“Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic”.
Detall del menjador del Restaurant Sala d’Olost de Lluçanes
Fonda Sala, Restaurant i Fonda a Olost
La Fonda — Restaurant Sala d’Olost és un establiment familiar situat al Lluçanès que, tal com el seu nom indica, combina serveis de restaurant i d’allotjament. Al capdavant hi trobem Toni Sala, que juntament amb Aurora Gabasa, van obrir les portes de La Fonda el 1959. La seva llarga experiència els va permetre obrir a la dècada dels vuitanta un nou espai, El Restaurant: una sala comfortable, ample i elegant, on poder oferir una gastronomia més innovadora i de tendència, sense deixar de banda el seu “savoir-faire” de la cuina rural i de caça.
Toni Sala, chef propietari amb Francesc Pérez, Llorenç Torrado i Miquel Bofill, ex del Celler D’Osona de Vic |ARXIU BELLATERRA GOURMET
El Restaurant Sala segueix un procés d’elaboració acurat i minuciós que ha estat distingit amb l’estrella Michelin des de 1992. La guia de millors resturants del món ha definit la seva cuina com “una cuina de gran finesa”, un establiment al qual compensa parar-se tant per la bona cuina com per la seva localització emblemàtica i l’entorn que l’envolta.
A més d’aquest espai gastronòmic, pel qual molta gent fa peregrinatge, la Fonda Sala ofereix els serveis que li donen nom a la fonda, com és el menú diari, basat en una cuina casolana i un ambient familiar, amb un servei d’habitacions on poder descansar i gaudir de la tranquil·litat que un poble com Olost pot proporcionar.
Toni Sala, Francesc Pérez i Llorenç Torrado al Celler del Restaurant Sala d’Olost de Lluçanès |ARXIU BELLATERRA GOURMET
Quatre dècades i dues generacions plenes de passió
La Fonda — Restaurant Sala és un establiment familiar que van engegar el 1959 els pares d’en Toni Sala, situant Olost al mapa gastronòmic mundial.
Avui en dia el dirigeixen Toni Sala, com a xef i director, i la seva dona Aurora Gabasa, com a directora de sala, amb l’ajuda i col·laboració de la “saba nova” que aporten els seus fills, Toni Sala (fill) a la cuina i Sergi Sala des del menjador. Cadascú aporta el seu talent per mantenir el prestigi d’una casa familiar de menjars amb una estrella Michelin des de l’any 1992.
Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic.
El seu passat històric entorn al bandolerisme, la bruixeria i els carlins, suposen també una oferta lúdica i cultural pels visitants, en forma d’itineraris plens de llegendes i personatges històrics com el bandoler Perot Rocaguinarda (qui dóna nom a un dels menús gastronòmics del Restaurant), el brigader Cabrinetty o la bruixa Napa.
“Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?” FREDERIC RODA PÉREZ*
POESIES DE FREDERIC RODA PÉREZ
DECLARA l’autor, en el pròleg, que “ha procurat, abans de res, no divorciar la Poesia, de la Vida” i que no és “pescador de núvols”. Són dues afirmacions bastant significatives pel que fa al sentit de l’obra proposada, integrants d’un Món embellit pels que saben captar la bellesa on és i encertar-la, o posar-hi la de relleu amb art.
La lectura de les composicions que segueixen, aclareix suficientment la qüestió. La poesia de Frederic Roda es nodreix de realitats concretes i expressives. Hi ha en ella sentiments veritables i forts i aprofita les imatges tangibles del Món exterior:
…”Una quieta tarda d’hivern amb aspecte fragants de primavera vaig dibuixar un tosc Sol a la meva cartera, vaig posar ingenu al seu peu: “Que sigui etern!”
D’aquesta manera l’autor ha anat eternitzant instants, i, després, ha unit les instantànies espirituals un volum que ofereix sota el títol de “Cruz en el aire”.
