Ple Junta Veïnal de Bellaterra 📷 Canal EMD Informa de Youtube
Davant la situació autoritària mostrada per Josep Maria RibaFarrés, (president de l’EMD pel partit polític Bellaterra Endevant), Bellaterra.Cat ha consultat una acreditada personalitat municipal, i aquesta ens ha respòs que a Riba, al ser un càrrec d’elecció directa per la ciutadania de Bellaterra no se’l pot presentar cap moció de censura, ara bé, es pot fer una moció per reprovar el seu comportament cridaner, inacceptable en democràcia, del tot autoritari i maleducat, forma com es va dirigir ahir a Carles TriginerBorrell vocal de la Junta Veïnal de Bellaterra.
🎥 veure des del minut 2:40 al vídeo oficial de EMD Informa
Francesc Miralles Bofarull (Tarragona, 1940) és historiador per la Universitat de Barcelona i crític d’art. A més a més, és expert en l’artista Joaquim Mir i Trinxet, destacat representant del paisatgisme postmodern català i autor de La cala encantada (Mallorca, 1901).
Dibuix autoretrat de Francesc Miralles per La Taula 📷 BELLATERRA.CAT
El crític d’art ha escrit diverses obres sobre el pintor català, com Joaquim Mir a Tarragona (1998), Joaquim Mir a Andorra (2002) i Joaquim Mir a Vilanova (2006). Diguem-ne que és la persona que coneix els secrets del pintor de més prop, potser per la complicitat que va tenir son pare amb ell.
Miralles fou professor adjunt del Departament d’Història de l’Art (1966-74). En 1966-71 fou professor de disseny de l’Escola Massana de Barcelona, la qual dirigí entre el 1981 i el 1984. En el camp de la difusió cultural cal subratllar la seva etapa de crític d’art a Destino (1973-78). Dirigí la revista d’investigació Estudios Pro-Arte (1975-78) i fou coordinador de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1983), on escriví els apartats dedicats al Noucentisme (vol. VII) i L’Època de les Avantguardes (vol. VIII). Amb Francesc Fontbona, a més de participar en la creació de la revista D’ART, del Departament d’Història de l’Art de la UB (1973), i ser coautor de l’estudi El museo de Arte, proyecto de planificación. Sus posibilidades en Barcelona (1972), que meresquè el Premi Mundial de Joves Cambres de Niça el 1973, ha escrit Crónica i treball del dibuixant, gravador i escultor Pla Narbona (1974) i Anglada-Camarasa (1981). Col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, ha publicat articles de divulgació en nombroses revistes: Revista de Occidente, L’Avenç, Batik, Bon Art, Artes Plásticas, Guadalimar i Jano. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, fou redactor de la revista Lápiz des del 1982, treballà per a La Vanguardia des del 1984 i dirigí la col·lecció de llibres d’art i estètica de l’editorial Blume.
Especialitzat en art català contemporani (vg. història de l’art), ha publicat diversos estudis monogràfics d’artistes, com Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Maria Asunción Raventós (1977), Elena Paredes (1978), Josep Jassans (1979), A l’entorn de Llorenç Artigas (1981), Durancamps (1991), Argimon (1992), Alvar (1992, amb Miquel Alzueta), Pere Coll, sèries negres (1992), Mallol Suazo (1995), Josep Berruezo (1996), El mundo de Amelia Riera (1997) i Pere Pruna (1998). Assessor de la ponència de Cultura de la Diputació de Girona i comissari de nombroses exposicions, cal considerar-lo un dels renovadors de la historiografia artística del s. XX. A més, ha participat en la confecció de diversos catàlegs: Vayreda C.: Catalunya California (1989), Ollé: pinturas (1992), Elisa Arimany (1993), Mádico (1993), Violano (1993), Esther Boix (1993), 75 Anys d’art a Girona (1994), Rueda, una visión (1994), Muxart, l’esclat del Mediterrani (1994), Xam (1995), Antoni Costa (1995), Josep Amat (1996), Pere Pruna (1998), Joaquim Mir al camp de Tarragona (1998), Igor Mitoraj, escultures (1999), Realisme a Catalunya (1999), Manuel Solà (2000), Una mirada nueva al arte del siglo XX (2000), Arnau Puig, el cos percebut (2000) i Arnau Puig, obra recent (2000)
ANTONIO CANCELA* Des de temps immemorials les dones eren les que cuinaven a casa i les que s’encarregaven de les cuines de les fondes i cases de menjars. Elaboraven una cuina tradicional que els permetia compaginar la seva vida familiar (en general eren les encarregades de cuidar els seus fills) i laboral.
