Les tasques de renovació anual s’han centrat en canviar-ne la central hidràulica
Imatges d’arxiu de dos vagons del funicular de Vallvidrera|FGC
El funicular de Vallvidrera tornarà a funcionar aquest mateix dissabte, 28 d’agost, després d’haver passat la revisió anual durant unes tres setmanes. Segons informa Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), els treballs de manteniment previstos s‘han complert i s’han centrat en la renovació de la central hidràulica de frens, que controla el sistema de frenada del funicular. Es considerava que la central anterior ja havia acabat la seva vida útil i s’ha canviat per entomar un nou curs en plenes condicions.
També s’han fet tasques de”rehabilitació es rodes del material mòbil, de revisió general de l’estat del traçat i de renovació de politges”, expressa el comunicat. Les actuacions pretenen optimitzar la qualitat, la fiabilitat, la puntualitat i la comoditats dels usuaris, assegura FGC.
Així doncs, a partir d’aquest cap de setmana ja no caldrà agafar l’autobús o taxi que fins ara substituïa el servei del funicular.
Ara fa 200 anys, l’agost de 1821, es va produir un brot de febre groga a la ciutat que duraria fins al mes de desembre i que del qual es calcula que va poder morir fins a una cinquena part de la població barcelonina.
El brot, que va matar una cinquena part de la població de la ciutat, va començar amb l’arribada de dos vaixells provinents de Cuba
Gravat que representa l’epidèmia de pesta groga que va assolar Barcelona el 1821 / Arxiu Històric Barcelona
Mireia Pons| Vivim en època de pandèmia, una pandèmia que dura ja fa gairebé un any i mig i sembla no acabar mai. No és la primera de la història i malauradament no serà l’última, però després de la grip de 1918 i la Sida, és una de les primeres que ha tingut un abast mundial. La pesta, el tifus, còlera, tuberculosi, grip… són malalties que al llarg dels anys han afectat la nostra ciutat en un context en el qual les mesures d’higiene i la capacitat sanitària eren molt menors del que tenim actualment.
Ara fa 200 anys, l’agost de 1821, es va produir un brot de febre groga a la ciutat que duraria fins al mes de desembre i que del qual es calcula que va poder morir fins a una cinquena part de la població barcelonina. Tot i que ja feia un any que a Mallorca hi havia un brot de febre groga, sembla que a Barcelona va començar amb l’arribada de dos vaixells provinents de Cuba, en els quals ja hi havia alguns tripulants afectats per la malaltia. Segons va afirmar més endavant el capità del vaixell, ja hi havia hagut algunes víctimes durant la travessia. En arribar a port, es van infectar habitants de la Barceloneta, en aquell moment una de les zones més depauperades de Barcelona. Però aviat es va estendre per tota la ciutat i les autoritats van haver d’establir mesures per aturar la malaltia.
Vistà aèria del la ciutat de Barcelona el 1856 amb el port al fons / Alfred Guesdon Cordó sanitari a la Barceloneta
De seguida van sorgir dubtes d’on sorgia la febre i quin era el mecanisme de transmissió de la malaltia, alguns creien que era contagiosa i s’havien de prendre mesures urgents, però van ser titllats d’alarmistes i de seguida es va considerar que la malaltia estava controlada. Però no era així. A finals de mes es feia un cordó sanitari al barri de la Barceloneta i es prohibia l’entrada i sortida de vaixells del port, habilitant el port de Badalona com a espai per als vaixells que haguessin d’atracar a la ciutat comtal. Tot i això, el llagut Verge de la Cinta va salpar en direcció a Tortosa duent la malaltia a bord i va provocar un brot que proporcionalment seria pitjor que el de la Ciutat Comtal.
