Cromos de personatges de Vox publicat per El Jueves
“Vox va rebre 110 vots (6,54% del cens de Bellaterra) a les eleccions generals per el Congreso de Diputados el 10N de 2019″
L’amenaça del líder de Vox, Santiago Abascal, contra la revista satírica El Jueves i la seva direcció va traduir-se ahir en una allau de suports als ninotaires, guionistes i treballadors de la revista, amb un especial escalf per al seu editor, el responsable de l’editorial RBA, Ricardo Rodrigo. Una piulada de Vox acusava la revista de difondre clarament “odi contra milers d’espanyols” i animava els ciutadans a dirigir-se al despatx de l’editor a demanar-li “responsabilitats”.
Diverses associacions de periodistes i d’editors de l’Estat van donar suport ahir a El Jueves. Tots en destacaven la defensa de la llibertat d’expressió i l’historial satíric de la publicació. El Col·legi de Periodistes de Catalunya recordava: “Com a defensors de la llibertat d’expressió i de premsa, no tolerem que es traspassin línies vermelles. Rebutgem les amenaces contra mitjans, editors i periodistes.” Des de l’àmbit polític, la delegada del govern de l’Estat a Catalunya, Teresa Cunillera, va assegurar que era “absolutament intolerable” l’amenaça de Vox contra la publicació. Gairebé tota la classe política catalana s’hi va referir també ahir a la sessió del Parlament.
Les amenaces van sorgir arran d’un reportatge especial amb diferents històries d’El Jueves sobre Vox i la ultradreta a l’Estat espanyol, que es publica aquesta setmana.
Jordi Miró Guix, exregidor i referent de les esquerres a la ciutat de Cerdanyola moria ahir als 62 anys com a conseqüència del càncer que patia fa anys.
Amb una llarga trajectòria política –ha estat un dels referents d’ICV a Cerdanyola- i social, Miró, que es caracteritzava pel seu tarannà dialogant- Miró va ser regidor de l’Ajuntament de Cerdanyola del 2007 al 2011 i del 2014 al 2019 i va ser candidat a l’alcaldia per la formació ecosocialista al 2015. Aquell any va abandonar ICV per passar a formar part del Moviment d’Esquerres (MES) i al 2019 integraria la llista de Junts per Cerdanyola a les eleccions municipals. En l’àmbit de les entitats, va ser impulsor de Cerdanyola Debat i una de les cares visibles de la fusió dels clubs de futbol de la ciutat.
Al 2015, en la seva entrevista a aquesta publicació com a alcaldable per ICV-EUiA-MES, reivindicava el seu origen professional com a fresador mecànic i lluitador obrer antifranquista i tria el momument a la República de la plaça Sant Ramon per fer-se la foto de l’entrevista perquè és un lloc “emblemàtic” de la ciutat i un “símbol de llibertat i de model de país”.
Jordi Miró va ser un dels impulsors de Cerdanyola Debat / Foto. Laura Llach (El Cerdanyola)
Paraules de comiat
“El nostre militant i amic Jordi Miró ha mort avui. Les nostres condolences a la família i amics que el trobarem a faltar. Feia moltíssims anys que lluitava i finalment la malaltia ha pogut amb ell. Però sempre ens quedarà el record de la seva amistat, la dedicació a la nostra ciutat que tant estimava i al país, la generositat i discreció amb què ens ajudava a tots. Que la terra et sigui lleu, Jordi. Et trobarem molt a faltar”. Amb aquestes paraules s’acomiadava Junts per Cerdanyola a les xarxes socials. També ho feia el Cerdanyola Futbol Club: “Des del club sentim la pèrdua de Jordi Miró i Guix, exregidor de l’Ajuntament de Cerdanyola i principal precursor de la fusió dels clubs per part de l’Ajuntament. Expressem el nostre condol a la família i amics”.
Els carrers de la superilla de l’Eixample de Barcelona tindran com a principal paviment un nou panot “més sostenible”.
Un terreny permeable permetrà reutilitzar aigua de la pluja i el verd passarà de l’1% al 10% de la via
La segona tinenta d’alcaldia i titular d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, ha explicat que el tradicional panot, símbol de la ciutat, no serà com el d’ara perquè cal actualitzar-ne la fabricació. “El panot serà actualitzat des d’una perspectiva funcional, serà porós“, ha dit Sanz. L’arquitecte en cap de Barcelona, Xavier Matilla, ha indicat que és necessari generar menys dependència del ciment i incorporar-hi elements reciclats.
