Danone és una empresa multinacional francesa d’alimentació amb seu a París. L’empresa cotitza a Euronext a la Bossa de Valors de París, on està inclosa a l’índex de valors CAC 40.
Isaac Carasso, creador del Danone a Barcelona 📷 CEDIDA
Neix de la fusió, l’any 1973, entre el grup francès Gervais Danone, ell mateix format per la fusió l’any 1967 de l’empresa Danone, fundada per Isaac Carasso el 1919 a Barcelona, a Espanya i Gervais i de l’altra. per la banda grup francès Boussois-Souchon-Neuvesel (conegut amb l’acrònim BSN), resultat de la fusió l’any 1966 de l’empresa de gelats Boussois i la vidreria Souchon-Neuvesel.
L’any 1994 es va decidir donar al grup, format l’any 1973, el nom de la seva marca de productes frescos: Danone. L’empresa dirigida per Antoine Riboud era aleshores la número u francesa de la indústria alimentària i el tercer grup europeu en aquest sector.
Al llarg dels anys, l’empresa s’ha expandit en quatre àrees: productes lactis frescos i d’origen vegetal, aigua embotellada, nutrició mèdica i nutrició infantil. Present en més de 120 mercats el 2018, les seves vendes van ascendir a 23.600 milions d’euros (27.800 milions de dòlars), amb més de la meitat als països emergents, la qual cosa la converteix en la 10a empresa agroalimentària més gran del món (el 2017, 5a) . El grup dóna feina a 100.000 persones a tot el món i té més de 180 llocs de producció.
L’any 2017, els productes lactis frescos i de origen vegetal van representar el 52% de les vendes totals del grup; alimentació especialitzada, 29%; aigües, 19% i nutrició mèdica, 7%. Danone és la tercera empresa de processament de productes lactis a nivell mundial, per darrere de Nestlé i Lactalis, i la segona de França, en termes de facturació
Operaris amb iogurts Danone l’any 1923| CEDIDA
Naixement de Danone i creació de Gervais-Danone (1919-1969)
Al final de la Primera Guerra Mundial a Europa, molts nens van patir trastorns intestinals vinculats a unes males condicions higièniques. Davant d’aquesta observació, Isaac Carasso, un comerciant, es va interessar per la investigació d’Elie Metchnikoff, investigador de l’Institut Pasteur i guanyador del premi Nobel l’any 1908. Es va centrar en els beneficis per a la salut dels iogurts i els ferments làctics. El científic destaca especialment el seu ús en el tractament de trastorns intestinals. Isaac Carasso ja coneix les virtuts del iogurt. A Tessalònica, on es va originar, aquest producte està àmpliament democratitzat. També es ven al carrer, pel quilogram. Aleshores va decidir introduir-lo a Espanya incorporant ferments làctics, per consell dels metges. És l’Institut Pasteur qui proporciona les soques.
Placa a la casa del carrer Ángels 16. Barrio del Raval de Barcelona, on es va crear Danone l’any 1919
L’any 1919, en un petit taller de Barcelona, Isaac Carasso va posar en marxa la producció de iogurt.
S’elaboren amb llet fresca i es reparteixen l’endemà. Aleshores la marca es deia “Danon”, en referència al sobrenom català del seu fill “petit Daniel”. Tanmateix, segons la legislació espanyola, un nom propi no pot ser un nom comercial. Aleshores, el fundador va afegir una “e” per registrar la marca, que es va convertir en “Danone”. L’any 1923, el Col·legi de Metges de Barcelona va reconèixer oficialment les propietats del iogurt. Els pots es venen a les farmàcies per recomanació dels metges, després a les cremeries. Després d’estudiar negocis a Marsella i fer pràctiques en bacteriologia a l’Institut Pasteur, Daniel Carasso, aleshores de 20 anys, va llançar la marca a França el 1929 creant la companyia de iogurts de París Danone. La primera fàbrica va obrir les seves portes l’any 1932 a Levallois-Perret.
Iludtració publicitària del Iogurt Kefir Danone|CEDIDA
Molt ràpidament, es van llançar altres productes. El 1937 es va llançar Dany, el primer iogurt de fruites. Els iogurts amb gust de fruites es van comercialitzar l’any 1953, els velluts el 1963 i les gominoles el 1966. El 1942, l’ocupació de França va obligar Daniel Carasso a refugiar-se als Estats Units. Va continuar desenvolupant la marca, va comprar un fabricant de iogurt i va llançar Dannon Milk Products. Per consell de l’executiu de publicitat francès Raymond Loewy, l’ortografia de la marca es va americanitzar per tal d’evitar errors de pronunciació Dannon Inc. està establerta als Estats Units. De tornada a França, Daniel Carasso va vendre la seva empresa americana a Beatrice Foods (la compraria Danone France el 1981) i va intentar reforçar Danone. L’empresa es va fusionar el 1967 amb Fromageries Gervais. Va néixer el grup Gervais-Danone
David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.