V. P., 30 de desembre de 1944
Crònica del primer llibre de poesies en castellà Cruz en el Aire de Frederic Roda Perez al diari La Prensa, dissabte dia 30 de desembre de 1944, pàgina 2.
PRÒLEG PER A INDIFERENTS
En aquest ple apogeu de la Primavera, quan les hores són plenes de l’esglaófred triomfal de verds arbres i d’aridesa d’exàmens, escric les paraules que iniciaran la lectura del meu primer llibre.
No estic adscrit a cap escola, ni tinc més pretensió que la justa per ser considerat com a orgullós, ni em presenta ningú. Un sol lector que em comprengui m’omplirà l’ànima de satisfacció.
Podria, és clar, haver esperat que la meva obra fos més madura; però em feien pena aquests pobres poemes ansiosos, amb ganes de veure’s als teus ulls, aquests versos que no escriuré mai més, doncs renuncio solemnement al plagi de mimisme.
Els he escrit entre adolescència i joventut: són, per tant, categòrics i atrevits. És que no tinc por del Destí. Estic segur de vèncer el que em proposi: és terriblement vulgar.
Però no sóc pescador de núvols. Summe, resta i multiplic i encara dividit amb prou soltesa sempre que no hi hagi decimals. En tots els ordres de la vida menyspreu als decimals.
Penso de vegades que m’agradaria fer un viatge llarg, immens; deixaria anar les amarres de l’esperit i viuria per un temps de paisatge i color. Però no puc feri: per això he trencat les lligadures de l’exterior i viatjo per dins en un discorrer íntim.
La meva capacitat d’assimilació, sense ser excessiva, supera la meva capacitat d’admiració. No hi ha tragèdia, ni vall de llàgrimes, ni traïció que em sorprengui; però, de vegades, m’emociono per unes ximpleries!
Aquest llibre té en part la culpa de la meva manca de coneixements en certes branques del dret positiu.
He procurat, sobretot, no divorciar la Poesia de la Vida. Ser poeta és una mica més profund que tenir una facilitat tècnica; és posseir un sisè sentit per apreciar la cadència fins i tot en les coses més vulgars i senzilles. El primer que cal fer per aconseguir-ho és recolzar-se en Déu.
Potser em tracteu d’ingenu. Però no oblideu que ara, la ingenuïtat, és el “que s’emporta”; simplicitat d’estil, retorn a allò natural, a allò instintiu…
Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?
És vella la història, Mahoma parlava a les torbes. L’enorme multitud sentia silenciosa les paraules del Profeta: eren milers de humans. Mahoma tenia la veu eixordadora. Es resguardava del sol abrasador sota un arbre. Els arbres no han nascut per acollir profetes sinó per niar ocells. Mahoma tronava l’aire amb la seva veu: a l’arbre hi vivia una cadernera que no estava d’acord amb el mahometanisme. Era una cadernera marró, com si s’emporta l’hàbit de San Francisco. Mahoma alçava els braços i ningú no podia resistir la seva mirada i el torrent de la seva veu. L’ocell es va enfurismar. Si fos una àguila potser hauria encegat el Profeta: però era un ocell petit, una au intel·ligent. Mahoma va cridar un d’aquells dilemes terribles, sofístics i demagògics que posen els oients en l’alternativa de lliurar-se a l’orador o travessar-se el pit. L’ocellet estava fart: inclinant el graciós cap sobre l’orador inspirat, va donar una nota en fals. I el dilema i l’orador i l’atenció de la massa es van fondre com el núvol al sol. I un nen (la saviesa) es va posar a riure.
Vull deixar-vos una mica d’aroma a l’esperit: és una humil gran ambició. Per això us dono de beure al càntir de la inexperiència, perquè estic convençut que la malícia, la teatralitat, són hidres que es devoren a si mateixes.
Estimeu els vells, però no cregueu ni mitja paraula del que us diguin. Han vist massa; estan empatxats d’experiències individuals. Però, estimeu-los mur! És molt dolç fer-ho i és la manera de merèixer que un dia ens estimin a nosaltres.
