BELLATERRA.CAT

“L’obra d’Erich Fromm ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents“

Erich Fromm va néixer i va créixer en una família de jueus ortodoxos. De jove, llegia el Talmud i es va plantejar seriosament convertir-se en rabí. Dos esdeveniments traumàtics van despertar en el seu interior el desig de trobar explicacions per al comportament humà. Quan només tenia dotze anys, es va suïcidar una jove pintora que es relacionava amb la família. Hi havia perdut el seu pare i ja no li quedava cap ésser estimat. Tot indicava que no havia pogut suportar la perspectiva de la solitud. Erich era un nen i la seva fe no el va ajudar a comprendre per què s’havia produït aquesta tragèdia. El seu desconcert va augmentar dos anys més tard amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquells dies, l’antisemitisme encara no havia despullat de la seva nacionalitat als jueus alemanys. Erich, que havia nascut a Frankfurt el 1900, no va poder entendre l’odi contra anglesos, francesos, russos, nord-americans i altres nacionalitats. De nou, es va preguntar: “Per què?”. La ira aventada pel conflicte bèl·lic li va semblar inacceptable i irracional.Fromm va estudiar dret i sociologia, però totes dues disciplines li van deixar insatisfet, ja que no li van proporcionar les respostes que esperava . El seu matrimoni amb la psicoanalista Frieda Riechmann el va acostar a les teories de Freud i va propiciar la seva ruptura amb la religió. Poc després, va començar a llegir a Marx i Max Horkheimer va convidar a dirigir el Departament de Psicologia de l’acabat de crear Institut d’Investigació Social, embrió de la famosa Escola de Frankfurt.

El 1934 fuig de l’Alemanya nazi, que havia suprimit els drets i llibertats de la població jueva. Es trasllada a Estats Units amb altres integrants de l’Institut, però les discrepàncies amb Marcuse i Adorno el porten a trencar amb el grup. No accepta la tesi de Freud sobre la libido, ja que considera que el més significatiu de l’ésser humà és la seva dimensió social, no les seves tendències sexuals. Tampoc accepta el “antihumanisme teòric” de l’marxisme, que atribueix tots els esdeveniments a les condicions econòmiques i materials, minimitzant o negant el paper de la llibertat humana. Si alguna cosa defineix a Erich Fromm, és la seva independència . Mai va acceptar les posicions ortodoxes, que exigien una adhesió incondicional.Pacifista i ferm opositor a la guerra del Vietnam, es va identificar des de molt d’hora amb el moviment feminista . La dona viu sotmesa per lleis discriminatòries i coaccions implícites, que es reflecteixen fins al llenguatge. No es podrà parlar d’una humanitat veritablement lliure fins que desaparegui la societat patriarcal. Fromm va manifestar la seva oposició a l ‘ “socialisme real”, que havia conduït a el totalitarisme de l’Estat soviètic, però no es va mostrar menys crític amb el capitalisme i la societat de consum. El seu èmfasi en la llibertat personal ha provocat que li associïn a la tradició llibertària, però amb un anarquisme atípic, gens convencional. Els seus antics companys de l’Escola de Frankfurt li van titllar de “revisionista” i “socialdemòcrata”. Fromm va respondre que simplementhavia apostat per un socialisme humanista i democràtic . En el plànol religiós, es va definir com un “místic ateu”, interessat pel budisme zen. El 1957 va impartir un seminari a la Universitat Autònoma de Mèxic amb el filòsof japonès Daisetsu Teitaro. Fromm considerava imprescindible explorar vies alternatives a la racionalitat occidental, com la meditació i la intuïció. 