David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre. Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie. Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament. Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures. És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror. Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.
50 visions sud Maldoror és, en efecte, el títol d’una obra excepcional de David Martí, publicada l’any 2003 i difosa en exclusiva, no sabem si encara, per la Librairie du Scalaire de Lió.
L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*. Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable. David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”. Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta. Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè, que va retallar, dibuixant sobre elles. Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”. Hi ha res més genuïnament surrealista? Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista.
David Martí va dedicar aquest dibuix al restaurant La Taula de Barcelona
Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià. Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “ Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror” i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”. En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.
Iludtració de David Martí pel llibre Marc Gabriel Malfant “Approche du lanceur de Cailloux” Cadaqués 1999
Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929; l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann; els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945; l’edició il·lustrada per Magritte el 1948; i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.
David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons. El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:
“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor, a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé. Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”;
“Ho he vist pujar la costa, pensativament. Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”; “Les catàstrofes irradien en totes direccions. Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”. Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar. La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva. Les muntanyes parlen. Els arbres canten. Els llacs poden pensar. Els còdols tenen una ànima. Les pedres tenen poder”. Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació. Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”. Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres; és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més, gairebé com si fossin figures de Tanguy. En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant. Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit. SURREALISME INTERNACIONAL
ENTERRAMENT DE DAVID MARTI
L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari. Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions. Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.
Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística. Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil. Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.
Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses. David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París. El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades). No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly. Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS
El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres
Placa del carrer de Jeroni Martí on apareix dibuixada la planta llengua de frare (Arisarum vulgare). Foto de la mal anomenada Can Jeroni Martí
DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.
He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.
En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.
El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.
El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.
Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.
Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.
Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.
Bellaterra.Cat reprodueix el Menú sopar de la Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte, dia 20 de setembre de 1952.
Portada del Menú imprès de la Gran Verbena organitzada pel Club Bellaterra, el dia 20 de setembre de 1952
El 14 de setembre de 1934 es va fundar l’Sport Club Bella-Terra com entitat esportiva, cultural i recreativa, estava presidida per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.
Els anys de la represa
Sport Club Bellaterra intenta reprendre les seva activitat, tot i patir la generalitzada mancança de recursos, conseqüència dels estralls de la guerra civil. Són escassos els documents que s’han pogut trobar. Un d’ells és una participació de loteria de Nadal de 1945 on el comprador participava amb una pesseta al número 36.577 i el dipositari d’aquest era en Domingo Vila Codina. No sabem si hi va haver sort, però el fet que es jugués a la loteria vol dir que, d’alguna manera, la societat era operativa i buscava formes de finançament, tal i com ho va fer durant molts anys, participant a les loteries de Nadal.
Després de la guerra i fins l’any 1951 hi van haver-hi una comissió gestora (1943) i dues juntes (1943 i 1946). La comissió gestora estava formada per l’Artur Vidal, en Conrat Llorenç i el Clement Vidal. La primera junta estable la va presidir durant tres anys en Joan Garriga i després el va succeir en Lluís de Ábalo balo, que va ser president durant quatre anys.
El 23 d’abril de l’any següent, 1946, va tenir lloc una Assemblea General Ordinària, segons dóna constància la tramesa de convocatòria signada per Joan Garriga, aleshores president de l’entitat. Segurament en aquesta assemblea es deuria produir el relleu de presidents.
El treball de les dues primeres juntes va ser molt important per a normalitzar la vida social de l’entitat. Prova d’això és el document tramès l’estiu del 1950, on es pot llegir:
“Tras la forzada detención provocada por el periodo 1936-39, y cuyas consecuencias no han desaparecido totalmente, nos hallamos en un camino de lograr un equilibrio de mayor normalidad. La pequeña cuantía de la cuota social no permite otras actividades que las realizadas y las más imprescindibles de conservación del local y servicios».
L’any següent, 1951, en Joan Fabregas va passar a ser-ne el president, càrrec que també exercia a la Unió de Propietaris. Així, en morir, en Fabregas ostentava també les dues uniques entitats de Bellaterra. Aquest cas no s’ha tornat a repetir al llarg de la història de Bellaterra.
