BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 22 de novembre de 2025

“Quan vaig prendre la decisió de treballar sobre aquest tema ja sabia que una part fonamental del meu treball seria l’ordenació provisional d’aquest important grup de fonts“.       

“Tots sabem quant pateix físicament un arxiu, i més encara d’aquest volum, quan se’l sotmet a continus trasbalsos, amunt i avall, amb els consegüents trencaments de caixes, pèrdues, etc.“

CARLOS SÁNCHEZ-VALVERDE VISUS

Primera fase: rescat i ordenació de l’arxiu

La primera fase, centrada en el rescat i l’ordenació de l’arxiu va ser potser la més dura. Sí, perquè en aquest primer període, que abraça des del 1990 al 1997, la recerca de les maneres d’aconseguir l’accessibilitat, a efectes de font documental fonamental, a l’Arxiu de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, va ser un procés molt ardu. L’arxiu es trobava des del 1989 dipositat en un dels centres que depenien de la Direcció General d’Atenció a la Infància, del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

Quan vaig prendre la decisió de treballar sobre aquest tema ja sabia que una part fonamental del meu treball seria l’ordenació provisional d’aquest important grup de fonts. El que no sabia era que, malgrat totes les col·laboracions individuals, el destí, que de vegades sembla que es resolgui en altes-per elevades-esferes i que tan sols es pugui explicar com si d’una estranya partida d’escacs es tractés (almenys pel que fa a la utilització dels immobles es refereix), em tenia preparades, en aquest joc agònic. Evidentment, totes coincidents amb el procés temporal d’ordenament en què estava embarcat personalment. A saber: de la seva ubicació original, el 1990, al Centre Educatiu El Castell (Santa Perpètua de Mogoda) cap a uns locals del Departament al carrer Còrsega (que abans havien estat una de les seus de l’INAS-Institut Nacional d’Assistència Social-); d’aquí, cap a una de les seus de l’ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials), dins de l’edifici que l’ICS (Institut Català de la Salut) té a la confluència dels carrers Balmes i Gran Via; després, al carrer Ausias Marc; la quarta, cap a la seu del Departament de Benestar Social al Palau de Mar, l’any 1994; la cinquena, una altra vegada de volta al centre El Castell, i, per acabar, el juny de 1995 (atès que aquest centre tancava les portes i deixava de complir la seva funció educadora i institucional), a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès.

Tots sabem quant pateix físicament un arxiu, i més encara d’aquest volum, quan se’l sotmet a continus trasbalsos, amunt i avall, amb els consegüents trencaments de caixes, pèrdues, etc.

Un dels resultats curiosos d’aquest ball de trasllats ha estat que a l’Arxiu Nacional de Catalunya s’ha produït una mena de retrobament del material que va anar a parar al Departament de Benestar Social amb aquella part de l’arc-hivo que es va quedar el 1989 al Departament de Justícia.

En fi, cinc anys, en aquesta primera fase, van ser necessaris per realitzar aquest provisional ordenament de l’arxiu, comptant, el darrer d’aquells anys, amb la inestimable col·laboració de Jaume Sardà, que va posar més del que li corresponia en aquesta tasca. Pot semblar molt de temps i, gairebé amb seguretat, el treball, en estar realitzat per un “no professional” de l’arxivística, com sóc jo, contingués algunes imperfeccions, que esperem que els tècnics de l’ANC hagin estat capaços de perdonar.

En aquesta primera fase, vaig dissenyar un rudimentari instrument (fitxa) de recollida de dades dels diferents expedients i llegats. Alguns encara estaven complets i/o ordenats; quan no era així, es va agrupar la documentació, de manera no totalment exhaustiva, amb criteris d’homogeneïtat dins de la mateixa caixa. Les dades es van catalogar en diferents camps de tipus cronològic, temàtic, etc. El treball ha generat un registre de més de 1.600 fitxes de lligalls diferenciats, que contenen des de 10 fins a 1.000 fulls cadascun. I aquesta és una dada que hem de retenir: l’ordenació es va fer sobre lligalls o expedients, i no sobre documents (això hauria convertit en impossible l’intent de rescat). El volum d’informació resulta, doncs, impressionant. Per al tractament d’aquestes dades es van utilitzar programes informàtics molt senzills que faciliten un accés, bàsicament, de tipus temàtic i historiogràfic.