L’epidèmia va desbordar les previsions i aviat es va ordenar el tancament de tota la ciutat per evitar la propagació de la malaltia. Fàbriques, tallers i comerços aturaven l’activitat, el port tampoc no funcionava i les classes benestants i les autoritats fugien per por al contagi. Les autoritats municipals es van refugiar a Pedralbes, la resta van marxar a Esparreguera, Olesa, Martorell i Vic. S’omplien i es creaven llatzerets per acollir malalts per una banda, als anomenats llatzerets bruts i les seves famílies per l’altra, als llatzerets nets. S’acordava el repartiment d’una sopa diària per als ciutadans que havien quedat sense possibilitat de treballar i s’intentaven contenir unes protestes que aviat van ser inevitables davant el consistori de la ciutat amb el crit “Tenim gana! Volem pa!”. També se sap que es va cremar un ninot de palla a la Rambla i es va intentar entrar a cases de persones benestants culpant-los del malestar ocasionat pel confinament.
El metge André Mazet atén diversos malalts de febre groga el 1821 / Wellcome Trust
Quarantena per sortir de la ciutat Espais com el convent de les carmelites de Gràcia o el palau de la Virreina del mateix municipi foren reconvertits en llatzerets. A més, a finals d’octubre, veient que la malaltia començava a remetre i tenint en compte les peticions per ampliar el cordó fora de muralles i així permetre a la població respirar aire lliure, van donar la possibilitat de marxar a cases de familiars a tots aquells qui poguessin, fent prèviament 19 dies de quarantena en diversos indrets habilitats: la torre dels Dominics de la Muntanya de Sant Pere Màrtir, el convent de Sant Jeroni de la Murtra, el de Montalegre i la torre Coraria, sempre que es poguessin pagar la manutenció i d’altres despeses. Els més pobres també podrien sortir, gràcies a la caritat i s’ubicarien al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, avui en dia desaparegut, i en 400 barraques amb capacitat per a 10 famílies construïdes a la falda de Montjuïc i que foren anomenades La ciutat d’en Nyoca. L’arribada del fred va afavorir el final de la malaltia i el novembre la quantitat de morts, que els mesos anteriors arribaven a més d’una cinquantena al dia, es va anar reduint. El dia 25 se celebrava un Te Deum a la Catedral de Barcelona per agrair el final de l’epidèmia. Tot i això, el cordó sanitari i la quarantena obligatòria no es van eliminar fins al dia de Nadal d’aquell 1821. Un nou brot Cinquanta anys més tard, el 1870, es va produir un altre brot de febre groga a la ciutat comtal arribat també des del port, en aquella ocasió la ciutat es va buidar, un exemple és la Barceloneta, d’on van fugir aproximadament 10.000 dels 15.000 habitants que tenia en aquell moment. Les xifres de víctimes mortals del brot de febre groga de 1821 són molt diverses segons les fonts. Segons va publicar l’Ajuntament, van morir 8.846 persones, 1.232 dels quals a la Barceloneta, però d’altres parlen de gairebé 20.000 en una ciutat on la població rondava les 100.000 persones. L’epidèmia, juntament amb la greu sequera que patia el país, van suposar un gran daltabaix per tot Catalunya. Si volteu pel cementiri de Poblenou, hi podreu trobar un monument erigit el 1823 i reconstruït el 1895 en record de les víctimes d’aquella greu malaltia que es calcula que va matar el 70% de totes les persones que se’n van contagiar.
Monument a les víctimes del brot de febrer erigit el 1823 al cementiri del Poblenou / Mireia Pons
Actualment i des de 1881, se sap que la febre groga prové de la picada d’un mosquit del gènere Aedes aegipty, ho va descobrir el metge cubà Carlos Finlay i avui en dia se sap que en centres urbans molt densificats, el mosquit pot transmetre la malaltia a través de les picades d’una persona afectada a la següent. Tot i que el tractament no està definit del tot, existeix una vacuna per prevenir la malaltia, que encara és present a diversos països de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud i Central.
Ara fa 85 anys, Barcelona hauria d’haver celebrat els seus primer Jocs Olímpics, amb els quals pretenia desafiar els Jocs de Berlin que el nazisme s’havia apropiat
Olimpíada Popular Barcelona 1936|Wikipèdia
El 18 de juliol de 1936, el violoncel·lista Pau Casals dirigeix la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc al Palau de la Música Catalana.
