LLUÍS TORRES|La Junta Veïnal de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra va presentar ahir al vespre, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall, el seu projecte de peatonalització parcial de la cèntrica Plaça del Pi i l’entorn.
Presentació del projecte de la Plaça del Pi de Bellaterra al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall
El president de l’EMD, Josep Maria Riba, el vocal Jordi Macarulla i l’arquitecte Toni Palomo, van apuntar que ni Diputació ni Ajuntament veien amb bons ulls el projecte anterior del 2019 presentat al PUOSC “no tenia recorregut”, raó per la qual han optat per una modificació que mantingui l’objectiu essencial d’estimular l’activitat del comerç i que hi hagi més vida pel vianants, indicant que l’Ajuntament ho complementa amb una inversió de 25.000 euros, més els 98.377 que arriban de la Generalitat de Catalunya a través del PUOSC, però remarca que és urgent fer aquesta obra fins el juliol del 2025, per no perdre la subvenció.
El nou projecte de remodelació de la Plaça del Pi, té l’objectiu d’afavorir la cohesió social i impulsar el comerç a Bellaterra. El projecte s’ha elaborat amb la col·laboració d’un grup de veïns experts en arquitectura i urbanisme.
El nou projecte a la Plaça del Pi inclou el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) per a la seva peatonalització parcial.
Nou projecte per la Plaça del Pi 2024-2005 de l’EMD de Bellaterra
La reforma de la plaça del Pi, centre neuràlgic de Bellaterra, va ser un projecte impulsat el mandat passat a l’EMD amb l’objectiu de desviar part del trànsit i afavorir la peatonalització d’aquest espai. La Diputació i Cerdanyola però, van informar desfavorablement per la manca d’espai en la corba entre el carrer Lluís de Ábalo amb el carrer de Joan Fàbregas, especialment per al pas de vehicles pesants.
📍Sorprèn que els gestors de l’EMD, -pagant personal de premsa-, no informin correctament del comerç de Bellaterra.
📍Al tòtem de la Plaça del Pi, amb vidres trencats, brut i força deixat, apareix un llistat antic de restaurants inexistents, però cap informació d’altres comerços del poble.
informació falsa que apareix al tòtem lluminós de l’EMD de la plaça del Pi de Bellaterra
En el llistat públicat es pot observar que apareixen els Restaurants Blanc, Can Edo i El Pedregar, quan fa un munt d’anys que van tancar definitivament.
Informació falsa dels restaurants de Bellaterra i cap altra comerç al tòtem de la Plaça del Pi
Carrer del Sardanista Serra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Enric Morera i finalitza al Carrer de Can Miró.
Placa del Carrer del Sardanista Serra de Bellaterra on apareix dibuixada la flor de vídues bordes (Knautia arnensis) |BELLATERRA. CAT
Josep Serra i Bonaln (Compositor i cap de cobla català)Peralada, Alt Empordà, 1874 — Barcelona, 1939 Deixeble de l’Escola dels comtes de Peralada, a setze anys fou membre fundador de La Principal de Peralada, intèrpret de tible i violinista. Poc després n’assumí la direcció artística i hi ocupà el lloc de segon fiscorn. Des del 1894 mostrà dots de compositor en els diversos gèneres que la cobla oferia, i a partir del 1900, influït pels orfeonistes, presentà un estil més elaborat de sardana, que feu de pont vers l’anomenat estil culte. D’aquesta època destaquen els títols La Pubilla Empordanesa (1902), La Reina de les Flors (1903) o Idil·li. El 1910 es traslladà a Figueres, on dirigí l’Orfeó Art i Pàtria i creà, juntament amb M. Àngels Corominas, un centre pedagògic musical de gimnàstica i rítmica basat en el sistema Dalcroze. L’any 1915 s’instal·là a Barcelona, on exercí de copista a l’Orfeó Català i col·laborà amb les cobles Sureda i Cathalònia i al Teatre Victòria. El 1924 s’integrà en la Cobla Barcelona, de la qual posteriorment fou director i representant. Esdevingué un dels principals instrumentadors de les sardanes d’E. Morera, a més d’un dels primers instrumentadors de ballets. Compongué 250 sardanes, entre les quals destaquen Una lluita musical (1894), No te’n vagi’s mon amor (1913), Peralada (1926) i A cau d’orella (1927). Amb la fantasia Presents de Boda (1923) fou un dels primers compositors que inauguraren el gènere lliure de música de cobla. Ha estat l’autor de més d’una trentena de balls vuitcentistes per a cobla, que compongué entre el 1894 i el 1900.