Segona fase: tractament de la informació i conclusió dels estudis referencials

El 1997 es produeix una important aturada en el procés de la investigació, per motius personals i familiars. I no serà fins a finals del 2003 quan reprengui l’impuls de nou i actualitzi totes les línies obertes que conduiran a la seva conclusió. Aleshores s’iniciarà una fase de més de dos anys intensos, que acabaran ja definitivament el procés d’ordenació i d’explotació de l’arxiu i d’estudis complementaris.

La denominació actual del fitxer

Com s’anomena l’arxiu actualment: de la Junta de Protecció a la Infància o de la Junta de Protecció de Menors?

La resposta a aquesta pregunta és que, actualment, el fons dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya a què fa referència íntegrament la investigació en què s’emmarca aquesta guia s’anomena de la Junta de Protecció de Menors de Barcelona. I Barcelona aquí, igual que en tota la nostra investigació, opera amb el doble sentit de ciutat i de província. Tal com s’entenia a la Llei de 1904 i al Reglament de 1908, quan de delimitava que “les juntes de la capitals d’una província, a més de ser locals, actuarien com a coordinadores de totes les de la província”.

Però tot això no obsta perquè a aquest autor li sembli més adequada la denominació referida a la infància i que per això la faci servir sempre que pugui. Tot i que, per evitar confusions inútils, a l’hora de referenciar-ho, sempre es farà amb aquesta nomenclatura: AJPMB (Arxiu de la Junta de Protecció de Menors de Barcelona).

Infància o menors?

Per a l’autor d’aquest treball, aquest és un dels aspectes on es manifesta amb més claredat la dicotomia i la presència de diferents models en la concepció de què és un nen i de quina intervenció social, necessària, estem parlant, en conseqüència, cap a aquest sector social: l’ús d’una terminologia o una altra.

Les denominacions infància i menor conviuen de manera sinònima i intercanviable.

Però, partint de l’element inherent a la pròpia realitat lingüística, trobem que una té caràcter substantiu i l’altra és un adjectiu. I el seu ús implica, així mateix, una aproximació diferent del fet objecte de l’acció, que posa l’accent en uns aspectes o altres. Això té a veure amb la posició que socialment és majoritària a cada moment històric, i també amb la predominància de determinades visions tècniques o interpretatives. Fins i tot des de la política.

Per a qui això escriu, la utilització del vocable menor com a sinònim d’infància és una reducció que comporta conseqüències i perills.

El concepte menor és un adjectiu que al·ludeix a una caracterització realitzada des del que no es té o allò que no s’és. És a dir des de la carència, des de la manca, des de l’absència. Es relaciona i es refereix, com a antagònic i antònim, al de major d’edat, entès aquest darrer denominador com a categoria d’adult amb plena responsabilitat, fins i tot jurídica (almenys des del que és exigible), en els actes que una persona fa a partir de determinada edat. El terme menor dirigeix doncs cap a la “irresponsabilitat”. Fa referència al fet que no és ciutadà de ple dret. Entranya una visió parcial, de contingut i inspiració jurídics, i és una reducció clara que defineix el tot (el nen) des d’una part (la seva situació de minoritat), amb el consegüent perill d’estigmatització. Representa, així mateix, una posició defensiva davant de l’altre, realitzada des d’una mirada i una visió del nen fetes des de la posició de l’adult i des de les necessitats de l’adult.