Per això, ara s’obrirà un procediment d’innovació. Amb tot, Matilla ha matisat que la idea és “no discutir l’aspecte”. La innovació “està en la fabricació i el comportament funcional“, ha conclòs. Així, els nous carrers “del segle XXI”, com els anomena el govern municipal, no tindran llambordes ni asfalt sinó que seran una plataforma única –sense el desnivell de voreres– amb panot a banda a banda dels edificis. Sanz ha explicat també que es passarà de l’1% de verd a la via a un 10% mentre que un terreny permeable permetrà reutilitzar un 30% de l’aigua de la pluja amb sistemes de recuperació.
Detall del carrer de Barcelona del segle XXI
Segons dades municipals, els carrers actuals dediquen només un 1% de la superfície al verd. Els futurs carrers de la trama Cerdà n’hi dedicaran com a mínim el 10%. Es calcula que als 21 eixos previstos en el projecte Superilla Barcelona hi haurà fins a 4.000 arbres nous. També s’actuarà en el subsòl, i es passarà d’un subsòl compatcat i impermeable -pensat per al pas de vehicles- a un de permeable i fèrtil que afavoreixi el creixement del verd.
El vianant, protagonista indiscutible Els carrers de Barcelona ara, ha resumit Sanz, són “l’asfalt i els cotxes” mentre que els nous protagonistes seran “el verd i el vianant”. En aquest sentit, els nous carrers seran pensats per a les persones i seran els cotxes qui s’hauran d’adaptar. “Els cotxes deixen de ser protagonistes per ser convidats”, ha indicat. Els vehicles hi podran circular a baixa velocitat, però donant preferència als vianants i sense recorreguts rectes, ja que hauran de girar en algunes cantonades. Amb tot, es garantirà la càrrega i la descàrrega, amb franges horàries concretes, ja que l’objectiu també és fomentar el comerç de proximitat.
Els eixos verds seran de plataforma única, sense cap tipus de barreres ni divisions. S’elimina la diferència d’alçades actuals entre la vorera i la calçada, l’asfalt desapareixerà i el paviment principal serà el panot. Per identificar edificis patrimonials, equipaments o llocs singulars es farà servir el granet, un material que a Barcelona ja es fa servir a les vorades. També s’instaurarà mobiliari urbà, com bancs, taules o elements de joc per fomentar els usos socials i es dissenyarà un enllumenat nou. Es passarà d’una il·luminació pensada per a la circulació de vehicles a una il·luminació a escala humana. Per això, els nous fanals seran més baixos, i se situaran en llocs centrals del carrer.
Els primers carrers que veuran tots aquests canvis seran Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell i quatre cruïlles, que seran places. Les obres de transformació començaran el juny del 2022 i està previst que finalitzin el primer trimestre del 2023. El govern municipal invertirà 37,8 milions d’euros en aquestes primeres transformacions, dels quals 32,8 seran per a l’execució dels eixos verds i 5 per a les places
Any 2075, ciutat de Cerdanyola del Vallès. Cada dia mor un ciutadà que habita al modern Centre Direccional per càncer o malalties que se’n deriven. Res no es pot fer per uns individus que paguen les conseqüències d’una gestió poc eficient dels abocadors tòxics de la zona a principis del segle XXI, fa uns 65 anys.
L’ADENC és una associació ecologista i naturalista, creada l’any 1982. És una entitat sense afany de lucre, declarada d’utilitat pública, que té com a objectiu defensar i estudiar la natura. Amb una dilatada experiència en la realització d’activitats de protecció del medi ambient a la comarca del Vallès, l’ADENC lluita i treballa per un futur en què modernitat i medi ambient puguin conviure en harmonia en un món on impera la degradació del medi natural i la sobreexplotació dels recursos.
“Al plànol apareix l’antic abocador il·legal del Carrer Salcillo de Bellaterra, segons el veïnat de la zona està farcit de restes d’hospitals i amiant”
L’abocador il·legal Salcillo de Bellaterra va impedir una ampliació de la UAB per la gran quantitat d’abocaments que hi van trobar i que encara hi és. Era un abocador que es va denunciar moltes vegades. L’Ajuntament de Cerdanyola es va fer el longuis ja que està en terrenys tocant la UAB. El Campus de Bellaterra es va fer d’esquenes al consistori, que no va veure ni un duro d’impostos d’edificació ni res de res. L’alcaldessa Cristina Real (PSC) va ser la primera en obrir relacions amb la UAB.