Pere Font Grasa, Periodista. Exredactor en cap del Diari de Sabadell (1977-1982) i excol·laborador de Quadern.
Mig segle d’existència BELLATERRA ASPIRA A LA INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL
PERE FONT GRASA|Bellaterra és alguna cosa més que unes capçaleres a les paperetes d’exàmens. Bellaterra és un rètol a la carretera, al qual l’any 1971 se li va sumar el grau universitari. Bellaterra és una estació de tren molt britànica: o molt canadenca. Bellaterra és un bosc del qual han brotat torres sembrades per la llavor de la burgesia catalana.
Mig segle
La urbanització Bellaterra no va néixer l’any 1971 com algun professor despistat podria anunciar. Bellaterra ja era al seu lloc quan el recordat rector Villar Palasi fundés aquella “Illa democràtica” d’idees, сеment i campus. Bellaterra es va urbanitzar a partir de l’any 1930; acaba de complir, doncs, els primers cinquanta anys de vida.
Entre els anys que mitjan del 1919 al 1923, l’estesa ferroviària va descobrir als barcelonins una porció ignorada del Vallès Occidental. Els capitalistes de l’època, impulsats per una “Lliga Catalanista” en el seu apogeo polític, fins i tot a nivell d’Estat, van motivar que La Canadenca fes possible el somni d’un tren amb via d’ample europeu que per Sant Cugat, Bellaterra, Sabadell… havia de creuar l’eix central del Principat i penetrar a França. Però no va passar més enllà del túnel de la Rambla sabadellenca (cul de sac que va viure la seva petita tragèdia el mes d’abril passat) i a l’altre braç de la Y penetrant a Terrassa a cel obert, igual com segueix en el present. Aquí es va acabar la història. La Universitat trigaria més de quaranta anys: l’Opus Dei es va avançar impulsant una zona escolar i provocant que a la dècada dels 60 es construís l’estació de “Sant Joan” en terrenys propers a “Can Marcet”… on el 1982 tindrem el “Prado del Rey” televisiu i català,
El cotxe, lluny
La burgesia barcelonina es va quedar a Sant Cugat: i així, encara avui es poden veure nombroses torres construïdes entre el 1920 i el 1935, clar exponent del “estiueig fora de Barcelona”. Bellaterra naixia en un racó de món. Va ser descoberta també per la burgesia sabedellenca, els fabricants de lèpoca que van invertir diners en la urbanització. El cotxe quedava lluny. No hi havia carretera asfaltada. Aquesta es va construir primer des de Cerdanyola-Sant Cugat, i fins al 1966 no va quedar pavimentat l’antic camí que pel barri de Gràcia, a Sabadell, vorejava l’aeròdrom, Sant Pau de Riusec fins a la cota de Bellaterra. El tren era un cosí adelantat a la seva època, a la Renfe i als atuells que es movien amb el vapor. “Els elèctrics”, com encara se’ls coneix per aquestes terres, van obrar el miracle de la primera urbanització ben feta del nostre país. El creixement ha estat limitat en aquests cinquanta anys: encara que d’aquells tres mesos d’estiueig una majoria hagin decidit habitar tot l’any a Bellaterra. Hi ha vida a Bellaterra: els estudiants, els profes i els funcionaris de la Universitat, li han donat el to adequat el complement. Bellaterra aspira a la independència municipal: Té vida pròpia.