Paquita i Lolita germanes cuineres del Restaurant Hispania amb Lawrence Foster, director de l’OBC i el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
A la dècada dels vuitanta, les dones matriculades a escoles d’hostaleria representaven només el 10%, però, actualment, arriben al 40% i, a més, (igual que a les universitats) obtenen millors qualificacions que els homes.
L’alta cuina és un ofici molt dur, exigeix esforç, molt de temps i capacitat de comandament sobre un equip nombrós de persones, similar a l’alta direcció. Hi ha poques dones que vulguin dedicar tant de temps a l’alta cuina i desatendre les seves obligacions familiars. Això és un claríssim impediment perquè les dones puguin triomfar en aquest món. Elles, en general, tenen més vocació de mares que de cuineres.
Actualment, a causa del canvi de mentalitat, la dona ja no es queda a casa com en els temps del “Caudillo“, ja que estudia i obté títols universitaris. A l’època de Felipe González van entrar al mercat laboral prop d’un milió de dones, cosa que va suposar una revolució en la societat, ja que van poder tenir una independència econòmica. Actualment, la dona té la preparació i la mentalitat per competir al món de l’alta cuina, cosa que fa que en el futur hi hagi més dones liderant restaurants.
Ferrand Adrià va dir: «A la cuina professional hi haurà tantes dones com elles vulguin», i coincideixo amb ell. La dona no és a l’alta cuina perquè no li dóna la gana. No és un problema de capacitat, sinó actitud davant la vida professional i familiar. A la Guia Michelin Espanya 2025 hi ha un total de 290 restaurants amb estrelles, i només 33 tenen cuinera. Considero que, encara, és un nombre molt reduït.
*Antonio Cancela és expert gastronòmic i col·leccionista especialitzat en l’univers Michelin.
Fernando “Ferran” Adrià Acosta (nascut el 14 de maig de 1962 a L’Hospitalet deLlobregat, Barcelona, Espanya) realitza els seus estudis bàsics al Col·legi Casaldels Àngels de la seva ciutat natal i al Col·legi de Sant Isidre de Barcelona,mentre viu amb els seus pares, Ginés, estucador, i Josefa, mestressa de casa, i el seu germà Albert.
El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell
La seva passió és el futbol, i juga amb el club Joventut de l’Hospitalet fins al 1974 i al Santa Eulàlia F.C. fins al 1980. En canvi, la seva relació amb la cuina és gairebé nul·la, la normal dun nen de la seva edat. El 1977 ingressa a l’Institut Politècnic de la Mercè per cursar estudis administratius, com a antesala per a la carrera de Ciències Empresarials. Sensenun motiu concret, el 1980, deixa els estudis i, amb la voluntat de guanyar diners per anar de vacances a Eivissa, comença la seva carrera culinària de manera modesta, per atzar, entrant a treballar com a fregaplats a l’hotel Playafels, de Castelldefels, a prop de L’Hospitalet. Allà, el xef Miquel Moy, molt amic del seu pare, li permet familiaritzar-se amb les tècniques culinàries bàsiques. Al cap d’uns mesos, ja el 1981, a Eivissa treballa al Club Cala Leña, a Es Canà.
Després de tornar a Barcelona, entre el 1981 exerceix diverses comeses en establiments com El Suquet, Castell Arnau i Martinica. El 1982 ingressa al prestigiós restaurant Finisterre, on romandrà fins a partir cap al Servei Militar, el 2 de juliol de 1982.
Des de mitjans de 1982 fins a finals de 1983, Ferran compleix el servei militar a Cartagena, on forma part de l’equip de cuina de l’Almirall, cosa que serveix d’experiència a l’hora d’assumir responsabilitats, ja que per primera vegada és responsable d’una cuina.