Zona de l’abocador il·legal entre el carrer Salcillo de Bellaterra i la UAB|GOOGLE MAPS
“Membres d’ADENC tenen contabilitzats fins a 18 abocadors històrics al territori de Cerdanyola del Vallès i Bellaterra”.
L’escena futurista dista de ser una pura fantasia. No és tant descabellat pensar que podrà ser el panorama de Cerdanyola d’aquí a mig segle si l’Ajuntament i les administracions pertinents no duen a terme accions contundents sobre els abocadors tòxics del Centre Direccional.
Els abocadors tòxics es situen a la plana del castell de San Marçal, al costat del Sincrotró de partícules que es va inaugurar fa dos mesos. És una zona deshabitada, però on l’Ajuntament vol construir 3.500 habitatges en els propers anys. El territori és d’argila, i des de finals dels setanta s’han ubicat bòbiles que extreien el fang per diferent usos, com la indústria o la construcció. Les operacions deixaven grans forats que s’omplien amb tota mena de residus, des de deixalles domèstiques fins a materials que contenien minerals tòxics, com uralita o alumini. Encara ara, tot i estar enterrats, els residus no són inerts, ja que alguns estan en activitat química, la qual cosa genera contaminació ambiental i greus problemes de salut per a Cerdanyola.
L’abocador de Can Planes és el més tòxic, amb una extensió equivalent a 18 camps de futbol i una profunditat similar a un bloc de 5 pisos. Segons l’estudi realitzat pel Centre Tecnològic de Manresa (UPC) el 2003 i l’empresa FCIHS el 2006, entre els materials altament tòxics es troben unes 120.000 tones de sals de fosses d’alumini, 80.000 tones de fangs industrials, 16.700 tones d’escòria d’incineració i unes 2.300 tones de fosses de metalls. Alguns dels materials contenen altes quantitats d’arsènic, plom, zinc i altres minerals tòxics. En total sumen unes 650.000 tones de residus.
Can Planes va rebre deixalles tòxiques sense control des de finals dels anys setanta fins el 1995, any en que la Corporació Metropolitana de Barcelona el va clausurar perquè va rebassar la seva capacitat. No obstant, als anys vuitanta la premsa va començar a denunciar els abocaments i es va articular un fort moviment veïnal en contra. Així va néixer la Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors, que aglutina a ciutadans, partits i entitats de la ciutat que demanen el sanejament definitiu dels abocadors. Segons un dels integrants, Albert Làzaro, la organització ha desplegat una campanya a la ciutat “per conscienciar els veïns i evitar que l’Ajuntament evadeixi la responsabilitat de sanejar el sòl”. El Consorci del Centre Direccional, constituït per l’Ajuntament de Cerdanyola, l’Institut Català del Sòl, l’Agència de Residus de Catalunya i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus és la comissió encarregada de la construcció del Centre Direccional, on a més del Sincrotró de partícules ja estrenat, es planeja construir un nou barri de 3.500 habitatges en el terreny contaminat pels abocadors.
Helena Martí, cap de la secció tècnica de Medi Ambient de l’Ajuntament i membre del Consorci, afegeix que no volen construir “a sobre dels abocadors, sinó al voltant”. Segons Martí, “la Plataforma diu que hi ha molts abocadors, però no especifica el nombre, i en realitat no hi ha tants”. La tècnica de Medi Ambient no veu el mateix perill que veuen els estudis i la Plataforma: “hi ha hagut casos a altres països, com al Japó, que s’ha construït a sobre d’abocadors i no ha passat res”.
Tot i així, l’estudi del Centre Tecnològic de Manresa apunta que no es pot edificar en la zona, ni al voltant ni a sobre dels abocadors, ja que l’ús del sòl de Can Planes com a residència “comporta un perill en la salut pels alts nivells de risc cancerigen de la zona”. A més, està en tràmit un nou informe per part del Laboratori del Centre del Medi Ambient (LCMA) de la UPC per tal de conèixer la qualitat de l’aire de Cerdanyola i el grau de contaminació del sòl de Can Planes.
Cal tenir present que existeix una àmplia normativa europea i estatal sobre contaminació ambiental d’obligat compliment. Per exemple, l’article 7 del Reial Decret 9/2005 explica que “la declaració d’un sòl contaminat obligarà a la realització d’actuacions necessàries per procedir a la seva recuperació ambiental”, i la Directiva 1999/31 del Consell Europeu especifica que “l’abocament de residus s’ha de controlar i gestionar de manera adequada […] i s’ha de facilitat la manipulació de residus i facilitar els processos de tractament”.