La família Ulises
Bellaterra vol celebrar el seu mig segle De moment ha Inaugurat un carrer dedicat a Joaquim Buigas, amb la placa ja clàssica forjada en ferro i amb l’esquirol menjant la pinya, a manera d’escut heràldic, aquests esquirols que encara veiem als pins pinyers del lugar, espècie que sobreviu i es reprodueix als boscos vallesans, a pesar de les agressions humanes. Per celebrar aquest mitjà s’espera l’organització de diversos actes culturals i populars,
A la seva mida, Bellaterra ho va ser un “fogar de catalanisme”. Gent adinerada, burgesia alta però amant del país i les seves tradicions, era coneguda la tercera literària en diverses torres. que alimentaven els Buigas, Roda i altres il·lustres Impulsors de la nostra cultura.
Hi ha qui afirma que la Família Ulisses* va invertir els seus oficis a Bellaterra, que els Buigas del TB0 fessin diners amb les aventures dels seus personatges. En èpoques difícils (any 1952) ja tenien lloc a Bellaterra uns “Jocs Florals” limitats però dignes, i d’alguna manera també la despistada, liberal i autònoma família Ulises cuidant que els seus estalvis ajudessin a aixecar Bellaterra
La senyera de la família Roda
Frederic Roda i la seva família, com a continuadors de la fe patriòtica del seu pare, ha estat un dels signes del lloc. La seva(s) banderes catalanes van ser un símbol vivent; com l’Escola Tagore o en un altre ordre l’Hostal Sant Pancraç o aquesta torre oberta del museu El Pedregal, on s’aixopluga el vell fabricant de mobles que es va enfonsar amb un clavell blanc a la trau dels venedors….
La Bellaterra dels fabricants tèxtils, amb tragèdies de ruins familiar de supervivència; la Bellaterra de la senyera al mastil d’unes determinades torres que en ocasió d’un 11 de Setembre ja llunyà ens van descobrir la història,
Bellaterra en lloc de transit o auto-stop per als estudiants metropolitans. En un dels seus passos a nivell van deixar la seva pell tres joves en aquell “600” atrapat pel fang i la via. Però Bellaterra, malgrat el cotxe, va néixer i viu amb el tren. Encara que els seus hotels es convertessin en torres, i les seves aigües estiguin vigilades per l’Ajuntament de Cerdanyola, continua en el seu l’Increïble “sot feréstec” de la Font de la Bonaigua, una incripció grabada sobre majóliques:
Si de la font bous aigua cada dia Tindràs prosperitat, pau i alegria. Els teus fills seràn sans, les filles belles, mai sofriras dolor ni malaltia, I et moriràs de vell, sense recanca tot beneint a Déu, i amb l’espe Iranca, de millor vida (Font de la Bonaigua 1930)
Queda el vers, la poesia senzilla i entranyable sota l’ombra d’una esplanada, on el proletariat de Cerdanyola, nens i nenes dels col·legis, rentacotxes que tot ho inunden, Intenten viure unes hores bevent aigua d’aquests prodigiosos canons, de tres dels quals els mana liquid en abundància. Antany la burgesia anava a passejar fins a la font, ara passa rauda per les seves proximitats, com aquests milers d’estudiants que només coneixen Bellaterra pel rètol de l’estació i una peperera amb capçalera.
Font: Hoja del Lunes, 4 agost 1980, pàgina 6
* Sèrie d’historietes d’humor costumista creada pel guionista Joaquín Buigas i el dibuixant Marino Benejam per a la revista TBO el 1944, que va ser una de les més populars dels còmics espanyols de la postguerra, en presentar una família de classe mitjana típica de la època amb què moltes famílies podien identificar-se, formada pel cap de família Don Ulises Higueruelo, la seva dona Doña Simforosa, la filla gran Lolín, els fills menors Policarpito i Merceditas, l’àvia (sogra de Don Ulises) Doña Filomena, i el gos Treski.
En un restaurant de Pedralbes, va tenir lloc l’anunciat homenatge a Frederic Roda, acte que va congregar més de 200 persones que van voler manifestar el seu reconeixement a l’excrític teatral de Destino, per la fecunda i perseverant tasca en pro de l’art escènic portada a al llarg dels darrers quinze anys.