I ara, vénen a tu els meus poemes com un patell de joves poltres, com una tragella de llebrers caçadors, com un vol reposat d’aus passatgeres…….. Te’ls ofereix cordialment,
F. R.
“Encara he de parlar, o cal que mostri una flama ja ben coneguda i un amor que és més visible del que jo voldria? Però mal puc dissimular-ho, qui és capaç d’amagar un foc que la seva mateixa claredat traeix?”
P. OVIDI (Heroides)
Dedico aquest llibre a MARIA ROSA amb els ulls i el pensament posats en ella.
Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS
*Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 — Barcelona, 1 de març de 2006), Director teatral, crític i activista cívic. Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre.
Font: Cruz en el Aire, Editorial Solidaridad Nacional, Enciclopèdia Catalana, La Prensa
“A que treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita?”
Víctor Alexandre |CEDIDA
Sant Cugat no té mar. No el té pas gaire lluny, però els santcugatencs hem de recórrer uns quants quilòmetres per banyar-nos-hi. Tanmateix, si ens hem de guiar pel tarannà del nostre comerç, es diria que Sant Cugat té vocació de poble costaner, delerós de veure turistes d’arreu del món passejant pel carrer amb sandàlies i mitjons. Arribo a aquesta conclusió en llegir els rètols de les botigues del centre de la ciutat, que semblen viure d’esquena als santcugatencs i adreçar-se exclusivament a hipotètics passavolants planetaris:
Tea Shop, The Universe in Feminine, Menswear, Kidswear, Kids & Beats, Bread & Cakes & Coffee, Coffee, brunch and much more, Coffee & Bakery, Smash Burger House, New Collection, Nails Garden, Happiness is Your Color, Nice & Price, Beds Store, Hair Salon & Store, The Office Code, Delivery, Take away... Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos.
Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos
La chef propietària Anetta observant el servei des de la seva cuina oberta
LLUIS TORRES|Per a molts locals de restauració els comentaris i valoracions a les seves xarxes socials són una targeta de presentació, com ha estat el cas positiu de la Cuisine d’Anetta Els clients poden avaluar des del menjar al servei, l’ambient… Una bona puntuació és un gran reclam, però bàsicament cal valorar, per sobre de tot, el plat i servei. Una luxosa decoració no és la base important d’un bon restaurant, sinó la cuina i el servei atent i professional.
Un dels Menú del Migdia de Cuisine @AnettaCalamar farcit de carn, tomàquet i arròs
“El Restaurant la Cuisine d’Anetta no és al centre de Carcassonne però val la pena desplaçar-se fins allà, aparcar gratuïtament just davant i gaudir d’un menú del mig dia molt aconsellable i de canvi diari. El local és molt lluminós i com la cuina està a la vista, ens permet d’observar tot el Savoir faire d’Anetta, la chef propietària. El servei de portat per la filla de la propietària és molt atent, proper i professional.
Cuisine d’Anetta de Carcassonne, un bon local net i familiar
La qualitat preu de la Cuisine d’Anetta és molt bona, la presentació molt curada en la seva impecable vaixella blanca. Si esteu per Carcassonne s’aconsella al 100%, considerant que el local no presumeix de sofisticat, perquè l’autèntic luxe està en plat. No espereu us portem la carta, perquè els esforços diaris els concentren totalment en el MenúMigdia de canvi diari. Des del primer plat fins els postres, tot ho fan a casa, el que demostra la professionalitat e interès per conservar el ple diari de gom a gom Reserveu abans si no voleu tornar enrrerei perdre el temps!
Detall de la Lasagna 2 salmons i porro
Nosaltres vàrem escollir una Lasagna amb dos salmóns, -fresc i fumat- amb porro, Calamar farcit de carn amb tomàquet i arròs, Assortit de formatges, Pavlova amb nata i fruits vermells, i vi negre de la zona. Tot plegat, per la seva qualitat preu, vàrem sortir satisfets per tornar al Barcelona, això sí, decididament, de pasar la veu als nostres familiars i amics.
