentre explota va sembrant els pinyons. I quan arriben a terra es troben amb les cendres i de fet amb els nutrients. I amb la pluja de tardor et neixen milers de nous arbres. Per tant, és un èxit evolutiu. Aquesta és una estratègia que ha fet aquest pi. I els suros d’aquí de les Gavarres, d’aquí a deu anys, si hi vas, no sabràs ni on ha passat el foc.

—Tampoc no us preocupa gaire que hi hagi aquests focs, veig.
—No, perquè es refarà tot. Excepte allò que hi ha construït per l’home. A mi no em preocupa, perquè això es refà. L’alzina surera s’ha fet un vestit que és el suro, l’escorça. Això és un principi actiu que es diu suberina. És ignífug i li permet d’aguantar temperatures de set-cents i vuit-cents graus. Això no t’ho creuràs, però a l’aeronau que s’ha enviat a Mart, el morro del nas és d’això. No hi ha res artificial millor que això.

—El morro del coet és de suro? 
—De suro. Perquè aguanta altes temperatures, canvis de pressió. És una cosa increïble. Brutal.

—Una altra frase: els boscos són bruts, per això cremen tant. S’han de netejar.
—S’hi ha de rebaixar la càrrega de combustible, perquè això és combustible.

—Qui ho ha de netejar? El propietari del bosc? La Generalitat? Qui?
—Els propietaris tenen el que jo en dic infortuni semàntic: el nom. Per això jo els dic “Traieu-vos aquest nom.” No hi ha els propietaris farmacèutics, ni els propietaris ramaders, ni els propietaris agrícoles. Digueu-vos empresaris o gestors, però no cal que marqueu el territori com una guilla de bosc, perquè això té unes reminiscències feudals, i en la cultura urbana cau fatal.

—A qui el faríeu netejar, el bosc?
—Bé, jo no sóc gens partidari de fer de policia. Si un bosc et funciona i tens demanda de bruc, o tens demanda de suro….

—Intentaríeu de tornar a l’economia del bosc, i ja els tindríem nets de bruc perquè el vendríem?
—És que hi tornarem. Fa vint anys no sabíem què era la IA. Doncs d’aquí a deu anys els usos del bosc seran totalment diferents. La química verda és una branca nova de la química. Tot és molt experimental: us he dit que un arbre madur pot tenir 700  productes químics. Doncs jo tinc samarretes que es fan d’avet, i no notaries la diferència amb una samarreta normal.

—Sou optimista?
—El problema més important que tenim són les emissions de diòxid de carboni del petroli, que no hi ha ningú que subscrigui els Acords de París. I aquest és el fet més greu, que tenim aquest augment de temperatura que no el podem aturar. I que ens rostirem tots. Arribem a 42 graus, d’aquí a poc arribarem a 50 i més amunt. I els humans no governem això. Els nostres boscos treballen amb independència de la diputació i de la Generalitat. Nosaltres podem fer normes, podem fer plantejaments econòmics, estratègies, urbanístics, però…

—Penseu que som en el punt de no-retorn?
—Jo tinc molt clar que en comunicació no podem espantar. Capacitat per a entendre, però espantar mai. I sobretot als nostres fills, no tenim cap dret a espantar-los. Hem de corregir, hem de canviar. Jo sóc estratègicament positiu, en això. Si no ens posem com aquell llebrer que li foten una llebre davant, psicològicament ens quedem abatuts. Ens criptonitzem. Si tu espantes, criptonitzes. El secretari general de les Nacions Unides, aquest portuguès, diu que ja no ho parem, això. I això jo crec que és una imprudència molt gran per part de la màxima autoritat de les Nacions Unides. Serà molt difícil d’aturar això, però hem de fer una revolució en la mobilitat, en els combustibles, en les formes de vida.

—Aquests dies d’incendis, hi ha gent que vol entendre qui són els culpables.
—A mi m’escriuen contínuament. Un amic meu, poeta, diu: què ha fet malament l’administració? Aquí tenim dues coses que no deixen de pujar. Una és la temperatura. Va pujant. I l’altra que va pujant és la biomassa total del bosc. El magatzem de cel·lulosa va augmentant. Ara, a gestionar això, no hi ha ningú…

—En què s’equivoca l’administració?, us preguntava el vostre amic. Què li vau respondre?
—Bé, l’administració no funciona. Per això no es pot tocar. Tu pots fer la crítica al conseller o al director general, però ai de tu que et fiquis amb el cap de servei. Ja has llepat, com a periodista. El poder dels funcionaris és terrible. Vinc del conservadorisme, i sé que els sectors més recalcitrants i més khomeinistes de l’ecologisme són a l’administració. Són a les aixetes de pas, són els caps de servei i els caps de secció.

—Són els que no deixen tocar un arbre?
—I a més són funcionaris a perpetuïtat. Encara que siguin uns pòtols. I a més a més cobren molt bé. Per tant, aquest és un problema polític.

—Quin és el canvi que hem de fer?
—Aquest del futur des de la sostenibilitat i amb plans de gestió ben fets. El terme “explotació” és molt lleig. Una apropiació i una retirada. Si tu saps perfectament amb ciència que aquest bosc augmenta 5 tones per hectàrea i any en forma d’arbre dret, si tu en retires 3, si retires aquella branca que s’ha tombat, aquell arbre renoc, el millores. Això no es fa, i això s’hauria de fer.

—En el gràfic d’incendis que m’heu passat veig que hi ha hagut dècades pitjors d’incendis.
—Tenim un equip de bombers molt bo. Els millors del món, els GRAF catalans. Pensa que si hi ha un foc a Austràlia, o a Xile, o als Estats Units, ens venen a buscar la gent del GRAF, Marc Castellnou. I no és xovinisme barat. Marc Castellnou. L’altra cosa és que li foten molt poc cas, en l’àmbit polític li foten poc cas. Però, és clar, ell l’ha encertada: hi ha d’haver gestió. El que no és desitjable és la intocabilitat.

—Voleu dir res que no hagi preguntat?
—Que això de la crisi ambiental no és una cosa de quatre ecologistes i quatre rondinaires, sinó que va molt seriosament. Tenim una crisi civilitzatòria, que no de civilització. Civilitzatòria, és a dir, una crisi que afecta els diferents modes culturals de civilització que hi ha al planeta. És transversal. I anem cap a una crisi civilitzatòria enormement preocupant. Per tant, que ens ho hem d’agafar seriosament: les mesures, el compromís personal i pensar en els nostres petits.

Font: Vilaweb

Read Full Post »