Interpreten, sense públic, la Novena Simfonia de Beethoven per al concert d’obertura de l’Olimpíada Popular de Barcelona, que ha de tenir lloc l’endemà, 19 de juliol. Un emissari de la Generalitat l’informa de l’alçament militar. El concert inaugural queda suspès. El mestre Casals els demana, però, un últim assaig. I s’hi deixen l’ànima. A fora, els carrers s’omplen de barricades. No hi haurà un endemà. L’esclat de la Guerra Civil espanyola serà el punt i final de molt projectes, també el de l’Olimpíada Popular, el somni que va posar per primera vegada Barcelona al centre del moviment olímpic, tot i que desafiant-lo obertament davant de les seves vergonyes i brandant l’esport i la cultura com a veritables eixos del que hauria de ser l’olimpisme internacional. Barcelona 1936: perdre per guanyar Després d’haver demostrat al món la seva capacitat organitzativa amb la celebració de l’Exposició Universal de 1929, Barcelona va decidir donar el salt i presentar la seva candidatura com a seu dels Jocs Olímpics de 1936. Com havia demostrat amb escreix, la ciutat disposava de la capacitat organitzativa i de les infraestructures necessàries, com per exemple l’Estadi de Montjuïc.
El 1931, els membres Comitè Olímpic Internacional (COI) no arriben a un acord i quan, un any més tard, han de decidir-se, Espanya tot just acaba de proclamar la Segona República. Els conservadors membres del COI es decanten per Berlin, amb un govern en aquells moments centrista, que mirava d’aturar les crítiques ferotges que des de l’oposició bramava Àdolf Hitler. “Els nazis consideraven les Olimpíades un esdeveniment massa cosmopolita, ells volien privilegiar jocs típicament alemanys, sobretot la gimnàstica. I, a més, veien la mà dels jueus per tot arreu. Eren tan contraris a la designació de Berlin com a seu olímpica que fins i tot van fer alguna acció de sabotatge contra l’Estadi Olímpic, abans no van arribar al poder”, explica l’historiador Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, especialitzat en la història de l’esport i la història del franquisme i coautor, amb Xavier Pujadas, del llibre ‘L’altra olimpíada. Barcelona’36’. Però quan Hitler va ocupar el poder de 1933 va canviar de parer, tot veient les oportunitats que Berlin 1936 li oferia dur a terme els seus propis interessos. Encara que no li agradés gens ni mica l’essència, aviat va haver de reconèixer que els Jocs Olímpics serien una gran oportunitat per engegar la maquinària de la propaganda nazi i un aparador inigualable per al seu reconeixement com a cap d’estat. El 15 de setembre de 1935, Hitler va proclamar les Lleis de Nuremberg, que privaven els jueus de la nacionalitat alemanya, en contra també del mateix esperit olímpic (La Carta Olímpica prohibeix qualsevol discriminació per motius racials o ètnics). A mesura que s’apropaven els Jocs Olímpics de Berlin, el descontentament internacional per Berlin era major i alguns esportistes van negar-se a participar-hi.
Desafiament obert al COI
La idea de fer unes Olimpíades Populars a Barcelona com a contrapartida als Jocs Olímpics de Berlin va sorgir en una reunió a París el mes de febrer de 1936. El somni es concretà en poques setmanes. El maig del 1936 va constituir-se el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. La ciutat estava preparada. No debades, havia estat la candidata per al COI. Finalment, es va decidir que Barcelona acolliria l’Olimpíada Popular del 19 al 26 de juliol. “A més de la infraestructura necessària, també existia un nucli de grups molt decidits a fer uns jocs que representessin una rèplica als Jocs de Berlin, que estaven ja prenent un caire d’exaltació de la raça ària i de propaganda del nazisme. Resulta especialment important la noció de voluntarietat, associacions que es van abocar a crear aquests jocs de manera totalment voluntària”, remarca Santacana. L’impuls va venir del món associatiu, amb la feina d’entitats socials i esportives populars d’arreu de Catalunya i de milers de persones voluntàries. Amb la maquinària engegada, els governs català, francès i espanyol van donar l’empenta necessària.