Petit assortit de formatges amb raïm Pavlova amb nata i fruits vermells Anetta
LLUIS TORRES|El postre Pavlova és a base de merenga, nata i fruits vermells. Originària d’Austràlia o Nova Zelanda, a principis del segle XX. L’elegant ballarina Anna Pavlova va inspirar aquestes postres al voltant de 1910. Nascuda a Sant Petersburg de mare soltera que treballava de bugadera, va esdevenir primera ballarina dels Ballets Russos i va ser la primera a fer una gira mundial amb la seva pròpia companyia. La seva actuació a The Dying Swan continua sent inigualable. Malalta, va optar per portar-se al límit i morir en lloc de deixar de ballar. Això sens dubte posa el llistó molt alt per als pastissers i la que hem gaudit al Restaurant la Cuisine @Anetta de la ciutat occitana de Carcassonne ha estat del tot excel·lent. Dobry zysk!
Pavlova Cuisine @Anetta de Carcassonne
INGREDIENTS (PER A 8 PERSONES)
Per al merenga
5 clares d’ou (150 g)
225 g de sucre granulat
5 g de midó de blat de moro
40 g de sucre glaç
3 g de vinagre blanc
Per al suc de maduixa
500 g de maduixes madures
40 g de sucre granulat
Per a la crema de citronel·la
350 g de nata líquida
35 g de branquetes de citronel·la
40 g de sucre granulat
130 g de mascarpone
PREPARACIÓ
Primer, prepareu el merenga. Aboqueu les clares d’ou al bol d’una batedora de peu. Bateu-les fins que hagin doblat el seu volum. Afegiu-hi gradualment 200 g de sucre, continuant batent. Un cop el merenga s’hagi espessit, afegiu-hi el vinagre. En un bol petit, barregeu els 25 g de sucre restants amb la maizena. A continuació, incorporeu aquesta barreja al merenga.
Preescalfeu el forn a 115 °C.
Folreu una safata de forn amb paper de forn. Amb una cullera gran, feu 8 merengues grans sobre el paper. Empolseu-les amb sucre glaç i enforneu-les. Enforneu-les durant aproximadament 50 minuts, depenent de la mida de les merengues. Les merengues han de quedar cruixents per fora però toves per dins.
Prepareu el suc de maduixa. Netegeu les maduixes i traieu-ne les tiges. Poseu-les en un bol. Afegiu-hi el sucre i tapeu-les amb film transparent. Poseu el bol en una cassola plena d’aigua i deixeu-ho coure al bany Maria durant unes 2 hores. Coleu el suc, aboqueu-lo en una cassola petita i reduïu-lo a foc lent a la meitat.
Prepareu la crema de citronella. Tritureu les tiges de citronella amb la part plana d’un ganivet gran i després piqueu-les gruixudament. Aboqueu la nata i la citronella en una cassola i porteu-la a ebullició. Tapeu-la amb film transparent i deixeu-la infusionar sense tapar durant 3 hores. A continuació, coleu-la amb un colador de malla fina.
Font: Cuisine d’Anetta
Anetta, la chef propietària del Restaurant Cuisine @Anetta de Carcassonne
Escrit de l’Associació Plataforma Urbanisme i Mobilitat Bellaterra Vallès (PLABUM) dirigit a l’EMD de Bellaterra:
Associació Plataforma Urbanisme i Mobilitat Bellaterra Vallès (PLABUM)
EXPOSA:
Primer. Junta Veinal 4 novembre 2024
Que en la Junta Veïnal del dia 4 de novembre de 2024, la Plataforma PLABUM, per mitjà de la seva representació en aquell moment el seu president, Sr. Philippe Renaudin-, ja va reclamar l’adopció de mesures urgents en relació amb les inundacions recurrents a la Plaça del Pi de Bellaterra.