Autors, actors professionals i “amateurs”, directors, gent de teatre i una nodrida representació de professionals i homes de negocis – i nombroses dames. van testimoniar el seu afecte i adhesió a Frederic Roda, a qui, nansa de discursos -que pel que sembla ja no estan de moda-, van tributar, posats drets, una fervorosa i perllongada ovació. També es van rebre nombroses adhesions.
El Carrer d’Enric Morera de Bellaterra té una llargada de 510 metres, comença a la Carretera BV-1414 i finalitza al Carrer de la Coma de Corbins.
Placa del Carre d’Enric Morera de Bellaterra amb dibuix d’ortiga
Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig de 1865 — Barcelona, 11 de març de 1942). D’infant anà amb els seus pares a Buenos Aires. Hi visqué la música a l’ambient familiar, ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Tetro Alcázar (teatre de varietats), on també donà lliçons de piano. El 1875 es traslladà a Córdoba, on estudià música. Per encàrrec del govern argentí, compongué un Himno a la patria i una cançó escolar, Mayo. Participà en l’organització de la Sociedad Argentina d’Autors (1910). El 1881 tornà a Europa, i des del 1883 residí a Barcelona, on féu amistat amb Isaac Albéniz i estudià piano amb C. Vidiella i harmonia amb F. Pedrell. El 1885 anà a Brussel·les, on estudià amb P. Gilson i F. Fiévez, al conservatori. Estigué dos anys més a l’Argentina (1886-88).
El 1890 tornà definitivament a Barcelona, on passà a liderar el moviment modernista musical català; ja amb una sòlida preparació tècnica, estrenà una Dansa dels gnoms (1893) i, per a la Societat Catalana de Concerts, el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida (1893). Es vinculà al grup de L’Avenç i als ideals modernistes i escriví música per a Jesús de Nazareth (1894), d’Àngel Guimerà, per a L’alegria que passa (1898), de S. Rusiñol, i, per a les Festes Modernistes de Sitges, l’òpera La fada (1897), amb text de J. Massó i Torrents. El 1895 fundà la coral Catalunya Nova, i la dirigí fins a la fi del 1900; cessà per a treballar i dedicar-se a la temporada de Teatre Líric Català, al Teatre Tívoli (1901). Musicà La nit de l’amor, de Rusiñol; hi inclogué una sardana coral, que assolí un gran èxit.
Després d’un període infructuós a Madrid (1903-05), tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d’escena per a obres com El comte Arnau (1905), de Josep Carner, La Santa Espina (1907), de Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, Don Joan de Serrallonga. Estrenà al Liceu l’òpera Empòrium (1906) i l’obra lírica en tres actes Bruniselda (1906).
Després d’un sojorn decebedor a l’Argentina (1909-11), tornà a Barcelona, on fou rebut apoteòsicament. El consistori municipal creà per a ell el càrrec de sotsdirector de l’Escola Municipal de Música. Pedagog notable i autor d’obres teòriques, com el Tractat pràctic d’harmonia (1901), influí en les noves generacions de compositors. El 1912 estrenà l’òpera Titaina, i el 1916 Tassarba, ambdues al Liceu. El 1931 escriví música escènica per a El castell dels tres dragons. En el camp de les sardanes corals destaquen Les fulles seques, La sardana de les monges i L’Empordà. Col·leccionà i harmonitzà nombroses cançons tradicionals catalanes, una part de les quals fou publicada per L’Avenç (1897-1900) i aplegada a Cançons populars catalanes harmonitzades (1910).
La producció de Morera comprèn unes 800 obres: òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts, sardanes corals i instrumentals i una Missa de rèquiem. Escriví un breu recull de memòries, Moments viscuts, publicat el 1936. Una gran part del seu catàleg és adscrit a l’estètica neoromàntica i és una magnífica mostra del nacionalisme musical català.