Menú imprès del sopar Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte dia 20 de setembre de 1952
Pel que fa les “Cenas americanas”, reproduïm un programa del dissabte dia 20 de setembre de 1952, anunciat com a “Gran Verbena“, amb la Gran Orquesta Rossi i de la seva admirada vocalista Linda Vera, que inclou el menú d’aquest sopar servit pel Restaurant La Masia de Barcelona
Cal destacar que, en aquella dècada dels anys cinquanta, l’entitat de Bellaterra deixa d’anomenar-se Sport Club Bella-Terra i passa dir-se Club Bellaterra, amb un nou distintiu: “dues raquetes creuades lligades amb una llaçada i tres pilotes al dessota”. Aquest anagrama, però, aviat deixa pas a un de nou l’any 1953; un triangle isòsceles invertit amb un pi dins seu i tres barres, tot ell en tons verds.
Una altra activitat anterior del Club i de la qual podem donar constància per un document de l’any 1955, és la matança del porc, ja que, en l’esmentat document, s’anuncia que aquell any es celebrava la tercera matança. L’activitat començava el dissabte i acabava a l’endemà, amb l’àpat festiu. El preu del dinar era de 100 pessetes i els lots de matança es podien adquirir per 400 i 500 pessetes, preus molt significatius per l’època.
Part posterior del Menú Gran Verbena i nou logo del Club Bellaterra, 20 setembre 1952
Font: Bellaterra 1930-2005, pàgines 166-167, Ignasi Roda Fàbregas
El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí
Placa del carrer Josep Iturbi de Bellaterra amb dibuix de la planta Crespínell (Dedum)
Josep Iturbi Báguena (Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895-Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980). Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds.
Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.
NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi
LA CANÇÓ DE BELLA TERRA, es va publicar al número del mes de maig de la revista mensual Bella-Terra, 1924
Lletra de “La Cançó de Bellaterra”
La cançó de Bella Terra bé l’haureu sentit cantar Qui la sent a la muntanya té ganes de caminar qui la sent en mar o platja té ganes de navegar, i sentida, un clar de lluna, fa ganes de festejar
Qui la canta una vegada ja no fa sinó cantar Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Bella Terra era una reina que brodava vora el mar, de sentir tant les sirenes la reina s’endormiscà, li va caure la corona i el mar se la va emportar Quan la reina es dessonilla sospira que fa penar.
Qui la sent tan sospirosa ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Fa molts anys que Bella Terra no sap fer sinó esperar; mariners no t’haureu vista? d’onades no l’heu besat? Be n’arriben cada dia d’onades i naus del mar! la corona que ella espera no acaba mai d’arribar.
Qui la veu aixi tan trista ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar!
Els vassalls de Bella Terra per poder-la aconhortar, li han fet una corona teixida de bona mà la ginesta és de muntanya les pedres del fons del mar i del camp un pom d’espigues i roselles flamejants.
I, ballant-li una sardana, ja no fan sinó cantar Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar
Lletra: VENTURA GASSOL Música: JULI ROMEU Font: Revista BELLA-TERRA, maig 1924 Dibuix:Juan Mezquita Almer,1881-1956
Ventura Gassol i Rovira 📷 Fundació Irla
Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, Baix Camp, 1893 — Tarragona, 1980), escriptor, polític, pedagog innovador i orador hàbil. Rep una sòlida formació humanística al Seminari Conciliar de Tarragona, que abandona poc abans d’ordenar-se capellà. La seva poesia apareix en ple moviment noucentista, però respon més aviat a una estètica romàntica i vuitcentista.
Publica les recopilacions
Àmfora (1917) La nau (1920) Els tombes flamejants (1923), que conté els seus versos més coneguts, Mirra (1931), Mirages (1950), en edició bilingüe del bressol (1977). La seva passió per la poesia i la música es veuen reflectides en la seva producció teatral, a les obres La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l’ós (1935), que no arriba a estrenar-se . També tradueix diversos clàssics de la literatura universal al català i n’adapta algunes obres teatrals. Convertit en una figura pública respectada i admirada, amb una oratòria capaç d’avivar les masses, dedica la vida als ideals catalanistes.
És un dels fundadors del partit Acció Catalana i, més tard, dirigent d’Estat Català. Es converteix en el braç dret de Francesc Macià, ocupa el càrrec de Conseller de Cultura de la Generalitat (1931-34 i 1936) i duu a terme nombroses accions adreçades a modernitzar, millorar i fer més genuïna la vida cultural i l’ensenyament a Catalunya . També exerceix de diputat a les Corts Espanyoles (1932). És empresonat diverses vegades per raons polítiques i pateix l’exili durant bona part de la seva vida.