Seguint una suggeriment d’un altre recluta català que treballa a elBulli, Fermí Puig, a l’estiu del 1983 passa el seu mes de permís al restaurant de Cala Montjoi.
Marketta Schilling fundadora del restaurant El Bulli, va morir el 31 d’octubre de 2007 als 87 anys, en una clínica de Figueres on havia estat portada, després d’una llarga malaltia, des de casa seva, a la cala Montjoi, a Roses 📷 Bellaterra Gourmet
En acabar aquest stage, i en vista de la satisfactòria experiència, Ferran apalabra ja el seu ingrés en plantilla per quan acabi el servei militar. En finalitzar el servei, de gener a març de 1984 treballa al restaurant San Marcs de Sevilla. L’abril de 1984 entra a formar part a elBulli com a cap de partida, fins que l’1 de novembre, després de la marxa del xef Jean-Paul Vinay, el director, Juli Soler, el nomena a ell i a Christian Lutaud caps de cuina a tàndem.
“Juli Soler anima Ferran a viatjar a França a conèixer el món de l’alta restauració”. L’octubre del 1986 passa a convertir-se en xef únic d’elBulli, després de la marxa de Christian Lutaud. Cursa stages a les cuines de Georges Blanc i Jacques Pic.
A partir del 1987, Ferran decideix deixar de banda el receptari de la nouvelle cuisine i proposar la seva pròpia manera de veure la cuina. Comença basant-se en l’ús d’ingredients, tècniques i elaboracions autòctones, donant-los una visió des de l’alta cuina. Fins al 1993, aquest “estil Mediterrani” marca la cuina d’elBulli i exercirà més tard una important influència a la cuina catalana i espanyola de lèpoca.
El 1990 neix elBulli SL, societat formada per Juli Soler i Ferran Adrià, que desenvolupa diferents vies i models de negoci, elBulli S.L. reinvertia el 20% de la facturació en creativitat. En realitat, elBulli restaurant era el departament d’R+D d’una empresa que gestionava consultories i assessories amb empreses d’alimentació i restauració però que sempre va anteposar l’aposta per l’avantguarda al negoci.
La radicalitat d’elBulli s’ha pogut mantenir gràcies a aquest model.
A partir de principis dels noranta es comença a produir un canvi a la cuina de Ferran i elBullirestaurante, i juntament amb els plats “mediterranis”, apareix una sèrie de nous conceptes, elaboracions, tècniques i formats de servei que preparen el camí al canvi que es produirà de forma incontestable el 1994.
A nivell organitzatiu, Ferran i Juli estipulen, ja des de finals del 1987, una temporada dividida en dues parts: sis mesos de servei i sis mesos de tancament del restaurant. Durant aquests darrers sis mesos, al llarg dels anys noranta es va buscant la fórmula per crear un taller, el primer de la història de l’alta cuina, i després de diversos emplaçaments, es crea el 2000 elBullitaller, al carrer Portaferrissa de Barcelona. A partir d’aquest esquema, s’estableix un model de creativitat que a poc a poc s’anirà perfeccionant. En lloc de crear un plat a partir d’una idea, durant els mesos de tancament a Barcelona es llancen centenars d’idees per a conceptes, tècniques i elaboracions, que en els sis mesos a elBulli donaran lloc a receptes acabades i a menús. A més, se sotmeten totes les variables i recursos del procés a una auditoria creativa que proporciona un nivell d’eficiència i eficàcia elevat, que és al capdavall el que ha determinat la longevitat creativa d’elBulli.
Des del 2002, Ferran està casat amb Isabel Pérez, i no tenen fills.
El 30 de juliol de 2011, elBullirestaurante tanca les portes i neix elBullifoundation. El projecte de transformació d’elBulli es comença a conceptualitzar a mitjan 2010 i, a partir de llavors, es va avançant i es duen a terme una sèrie de challenges que ajuden a donar forma al nou projecte. Actualment, sota el paraigua d’elBullifoundation, Ferran i el seu equip han definit aquests projectes de característiques i vocacions diferents, encara que estretament interrelacionats: elBulli1846 – Un lab expositiu ubicat a l’espai que ocupava elBullirestaurante, a cala Montjoi, on es treballarà sobre eficiència a innovació i es faran servir les exposicions com a eina de treball.