En contraposició, infància, substantiu, al·ludeix a una mirada global, amb referència a allò que s’és ia allò que es pot ser, a un component essencial (no a una situació) en què també s’és ciutadà amb ple dret. I ho fa des d’una visió i mirades de i cap a la persona com una cosa integral, total, que col·loca aquesta etapa dins del creixement humà (individual i social). Significa assumir una posició activa i de respecte al projecte de qui tenim al davant des d’una visió empàtica, ubicada al lloc i lloc que el nen ocupa biogràficament i socialment.

Aquest procés d’adjectivació i de substitució de noms conté perills de qualificació i categorització, de diferents infàncies, i investeix moltes de les actuacions que les institucions encarregades en reprodueixen, encara que, probablement, no intencionalment.

Els diferents noms de la mateixa cosa

Rastrejant les diferents denominacions de les institucions que, entre nosaltres, han rebut l’encàrrec d’ocupar-se de l’atenció a la infància, trobem que la Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona (gairebé el mateix passa amb les de Girona, Lleida i Tarragona), des del seu naixement el 1908 fins a mitjans dels anys trenta, manté la denominació de Junta de Protecció a la Infància. I que aquesta institució conviu amb altres que s’ocupen de la responsabilitat jurídica dels actes fets per menors legals, el Tribunal Tutelar de Menors entre elles.(10)

Per Decret de 14 d’agost de 1931 (encara que l’ordre és anterior i el decret només formalitza l’ús que ja es donava des de abril d’aquest mateix any), ja en temps de la II República, les juntes i el Consell Superior passen a denominar-se de Protecció de Menors. I s’accentua, així mateix, el caràcter subsidiari i auxiliar de les juntes i dels seus serveis a la feina dels tribunals; les dues institucions, sota l’òrbita del Ministeri de Justícia, a què havien estat traspassades des del de Governació.

A Catalunya, el procés viscut per la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona (JPIB) a la II República, sota la Generalitat, és una mica peculiar i s’inscriu a l’intent de posar en marxa una xarxa d’atenció social més moderna, que la Generalitat republicana va voler encarnar. Però el resultat és una situació, des dels canvis polítics successius, de contínues modificacions de nom i adscripció. Tot i això, podem dir que predomina, també pel que fa a la JPIB, la denominació de Junta de Protecció a la Infància (de Barcelona o de Catalunya) durant tot el període.

Poques modificacions es donaran des del 1939, durant el franquisme, i ja com a Junta de Protecció de Menors, fins als anys vuitanta. Potser el més remarcable és que com a conseqüència de la reforma de legislació que es dóna el 1948 (Text refós de la Legislació sobre Protecció de Menors de 2 de juliol de 1948) es produeix una nova reestructuració administrativa i es comença a parlar de l’Obra de Protecció de Menors pel que fa a tots aquells serveis relacionats amb la intervenció Reforma dàmbit estatal).

Però quan el ball de les denominacions arriba al paroxisme és en el període de recuperació democràtica que s’inicia amb la Constitució del 1978 i amb la construcció de l’Estat de les Autonomies. Des de les transferències d’aquestes competències a la Generalitat de Catalunya, a partir del 1980, aquest tipus de funcions s’han desenvolupat sota aquestes denominacions i instruments politicoadministratius:

1980: Es produeixen les primeres transferències de competències i serveis a temes d’Infància.

Les que provenen de l’àmbit de l’Institut Nacional d’Assistència Social (INES), que s’enquadren dins del Departament de Sanitat, a la Direcció General de Serveis Socials, sota la denominació de Servei d’Infància.

1981: Es produeixen les transferències de competències i serveis de protecció, tutela i reforma de menors.

Provinents del Ministeri de Justícia i del Consell Superior de Protecció de Menors, s’enquadren al Departament de Justícia, i s’ha de crear a aquest efecte la Direcció General de Protecció i Tutela de Menors.

1989: Es crea la Direcció General d’Atenció a la Infància, dins del recent format Departament de Benestar Social, assumint part dels serveis, recursos, competències, etc., en l’òrbita de la prevenció i protecció dels dos organismes esmentats més amunt, DGPTM i Servei d’Infància.”