EN MEMÒRIA DEL PINTOR VILA-PUIG La Vanguardia, 4 de març de 1964
Podeu visitar aquests dies, al Palau de la Virreina, l’exposició d’homenatge a la memòria del pintor Vila-Puig organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ia la qual el nostre Ajuntament ha col·laborat cedint a aquest objecte les sales del pis superior del dit edifici. La mostra assumeix els caràcters d’un gran esdeveniment dins de la vida artística barcelonina, en tots els ambients dels quals havia conquerit Vila-Puig el mateix una autèntica ètica estima cap a la seva persona per les excel·lents qualitats morals i cíviques que l’adornaven, que una consideració sincera respecte a la seva obra, fins i tot en el sentiment dels qui estèticament, en aquests temps tan agitats per teories, molt allunyats se sentien. La integritat de les seves conviccions, i la lleialtat amb què les defensava amb els pinzells a la mà, sense claudicacions i amb acrisolada qualitat pictòrica, el van fer mereixedor del màxim respecte.
L’obra que va deixar és una glossa reiterada del paisatge del Vallès, la comarca nativa, que va interpretar amb austera emotivitat. Altres paratges va pintar, de tot Espanya i d’altres terres catalanes, però va ser el mut llenguatge dels almiats, els regats, els camins, els arbres i cases del Vallès el que més intensament parlés al seu esperit de pintor.
Va néixer Joan Vila-Puig a Sant Quirze de Terrassa, any del 1890, i va morir a la seva finca de Bella Terra, centre de les seves excursions pictòries, el 1963.
En el marc de l’exposició, aquest proper dia 6, serà pronunciada pel catedràtic de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi Miguel Farré una semblança del pintor i donat un concert per l’orquestra el Camara Joan Masia, en què actuen Santiago i Maria Gloria Vila-Puig, fills del pintor; el 17 farà una conferència sobre l’art de Vila-Puig el crític d’art de LA VANGUARDIA i professor de l’Escola de Llotja don Juan Cortés, i serà projectat el film en color Vila-Puig realitzat el 1955 per Santiago Vila-Puig.
Reproduïm en aquesta pàgina alguns dels quadres que figuren a l’homenatge al gran pintor. Entre ells, a la foto 1, l’autoretrat, datat el 1915, foto 2 paisatges i foto 3 veiem els estris de treball de Vila-Puig, record del mestre, que figuren a l’exposició.
El Carrer de Sant Pau de Bellaterra té una llargada d’uns 125 metres comença a la Carretera de Sabadell (BV-1414) i finalitza al Carrer d’Enric Morera.
Placa del Carrer de Sant Pau de Bellaterra on apareix dibuixat la sarriassa (Arum italicum)
Sant Pau (apòstol, escriptor, teòleg, missioner i religiós) Pau de Tars (originalment Saül de Tars o Saule, i després Pau), conegut també com Sant Pau l’Apòstol dels Gentils (Tars, Cilícia, ~7 — Roma?, ~67) es considera una figura clau en el desenvolupament, l’evangelisme i la predicació del cristianisme al món conegut de l’Imperi Romà, important intèrpret dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. És venerat com a sant en tota la cristiandat.
📍La plataforma veïnal Salvem La Rotonda reclama l’execució de la sentència que fa 5 anys va anul·lar la llicència d’obres i obligava a enderrocar part de la reforma de l’edifici modernista.
La Rotonda, oleo obra del pintor Andújar |LA TAULA
El Tramvia Blau i La Rotonda són dos símbols de Sant Gervasi. Fins i tot confluïen al mateix lloc. Però el popular tramvia fa sis anys que està aparcat a les cotxeres i l’històric edifici modernista en porta gairebé vint immers en un litigi judicial interminable, iniciat quan una plataforma veïnal va portar als tribunals la reforma que en va fer el propietari, l’empresa immobiliària Núñez i Navarro.
Una reforma que va permetre que La Rotonda tornés a tenir vida, convertida en un modern complex d’oficines de 10.000 metres quadrats que funciona a ple rendiment. Però des de fa cinc anys té damunt seu una sentència judicial que va declarar nul·la la llicència d’obres per rehabilitar l’edifici i el planejament urbanístic que la sustentava.