Els bellaterrencs Angi i Francesc a elBulli a elBulli de Cala Monjoi
LABulligrafia – L’arxiu que posa en valor què va ser elBulli i qui són Ferran Adrià, Juli Soler i Albert Adrià. És el llegat material i immaterial de l’històric restaurant elBulli. Tot el saber fer que explica per què des d’elBullirestaurante es va canviar el paradigma de la restauració gastronòmica. Basa el contingut i la narració a l’auditoria creativa i el cas d’elBulli com a empresa. Tindrà dues versions: off-line (l’arxiu físic d’elBulli. Un arxiu-museu visitable de 6.000 m2) i on-line (L’espai virtual on es presentarà el llegat d’elBulli ordenat i classificat segons la taxonomia derivada de la Metodologia Sapiens, desenvolupada per Ferran com a mètode d’anàlisi i comprensió.
Bullipedia – Una plataforma multimèdia que edita continguts que es divulgaran en una sèrie de formats, per a la divulgació de Sapiens de la restauració gastronòmica occidental. Serà la primera enciclopèdia sobre gastronomia, creativitat i innovació del món. El primer pas consisteix en la publicació de més de 30 llibres de 500 pàgines sobre continguts multidisciplinaris que formen una col·lecció transversal que permeten una comprensió holística de la restauració gastronòmica.
“Cal humilitat a la cuina, fer el que sap i no voler fer i servir el que no domines” JOSEP MARIA BOIX
El matrimoni Loles Vidal i Josep Maria Boix amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
FRANCESC PÉREZ ✍️ Josep Maria Boix és un dels grans mestres de cuina, modernitzador de la cuina tradicional catalana, al costat d’altres mestres com Arzak, Subijana, Arguiñano….que feien el mateix procés al País Basc per modernitzar la cuina espanyola, i portar-la a uns alts nivells internacionals mai vistos.
Boix oferí als seus clients, en substitució de la Paella, arrossos creatius amb bolets, conill, cargols, etc., Boix va aportar a la restauració pública de Catalunya el Trinxat de La Cerdanya, avui dia convertit en un clàssic imprescindible en tots els menús dels restaurants de casa nostra. Sense dubte, la seva recepta històrica recuperada és la Cuixa de xai a les 7 hores, plat que també va oferir a la Reina Elisabeth II del Regne Unit al Palau de Pedralbes de Barcelona. Així com també ho va cuinar per la Princesa del Japó a Tòkio.
Mai oblidaré, i no puc deixar d’agrair al mestre de cuina Josep M. Boix, quan els anys 90, just quan jo portava la direcció del Restaurant Cristal de l’Hotel Barcelona Hilton, després la del Restaurant Tragaluz i el Cercle Comtal, la seva oferta perquè jo dirigís l’Hotel Boix de Martinet de la Cerdanya, ja que la Loles i en Josep Maria volien dedicar-se de ple a la seva Torre del Remei de Bolvir. Ells estaven cercant a la ciutat comtal un professional acreditat per gestionar al 100% l’Hotel Boix. La meva renúncia final a aquesta bona proposta professional de dirigir el Boix de Martinet va ser deguda a la decisió familiar de no deixar la nostra llar de Barcelona, com ja havia fet amb la meva esposa Angi el 1974, tot per al dirigir l’Hotel Saurat d’Espot. Finalment vàrem donar el pas definitiu d’obrir el nostre propi petit restaurant, La Taula, fita que amb la meva esposa Angi vàrem fer realitat el 30 de maig de 1994 i a la jubilació, després de 22 anys, venut al nostre chef Dani Feraru i la seva esposa Sandra.