1996: La Direcció General d’Atenció a la Infància es transfereix al Departament de Justícia.

2000: Es modifica el nom, que no les competències ni l’adscripció departamental, passant a anomenar-se Direcció General d’Atenció al Menor.

2002: Es transfereixen (i continuen), una altra vegada, les competències i el servei al Departament de Benestar Social (durant uns anys de Benestar i Família i ara d’Acció Social i Ciutadania) passant a denominar-se Direcció General d’Atenció a la Infància ia l’Adolescència.

En fi: La DGAIA, com tots la coneixem, anomenant així l’instrument per les sigles, en aquest curiós procés de reducció de les coses i de les persones a la seva situació, procés l’exemple del qual més pervers podria ser considerat el de la utilització de l’acrònim Meinas (provinent de la locució: Menors Estrangers desemparament.

Què ha passat a Catalunya aquests darrers anys amb les polítiques d’infància?

La imatge gràfica que queda de l’actuació en polítiques d’infància, des de la recuperació de la Generalitat el 1980, no és gaire encoratjadora. I no tan sols per allò erràtic de les denominacions i dels noms que s’han anat utilitzant.

Hem viscut un procés en què la primera opció va ser no fer una nova regulació legal que ordenés el camp d’actuació de les administracions públiques en allò referit a l’acció social amb la infància. Tornem a trobar-nos així amb el mateix patró d’actuació que es va donar als anys trenta: reorganització (la dignificació i la desmassificació, complementades per la comarcalització i especialització) i tecnificació (professionalització), encara que les competències per organitzar aquestes polítiques sí que es tenien.

Es va haver d’esperar gairebé dos anys perquè s’aprovés la Resolució 37/1 del Parlament de Catalunya, de 10 de desembre de 1981, segons la qual es proposaven els principis de la política d’infància, i cinc anys per a la fallida Llei de Protecció de Menors de Catalunya, de 1985, que va intentar la plasmació del primer model d’intervenció de la, I en aquest intent ja s’apuntaran alguns elements d’aquesta tornada a un plantejament proper al model judicial o juridicopenal, centrat en la responsabilitat, que s’ha anat consolidant els últims anys, sobretot pel que fa a la justícia juvenil.

Juntament amb els canvis d’adscripció administrativa i les petites i contínues reformes legals que se succeeixen entre finals dels vuitanta i els noranta, i també com a conseqüència de l’aprovació de la Convenció sobre els Drets del Nen de l’ONU de 1989 (encara que amb alguns anys de retard), el 1995 es produeix un nou intent. LÀPIA (Llei d’Atenció i Protecció a la Infància i Adolescència), que intenta traslladar els principis de la Convenció, amb força bona intenció, però el desenvolupament de la qual ha estat molt escàs i irregular (alguns dels reglaments no es van aprovar fins al 2006!), i el seu coneixement i aplicació, gairebé inexistents.

I la sensació generalitzada, ja gairebé acabada la primera dècada del segle XXI, tant a nivell social com entre els professionals que intervenen en l’execució tècnica d’aquestes polítiques, és la d’una necessitat urgent d’unificació, clarificació i renovació, com a mínim legislativa, si no d’una definició clara del model i de les polítiques socials referides a la infància d’aquesta Catalunya de començaments.

Les oportunitats de la Llei d’Infància

L’any 2009, segons tots els indicis, serà a Catalunya l’any en què comenci el recorregut parlamentari la proposta d’una nova Llei d’Infància, que s’està gestant com a mínim des de fa tres anys, amb una participació social important en la seva elaboració.

Una llei que hauria de significar la visualització d’aquest nou paradigma que es vol aplicar a l’acció social amb la infància, el primer exemple de la qual ha estat la voluntat política de delimitar una àrea explícita d’intervenció amb la creació d’una Secretaria d’Infància com a òrgan global de disseny i gestió de totes les polítiques relacionades amb aquest sector social.