El pneumòleg Josep Tarrés recorda que Cerdanyola ja és la primera ciutat en malalts de càncer en l’estat espanyol. Tarrés, a més de doctor, és el regidor d’Atenció a les persones i Benestar Social de l’Ajuntament de Cerdanyola i un expert en els efectes dels minerals tòxics en la salut. El doctor fa anys que estudia casos de cerdanyolencs que han emmalaltit de càncer per respirar les partícules que desprenen alguns minerals, especialment amiant. Els residus dels abocadors resten en sòl i les aigües subterrànies, de manera que quan plou o quan es remou la terra contaminen l’aire. “Nosaltres, en respirar-lo, inhalem part de les substàncies tòxiques que poden provocar malalties cancerígenes”, explica Josep Tarrés.
Per tal d’avaluar les diverses propostes que pot adoptar la comissió, el Consorci del Centre Direccional va encarregar el 2008 un estudi a l’empresa IDOM. Segons l’informe, l’opció més barata, que té un cost estimat de 50 milions d’euros, suposaria segellar amb formigó la zona contaminada sense cap acció de sanejament. La més cara, estimada en 200 milions, comportaria extreure els residus i tractar-los adequadament en una planta de reciclatge especial per tal de minimitzar el seu impacte de forma definitiva.
Helena Martí aclareix que s’ha optat per la opció més barata “perquè era la més viable”. També opina que “el cost de remoure i tractar els residus per portar-los a un abocador especial és molt alt i és perillós per al medi ambient. És traslladar el problema a un altre lloc”. L’operació consistirà en refer la capa de clausura dels abocadors i construir pantalles laterals per tal de confinar els residus. “A més, alguns residus, com les fosses d’alumini, ja no es poden tractar perquè després de tants anys s’han alterat”, afegeix la tècnica.
Albert Làzaro, integrant de la Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors, denuncia que l’estudi d’IDOM no és “veraç i fiable” perquè només informa sobre les despeses de sanejament i obvia el grau de contaminació que suposa cada proposta. “Les successives administracions que passen per l’Ajuntament posen la mateixa excusa, la manca de recursos econòmics, però s’ha de trobar una solució definitiva perquè està en joc el medi i la salut de les persones”, explica Làzaro. L’activista també afirma que en un principi els resultats de l’estudi d’IDOM no es van donar a conèixer públicament, sinó per filtracions d’alguns mitjans de comunicació: “això demostra els importants interessos polítics i financers que amaguen el negoci dels residus”.
Mentre uns critiquen que no es sanegin els abocadors, d’altres afirmen que tapar amb una capa de ciment és suficient. La Plataforma denuncia que es vol construir a sobre; la comissió del Centre Direccional afirma que no és just a sobre, sinó al voltant. Explicacions que es contradiuen i que dificulten que els habitants de Cerdanyola coneguin exactament què passa amb els abocadors tòxics. No gestionar-los de forma eficient i transparent portarà a que, en un futur, els ciutadans ho paguin car amb la seva salut. No és alarmisme, és la realitat. Els cerdanyolencs del 2075 ho agrairan.
Font: Cerdanyola Informa, Wikidiario info, Cerdanyola Sense Abocadors, Publicat el 2 de setembre de 2010
Mirabelle Made in Bellaterra, originària de Lorena (Franca) FOTO: BELLATERRA GOURMET
El mirabelle és una especialitat de la regió francesa de Lorena , que té un clima i una composició del sòl ideals per al cultiu d’aquest fruit. Aquesta regió produeix anualment 15.000 tones de prunes prunes mirabelle, que constitueixen el 80% de la producció comercial mundial.
Hi ha dos cultivars principals cultivats per a la producció de fruites, derivats de prunes de cirera cultivades a Nancy i Metz . El tipus Metz és més petit, menys dur i menys dolç i no presenta petites taques vermelles a la pell. És molt bo per a la melmelada, mentre que el tipus Nancy és millor tant com a fruita fresca com més dolça.
Des de 1996, la mirabelle de Lorena ha estat reconeguda i promoguda per la UE com un producte regional d’alta qualitat, amb una Indicació Geogràfica Protegida (IGP). Aquesta etiqueta garanteix una mida mínima de fruita (22 mm) i un contingut de sucre i només es pot utilitzar en una zona geogràfica específica de producció.