Segon. Junta Veïnal 20 octubre de 2025
Que en Junta Veïnal de 20 d’octure de 2025, la PLATAFORMA PLABUM, a través de la seva corresponent representació, en aquell moment del membre de la Junta Elisenda Clascà, va insistir en la adopció de mesures urgents en relació a les inundacions sistemàtiques de la Plaça del Pi de Bellaterra, agraïnt a Gent per Bellaterra que trasladéssin a la EMD la proposta de la PLATAFORMA d’adoptar mesures provisionals que minvin la acumulació puntual de grans cabals d’aigüa a la plaça, mitjançant la implantació d’embornals que travéssin per varis punts de la vorera que se situa davant de la estació de FFCC, i que continuin en tota la calçada del tram de la carretera BV 1414 per a recollir el cabdal d’aigua i evitar la seva acumulació dirigint-lo a les zones de barranc natural que queden en nivells inferiors a sendes bandes de la via del tren i part posterior de l’Hostal Sant Pancraç.
Adjuntem imatges de la Plaça del Pi inundada de data 06-11-25:
A tall d’exemple com a tipologia d’embornal s’adjunten unes imatges com a exemple de possibles solucions a estudiar, que no son de tipus tècnic.
Tercer. Manteniment.
En relació al manteniment dels EMBORNALS requerim a la EMD DE BELLATERRA, soil.liciti o faci les gestions pertinents per a reclamar les actuacions administratives i de contractació que corresponguin per a la neteja i desobstrucció dels embornals de Bellaterra, especialment en les vies que tenen un major problema d’inundació,
Quart. Es PROPOSA també per part de PLABUM, la instal·lació d’un sistema d’embornals similar al referit en la al·legació segona, al tram final del carrer Pin i Soler, ja que les inundacions impliquen un perill molt gran per al trànsit. (Adjuntem imatges del carrer Pin i Soler).
Adjuntem també a tall d’exemple la sol-lucció que actualment hi ha al carrer Joquim Ruyra d’accès a l’escola Ramon Fuster, on hi ha precisament als revolts de punt cota més baixos uns embornals que travessen el carrer:
I segons les anteriors al·legacions,
SOLICITA DE LA EMD DE BELLATERRA, Es duguin a terme les actuacions amb els mitjans tècnics i humans que corresponguin, a fi de prendre les mesures dirigides a la prevenció de les mencionades incidències.
Nova planificació de les obres del pont de Bellaterra sobre les vies dels FGC
La Diputació de Barcelona, titular de la carretera BV-1414 i del pont sobre les vies dels FGC, ha informat d’una actualització en la planificació de les obres que s’hi estan duent a terme.
Durant l’execució de la primera fase, consistent en el desviament dels serveis existents (gas, aigua, electricitat, telecomunicacions i enllumenat), s’han produït diversos retards que han fet necessari reprogramar el calendari d’actuacions.
Al llarg del mes de novembre, es continuarà treballant en aquests desviaments, ara a la vorera del marge dret de la carretera (vorera sud), amb pas de trànsit alternatiu durant tota aquesta fase. Fins al moment, ja s’ha completat el desviament del servei de gas i l’obra civil de Telefónica. Actualment s’està treballant en el desviament de l’aigua potable, i a continuació es procedirà amb els serveis d’enllumenat i línia elèctrica.
Ateses les dates pròximes a les festivitats de Nadal i la incertesa sobre la finalització exacta d’aquests treballs, la segona fase —que inclourà l’eixamplament del tauler del pont i comportarà el tall total de la carretera— s’iniciarà un cop passades les festes, amb data prevista per al dilluns 12 de gener de 2026. Aquesta fase tindrà una durada estimada de 10 setmanes i es preveu un itinerari alternatiu senyalitzat per als vehicles.
Mentrestant, l’EMD de Bellaterra, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès continuen treballant conjuntament per definir mesures de mobilitat i senyalització que minimitzin les afectacions.