Una llei que, en concordança amb això anterior, intentarà una regulació integral que es fixi no només en la protecció, sinó que dibuixi escenaris de promoció i de participació de tota la infància. 13

Una llei que haurà de procedir, a més, a la translació definitiva dels principis recollits a la Convenció del 89. Una llei que també esperem i desitgem que sigui capaç de definir el model d’acció social que aquest col·lectiu social necessitarà i de possibilitar l’elaboració d’un pla estratègic, que n’ha de ser part inseparable. Perquè les lleis sense reglaments ja sabem on porten (l’exemple de la 8/95 és proper i present).

I una llei, finalment, que jo desitjo que, i cridaria a la reflexió de tots els agents implicats perquè així sigui, aprofiti el moment per normalitzar la denominació social i professional d’aquells amb qui treballem, tornant a l’esperit de la Resolució de 1981, i recuperar de manera generalitzada l’ús dels termes infants i infants, davant del de menor, com una demostració més tots els nens i totes les nenes, un futur més autònom, més ple i més feliç.

5. Tot i que, des dels anys trenta, la institució passa a denominar-se Junta de Protecció de Menors, a tot l’Estat menys a Catalunya, on manté el qualificatiu d’Infància fins al 1939 (i malgrat que així s’anomena el Fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya), jo prefereixo la primera accepció, per raons que es comprendran amb la lectura de les pàgines següents.

6. A la Guia Documental de l’AJPMB, accessible al Fons Documental de DGAIA, es pot accedir a un inventari resumit de tots els llegats (els de contingut institucional, no dels referits a expedients personals) del que va ser lliurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya des del Departament de Justícia, el 1994.

7. Com a mostra, l’acostament al tema que fa Ferran Casas, a CASAS, F.: Infància: perspectives psicosocials, Barcelona: Paidós, 1998, pp. 33 i ss., quan manifesta com “el nucli figuratiu de les representacions socials actuals sobre la infància en la nostra cultura sembla definit pel Nucli figuratiu dels ‘encara-no, que en el fons resulta una idea excloent en relació amb el grup o categoria social al que corresponen els ja-si: Encara-no adults; Encara-no responsables; Encara–no responsables; drets; Encara-no amb suficients coneixements; Encara-no fiables”.

7. Tal com ens recorda José García Molina, a GARCÍA MOLINA, J.: Donar (la) Paraula. Desig, do i ètica en educació social, Barcelona: Ge-disa, 2003, pp. 155 i seg.

8. Encara que poc temps després, ja el 1911, les juntes incorporen també al seu nom el contingut de “repressió de la mendicitat” que no apareixia a l’enunciat de la Llei de 1904 ni al Reglament.

10. Aquesta institució, en la seva creació, també tenia una denominació diferent. La Llei Montero Rios, de 25 de novembre de 1918, per la qual es creen, els denomina “Tribunals per a Nens”. No serà fins a la reforma, mitjançant Reial decret llei, de 15 de juliol de 1925, quan es denominin, oficialment, “Tribunals Tutelars de Nens”. I encara caldrà esperar uns anys més, fins a la reforma, també per Reial decret llei, de 3 de febrer de 1929, perquè aparegui la denominació de “Tribunals Tutelars de Menors”.

11. Les funcions de reforma és mantenen al Departament de Justícia, i es crearà a aquest efecte la Direcció General de Justícia Juvenil, fins a 1996, quan canviarà el seu nom pel de Direcció General de Mesures Penals Alternatives i de Justícia Juvenil.

