“Si fos un examen de secundària, trucarien als pares. Com que és el ministre d’Afers Exteriors, ha provocat una crisi diplomàtica amb Espanya” (Abolizione del suffragio universale)
ERRADA DE TAJANI: CONFUNDEIX GEOGRAFIA, DRET I CALENDARI EN UN COMUNICAT DE PREMSA DE SET LÍNIES SOBRE CEUTA
Tajani veu les imatges de les arribades a Ceuta, obre els ulls de bat a bat com un teckel abandonat en una gasolinera i anuncia:
“Estic a favor del tancament de l’espai Schengen amb Espanya”.
A continuació, afegeix que el govern Sánchez ha atorgat “la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals”, incentivant així les arribades.
Parem-nos un moment. Comencem per la geografia.
Ceuta està situada al nord d’Àfrica. És una ciutat autònoma espanyola, i la seva frontera amb el Marroc representa una frontera exterior de l’espai Schengen.
Els que hi arriben, per posar un peu a l’Espanya “europea“, han de passar els controls d’identitat i documents que exigeix una normativa especial escrita específicament fa 35 anys. És impossible arribar-hi nedant o amb una barca improvisada, ja que la costa està patrullada per les autoritats espanyoles.
Entre Itàlia i Espanya, França es troba al mig. Hi ha de tot excepte una frontera.
I imagineu-vos l’escena a la Farnesina. Tajani, amb el dit al mapa, desplaçant-se cap a l’oest des de Ventimiglia, buscant la duana espanyola. Un funcionari intenta intervenir: “Ministre, això està bé“. I ell: “Tanquem això també”.
I com que no hi ha cap frontera terrestre, la gran muralla s’hauria de construir als aeroports, que, però, ja requereixen passaports per als ciutadans que arriben del Marroc i, per tant, són inutilitzables.
Segon punt.
Tajani diu que “les imatges que arriben de Ceuta demostren com la decisió del govern de Madrid de concedir la ciutadania espanyola, i per tant europea, a més de 500.000 immigrants il·legals és profundament errònia”.
Però això és fals.
Madrid ha aprovat una regularització administrativa que atorga un permís d’un any a aquells que compleixen requisits específics.
Un permís de residència, no de ciutadania.
La regularització espanyola s’aplica a les persones sense antecedents penals que ja eren al país abans de l’1 de gener de 2026 i que poden demostrar almenys cinc mesos de residència.
Les persones de les imatges citades per Tajani van entrar a Ceuta ahir, 30 de juliol.
Per aprofitar aquesta mesura, haurien de viatjar en el temps gairebé un any, establir-se a Espanya, recollir els seus documents i després reaparèixer a la mateixa frontera amb el DeLorean de Retorn al futur.
El passaport espanyol, la ciutadania europea i la banda municipal que els espera a l’aeroport només existeixen al cap de Tajani.
Tercer: cap estat membre pot suspendre unilateralment un altre estat de Schengen. Per tant, el que proposen no es pot fer.
En poques línies, el nostre ministre d’Afers Exteriors ha transformat: un permís de residència en ciutadania; persones ja presents a Espanya des de fa mesos es transformen en migrants nouvinguts; una frontera africana es transforma en una autopista que porta a Itàlia; Schengen es transforma en una persiana que es pot baixar amb control remot.
Ministre, abans d’acabar, potser obriu un mapa.
Perquè l’única cosa que ha creuat Europa sense trobar-se amb controls fronterers és la seva tragicòmica errada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar” MARIA JOSÉ MORENO SIRVENT (Antropòloga)
Ramaders mirant com els ramats de vaques pugen muntanya amunt 📷 Marta Lluvich
María José Moreno Sirven (Antropòloga)✍️ Ens van ensenyar a estimar un país de clarobscurs, de migdiades a l’agost sota la parra i d’olor de farigola mullada a la primavera. Vam créixer pensant que aquell teló de fons era etern, que els boscos de pins, les sureres mil·lenàries i els tossals entapissats de romaní serien sempre allà per subjectar-nos l’ànima quan tota la resta fallés. Ens vam equivocar. I aquesta confessió, aquest àcid corrosiu, no em deixa dormir.
Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar. Busco tots aquells que, com jo, senten que la seva ànima sagna de pena veient aquests milers i milers d’hectàrees calcinades, aquesta biodiversitat que s’esvaeix, aquestes espècies animals que mai més no travessaran el camp a trenc d’alba. Busco els qui senten vergonya, no ràbia política. Vergonya íntima, personal, heretada.
“Avui, mentre escric això amb les finestres tancades perquè no entri l’olor de fum d’un altre incendi, no busco culpables a qui assenyalar. Busco còmplices amb qui plorar”.
Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allòque criden és el nostre nom.
Estem cremant el museu més gran del món. No és el Prado, no és el Reina Sofia ni el Museu Nacional de Catalunya. Parlo del patrimoni que no es penja en una paret: aquella devesa extremenya que va sobreviure a guerres civils i fams, ha mort en una tarda de vent de sud. Aquella pineda de la serra que aparegui a les fotos de bateig de quatre generacions, ha desaparegut.
