Bellaterra, 21 de novembre de 2025
LA JUNTA PROVINCIAL DE PROTECCIÓ A LA INFÀNCIA DE BARCELONA, 1908-1985: aproximació i seguiment històric Carlos Sánchez-Valverde Visus
Introducció
“Som, caminant”, recorda Eduardo Galeano que ens deia Paulo Freire, pedagog i educador brasiler de qui es va complir el desè aniversari de la seva mort el 2007.
Sempre m’ha fascinat aquesta metàfora, la de l’ésser com a camí, com a viatge. Una mica com jo ho he viscut sempre, en un indissoluble ordit del que és pràctic i del que és teòric, del que és estàtic i del que és dinàmic, i en el convenciment que només podem ser realment si no estem aturats. A i amb el viatge,
I el viatge és i actua aquí no només com una referència poètica o literària, sinó com un dels components consubstancials, també, al procés de recerca que aquí us vull presentar per compartir-la amb tots vosaltres.
Un viatge personal i intel·lectual no només en el temps (en els dilatats 18 anys que va durar aquesta investigació), sinó també en els aprenentatges, on els nivells d’imbricació d’allò biogràfic i professional amb el científic estan patents; “de la relació de la vida amb la intel·ligència”, com dirien Ortega i Borges.
L’Arxiu de la Junta de Protecció a la Infància (Menors) de Barcelona
Sense el descobriment d’aquest arxiu, no crec que la meva inquietud hagués cristal·litzat. Va ser aquest l’estímul que em va fer posar en marxa, en viatge, a finals dels vuitanta: la possibilitat de recuperar i estudiar una institució que resumeix la intervenció dirigida cap a la infància durant tot el segle XX a Barcelona, i per extensió, a Catalunya.
L’Arxiu de la Junta de Protecció a la Infància (Menors) de Barcelona original va haver de constituir alguna vegada una font importantíssima i en perfectes condicions d’accés i ús. I això, tant en el vessant de registre històric i institucional de l’acció de la pròpia Junta com pels registres bibliogràfics. Però molts no hem tingut la fortuna i l’oportunitat de conèixer-lo íntegre. I resulta segur que, en la seva integritat, hagués estat encara més important per conèixer què van ser les bases que expliquen la política social amb la infància durant tot el segle XX.
de Santa Perpètua de Moguda) on Carles Sánchez-Valverde Visus, Llicenciat en Història Contemporània i doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona,
va trobar i classificar durant anys l’arxiu de la Junta de Protecció de l’Infància (Menors)
El que em vaig trobar, casualment, a la sala que feia de Arxiu General d’Expedients Individuals de casos de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAI), del Departament de Benestar Social, l’any 1990, va ser una altra cosa. Puc assegurar que en aquells moments, l’Arxiu no estava en molt bon estat i que era pràcticament inaccessible documentalment. Havia patit diferents trasllats “poc curosos”, s’havia desordenat, no constava cap llibre de control, ni inventaris ni catàlegs ni registres… Tan sols un munt de caixes (més de 400) en què, en obrir-les, trobaves lligalls i carpetes (quan no col·leccions de papers amuntegats un sobre l’altre) i una caixes, que corresponien a institucions, aspectes i moments històrics diferents (separats en alguns casos fins per més de 70 anys, a la mateixa carpeta!).
Ens trobàvem així davant d’un arxiu que havia trencat la seva integritat i s’havia desmembrat*, que estava molt desorganitzat, que havia patit trasllats sense les degudes precaucions i que no contenia cap instrument que ajudés a recomposició. Tot això, potser, com una altra conseqüència més que el procés que la institució havia viscut de transferència interdepartamental no es va fer en les millors condicions i des de les complicitats de tots els actors.
Vaig començar llavors una tasca, primer de recaptació dels permisos administratius necessaris per poder accedir a aquest arxiu, per continuar, després, amb la consulta als que en aquell moment eren els meus professors dins els cursos del programa de doctorat de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Educació Cívica i Moral (bien 1988-1989 1989-1989 Agápito, que des del primer moment va mostrar un interès especial en el tema i qui després va acceptar ser el director de la meva recerca, entreveient així les possibilitats que aquest descobriment comportava.