12. La resolució, sota la invocació dels principis de la llibertat i la dignitat del nen i del respecte als seus senyals d’identitat i les seves característiques individuals i col·lectives, orienta les polítiques per aconseguir satisfer les seves necessitats, sempre que sigui possible allà i entre aquells amb qui viu i creix, tenint sempre presents tant el benestar material com el benestar espiritual del nen/a. Delimita les situacions en què la infància ha d’estar protegida: negligència, crueltat, explotació i manipulació. Estableix la necessitat de mesures compensatòries envers els infants amb disminució. Delimita la necessitat que els mètodes d’intervenció siguin adaptables als canvis i situacions de cada nen, independentment del seu origen o naturalesa. Manifesta l’obligació del compliment dels drets de la infància com a deure de la societat i dels pares. Defensa una organització jurídica de la família que possibiliti un creixement harmònic on el nen ha de ser reconegut com a persona amb existència pròpia. Planteja la necessitat que la protecció de la infància sigui una acció coordinada entre els diversos ens públics que hi intervenen, així com que els òrgans judicials i administratius que s’ocupin dels infants han de tenir present la psicologia i la personalitat. I que la protecció i la tutela de la infància infractora o amb problemes de conducta s’han de fer des de solucions promodores del nen, i no repressives.

13. Les tres P que tan didàcticament acostuma a repetir-nos Araceli Lázaro des del seu lloc de “guardiana” a l’Observatori de Drets dels Nens.

CARLOS SÁNCHEZ-VALVERDE VISUS

Carlos Sánchez-Valverde Visus (Astraín, Navarra, 26 de novembre de 1957)

Sempre lligat a l’àmbit de la infància i l’adolescència, actualment està adscrit al “CRAE Pujades”, centre residencial educatiu per a nens i nenes en situació de risc social, dependent del DGAIA (dep. de Benstar i família – Generalitat de Catalunya). Ha treballat a altres centres amb joves (Comunitat Juvenil Les Corts), amb infància (CRAE Comunitat Infantil de Sant Andreu) i amb primera infància (Llar Verge de Mostserrrat); i també com a educador de carrer a Pamplona i Saragossa al Moviment Pioners.

És Llicenciat en Història Contemporània i doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi referida a la “Història de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona”.

És professor associat de la Facultat de Pedagogia de la UB a diferents assignatures d’Educació Social i Màsters.

Ha assumit diferents responsabilitats a les diferents organitzacions col·lectives dels educadors i educadores socials des de la creació de l’APEEC (Associació Professional d’Educadors Especialitzats de Catalunya) el 1983.

Ha format part, com a professional especialitzat, a les Avaluacions dutes a terme per l’AQU  (Agència de Qualitat Universitat) de les formacions d’Educació Social, impartides per la UB i la UAB.

Ha publicat llibres (sobre la Junta de Protecció a la Infància) i ha participat en obres col·lectives (sobre temes d´Història de l´Educació Social, Aprenentatge Servei, el Sistema d´atenció a la Infància de Catalunya, Història oral, etc.). Ha publicat articles a diferents revistes (Temps d’Educació; Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació; Butlletí d’Infància; Educació Social-Revista d’intervenció socioeducativa).  Col·labora a Quaderns d’Educació Social i és Editor-Coordinador General de la Revista d’Educació Social, RES. (www.eduso.net/res)

Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Accio Social i Ciutadania, Secretaria d’Infancia i Adolescència, 1990, ResearchGate

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de novembre de 2025

LA JUNTA PROVINCIAL DE PROTECCIÓ A LA INFÀNCIA DE BARCELONA, 1908-1985: aproximació i seguiment històric     Carlos Sánchez-Valverde Visus

Introducció

“Som, caminant”, recorda Eduardo Galeano que ens deia Paulo Freire, pedagog i educador brasiler de qui es va complir el desè aniversari de la seva mort el 2007.

Sempre m’ha fascinat aquesta metàfora, la de l’ésser com a camí, com a viatge.  Una mica com jo ho he viscut sempre, en un indissoluble ordit del que és pràctic i del que és teòric, del que és estàtic i del que és dinàmic, i en el convenciment que només podem ser realment si no estem aturats.  A i amb el viatge,

I el viatge és i actua aquí no només com una referència poètica o literària, sinó com un dels components consubstancials, també, al procés de recerca que aquí us vull presentar per compartir-la amb tots vosaltres.