Per a vianants i ciclistes, el recorregut recomanat per accedir a l’estació de Bellaterra o a la plaça del Pi continua sent la Via Verda. S’ha demanat a l’Ajuntament que habiliti una il·luminació provisional per millorar la seguretat d’aquest tram.
Som conscients de les molèsties que aquestes obres poden ocasionar, però es tracta d’una actuació necessària per disposar d’un pont més segur, més ample i totalment renovat.
“La gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment” “Sempre he considerat a Ramon Cabau el meu mestre; em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina”
L’establiment va esdevenir un emblema del bon menjar i la cuina tradicional al barri de Gràcia. L’any 2018 Valls va jubilar-se i el local va ser traspassat al grup Miguelitos
Pere Valls Isart, creador del Restaurant Bilbao de Gràcia, Barcelona|TESTIMONIOS PARA LA HISTORIA
PERE VALLS ISART
“Crec que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació” “El país ha entrat en una situació complicada, en part resultant d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país de rics i no hem sabut tocar de peus a terra” “Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb l’alt grau d’abstenció electoral” Amb més de 50 anys d’història al seu darrere, el Restaurant Bilbao ha sabut mantenir-se com un dels locals més reconeguts de la ruta gastronòmica de Barcelona. Distanciat de modes efímeres, aquest racó familiar continua mantenint viu l’esperit de les fondes de sempre i ofereix una cuina tradicional però posada al dia. No en va, Pere Valls i Isart, propietari i ànima del Bilbao, recorda que tota la seva vida ha estat vinculada al món de la restauració. “Durant molts anys la meva família regentà la fonda que hi havia a Els Hostalets de Pierola, municipi d’on sóc originari i on també, amb anterioritat, la meva àvia havia gestionat el casino del poble. No fou fins al 1953, quan la difícil postguerra encara es feia notar, que amb els meus pares decidírem traslladar-nos a Barcelona a la recerca de noves oportunitats.”
La família Valls-Isart adquirí un local situat al carrer Perill del barri de Gràcia, on inauguraren un bar. “Es tractava d’un negoci familiar que dúiem entre tots i que, inicialment, funcionà com a un bar de barri on es servien cafès, begudes i, ocasionalment, algun plat per a la clientela habitual.”
Detall del Restaurant Bilbao |CEDIDA
Al cap d’uns anys, Pere Valls agafà el relleu generacional i, conscient de les possibilitats que tenia aquell negoci, apostà per endinsar-se plenament en el terreny culinari. “La gastronomia era quelcom que sempre m’havia atret, quelcom que havia viscut i que comprenia des de la meva infantesa. Probablement per aquesta raó vaig adonar-me que calia anar una mica més enllà i que fóra bo i necessari que l’establiment s’obrís camí en aquest camp.”
Casualment, en aquella època Pere Valls acostumava a freqüentar el restaurant Agut d’Avinyó, circumstància que li va permetre entrar en contacte amb el seu fundador, el carismàtic i entranyable gastrònom Ramon Cabau. “Arran de conèixer-lo, vaig poder comprovar en primera persona tot allò que sempre s’ha dit d’aquest eminent personatge: que Cabau era un pou de ciència, una persona innovadora i plena d’idees que va saber convertir el seu restaurant en tota una institució a la Barcelona dels anys 70.” Conscient que Ramon Cabau era un enamorat de la cuina ben feta i dels productes de primera qualitat, Pere Valls es deixà amarar pels seus coneixements. “De les converses que vaig mantenir amb en Ramon vaig aprendre’n moltes coses, però especialment recordo haver-ne tret la conclusió que la gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment. Sempre vaig considerar a Ramon Cabau un mestre, una persona que em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina.”
