Bellaterra, 15 d’agost de 2026
“El llegat culinari d’Ana María Herrera, ‘Manual de Cuina’ (1950), continua estant a la llista de llibres més venuts“.
Ana Vega Pérez d’Arlucea ✍️ Ni Simones ni Paraberes. L’únic receptari clàssic que figura entre els cent llibres de cuina més venuts d’Amazon és el manual de cuina d’Ana María Herrera. Envoltat d’esperpents dedicats a la dieta antiinflamatòria, la fregidora d’aire o les receptes de ‘youtubers’, la seva presència en aquesta llista em reconcilia amb la vida i amb el mercat editorial. El manual va ser publicat fa 73 anys i apareix al lloc 98 dels llibres en paper més venuts sobre gastronomia, al 108 de la categoria general de no ficció i al 20 dels electrònics!
Quan l’autora d’aquesta obra va venir al món no existien els ebooks, la informàtica ni els ordinadors. A Espanya manava la regent María Cristina i encara es podia anar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines sense passaport. Cánovas i Sagasta feien torns al Govern l’any en què va néixer Ana María Herrera Ruiz de la Herrán. Ella, que va ensenyar a guisar tot el país, potser no sigui tan coneguda com mereixeria, però aposto tot el que tinc que la majoria de vostès posseeixen el llibre que va escriure i del qual se n’han venut més d’un milió d’exemplars des de la seva aparició el 1950: el receptari de la Secció Femenina.
Creada el 1934 com a òrgan femení de Falange, durant la dictadura franquista es va denominar la Secció Femenina de FET i de les JONS (Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista). A través del Servei Social de la Dona (obligatori les solteres d’entre 17 i 35 anys), de les Escoles de la Llar (de forçosa assistència a tots els instituts d’ensenyament mitjà), de l’Auxili Social i de moltes altres institucions la Secció Femenina va intentar modelar l’educació, el comportament i la mentalitat les espanyoles entre 1939 i 1989.
Basada en uns principis ideològics que restringien severament el paper de la dona a l’esfera domèstica, la Secció Femenina també va tenir les seves (poques) coses bones: prosseguint la tasca empresa el 1911 per l’Escola de la Llar i Professional de la Dona, que va donar formació a diverses generacions de dones sobre assumptes d’economia domèstica. Portar els comptes de la casa, saber adequar-se a un pressupost o tenir uns coneixements mínims quant a higiene, salut, cuina, puericultura, costura i cures en general, entre altres assumptes.
Gastronomia didàctica
El receptari que ens ocupa va servir com a llibre de text a les classes de cuina que impartia la Secció Femenina. Eminentment didàctic, abastava tota la gastronomia espanyola tradicional i, a més, oferia informació essencial sobre nutrició, selecció d’ingredients, planificació de menús o parament. Doña Ana María va escriure amb gran dedicació una obra que segueix resultant actual, amb la qual han après a guisar infinitat de persones i per la qual mai no va veure un duro.
La Secció Femenina va pagar el seu treball amb zero pessetes i una mitjana de visibilitat, posant el seu nom a la portadella del llibre. Aquest misèrrim crèdit ni tan sols va durar gaire: a partir del 1962, amb la dotzena edició, el ‘Manual de Cocina’ va passar a vendre’s sense identificació d’autor. Aleshores la seva veritable artífex ja estava a punt de jubilar-se. Ho va fer l’abril del 1964, després de 22 anys com a professora de cuina a l’Escola de Llar de l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà Lope de Vega de Madrid.
Als anys 90 els seus néts van aconseguir acreditar l’autoria i recuperar els seus drets sobre el ‘Manual’. Des de llavors el nom d’Ana María Herrera llueix orgullosament a la portada del llibre, on ja no hi ha cap referència a la Secció Femenina.
Al principi de les seves gairebé 1.000 pàgines figura ara un breu pròleg escrit pels seus descendents en què s’ofereixen interessants dades biogràfiques: que va néixer el 1892 i va morir el 1969, que va estudiar cuina amb mestres prestigiosos –José Sarrau a Madrid i Rondissoni a Barcelona– i que a més de l’esmentat manual va publicar dos més espanyola’ (1953) i ‘Receptari per a olla a pressió i batedora elèctrica’ (1958).
El que no sabíem és que era de Màlaga. O que els seus cognoms, Herrera Ruiz de la Herrán, estaven arrelats a l’alta burgesia de la capital andalusa i emparentats amb alcaldes i diputats.
El 1917 la nostra protagonista es va casar amb un altre malagueny, Eduardo Fernández Asencio, amb qui se’n va anar a viure a Madrid i va tenir dos fills, Emilio i María Matilde. Després de l’assassinat del seu marit a la Guerra Civil, Ana María va haver de dedicar-se a l’ensenyament per tirar endavant la seva família.
Va ser ella qui va proposar a la Secció Femenina la publicació del llibre, ja que no tenia mitjans propis per editar-lo. Sabent una mica de la seva autora resulta fàcil trobar-la entre ingredients i instruccions: aquí hi ha el rap a la malaguenya o l’all blanc de la seva ciutat natal, el gaspatxo que ella a casa sempre va anomenar ‘zoque’ o les dues receptes de macarrons a la maltesa, que canvien de color en conèixer que són un plat típic de Malta Spiteri, eren d’origen maltès. La Secció Femenina va voler esborrar-la del mapa, però Herrera va continuar sent present als macarrons de la seva àvia.
Font: Ideal
BELLATERRA.CAT 