L’any 1993, en ocasió del centenari del naixement de Ventura Gassol, la seva producció literària es recull en els volums Poesia i Teatre, amb interessants aportacions crítiques, i apareixen estudis i opuscles que estudien la seva vida i la seva obra.
Vista aèrea de Bellaterra dels anys 1928-1929 on es pot veure el terreny on es va construïr el Club Bellaterra en 1934 📷Autor desconegut
“El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps”.
Primera construcció de l’Sport Club Bellaterra, l’any 1935
Si bé la Unió de Veïns és l’entitat més representativa de Bellaterra, sobretot pel que fa els aspectes de caràcter polític i de gestió d’interessos veïnals, el Club Bellaterra ho va ser en l’aspecte social Diem “ho va ser” perquè a partir dels anys vuitanta aquesta representativitat va minvar amb una pèrdua progressiva de socis Finalment, la crisi s’ha resolt amb una requalificació dels seus terrenys, l’any 2006, on s’ha dut a terme el projecte de construcció d’un supermercat i tot un seguit de botigues que garantiran la supervivència del Club. Abans d’arribar a aquest punt, però, el Club Bellaterra ha passat per diferents etapes, moltes d’elles erigint-se en aglutinador dels neguits esportius i culturals dels bellaterrencs.
El Club Bellaterra té el privilegi de ser la primera entitat que es va crear a Bellaterra, ja que els seus estatuts foren aprovats el 12 de setembre de 1934 (1) Entre aquella data i la de l’inici de la guerra civil, l’entitat va ser el punt de referència del jovent de Bellaterra.
Farem un repàs a la seva història, tenint en compte les dificultats que comporta no haver pogut accedir a la seva documentació, la major part de la qual ni els mateixos responsables actuals del Club saben on és.
Interior del primer local del Club Bellaterra, l’any 1935
La seva fundació
“Un dia d’estiu de 1934 estávem de xerrameca a la terrassa de l’hostal Sant Pancraç, quan el senyor Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tenis, ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera l’hostal, però nosaltres hauriem de cercar els diners per a la construcció de la pista”.
Vet aquí com l’Artur Vidal, des de les pàgines del primer número de L’Esquirol del Vallès de l’any 1965, ens explica les primeres passes del futur Club. En aquella colla a què fa esment s’hi s’hi trobaven les dues noies grans dels Fàbregas, la Maria Lluïsa i la Paquita, les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorenç, en Josep Maria Mirapeix, en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Rafael Camps, el mateix Artur Vidal i el seu germa Climent. Segons el cronista, algú hava llençat la idea d’una piscina, però es va desestimar per raons econòmiques i sobre, tot, perquè “l’esperit intransigent ple d’efluvis morals de l’època, no podia admetre un lloc tant disbauxat, on individus ensenyen interioritats pecaminoses”.(2). Tornem, però, al record de l’Artur Vidal.
“Decidits a aprofitar l’oferta del senyor Bartomeu, vàrem fer reunions per concretar les condicions. Ell ens deixava el terreny a precari i nosaltres construiríem la pista. El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Aleshores hi havia un solar propietat de Fomento de la Vivienda Popular que era la societat urbanitzadora i que feia llinda amb l’avinguda Central (avui, carrer Joan Fàbregas) la Plaça del Pi, l’Hostal i el carrer del Sortidor (avui, Lluís de Ábalo). A la part que donava a l’Hostal hi havia una mica de jardí, i mirant a l’estació hi havia un rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada amb un anunci de FVP En aquella esplanada no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per a la Festa Major. Vàrem decidir que aquell era el lloc que ens convenia i iniciarem les gestions amb el senyor Viza que era qui manava a Fomento i amb el recolzament d’en Casimiro Cots, delegat a Bellaterra de la societat.»
Les gestions van donar molt bon resultat i aquell mateix any el jovent allisava el terreny, plantava una xarxa, pintava les ratlles i bastia una tela de galliner perquè les pilotes no anessin a parar a la plaça del Pi.
Detall interior primer local del Club Bellaterra, l’any 1935
El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.