Les adhesions no van trigar a arribar: França, els Estats Units, Suïssa, Canadà, Grècia…
Per raons òbvies, no ho va fer Alemanya, però sí alemanys que residien fora del país i que tenien vedats els Jocs de Berlin. En un temps rècord s’hi van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països. “Certament, l’Olimpíada Popular es pensa com a una rèplica als Jocs Olímpics de Berlin. Però, en realitat, el model que es proposava des de Barcelona anava molt més enllà, tot repensant els valors del que havia de ser una olimpíada”, explica Santacana. “En aquest sentit, es posa l’accent a la participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibles en la pràctica esportiva; s’emfasitza la vinculació entre l’esport i la cultura, que mai s’havia plantejat abans; i, en contra de la superioritat dels Jocs Olímpics de Berlin, els impulsors de l’Olimpíada Popular aposten per la diversitat: totes les delegacions portarien un grup folklòric que pogués mostrar la diversitat cultural (s’hi preveuen més de 3.000 manifestacions folklòriques); així com prioritzar no les marques dels millors, sinó que les olimpíades fossin un punt de trobada de gent en condicions d’igualtat”.
En aquest sentit, l’Olimpíada Popular de Barcelona volia ressaltar la noció d’esport popular, democràtic i interclassista.
Es van programar competicions en 19 modalitats esportives. No hi havia una categoria única, comptava la solidaritat. També va suposar una revolució per la participació de col·lectius no reconeguts, com Algèria (colònia francesa) o la selecció Palestina, o les regions de l’Alsàcia i la Lorena, en clau internacional. Pel que fa al territori republicà, Catalunya, Euskadi i Galícia hi participarien amb delegació pròpia.
Un carnet d’esportista emès per la Federació Catalana el 1936|Wikipedia
“L’Olimpíada Popular de Barcelona va suposar un desafiament obert al Comitè Olímpic Internacional. El COI es va sentir amenaçat i va haver-hi polèmica a diferents delegacions internacionals sobre si s’havia de permetre o no la participació dels seus atletes a Barcelona”, puntualitza Santacana. L’últim assaig abans de la guerra Eduard Vivancos Garcia va ser un dels atletes que el 1936 es preparava per aquesta Olimpíada Popular de Barcelona. Segons el seu testimoni, les hores prèvies a la inauguració l’Estadi de Montjuïc “bullia d’activitat i d’emoció”. “L’ambient era molt fraternal. Per primer vegada a la meva vida vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me directament amb persones d’altres països”, explicava en un article que publicà el 1992 a la revista Flama, del Casal Català de Toronto, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. A l’Olimpíada Popular de Barcelona, “l’entusiasme i l’eufòria suraven sobre l’estadi, però malauradament mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebel·lió militar”. A mida que avançava la tarda, el neguit era més palpable. El mestre Pau Casals va reprendre el que havia de ser l’últim assaig amb unes paraules als seus: “Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un, podem tocar el final? (…) L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes”. Com recordaria a les seves memòries, Casals s’acomiadava dels seus, amb un concert únic i final: “Quin contrast! Nosaltres cantàvem l’himne immortal de la germanor mentre als carrers de Barcelona -i d’altres ciutats- es preparava una lluita fraticida que tanta sang faria vessar”. Mentre tornava amb cotxe a la seva casa s Sant Salvador (El Vendrell), Pau Casals es va prometre que dirigiria la Novena de Beethoven a Barcelona i Madrid “tan aviat com ressorgís la concòrdia”. Pau Casals no va poder tornar mai més a Catalunya.