Part de l’ampliació de l’edifici modernista que en va fer Núñez i Navarro on es pot veure la 6à planta il·legal
El jutge va considerar que vulnerava el Pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.
Segons la sentència, la reforma no respectava la volumetria ni la forma de l’edifici original, que tenia un pati interior. I aixecava una sisena planta “que no té cobertura jurídica”, entre altres qüestions. Per tot això, el magistrat instava a la “demolició” d’aquestes reformes.
Cinc anys de recursos a una sentència pendent d’executar. A partir d’aquí, s’han succeït els recursos, sobretot amb relació a com s’havia d’executar aquesta sentència.
Primer, una resolució judicial va considerar que les obres declarades il·legals trobaven després “cobertura” en una modificació del Pla general metropolità (PGM) del 2015. Però una altra sentència ho revocava, i subratllava que el procedent era “l’enderroc, no la legalització” del que al seu dia no es va fer bé. De fet, acabava dient que el que calia fer era fixar ja un termini d’inici i acabament de les obres de demolició.
Des de dalt s’aprecia l’alçària de la part afegida a l’edifici modernista que es va restaurar 📷 3Cat
Ara, l’últim recurs presentat per Núñez i Navarro, al Tribunal Suprem, no s’ha admès a tràmit. I l’Associació en defensa de La Rotonda demana que s’executi la sentència d’una vegada per totes. La seva presidenta, Àngels García, considera que la culpa és de l’Ajuntament, que va donar el permís.
“Núñez i Navarro està fent la seva feina, que és anar presentant recursos per dilatar al màxim l’execució de la sentència. Però no tenim res contra aquesta empresa. Ells van presentar un projecte i l’Ajuntament els hi va aprovar.”
La sentència, en efecte, no és contra Núñez i Navarro, sinó contra l’Ajuntament de Barcelona i la llicència que va atorgar al seu dia.
“Els vam avisar que allò era il·legal, que no es podia fer, que ho denunciaríem, però van decidir tirar pel dret. Ara n’han d’assumir les conseqüències”, subratlla García.
I les conseqüències li poden sortir cares al consistori. Fa un any i mig, en un ple de districte, el llavors regidor de Sant Gervasi, Albert Batlle, ho admetia:
“Aquest és un planejament maleït, es va fer molt malament, i costarà molts diners per la llicència que es va atorgar al seu moment. Aquest embolic causarà un greu perjudici a l’Ajuntament.”
Equip professional del Restaurant de l’Hotel La Rotonda, tal com ho recorda el bellaterrenc Francesc Pérez
Ni l’Ajuntament ni Núñez i Navarro han volgut parlar davant les càmeres de TV3.
En un escrit, el govern municipal es limita a dir que treballa per “donar resposta” a una sentència judicial que fa temps que és ferma, però que no deixava clar com s’ha d’executar.
Segons l’associació, n’hi ha prou amb un projecte d’enderroc. Segons el consistori, cal fer un nou pla especial integral (PEI) perquè és un edifici catalogat. Per això va demanar a Núñez i Navarro que en redactés un, però va acabar suspenent-ne la tramitació “perquè no donava resposta a les prescripcions”.
L’estiu passat, l’Ajuntament va donar un termini de tres mesos a l’empresa perquè en presentés un altre, però el promotor no va adjuntar cap més documentació.
Àngels Garcia lamenta que s’hagi arribat a aquesta situació. “Per nosaltres la solució hauria estat arribar a un acord que donés compliment a la sentència, però intentant salvar al màxim el que s’ha fet. Perquè ara l’edifici funciona, i funciona bé”.
Plànol dels interiors de l’Hotel La Rotonda, tal com ho recorda el bellaterrencs Francesc Pérez
Funciona bé després d’haver viscut de tot. Perquè La Rotonda, o Torre Andreu, aixecada el 1906, és ara un edifici d’oficines, després d’haver estat diversos anys sense ús i en un estat lamentable. Abans havia estat des d’un gran hotel de luxe fins a un hospital de malalts terminals. Sempre, això sí, presidida per l’emblemàtica cúpula i el seu templet.
BELLATERRA.CAT 