Torre del Remei de Bolvir de La Cerdanya
El dia 4 de novembre de 2018, en Josep Maria Boix va ser l’últim dia com Xèf i propietari de la Torre del Remei, un petit gran Relais Château de Catalunya, obert amb la seva dona Loles Vidal, que ens va deixar als 66 anys, un 21 de juliol de 2014. El matrimoni Josep Maria i Loles va ser també els creadors de l’Hotel Boix de Martinet de La Cerdanya, un dels més acreditats de Catalunya, on l’escriptor i gastrònom Nestor Luján, va fer niu de la seva pàtria cultural gastronòmica.
La Torre del Remei va obrir les seves portes l’any 1991 i va aportar la creativitat de la Cuina Catalana Moderna, i és impossible oblidar els seus Raviolis de Foie-gras, el famós Trinxat de La Cerdanya amb Rosta o el tendre Xai a baixa temperatura, sempre acompanyats de uns postres excepcionals i un celler de vins inolvidable. El servei del seu equip sempre era discret pero d’una qualitat professional que molts dels grans de Catalunya voldrien gaudir als seus establiments.
Dedicatòria de Lawrence Foster, qui fou Director de l’Orquestra Simfonia de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i foto de la seva visita a La Torre del Remei
La Torre del Remei, Pirineu català al costat del Parc Natural del Cadí, envoltat d’un jardí de 3 hectàrees amb magnífiques sequoies, un palauet d’estil modernista, acull avui un hotel de classe internacional. Un limitat nombre d’habitacions, al costat d’una cuina reconeguda garanteixen una estada de calma i comoditat. Torre del Remei té tots els elements de confort d’un hotel Gran Luxe, com televisió pantalla amb DVD i satèl·lit, la seva pròpia línia de productes de bany i perfumeria i el servei 24 h. a les habitacions més dels serveis habituals (caixa forta, minibar, …). També podrà aprofitar la piscina climatitzada (de maig a setembre); del jardí i la sala de massatges i tractaments per relaxar-se.
Des de que Josep Maria Boix va jubilar-se és Carles Gaig qui gestiona la cuina de la Torre del Remei de Bolvir de La Cerdanya
APROVACIÓ DE L’OBERTURA D’UN PERÍODE D’INFORMACIÓ PÚBLICA DE L’EXPEDIENT DE SEGREGACIÓ DE BELLATERRA PER AGREGAR-SE AL MUNICIPI DE SANT CUGAT DEL VALLÈS EXP. 234/2025/0001
Aquest decret exposa en el seu article 9 que els veïns d’un nucli aïllat de població, com és el cas de Bellaterra, poden iniciar un expedient de modificació dels límits territorials municipals per a annexionar-se a un municipi veí. Per fer-ho és necessari que signin més del 50% dels veïns.
L’expedient serà presentat a l’Ajuntament de Cerdanyola que, després de pronunciar-se, l’ha de fer arribar al Departament de Governació de la Generalitat per a la seva aprovació o denegació. Durant la tramitació de l’expedient també es demanarà el pronunciament de l’Ajuntament de Sant Cugat.
LesOstres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980.
Ostres estil Rockefeller (*) sobre fons de musselina d’espinacs
Ingredients per a 4 persones: 24 ostres 200 gr d’espinacs frescos prèvia-ment bullits i finament trossejats 1/2 llitre de crema de llet 1/2 ampolla de Cava brut 1 escalunya picada mantega, sal i pebre 4 cullerades de salsa holandesa Sal i pebre
Sal gruixuda marina
Elaboració Obriu les ostres, retireu la carn de les closques
Feu-les coure en la seva mateixa aigua sense deixar-la bullir.
Reserveu el suc de la cocció.
Per fer la salsa, poseu en un cassó el Cava, l’escalunya i el brou de coc-ció de les ostres.
Feu-ho reduir fins que quedi una quarta part del volum, afegiu-hi una mica més d’1/4 de litre de crema de llet i dei-xeu que es torni a reduir uns ins-tants.
Seguidament, incorporeu-hi la salsa holandesa i amaniu-ho amb sal i pebre. Salteu els espinacs amb mantega i afegiu-hi una mica de crema de llet.
Cobriu el fons de cada closca amb una culleradeta d’espinacs a la crema.
Col·loqueu-hi al damunt una ostra i cobriu-la amb la salsa al cava.
A continuació, poseu-les al grill perquè es gratinin.