Placa d’homenatge a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya i del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular| Wikimedia
L’embrió de les Brigades Internacionals
El 19 d’abril de 1936 no va haver cap concert inaugural, ni cap gran desfilada d’esportistes i grups folklòrics. La majoria dels atletes havien dormit al mateix Estadi Olímpic i, a la matinada, la remor de trets i canonades els van despertar. Barcelona deixava de ser una festa d’il.lusió i concòrdia per començar la guerra civil. L’Olimpíada Popular moria asfixiada precisament per allò que volia combatre: el feixisme. Molts dels atletes catalans i espanyols van anar al front. La majoria d’atletes i acompanyants internacionals van començar el retorn als seus països. L’expedició més gran va sortir en un vaixell en direcció a Marsella el 24 de juliol. Abans de marxar, una representació de nacionalitats s’entrevistà amb el president Companys al Palau de la Generalitat, en un acte de suport i de comiat. Alguns dels atletes que venien d’altres països, però, van mostrar el seu compromís contra el feixisme allistant-se al Comitè de Milícies Antifeixistes, l’embrió de les que serien les Brigades Internacionals. Fou el cas, per exemple, dels membres del Clarion Cycling Club 1895, que havien acudit a Barcelona com a representants de la delegació britànica. Dels set participants, quatre d’ells van morir durant la guerra civil espanyola defensant els ideals republicans. Llegat, oblit, memòria “Ciutadans del món: fa 56 anys s’havia de fer una Olimpíada Popular en aquest Estadi de Montjuïc. El nom del president de l’Olimpíada Popular és gravat allà dalt, a l’antiga porta de la Marathon. Es deia Lluís Companys i era el president de la Generalitat de Catalunya. Avui l’estadi està refet i la ciutat també, amb l’ajut de tothom!” L’alcalde Pasqual Maragall encetava el seu discurs inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 amb aquestes paraules de record i homenatge a les altres olimpíades que la ciutat hauria d’haver celebrat si la guerra no ho hagués truncat tot.
L’Olimpíada Popular de Barcelona va ser llargament silenciada pel franquisme i també per la desmemòria de la transició.
Tot just fa pocs anys que se’n comença a recuperar públicament el seu record. “Quan es comença a treballar per a Barcelona 92, qui ha de defensar la candidatura passa molt de puntetes, perquè aquest llegat pesa i molt dins del Comitè Olímpic Internacional”, admet Carles Santacana, qui, a tall d’exemple, explica que quan el 1990 publica el seu llibre sobre l’Olimpíada Popular, rep molt poc ressò. “Van mostrar-se molt més interessats els mitjans internacionals que no pas els d’aquí”. El llegat d’aquella Olimpíada Popular que no va poder ser perdura 85 anys més tard. No només pel que va tenir de confrontació contra els Jocs Olímpics que el nazisme van fer seus, i que el Comitè Olímpic Internacional va permetre, sinó també perquè “per primera vegada es pot debatre sobre de quina manera es fa esport, què és el més important que comporta la pràctica esportiva”, conclou Santacana. “El mèrit d’aquelles persones va ser demostrar una capacitat organitzativa, amb gran pes del voluntariat, que va aconseguir plantar cara a l’Alemanya nazi”. En el terreny esportiu, afegeix, “l’Olimpíada Popular va plantejar que era més important que l’esport arribés a molta gent que unes poques persones fessin una bona marca, tot apropant la pràctica esportiva a sectors que hi estaven allunyats, com les dones, tot integrant l’esport social a la vida social, en especial a la cultura, i a la convivència internacional”.
Els carrers de la superilla de l’Eixample de Barcelona tindran com a principal paviment un nou panot “més sostenible”.
Un terreny permeable permetrà reutilitzar aigua de la pluja i el verd passarà de l’1% al 10% de la via
La segona tinenta d’alcaldia i titular d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, ha explicat que el tradicional panot, símbol de la ciutat, no serà com el d’ara perquè cal actualitzar-ne la fabricació. “El panot serà actualitzat des d’una perspectiva funcional, serà porós“, ha dit Sanz. L’arquitecte en cap de Barcelona, Xavier Matilla, ha indicat que és necessari generar menys dependència del ciment i incorporar-hi elements reciclats.
