Vaig tenir només una trobada amb l’Antonio Franco quan es va fer càrrec de l’associació Amics de la UAB.
Com a director de teatre tinc el defecte d’intuir com són les persones només de parlar-hi i escoltar-les una estona, talment com si els fes un càsting.
L’Antonio, no cal dir, tenia bones qualitats físiques per fer un Falstaff, no hi ha dubte, però un Falstaff tendre i de bondat, tot el contrari de l’original que, tot i la perversitat del personatge, els directors tractem amb tendresa aquesta rellevant figura de Shakespeare. Jo l’he muntat tres cops aquesta obra, Les alegres comares de Windsor, i a més he interpretat el paper de Falstaff i sé el que em dic. Té la tendresa del perdedor, perquè sempre surt escaldat de les seves insídies.
L’Antonio era, doncs, la personificació de tendresa que li suposo a Falstaff i també de la tossuderia per assolir els seus somnis, molts d’ells aconseguit, no pas com el personatge, i sempre mantenint la seva bonhomia que tothom intuïa quan se’l veia parla a les tertúlies televisives i fins i tot se’l sentia per ràdio, amb la seva veu fonda i captivadora. Per això ha deixat petja.
Vàrem parlar aleshores, amb l’Antonio, de com vincular la UAB amb Bellaterra, no només perquè la universitat forma part integral per veu popular d’aquest llogaret de difícil definició, sinó també perquè la seu de l’entitat ocupa una casa emblemàtica que hauria de ser referent pels Bellaterrencs, la casa on va viure el pintor Joan Vila-Puig i la seva dona, la senyora Codina, factòtum de Bellaterra, dona decidida i d’empenta.
La idea no va prosperar, no pas pel seu desinterès sinó perquè no vaig trobar les veus necessàries de Bellaterrencs que es volguessin implicar en el projecte. Però si més no em va servir per conèixer Antonio Franco i tenir d’ell un bell i petit record.
Ignasi Roda Fabregat
BELLATERRA.CAT 