Serviu-les molt calentes en plats calents individuals sobre sal marina.
Suggeriment:
Acompanyar amb el mateix Cava Brut que les heu cuinar però fred a 6 graus de fredor. Bon profit i bona cuina!
(*) LesOstres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980. El president Franklin Delano Roosevelt va menjar ostres Rockefeller a Antoine’s el 1937. L’alcalde Robert Maestri va comentar a Roosevelt “Què t’agraden aquestes erstas?”, mentre la premsa nacional transcrivia l’accent iat de Maestri. El plat va rebre el nom d'”ostres Rockefeller” en honor a John D. Rockefeller , l’americà més ric d’aleshores, per la seva extrema riquesa. Consisteix en ostres amb mitja closca cobertes amb una salsa verda i pa ratllat , i després al forn o a la planxa. Tot i que la recepta original de la salsa és un secret, inclou un puré de diverses verdures verdes que poden incloure espinacs. Versions similars del plat han proliferat a Nova Orleans, sense que se’n conegui cap com a duplicat precís. El xef Alton Brown afirma a l’episodi “Shell Game” de la seva sèrie Good Eats de Food Network que Alciatore es va endur la seva recepta a la tomba i que qualsevol versió posterior és simplement una suposició. Mentre que molts aconsegueixen el color verd característic de la salsa simplement utilitzant espinacs, els xefs d’Antoine han negat repetidament que el plat en contingui. Una anàlisi de laboratori del 1986 realitzada per William Poundstone a Bigger Secrets va indicar que els seus ingredients principals eren julivert , api triturat i colat , cebes tendres o cibulet (indistingibles en un laboratori d’aliments), oli d’oliva i tàperes .
Francisco José «Patxi» Andión González (Madrid, 6 d’octubre de 1947 – Sòria, 18 de desembre de 2019) va ser un cantautor, músic, actor i professor de sociologia espanyol d’origen basc. Va morir el 18 desembre 2019 (72 anys), al Cubo de la Solana (província de Sòria), mort accidental, accident de trànsit.
Patxi Andión al Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Patxi Andión va néixer el 1947, a Madrid, fill de pares bascs euskalduns. Al cap de pocs dies va ser portat al País Basc, amb el qual des de molt petit es va sentir profundament identificat gràcies a les arrels familiars. No obstant això, sent petit va ser traslladat a Madrid per a cursar els estudis de primària. D’origen humil, això no va ser un impediment perquè sempre es procurés que a la seva casa hi hagués llibres, per la qual cosa des de nen va ser un àvid lector. El seu pare fins i tot va ser combatent en les files republicanes durant la Guerra Civil espanyola. Es va convertir en un controvertit cantautor en els convulsos anys 70, col·laborant amb diverses organitzacions antifranquistes (UPA,1 FRAP2), la qual cosa al final l’obligà a exiliar-se a París (on va conèixer casualment l’ àmpliament conegut Jacques Brel, qui el va influir després en el seu quefer artístic) i fins i tot va arribar a fer-se a la mar com a part de la tripulació d’un vaixell pesquer, amb el qual va donar la volta a mig món. Ara només esporàdicament ‘desempolsa’ aquelles velles cançons que un dia van sonar com un maçada en una Espanya en la qual s’havia assumit en menor o major grau, i amb les lògiques convulsions, a Serrat, a Raimon, a Lluis Llach… però en la que va costar acceptar a Patxi. I és que ell no li buscava tant com uns altres el doble sentit o la metàfora social a les seves cançons, ni amagava les seves aspiracions i frustracions, ni aquestes estaven tan llunyanes de les de l’home del carrer… Però ho feia amb una veu tan sincera, no eximeix d’un to d’irònica mala llet, que hi havia qui pensava que li podien haver censurat fins al mateix “Avemaría”, d’haver-ho gravat amb aquell, el seu inimitable estil. Fins i tot va haver-hi un crític portuguès que va arribar a definir-ho com “un home que cantava com un guerrer”.