Un viatge personal i intel·lectual no només en el temps (en els dilatats 18 anys que va durar aquesta investigació), sinó també en els aprenentatges, on els nivells d’imbricació d’allò biogràfic i professional amb el científic estan patents;  “de la relació de la vida amb la intel·ligència”, com dirien Ortega i Borges.

L’Arxiu de la Junta de Protecció a la Infància (Menors) de Barcelona

Sense el descobriment d’aquest arxiu, no crec que la meva inquietud hagués cristal·litzat.  Va ser aquest l’estímul que em va fer posar en marxa, en viatge, a finals dels vuitanta: la possibilitat de recuperar i estudiar una institució que resumeix la intervenció dirigida cap a la infància durant tot el segle XX a Barcelona, i per extensió, a Catalunya.

L’Arxiu de la Junta de Protecció a la Infància (Menors) de Barcelona original va haver de constituir alguna vegada una font importantíssima i en perfectes condicions d’accés i ús.  I això, tant en el vessant de registre històric i institucional de l’acció de la pròpia Junta com pels registres bibliogràfics.  Però molts no hem tingut la fortuna i l’oportunitat de conèixer-lo íntegre.  I resulta segur que, en la seva integritat, hagués estat encara més important per conèixer què van ser les bases que expliquen la política social amb la infància durant tot el segle XX.

El que em vaig trobar, casualment, a la sala que feia de Arxiu General d’Expedients Individuals de casos de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAI), del Departament de Benestar Social, l’any 1990, va ser una altra cosa.  Puc assegurar que en aquells moments, l’Arxiu no estava en molt bon estat i que era pràcticament inaccessible documentalment.  Havia patit diferents trasllats “poc curosos”, s’havia desordenat, no constava cap llibre de control, ni inventaris ni catàlegs ni registres… Tan sols un munt de caixes (més de 400) en què, en obrir-les, trobaves lligalls i carpetes (quan no col·leccions de papers amuntegats un sobre l’altre) i una  caixes, que corresponien a institucions, aspectes i moments històrics diferents (separats en alguns casos fins per més de 70 anys, a la mateixa carpeta!).

Ens trobàvem així davant d’un arxiu que havia trencat la seva integritat i s’havia desmembrat*, que estava molt desorganitzat, que havia patit trasllats sense les degudes precaucions i que no contenia cap instrument que ajudés a recomposició.  Tot això, potser, com una altra conseqüència més que el procés que la institució havia viscut de transferència interdepartamental no es va fer en les millors condicions i des de les complicitats de tots els actors.

Vaig començar llavors una tasca, primer de recaptació dels permisos administratius necessaris per poder accedir a aquest arxiu, per continuar, després, amb la consulta als que en aquell moment eren els meus professors dins els cursos del programa de doctorat de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Educació Cívica i Moral (bien 1988-1989 1989-1989  Agápito, que des del primer moment va mostrar un interès especial en el tema i qui després va acceptar ser el director de la meva recerca, entreveient així les possibilitats que aquest descobriment comportava.

Així que vaig aconseguir el primer permís d’accés, amb un encàrrec de la seva ordenació, justificant-ho en el projecte de tesi que seria aprovat, més tard, per la Junta de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona el 1990, de part de María José Iglesias, en aquells moments cap del Servei de Coordinació Administrativa de la DGAI**

La principal tasca que es va plantejar, una vegada aconseguits els permisos administratius d’accés, i en aquest primer moment de contacte amb l’arxiu, va ser assegurar-ne el rescat.  De fet, era una tasca urgent, en què calia canviar també les actituds d’alguns dels responsables administratius de la DGAI.  La d’aquells que, tot i que no de manera oficial (i segons comentava l’arxivera Enriqueta Bert, qui ja havia treballat com a tal a l’Institut Ramon Albó de Mollet del Vallès fins que va deixar de funcionar com a centre d’infància i la qual hi havia viscut un altre procés, “doloríssim”, segons les seves paraules, de destrucció inopinada de molts dels documents allà recollits)  “desfer-se” de totes aquestes caixes plenes de papers que “no servien de res”.  El seu zel professional, el de l’arxivera, en no fer allò que se li havia indicat, és a la base de la recuperació d’aquesta part de l’Arxiu.  I des d’aquí vull deixar-ne una vegada més constància, així com de la seva recta intuïció i de la seva actitud professional.