La ciutat de Metz dedica dues setmanes a la pruna Mirabelle durant el popular festival Mirabelle celebrat a l’agost. Durant el festival, a més de mercats oberts que venen prunes prunes fresques, pastissos mirabelle i licor mirabelle, hi ha música en viu, focs artificials, festes, exhibicions d’art, una desfilada amb carrosses florals i competició, i el coronament de la reina Mirabelle i una gala de celebració.
Les prunes Mirabelle són extremadament populars a Alemanya, on creixen tant silvestres com cultivades, principalment al sud i sud-oest. Les prunes Mirabelle es gaudeixen fresques o com a diversos tipus de pastissos Mirabelle, licors, conserves i fruites en conserva.
A Espanya creix a Galícia , a O Rosal , una vall del sud de la província de Pontevedra a la qual va ser introduïda a mitjan segle XX per Xosé Sánchez García i on s’ha adaptat a la perfecció. A Galícia es consumeix fresc, però també s’utilitza per fabricar conserves i licors. També es naturalitza a la vall de l’ Ebre en zones de Saragossa , Terol , Lleida i Tarragona , i es pot trobar a prop de rius, canals de reg i sèquies. A Aragó les prunes mirabelle s’anomenen cascabeles .
Confitura de Mirabelle de Lorena Made in Bellaterra |BELLATERRA GOURMET
A Anglaterra, els mirabels creixen tant salvatges com cultivats a Essex , i hi ha varietats grogues, taronges i vermelles a Maylandsea i a Alresford, a Hampshire. La varietat Metz creix de forma salvatge a Suffolk a Leathes ‘Ham, a prop d’ Oulton Broad . També es pot trobar un arbre que creix salvatge al nord-oest d’Anglaterra, a Liverpool , i es poden trobar diversos a la ciutat de Milton Keynes, a Buckinghamshire . Darrerament també s’han trobat varietats vermelles i grogues en una antiga filera de bardisses als afores de Northampton. Un arbre solitari trobat en una zona natural de Hucknall, Nottinghamshireva produir una collita massiva el 2015. També s’han vist diversos mirabels als camps de bardisses de l’est de Ashling, prop de Chichester, a l’oest de Sussex. El mirabelle també es troba a les bardisses de Sutton-on-Trent , Nottinghamshire i al camp de golf Millfied, Lincolnshire .
També es troben a la República Txeca , Hongria , Romania , Bòsnia i Hercegovina , Polònia i Eslovàquia, tant silvestres com cultivades, sovint a la vora de la carretera. Als Estats Units, els arbres que es remunten a la dècada de 1940 encara produeixen fruits en barris residencials de la vall de Tamalpais , al nord de San Francisco .
La importació de mirabelles als Estats Units està restringida ja que la fruita té una denominació d’origen protegida. Les mirabelles només es poden importar als Estats Units des de Lorena, França, cosa que fa que les veritables prunes mirabelles siguin gairebé impossibles d’obtenir als EUA.
Coneixement del funcionament de el cicle de l’aigua d’ una piscina
Per a un bon manteniment de la vostra piscina, és important que conegui com es gestiona el cicle de l’aigua dins del circuit de la piscina i la funció de cadascun dels seus components. Aquí us ho expliquem.
El motor
El motor mou l’aigua a través del circuit. Normalment, el motor es posa en funcionament amb un programador de manera que no cal engegar i apagar-lo. En temporada de bany, i en funció de l’ús de la piscina, el motor ha de funcionar entre 6 i 10 hores diàries, preferiblement a primera hora del matí i a la posta de sol. Per al manteniment hivernal n’hi haurà prou amb un funcionament de mitja hora diària.
Els broquets de propulsió
Estan situades en un extrem de la piscina i permeten la creació del corrent d’aigua per tota la piscina fins als skimmers i el clavegueró de sortida. També serveixen per incorporar aigua de la piscina. L’aigua que surt per les esmentades filtres prové del procés de filtració.
Els skimmers
El o els skimmers, situats a l’altre costat, recullen l’aigua per a procedir al seu filtrat. Tenen un cistell que reté els objectes més grans (fulles, etc.) abans de passar pel filtre. “Cal netejar-setmanalment, per facilitar el pas de l’aigua”.
El procediment és el següent (millor amb el motor apagat):
1. Retirar la tapa del skimmer. 2. Treure el cistell de l’skimmer, netejar-lo i col·locar-ho novament al seu lloc. 3. En el cistell dels skimmers és on es col·loca normalment les pastilles dels productes de manteniment.
La bunera
Està situat en el fons de la piscina, aspira l’aigua de el fons complementant la funció dels skimmers. També serveix per a buidar la piscina.