El Bilbao practica una cuina tradicional i elaborada que, durant els primers 18 anys, es va sustentar en l’experiència i el savor faire de la mare del senyor Valls, a qui més tard ell mateix substituí. “M’agrada molt cuinar i he gaudit durant molt dedicant-m’hi; però, a mesura que passen els anys, arriba un moment en què un mateix necessita prendre’s les coses amb una mica més de calma. Per aquest motiu, des de fa uns 13 anys, a casa nostra hi treballa un cuiner procedent de l’Escola de Restauració que ha sabut comprendre i mantenir viu l’esperit del Bilbao. Es tracta d’una persona jove, amb qui mantinc una bona entesa, que amb empenta i professionalitat sap aportar tocs de modernitat sense apartar-se del caràcter tan arrelat dels nostres plats.”
La carta del Bilbao es composa de clàssics imprescindibles i inamovibles que porten anys delectant al comensal. Però, cada cert temps, Pere Valls sorprèn amb noves aportacions, plats que es renoven o creacions sorgides arran dels productes de temporada. “M’entusiasmen algunes receptes clàssiques de la gastronomia catalana, com és el cas de l’escudella i la carn d’olla –que mai no deixaré d’oferir en temporada d’hivern–, els pèsols ofegats amb cansalada i botifarra negra, el trinxat o el cap i pota. També m’interessen altres plats tradicionals com la cua de bou al vi negre, el cabrit al forn, el turbot amb alls o el llamàntol a la planxa. Per altra banda, al Bilbao també ens agrada aportar una espurna d’innovació a les nostres receptes, tot i que sempre hem fugit de mescles indesxifrables. Ens complau que el client pugui distingir cada un dels ingredients i ens dediquem a fer una cuina directa que no emmascara els productes essencials de qualsevol plat. Per aquest motiu, a la nostra carta hi figuren opcions com ara les múrgoles amb foie i tòfona, el timbal de pop, els ous ferrats amb foie i Pedro Ximénez o la tatin amb poma caramel·litzada amb Calvados.”
Un altre dels distintius del Bilbao és la seva extensa bodega, que reuneix al voltant de quatre-centes referències. “Considero que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació. El nostre celler emmagatzema caldos de diverses denominacions d’origen. Particularment sento una especial predilecció pels negres de Ribera del Duero i pels blancs que s’elaboren a Catalunya, especialment els del Priorat.”
Malgrat que els sectors de l’hoteleria i la restauració són dels més forts de la nostra economia, la crisi també hi està arribant. “En el transcurs de la meva trajectòria professional no m’ha tocat altre remei que haver de sobreviure a tres o quatre crisis econòmiques importants.
Malgrat això, em sembla que cap dels moments de recessió que hem experimentat al llarg de la història recent ha causat tants perjudicis com l’actual. En el nostre cas particular, tot i que continuem omplint el restaurant, hem notat una clara davallada en la despesa que fan els nostres clients. Ara la gent té molt més en compte el preu a l’hora de l’elecció d’un plat o d’un vi que no pas abans. Crec que el país ha entrat en una situació complicada que, en part, és el resultat d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país ric i no hem sabut tocar de peus a terra. Per altra banda, també penso que les mesures que està prenent el Govern central per tal d’encarar l’actual situació econòmica no són les encertades.
Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb la massiva abstenció electoral que es produeix des de fa un temps.”
Amb una clientela devota que ha fet del Bilbao el seu punt de reunió, i amb d’altra que s’hi acosta motivada pel que explica el boca-orella, aquest restaurant acull, sobretot, persones que aprecien una bona cuina i un bon producte. Assíduament visitat per personatges de l’àmbit de la cultura, l’art, l’espectacle o la política, el Restaurant Bilbao és un local emblemàtic que ha sabut conservar la seva idiosincràsia i, sense caure en tendències transitòries, continua mantenint un aire afable de cafè antic. Però, “si alguna cosa fa possible que el client es senti com a casa és la importància que donem als petits detalls i a l’atenció”, un tracte amigable, humà i professional que Pere Valls i el seu fidel equip mantenen amb cadascun dels seus parroquians.
Font: Testimonios para la historia (22-09-09), Àngel font
BELLATERRA.CAT 