En una crònica de l’època, l’Artur Vidal ens parla de dues vocals més, la Maria Lluïsa Fàbregas i la Mercè Llorach, tot i que en el document estatutari no hi figuren. Possiblement es van incorporar més tard. Així ho corrobora l’Agustí de Uribe, fill de la Maria Lluïsa Fàbregas, que, a més ens diu: «La mare sempre ens va dir que ella tenia el carnet número dos del Club pel fet de ser dona». Pels que van conèixer la filla gran dels Fàbregas, aquesta afirmació no els ha de semblar gens estranya, car, al llarg de la seva vida, la Maria Lluïsa va ser una dona amb molta empenta. És possible que també per la seva posició, pel fet de ser filla del senyor Fàbregas, fossin més fàcils les gestions amb Fomento. Ens consta a més que ella va formar part de la segona Junta l’any 1936. Ens hem permès fer aquest apunt perquè fins el 1971 la Junta no va donar entrada a les dones i, en el moment de fer-ho, va ser en qualitat de comissionades. Concreta- ment foren l’Enriqueta Rodríguez i la Carme de Ábalo.
Vista aèrea del Club Bellaterra des de l’Hostal Sant Pancraç, després de la seva renovació l’any 1986
D’aquells primer estatuts en destaquem alguns punts que defineixen l’esperit amb que va néixer l’entitat: – Fomentar tota classe d’esports i festejos. – Es mantindrà apartat de tot acte o manifestació política, religiosa o social. – Format per socis fundadors, honoraris i de número. – Quota de 15 pessetes anuals. Inscripció 10 pessetes. – Cap responsabilitat d’accidents. – L’Assemblea General Ordinària tindrà lloc en la segona quinzena de juliol de cada any
(1) Possiblement, l’Associació de Propietaris de Bellaterra estava constituïda i en cedia la primera, però no sabem si estava legalitzada, ja que no n’hem trobat constància en el registre.
(2) Quan el Club va ser una realitat, es va pensar de seguida en la possibilitat de fer una piscina, la disposició de la qual es va projectar de tal manera que des del local social es podia contemplar l’activitat dels banyistes i (sobretot) les banyistes. És per això que certes esposes veien el finestral massa temptador pels seus marits, que s’hi asseien al davant i miraven complaents. D’aquest fet en dóna fe en Francesc Garriga que ho va sentir a dir als més grans.
(3)En alguns documents trobats de l’anomena Parc de l’Esport, tot i que cap dels entrevistats relacionats amb el Club recorda aquesta denominació
Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra, és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar
Font: Llibre BELLATERRA1930-2005 de l’autor Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
PER COMENÇAR, per Antonio López Llausàs (fundador de la Revista BELLA- TERRA, (1923-1927).
Primera revista Bella-Terra, 1923 i última, 1927 📷 BELLATERRA.CAT
Neix aquesta revista al bo de la tardor, quan el flamareig del cel s’amoroseix convidant al passeig matinal, i la fonjor ondulant dels cortinatges s’alça de bell nou dins les cases oferint-se propícia a la intimitat, i les sales dels teatres tornen a resplendir del brill dels llums i dels vestits elegants i de les cares boniques. La tardor és el temps ciutadà per excel·lència. La nostra revista, que volem que sigui ciutadana, apareix en el millor temps. Cal afegir, però, de seguida, a l’objecte de deixar ben definit el nostre propòsit, que donem a la denominació ciutadanas el sentit més ample i modern, és a dir, aquell sentit que, passant per damunt dels limits materials de la ciutat, enclou tot el que obeeix a un ritme, tot el que es manté fidel a les lleis del bon gust. Sota aquest sentit, el nom de BELLA TERRA -d’august padrinatge dins la lirica catalana moderna- resulta suficientment explicit. La plenitud de la vida catalana venia demanant l’esforç que iniciem avui. Esforç vessant d’audacia i potser massa encès d’ambició, però d’acord amb l’amplària del projecte i les altes finalitats que hi perseguim. Ja és temps que, si ens enorgullim d’ésser un poble ric i complet, sapiguem dotar-lo de l’alat vehicle de la fama i de la relació que és una gran revista. Moltes i belles coses floreixen entre nosaltres. A mostrar-les, primer, a perpetuar-les, després, vé BELLA TERRA. Els monuments antics i les nobles construccions d’ara; els espectacles i la literatura; la vida de l’artista, la del politic i la de l’home de ciència; els paisatges, idil’lics o esquerps, de les nostres contrades; els fets que l’actualitat vagi marcant amb més alt relleu aquí i a l’estranger; les clares dones formoses; l’incessant oneig de les modes i les danses i els esports… tot el que signifiqui una selecció, tot el que porti una aurèola d’enaltiment i faci amable la vida. I aquestes coses les mostrarem i les perpetuarem, unes, perquè són de tot temps i a tot temps fan de bon veure, i les altres, fragils i moridores, perquè no en siguin tant, en gràcia de l’hora de claror o d’alegria que ens hauran produït i perquè, dies a venir, ens la puguin renovar quan l’enyorament provi d’entristir-nos la mirada.