La presa d’aspiració
Situada normalment en una paret i que està normalment tapada amb un tap de rosca, serveix per connectar la mànega del netejafons i recull per aspiració la brutícia de fons de la piscina, portant-la al filtre per a la seva neteja.
La vàlvula reguladora
Cada sortida d’aigua de la piscina (skimmers, embornal i presa d’aspiració) es realitza amb un tub diferent que té una vàlvula reguladora. Normalment, la presa d’aspiració està tancada i la del skimmer i embornal obertes. Aquestes dues últimes es poden regular per portar l’aigua més cap al fons (embornal) o cap a la superfície (skimmers). Quan volem passar el netejafons, obrim la vàlvula de la presa d’aspiració i tanquem les altres dues.
El prefiltre
Just abans de la zona de filtrat, recollint totes les sortides d’aigua de la piscina, hi ha un prefiltre amb un cistell, que cal netejar tan sovint com sigui necessari perquè no obstrueixi el pas de l’aigua. “El normal és fer-ho cada setmana”.
El filtre o bomba de filtrat
És un dels mecanismes imprescindibles per mantenir l’aigua de la piscina en perfectes condicions. Aquest sistema fa passar l’aigua per un material filtrant on van quedant tot tipus d’impureses presents en l’aigua (cabells, pols, insectes, bronzejadors, cremes, algues, etc.), deixant-la més neta, transparent i agradable per al bany. Bàsicament trobem al mercat tres Sistemes de filtració: sorra de sílice, sorra de vidre i terra de diatomea.
La vàlvula rotatòria
La vàlvula rotatòria controla la diferents funcions de l’circuit: Filtració (posició normal), Rentat (per netejar el filtre), Recirculació (l’aigua no passa pel filtre), Buidatge (buida l’aigua per l’embornal), Esbandida (després del rentat , per eliminar l’aigua bruta), Tancat (repòs, el motor no està en marxa).
El mapa de Badia del Vallès reprodueix el mapa de la península Ibèrica i les Illes Balears. Les vies públiques tenen noms geogràfics (Av. Costa Brava, Av. Cantàbric, Av. del Mediterrani, etc.) i estàn situades aproximadament en el lloc corresponent delcitat mapa.
El mapa de Badia del Vallès reprodueix el mapa de la península Ibèrica|LLIBERTAT.CAT
Badia, una ciutat feta a si mateixa Ciutat Badia, Badia i Badia del Vallès són els tres noms amb els quals s’ha conegut la nostra població durant els seus primers vint-i-set anys d’història. Ciutat Badia va néixer com a projecte als anys 60 a Madrid. El Ministerio de la Vivienda va encarregar al Instituto Nacional de la Vivienda la construcció d’uns 12.000 habitatges de tipus social a la província de Barcelona, dels que finalment només se’n va arribar a construir 5.372, mitjançant l’Obra Sindicial del Hogar.
Per a la construcció es varen expropiar 887.441,82 metres quadrats dels municipis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès. Les obres s’iniciaren a finals dels anys seixanta i principis dels setanta i acabaren l’any 1973, però no es varen començar a ocupar fins al 1975, quan va ser inaugurada pels aleshores Prínceps d’Espanya el 14 de juliol d’aquell mateix any.
El règim jurídic que va adoptar la llavors anomenada Ciudad Badia va ser la creació d’una Mancomunitat amb els municipis de Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès que va tenir la primera seu a un pis del carrer Santander número 2. La gestió administrativa va passar per la creació d’una Comissió Gestora entre aquests dos municipis, en la qual, cada dos anys, els alcaldes s’intercanviaven els càrrecs: un ocupava la presidència i l’altre la vicepresidència.
Des de l’acabament de les obres, es van detectar tota una sèrie de dèficits d’equipaments i d’infraestructures que van originar que durant les dècades dels setanta i dels vuitanta es definissin els trets més característics de Badia: per una banda, l’aparició entre els/les badiencs/ques d’un fort caràcter reivindicatiu, i per l’altra, un important moviment veïnal associatiu que va anar creant un sentiment de poble, i que anirà incorporant, paulatinament, a la majoria de la població en la lluita per assolir les mancances de serveis que patia la ciutat (col·legis, escoles bressol, centres d’assistència mèdica, ajuntament, biblioteca, etc. ).