Però també he de dir, en honor a la veritat, que els responsables en aquell moment de la Direcció General d’Atenció a la Infància i del Departament de Benestar Social, un cop van tenir coneixement de l’existència i el contingut de l’arxiu, van manifestar una acitud impecable, que es va manifestar de manera ràpida i implicada i va estar sempre plena de col·laboració.

*La creació de la Direcció General d’Atenció a la Infància, i la seva inscripció dins l’àmbit social, en lloc del jurídic, era una reclamació generalitzada del col·lectiu professional.  Però la seva concreció, com hem pogut comprovar pel ball de noms i de dependències que es dóna entre el 1989 i el 2002, no ha estat un camí tranquil.  El procés de divisió de les competències entre dos departaments i la transfereixen recomposició.  Tot això, potser, com una altra conseqüència més que el procés que la institució havia viscut de transferència cia entre elles dels actius documentals el 1989, va comportar una actuació, si més no, aleatòria de fraccionament de l’arxiu, com es pot veure quan analitzem els continguts que van arribar a l’Arxiu Nacional de Catalunya des d’un departament i l’altre.  Veure Guia Documental de l’AJPMB, dipositada a DGAIA.

**Permisos que es van renovar amb els emesos el 1992 per la llavors directora general d’Infància, Carme Dropez, per Consol Cervera, cap de servei de Règim Interior del Departament de Benestar Social el 1995, i per Yolanda Bertomeu, cap de servei de Règim Interior del mateix departament el 2003 i en 2005.

Carlos Sánchez-Valverde Visus (Astraín, Navarra, 26 de novembre de 1957)

Sempre lligat a l’àmbit de la infància i l’adolescència, actualment està adscrit al “CRAE Pujades”, centre residencial educatiu per a nens i nenes en situació de risc social, dependent del DGAIA (dep. de Benstar i família – Generalitat de Catalunya). Ha treballat a altres centres amb joves (Comunitat Juvenil Les Corts), amb infància (CRAE Comunitat Infantil de Sant Andreu) i amb primera infància (Llar Verge de Mostserrrat); i també com a educador de carrer a Pamplona i Saragossa al Moviment Pioners.

És Llicenciat en Història Contemporània i doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi referida a la “Història de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona”.

És professor associat de la Facultat de Pedagogia de la UB a diferents assignatures d’Educació Social i Màsters.

Ha assumit diferents responsabilitats a les diferents organitzacions col·lectives dels educadors i educadores socials des de la creació de l’APEEC (Associació Professional d’Educadors Especialitzats de Catalunya) el 1983.

Ha format part, com a professional especialitzat, a les Avaluacions dutes a terme per l’AQU  (Agència de Qualitat Universitat) de les formacions d’Educació Social, impartides per la UB i la UAB.

Ha publicat llibres (sobre la Junta de Protecció a la Infància) i ha participat en obres col·lectives (sobre temes d´Història de l´Educació Social, Aprenentatge Servei, el Sistema d´atenció a la Infància de Catalunya, Història oral, etc.). Ha publicat articles a diferents revistes (Temps d’Educació; Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació; Butlletí d’Infància; Educació Social-Revista d’intervenció socioeducativa).  Col·labora a Quaderns d’Educació Social i és Editor-Coordinador General de la Revista d’Educació Social, RES. (www.eduso.net/res)

Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Accio Social i Ciutadania, Secretaria d’Infancia i Adolescència, 1990, ResearchGate

Read Full Post »