Es va iniciar en la música en la dècada dels seixanta formant part d’agrupacions que no van transcendir com Els Dingos o Els Camperos, les quals interpretaven el que avui es coneix com a temes clàssics del rock & roll, com “Popotitos”. Pot dir-se que l’apogeu de la seva carrera musical va abastar el període comprès entre 1971 i 1978, durant el qual va aconseguir notables cotes de qualitat artística amb temes com “Puedo inventar”, “La casa se queda sola”, “Tiempo, tiempo”, “Quiénsabe si volverá otra vez a amanecer”, “Una dos y tres”, “Sonetos 37-73”, “Porque me duele la voz”, “Como tu”, “Entre tu piel”, “Samaritana”, “A donde el agua”, “La bohemia”, “Estrella de la mar”, entre d’altres. A partir de 1979, va anar adquirint un estil cada vegada més profund i personal, la qual cosa el va allunyar gradualment dels circuits comercials. Amb això -o potser a causa d’això – es va concentrar en l’actuació, ja des de 1975 compaginava la música amb aquella faceta histriónica. D’altra banda, es considera que un altre factor important que va afectar la seva carrera podria haver estat el seu breu matrimoni amb l’actriu i model Amparo Muñoz (considerada la dona més bella d’Espanya en aquella època, Miss Univers el 1974) amb qui va coprotagonitzar la pel·lícula “La otra alcoba” el 1976, casant-se aquell any en un santuari navarrès.[Això va ser considerat com un gest una miqueta frívol per part de Patxi entre els integrants d’aquells cercles intel·lectuals de l’esquerra progressista en els quals se l’admirava i respectava enormement com a cantautor i com a home de convicció esquerrana. Malgrat això, Patxi sempre va mostrar coherència i compromís, ja que podria haver aprofitat la seva popularitat com a actor per fer massiva la venda dels seus discos si s’hagués adaptat als gustos musicals d’aquell moment, component temes de tall comercial. No obstant això no ho va fer, i es va mantenir en aquella línia que el va fer inconfusible: compondre cançons amb temàtica social i romàntica principalment, però sempre des d’una perspectiva íntimament personal, profunda i poètica, en amalgama perfecta amb aquella veu ronca i desmanegada amb la qual sempre va cantar.
Amparo Munoz, Miss Univers 1974, esposa de Patxi Andión (1976-1977) 📷 CEDIDA
Van ser conegudes en el seu moment diverses explicacions que va fer sobre ell mateix: “Vaig néixer exactament fa vint-i-un anys i fa vint-i-un anys que sóc basc. Al meu poble hi havia una església i vuit tavernes. Als disset dies diuen que em van portar a Madrid; aquí em van inscriure. Vaig començar a estudiar a Madrid en un col·legi del que a mi em semblava una gran ciutat. Amb prou feines érem dos-cents, semblàvem la deixalla educacional d’altres col·legis. Ho érem. Érem també sincers, i rèiem dels professors. Trencàvem fanals i caps, també estiràvem el cabell a les noies. Més tard fumàvem en els serveis. Allà van néixer els meus primers pensaments de consciència de classe i els meus primers odis”… “Crec que l’única cosa amb el que es pot estar honradament compromès és amb el dubte”… “De noi vaig tenir fama de rar, i després vaig tenir fama de malalt, perquè amb les dues pessetes que em donava el meu pare per sortir els diumenges no hi havia manera d’arribar més enllà de les dues de la tarda, així que em posava malalt tots els diumenges”… “Saps? En alguna etapa vaig arribar a inventar tot un sistema per robar llibres, perquè no tenia diners per comprar-los i els necessitava com el pa”… En l’última etapa de la seva vida residia a Madrid. En una nova faceta, va aprofitar la seva condició de sociòleg i periodista i es va fer professor fa aproximadament vint anys. Impartia classes de Comunicació audiovisual, Producció, realització i operacions artístiques i Producció audiovisual pràctica a l’Escola Universitària Politècnica de Conca de la Universitat de Castella-la Manxa. També era director de l’Escola Espanyola de Caça, de la Federació Espanyola de Caça. Va morir el 18 de desembre de 2019 a l’edat de 72 anys, en un accident de trànsit al terme municipal de Cubo de la Solana, a la província de Sòria, després que el Land Rover que conduïa sortís de la carretera.
BELLATERRA.CAT 