Aquest procés de construcció de la ciutat va posant de relleu les enormes dificultats que comportava per als/les ciutadans/es de Badia la dependència orgànica a altres municipis, la qual cosa, va fer que aparegués una forta voluntat per convertir la ciutat en un municipi independent. Fruit del consens de totes les forces polítiques i social, el 9 de febrer de 1994, el Parlament de Catalunya, en sessió plenària, va aprovar la Llei 1/94 de 22 de febrer per la creació del municipi de Badia del Vallès.
El 14 d’abril de 1994, quan es va constituir per primera vegada el nou consistori, naixia el municipi més jove de Catalunya.
Al llarg d’aquest temps, la principal preocupació del consistori ha estat la creació i millora dels serveis que reben els/les ciutadans/es, i, especialment, assolir una viabilitat econòmica real de la ciutat. El diàleg i el consens amb la Generalitat ha creat els mecanismes polítics i jurídics per a què Badia sigui un municipi amb una estabilitat econòmica i amb projecció de futur.
Badia del Vallès és una ciutat amb àmplies avingudes, zones verdes i d’agradables passejades que s’enorgulleix de ser una ciutat feta a si mateixa, oberta, plural, solidària i participativa.
Símbols
L’escut de Badia del Vallès es caironat partit: d’or; i sinople; ressaltant sobre la partició una oreneta de sable volant. Per timbre una corona mural de vila.
Badia del Vallès utilitza una bandera heràldica, i segueix el mateix patró que el seu escut, y es defineix com una «bandera apaïsada de proporcions dos d´ alt per tres de llarg, bicolor vertical groga i verda, amb l’oreneta negra amb el pit blanc de l’escut, d’alçada 5/7 de roba, centrada al mig de la partició». (DOGC el 6 de noviembre de 1998).
La bandera de Badia del Vallès presenta l’oreneta, escollida com a símbol de la immigració, mentre que els colors de cada partició representen els dos municipis originaris (or per Barberà i sinople per Cerdanyola)
Xifres i Dades principals
Població (Març 2010): 14.064 habitants 6927 homes 7137 dones Superficie: 0,91 Quilòmetres quadrats. Densitat de població : 15.026,9 (hab./Km2) Altitud: 120 metres. Coordenades: 427.529 UTMx / 4.595.092 UTMy
Forta baixada de vendes dels vehicles dièsel, fins al 20%, mentre creixen molt els híbrids, però els 100% elèctrics no acaben d’arrencar
Cotxe híbrid dels Agents Cívics a Bellaterra de la Policia Urbana de Cerdanyola|BELLATERRA.CAT
Les vendes de cotxes s’han recuperat un 34% durant el primer semestre de l’any, després de la dura caiguda que van tenir l’any passat a causa de la pandèmia. Amb tot, encara estan molt per sota de les del 2019.
Aquesta recuperació va acompanyada, també, de canvis profunds en el tipus de motorització que trien els compradors, que massivament han abandonat el dièsel.
Els turismes de gasolina ja representen gairebé la meitat de les matriculacions, mentre que els dièsel, que va arribar a suposar un 67% de les vendes fa només sis anys, ara són només un 20%.
I, aquesta és també una de les grans novetats: les vendes de cotxes amb motoritzacions alternatives, híbrids, híbrids endollables, elèctrics i de gas, ja superen el 30% del total.
Primer semestre
Això ha estat possible després d’un semestre en què les vendes de cotxes de gasolina han pujat un 19%, els dièsel han continuat ensorrats i, en canvi, les vendes de vehicles amb propulsors alternatius han crescut un 133%, s’han més que doblat.
El concessionari de cotxes Kia AR Motors va obrir a finals del 2019 una de les primeres botigues de cotxes a Catalunya dedicada exclusivament als vehicles elèctrics. La marca coreana ja compta amb versions elèctriques, híbrides o híbrides endollables de gairebé tots els seus models.
Eduard Valletbó, el gerent d’AR MOTORS reconeix que els està funcionant millor que la resta de botigues on venen tota la gamma:
“El públic objectiu que ve aquí sap que ve a comprar un vehicle elèctric, un vehicle electrificat. El creixement de vehicles electrificats de la nostra marca i en general està sent molt exponencial els últims mesos.”
Amb tot, l’augment es concentra, sobretot, en els híbrids, mentre que en els 100% elèctrics l’increment és més lent, representen encara només un 2% del mercat. Això contrasta amb altres països com Alemanya o França, on estan pujant més.
Pel president de la patronal de l’automoció de Catalunya, Fecavem, Jaume Roura, “en l’elèctric ens trobem amb tres punts claus que costen de superar. Primer, l’autonomia. Segon, la recàrrega i la lentitud de la recàrrega. I tercer, el preu de compra”.