Així que vaig aconseguir el primer permís d’accés, amb un encàrrec de la seva ordenació, justificant-ho en el projecte de tesi que seria aprovat, més tard, per la Junta de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona el 1990, de part de María José Iglesias, en aquells moments cap del Servei de Coordinació Administrativa de la DGAI**
La principal tasca que es va plantejar, una vegada aconseguits els permisos administratius d’accés, i en aquest primer moment de contacte amb l’arxiu, va ser assegurar-ne el rescat. De fet, era una tasca urgent, en què calia canviar també les actituds d’alguns dels responsables administratius de la DGAI. La d’aquells que, tot i que no de manera oficial (i segons comentava l’arxivera Enriqueta Bert, qui ja havia treballat com a tal a l’Institut Ramon Albó de Mollet del Vallès fins que va deixar de funcionar com a centre d’infància i la qual hi havia viscut un altre procés, “doloríssim”, segons les seves paraules, de destrucció inopinada de molts dels documents allà recollits) “desfer-se” de totes aquestes caixes plenes de papers que “no servien de res”. El seu zel professional, el de l’arxivera, en no fer allò que se li havia indicat, és a la base de la recuperació d’aquesta part de l’Arxiu. I des d’aquí vull deixar-ne una vegada més constància, així com de la seva recta intuïció i de la seva actitud professional.
Però també he de dir, en honor a la veritat, que els responsables en aquell moment de la Direcció General d’Atenció a la Infància i del Departament de Benestar Social, un cop van tenir coneixement de l’existència i el contingut de l’arxiu, van manifestar una acitud impecable, que es va manifestar de manera ràpida i implicada i va estar sempre plena de col·laboració.
*La creació de la Direcció General d’Atenció a la Infància, i la seva inscripció dins l’àmbit social, en lloc del jurídic, era una reclamació generalitzada del col·lectiu professional. Però la seva concreció, com hem pogut comprovar pel ball de noms i de dependències que es dóna entre el 1989 i el 2002, no ha estat un camí tranquil. El procés de divisió de les competències entre dos departaments i la transfereixen recomposició. Tot això, potser, com una altra conseqüència més que el procés que la institució havia viscut de transferència cia entre elles dels actius documentals el 1989, va comportar una actuació, si més no, aleatòria de fraccionament de l’arxiu, com es pot veure quan analitzem els continguts que van arribar a l’Arxiu Nacional de Catalunya des d’un departament i l’altre. Veure Guia Documental de l’AJPMB, dipositada a DGAIA.
**Permisos que es van renovar amb els emesos el 1992 per la llavors directora general d’Infància, Carme Dropez, per Consol Cervera, cap de servei de Règim Interior del Departament de Benestar Social el 1995, i per Yolanda Bertomeu, cap de servei de Règim Interior del mateix departament el 2003 i en 2005.
FOTO: BELLATERRA.CAT
Carlos Sánchez-Valverde Visus (Astraín, Navarra, 26 de novembre de 1957)
Sempre lligat a l’àmbit de la infància i l’adolescència, actualment està adscrit al “CRAE Pujades”, centre residencial educatiu per a nens i nenes en situació de risc social, dependent del DGAIA (dep. de Benstar i família – Generalitat de Catalunya). Ha treballat a altres centres amb joves (Comunitat Juvenil Les Corts), amb infància (CRAE Comunitat Infantil de Sant Andreu) i amb primera infància (Llar Verge de Mostserrrat); i també com a educador de carrer a Pamplona i Saragossa al Moviment Pioners.
És Llicenciat en Història Contemporània i doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi referida a la “Història de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona”.
És professor associat de la Facultat de Pedagogia de la UB a diferents assignatures d’Educació Social i Màsters.
Ha assumit diferents responsabilitats a les diferents organitzacions col·lectives dels educadors i educadores socials des de la creació de l’APEEC (Associació Professional d’Educadors Especialitzats de Catalunya) el 1983.
Ha format part, com a professional especialitzat, a les Avaluacions dutes a terme per l’AQU (Agència de Qualitat Universitat) de les formacions d’Educació Social, impartides per la UB i la UAB.
Ha publicat llibres (sobre la Junta de Protecció a la Infància) i ha participat en obres col·lectives (sobre temes d´Història de l´Educació Social, Aprenentatge Servei, el Sistema d´atenció a la Infància de Catalunya, Història oral, etc.). Ha publicat articles a diferents revistes (Temps d’Educació; Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació; Butlletí d’Infància; Educació Social-Revista d’intervenció socioeducativa). Col·labora a Quaderns d’Educació Social i és Editor-Coordinador General de la Revista d’Educació Social, RES. (www.eduso.net/res)
Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Accio Social i Ciutadania, Secretaria d’Infancia i Adolescència, 1990, ResearchGate
BELLATERRA.CAT 