“Recordes aquell sender on el teu avi et va ensenyar a distingir el cant de la merla? Ja no existeix. Recordes aquella obaga fresca on et vas fer el primer petó adolescent? Ara és un solar negre, un esquelet d’arbres carbonitzats que semblen cridar en silenci. I allò que criden és el nostre nom”.
I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques.
La meva ànima sagna per ells: Per no haver sabut defensar-los, per no haver establert, com a societat, unes prioritats ineludibles que els protegissin.
“I mentre les flames coronaven les capçades, cremaven també nius amb pollets que mai no alçaran el vol. Cavirols amagats per les seves mares, confiant en l’instint, van morir abrasats i abraçats. Eriçons, rèptils, insectes, linxs, àguiles imperials… un dol silenciós de plomes i escates que no cap en els informes de pèrdues econòmiques”.
I el pitjor no és el foc. El pitjor és saber que res no tornarà. Nosaltres potser veurem rebrots raquítics. Però els nostres nets no tornaran a seure sota l’ombra d’una surera centenària, ni sentiran el cant d’una merla a trenc d’alba. Els ho hem robat. No un polític, no una administració: nosaltres, els que vam mirar cap a una altra banda.
Em miro al mirall i no hi veig un monstre. Hi veig algú normal, amb bones intencions i petits gestos. Vaig signar peticions, vaig recollir brossa en alguna excursió, vaig compartir un tuit indignat mentre la Serra de la Culebra cremava. I després, vaig continuar amb la meva vida. Vaig canviar de canal quan la tragèdia va deixar de ser trending topic. Vaig tornar a les meves factures, a la meva hipoteca, a la meva rutina.
Aquesta soc jo. Aquest ets tu. Aquesta és la nostra derrota més silenciosa i més humiliant.
“Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima“.
Hem normalitzat el cel taronja a les tres de la tarda. Hem après a conviure amb la paraula “desallotjament preventiu”. Hem incorporat al nostre vocabulari “estrès hídric” sense que se’ns encongís l’ànima. Aquesta anestèsia col·lectiva és responsabilitat nostra. Ningú no ens va obligar a oblidar. Ho vam fer nosaltres, per comoditat, per impotència, per no saber què més fer.
No hi va haver un sol gran error. Hi va haver un degoteig constant de petites renúncies, de prioritats mal posades, d’abandonament dels nostres pobles i de la nostra terra. Vam deixar de cuidar el bosc perquè vam deixar d’habitar-lo, i el bosc, ferit i sec, s’ha convertit en una teia que crema emportant-se segles de vida.
Sento una enveja verinosa dels qui heretaran altres pàtries, dels qui podran portar els seus fills a olorar la terra mullada. Aquí, quan per fi plogui, no farà olor de terra mullada. Farà olor de cendra humida, que és el perfum de la mort d’un ecosistema. Aquesta olor és la conseqüència de la nostra indiferència.
“La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla?
I, tanmateix, em nego a acceptar que tot està perdut. Perquè ens defineix la caiguda, sí, però també la capacitat d’aixecar-nos. He vist cultures renéixer de guerres, he vist boscos ressorgir després d’erupcions volcàniques, he vist generacions que van heretar deserts i van plantar jardins. No hi ha res del tot perdut si reaccionem.
La pregunta no és “qui té la culpa?”. La pregunta és: què estem disposats a fer avui perquè d’aquí a cinquanta anys un nen pugui tancar els ulls sota una alzina i sentir el cant d’una merla? Aquell instant futur depèn de la nostra resposta ara. No de grans gestes, sinó d’una xarxa de petites decisions: repoblar, cuidar, habitar, exigir, ensenyar. Transmetre el que ens queda no com un lament, sinó com una llavor.
Plorem junts tot el que faci falta. Però que el plor regui la terra i no l’ofegui. Que no ens paralitzi, que ens empenyi. Perquè el bosc ens necessita ara més que mai, no com a herois tràgics, sinó com a jardiners humils. Perquè demà, quan surti el sol, cal començar a plantar.
“Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada”.
Però abans d’acabar, permeteu-me un agraïment que neix de les entranyes. Un agraïment a tots i cadascun dels cossos de Seguretat que aquests dies s’estan deixant la pell als incendis: bombers forestals, agents rurals i mediambientals, unitats militars d’emergències, mossos, policies locals, guàrdies civils, protecció civil. Gràcies per no rendir-vos mai, per cada hora de son perduda, per cada pam de terreny defensat amb l’ànima. I gràcies, infinites gràcies, als voluntaris. A aquelles persones anònimes que han aparegut als pobles amb una aixada, una mànega o simplement amb un entrepà i aigua fresca. Gràcies als qui han arriscat la seva vida sense demanar res a canvi, als qui han obert casa seva als desallotjats, als qui han rescatat animals ferits, als qui han plorat abraçats als seus veïns mentre les flames devoraven la muntanya estimada. Vosaltres sou la prova que aquesta terra no està del tot perduda. Perquè on crema la desesperació, l’endemà hi brota l’esperança.
Acabo manllevant les paraules de Miguel Delibes, aquell home que va estimar la terra castellana amb la devoció de qui sap que el paisatge és el mirall de l’ànima: “La terra que ens va veure néixer és l’única pàtria que tenim, i el patrimoni que lleguem als nostres fills serà la mesura exacta del nostre amor per ella.”
BELLATERRA.CAT 