Un dels secrets per al creixement del cotxe elèctric en aquests països és que s’ha invertit més en punts de recàrrega públics. Per a Roura, “primer han creat infraestructura per recarregar i després han apostat per la reconversió d’aquest vehicle de mobilitat a l’electrificació”.
Les administracions confien que les ajudes públiques del nou pla Moves III, de fins a 7.000 euros, que es començarà a aplicar aquest juliol siguin prou incentiu per vèncer les reticències que encara hi ha entre els compradors.
La Revista El Farmacéutico entrevista al veí bellaterrenc Albert Pantaleoni i Giralt, farmacèutic comunitari a Barcelona.
Albert Pantaleoni Giralt, farmacèutic veí de Bellaterra|CEDIDA
– Per què va decidir estudiar Farmàcia?
– La meva tia era farmacèutica i des de petit em va animar a anar a la seva farmàcia a ajudar-la. Aquella experiència em va fer veure que la de farmàcia és una professió molt bonica; em vaig adonar, a més, que el fet de portar una bata et permetia estar molt a prop de les persones i que et confiessin molts temes. Crec que més que una professió és una vocació. Quan la vaig escollir va haver qui em va dir que era una professió de noies, però no és així, és una professió per a persones a qui els agradi estar darrere de taulell i prop de la població.
– Com va arribar a l’àmbit de l’màrqueting?
– A l’acabar la carrera vaig fer el típic màster de màrqueting i vaig veure que aquesta faceta professional oferia moltes possibilitats. A més, un dels meus primers treballs va ser a Ediciones Mayo, on de la mà de el director d’El Farmacèutic, Josep M. Puigjaner, vaig poder veure que la farmàcia era moltes més coses més enllà de la química, la física o la botànica. Vaig descobrir, per exemple, temes com la gestió de persones, la gestió de categories, les campanyes sanitàries o també la fiscalitat, que és fonamental per a un titular. D’aquí la meva vocació pel màrqueting, però sobretot per la comunicació, que crec que és un terme més encertat: la comunicació a la farmàcia.
– Una decisió arriscada, ja que a la farmàcia el binomi màrqueting i professionalitat requereix un equilibri complex.
– Jo crec que aquest equilibri és possible, però el farmacèutic ha de adonar-se que no pot entrar en una guerra de preus, perquè hi ha altres canals, tipus ecommerce, amb els quals és impossible competir. Aquestes amenaces ens han de servir per potenciar els nostres serveis, la nostra atenció farmacèutica, el nostre seguiment a l’pacient, i és que la dona de l’Cèsar a més de ser honrada ho ha de semblar, i els farmacèutics hem de demostrar a la societat el valor d’estalvi que suposa a nivell sanitari que hi hagi 22.000 farmàcies atenent els pacients, hem de saber comunicar-ho. Respecte que hi hagi persones a les que no els agrada la paraula màrqueting, però crec que el farmacèutic és una «marca» de confiança que hem de reforçar, a el temps que millorem els serveis que oferim.
– Quins reptes professionals es planteja en l’actualitat?
– La pandèmia ha estat un moment clau en la història de la farmàcia per veure que cal trencar barreres mentals i que el que abans no es podia fer, és possible. Cal potenciar els serveis, i en aquest sentit crec que és impressionant el paper que es fa des dels Col·legis. Aquí estan, per exemple, campanyes com la de el càncer de còlon, que evidencia que la població se sent més còmoda portant les seves mostres a la farmàcia que als CAP o als hospitals, o la de melanoma «No et deixis la pell». A través dels serveis podem potenciar el nostre paper sanitari i buscar un equilibri econòmic amb això.
– Com veu el futur de la farmàcia comunitària espanyola?
– La població està envellint i els temes sanitaris són cada vegada més importants, com acabem de veure amb la pandèmia, pel que podem posicionar-nos cada vegada més en serveis de salut. Crec, en definitiva, que la farmàcia té recorregut, però potser no com la coneixem en l’actualitat, sinó com una farmàcia més orientada als serveis.
– Alguna recomanació per a futurs estudiants?
– Que s’ho passin molt bé, que busquin farmàcies en què puguin aprendre i que no tinguin por d’aportar. Els farmacèutics que ja portem anys exercint podem aprendre molt d’ells. A nivell de xarxes socials, per exemple, ens estan enriquint moltíssim i estan canviant la nostra manera de comunicar-nos amb la població.
BELLATERRA.CAT 