Antonio López Llausàs, fundador de la Revista mensual Bella Terra, 1923-1927
El Carrer de Can Llobet de Bellaterra té una llargada de 400 metres, comença al Carrer de Serafí Pitarra i finalitza al Carrer de Vázquez de Mella.
Placa del carrer Can Llobet amb dibuix de fulles de pollancre o xop
El carrer Can Llobet dona el nom de la família Llobet, qui era la propietària de la majoria dels terrenys de la zona, així com el seu llinatge de la masia Can Miró de la UAB. A l’època de Jaume Moix, president de la UVB, es va mediar per fer posible urbanitzar els terrenys de la zona de Bellaterra tocant Sant Quirze i Sabadell.
La millor actuació ecològica des de la creació de l’EMD de Bellaterra:
L’any 2021, l’EMD de Bellaterra presidida per Ramon Andreu Atik, va obrir al nord del nostre poble, -des dels carrers Can Llobet a Escultor Vilanova-, un nou Itinerari en forma de ferradura d’un kilòmetre de longitud aproximat, que ens permet descobrir aquesta bonica ruta verda que va bordejant els límits amb Sant Quirze del Vallès. Aquest pulmó verd de Bellaterra és ple de gran pins i alzines entre romàntics caminets per endinsar-se al cor del bosc.
És una de les zones naturals de Bellaterra on predomina el romaní o romer (Rosmarinus officinalis), una planta de la família de les lamiàcies, un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Les seves fulles glàndules contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la nostra cuina mediterrània.
REVISTA BELLA-TERRA (1923-1927) (Barcelona : Antoni López Llausàs) Periodicitat: Mensual, amb irregularitats
Bella-Terra, el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923 |BELLATERRA.CAT
BELLA-TERRA el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923. Segons el subtítol, era una “revista mensual”, però en realitat fou d’aparició molt irregular. puix que del novembre de 1923 al cap d’any de 1927 només en sortiren 19 números. Tenia l’aspecte, la bella presentació tipogràfica, els gravats i reproduccions d’art i el text seleccionat d’un bon magazine i podem dir que aquesta publicació fou una de les més ben presentades de la llengua catalana. Any 1, núm. 1 (nov. 1923)-vol. 3, any 5, núm. 19 (cap d’any 1927) Col·laboradors: J. Carner, M. Manent, C. Soldevila, etc. ; il·lustradors: Apa, Mezquita Almer, etc.
Revista mensual Bella-Terra, nr.9 d’Antonio López Llausàs|BELLATERRA.CAT
Antoni López i Llausàs va néixer al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, fill d’Antoni López i Benturas i de Carme Llausàs i Corominas, ambdós de Barcelona. Continuador de la tradició editora dels López va dirigir alguns números de L’Esquella de la Torratxa. Distanciat del seu pare, funda una agència de publicitat i posteriorment la llibreria Catalònia (1924). Des de la llibreria ajuda a donar embranzida al projecte de la Diada del Llibre a celebrar cada 23 d’abril. Com a editor i distribuïdor treballaria amb noms importants de la literatura catalana del moment com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila, Josep Maria de Segarra i Josep Pla. Juntament amb Carles Soldevila treballaria en l’etapa més brillant de la revista D’ací i d’Allà, promouria el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Durant la guerra civil abandona el país. A Argentina aconsegueix la propietat de l’Editorial Sudamericana, on seguiria treballant fins a la seva mort. Des de la gerència d’Editorial Sudamericana va crear una sucursal a Barcelona amb el nom d’editorial Edhasa. Antoni López es va casar el gener de 1908 amb l’escriptora Maria Teresa Llovet i d’Arnal. El seu fill Jordi López i Llovet va ser un representant de la quarta generació dels López editors. La seva desaparició va suposar un estroncament prematur de la saga. Jordi López va morir l’any 1965 quan dirigia Editorial Sudamericana juntament amb el seu pare.
Podeu veure el vídeo de Bellaterra.Cat on apareixen els 19 números de la revista Bella-Terra (1923-1927) 👇
Font: Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona) i Biblioteca de Catalunya
BELLATERRA.CAT 