Per això, ara s’obrirà un procediment d’innovació. Amb tot, Matilla ha matisat que la idea és “no discutir l’aspecte”. La innovació “està en la fabricació i el comportament funcional“, ha conclòs. Així, els nous carrers “del segle XXI”, com els anomena el govern municipal, no tindran llambordes ni asfalt sinó que seran una plataforma única –sense el desnivell de voreres– amb panot a banda a banda dels edificis. Sanz ha explicat també que es passarà de l’1% de verd a la via a un 10% mentre que un terreny permeable permetrà reutilitzar un 30% de l’aigua de la pluja amb sistemes de recuperació.
Detall del carrer de Barcelona del segle XXI
Segons dades municipals, els carrers actuals dediquen només un 1% de la superfície al verd. Els futurs carrers de la trama Cerdà n’hi dedicaran com a mínim el 10%. Es calcula que als 21 eixos previstos en el projecte Superilla Barcelona hi haurà fins a 4.000 arbres nous. També s’actuarà en el subsòl, i es passarà d’un subsòl compatcat i impermeable -pensat per al pas de vehicles- a un de permeable i fèrtil que afavoreixi el creixement del verd.
El vianant, protagonista indiscutible Els carrers de Barcelona ara, ha resumit Sanz, són “l’asfalt i els cotxes” mentre que els nous protagonistes seran “el verd i el vianant”. En aquest sentit, els nous carrers seran pensats per a les persones i seran els cotxes qui s’hauran d’adaptar. “Els cotxes deixen de ser protagonistes per ser convidats”, ha indicat. Els vehicles hi podran circular a baixa velocitat, però donant preferència als vianants i sense recorreguts rectes, ja que hauran de girar en algunes cantonades. Amb tot, es garantirà la càrrega i la descàrrega, amb franges horàries concretes, ja que l’objectiu també és fomentar el comerç de proximitat.
Els eixos verds seran de plataforma única, sense cap tipus de barreres ni divisions. S’elimina la diferència d’alçades actuals entre la vorera i la calçada, l’asfalt desapareixerà i el paviment principal serà el panot. Per identificar edificis patrimonials, equipaments o llocs singulars es farà servir el granet, un material que a Barcelona ja es fa servir a les vorades. També s’instaurarà mobiliari urbà, com bancs, taules o elements de joc per fomentar els usos socials i es dissenyarà un enllumenat nou. Es passarà d’una il·luminació pensada per a la circulació de vehicles a una il·luminació a escala humana. Per això, els nous fanals seran més baixos, i se situaran en llocs centrals del carrer.
Els primers carrers que veuran tots aquests canvis seran Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell i quatre cruïlles, que seran places. Les obres de transformació començaran el juny del 2022 i està previst que finalitzin el primer trimestre del 2023. El govern municipal invertirà 37,8 milions d’euros en aquestes primeres transformacions, dels quals 32,8 seran per a l’execució dels eixos verds i 5 per a les places
L’alleugeriment de les restriccions, combinat amb l’arribada de la variant delta, ha fet que pugin els contagis després de moltes setmanes baixant. Amb aquest escenari, l’investigador del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la UPC Enric Álvarez ha alertat en una entrevista a Rac1 que aquesta pujada forta dels casos s’està consolidant, sobretot, a Barcelona ciutat i part de l’àrea metropolitana, i que afecta majoritàriament la franja d’edat entre 15 i 40 anys, que encara no estan vacunades. “Estem en una pujada forta de casos, que s’està consolidant. Les dades de la setmana vinent seran dolentes. Són creixements forts, que requereixen vigilar”, ha alertat l’expert.
Ara bé, l’investigador del BIOCOMSC creu que aquest creixement no tindrà una incidència forta als hospitals, tot i que, si es manté de manera sostinguda, podria provocar un lleu augment en les hospitalitzacions. En tot cas, descarta que calgui tornar a endurir les restriccions de moment: “ “De moment, les dades de Barcelona no indiquen una pujada a les UCIs i, per tant, si no hi ha un creixement molt fort, és difícil que es facin passes enrere”, diu Álvarez, que confia que gràcies al procés de vacunació, a finals de juliol, hi haurà una davallada important als hospitals, que farà que sigui “gairebé impossible” que la situació es torni a complicar.
BELLATERRA.CAT 