Autor d’una prolífica obra, tres dels seus llibres són veritables clàssics de la pensada: La por a la llibertat (que va aparèixer el 1941, quan el totalitarisme nazi semblava una força imbatible), L’art d’estimar i ¿Tenir o ser? Publicat a 1956, L’art d’estimar és quelcom més que un llibre. Ha servit d’inspiració a diverses generacions i no ha perdut ni una mica de frescor. “L’amor no és un sentiment fàcil per a ningú”, adverteix Fromm. Estimar vol dir incorporar una altra vida a la nostra existència, fondre la carn i el cor, dilatar la nostra experiència, ser dues sense renunciar a la nostra identitat. L’amor no consisteix a tancar-se en una bombolla amb la persona estimada, sinó en obrir-se a el món i a el coneixement. Estimar implica arriscar-se, abandonant la seguretat que ens proporciona la rutina. “L’amor és un art”, no una transacció. El veritable amor no consisteix a ser estimat, sinó a estimar. I no s’ha de confondre amb el “enamorament” o fascinació que ens produeix una persona física i socialment atractiva. En la societat de consum, es tendeix a mercantilitzar les relacions socials i sentimentals. Estimar no és posseir un objecte, sinó endinsar-se en la intimitat d’una altra persona, sense expectatives irracionals que conduirien inevitablement a el fracàs.

Estimar no és enredar-se en un frenesí sexual irreflexiu, sinó caminar cap a la unió interpersonal: “El sexe sense amor només alleuja l’abisme que hi ha entre dos éssers humans de forma momentània”. L’amor no és submissió ni dominància, sinó llibertat i autonomia . No s’ha de confondre amb la dependència, ja que en “l’amor es dóna la paradoxa de dos éssers que es converteixen en un i, tot i això, segueixen sent dos”. El “amor madur” es plasma en una parella quan cada un conserva “la pròpia integritat, la pròpia individualitat”. Si ens estimen de veritat, respectar la nostra manera de ser. Estimar és fonamentalment donar, no demanar o exigir. “En l’acte mateix de donar, experiment meva força, la meva riquesa, el meu poder. Tal experiència de vitalitat i potència exaltades m’omple d’aquesta “.L’amor és una forma de creixement personal que ens fa més humans i solidaris: “La persona que estima, respon” . Se sent tan responsable dels altres com del seu propi benestar. El “amor madur” mai és possessivitat: “Si estimo a una altra persona, em sento un amb ella, però amb ella tal com és , no com jo necessito que sigui”.

Fromm estudia les diferents formes d’estimar: l’amor entre pares i fills, l’amor fraternal, l’amor eròtic, l’amor a un mateix i l’amor a Déu. Fromm incorre en els estereotips de la seva època, establint distincions entre l’amor patern i l’amor matern que han perdut la seva validesa amb el córrer dels anys.El seu llibre apareix quan la revolució sexual i el moviment feminista encara no havien transformat la societat. Potser per això afirma que l’amor de la mare és incondicional i el de el pare enterament condicional. La mare no demana res a l’fill: “És la llar de què procedim, la natura, el sòl, l’oceà”. En canvi, el pare representa el pol oposat de l’existència: “el món de la pensada, de la llei i l’ordre, de la disciplina, els viatges i l’aventura. El pare és el que ensenya a l’infant, el qual li mostra el camí cap al món “. Fromm parla de mares fredes i xantatgistes que manipulen als seus fills, inculcant sentiments de culpa i impotència. Aquesta classe de mares solen ser la causa principal de la neurosi. No és menys nociva la figura de el pare autoritari i intransigent, que exigeix obediència i submissió. No obstant això, Fromm no preveu que la mare pugui ensenyar igualment “el camí cap al món”, estimulant en el fill el desig de comprendre, saber, viatjar i realitzar-se individualment. Les mares sobreprotectores són particularment nocives, ja que obstaculitzen i fins i tot frenen el procés de maduració. No accepten la separació del fill, un pas que constitueix l’últim i necessari tram d’una educació orientada cap a la constitució d’una personalitat adulta i equilibrada.

Segons Fromm, no hi ha amor veritable, madur, si l’afecte es restringeix a la parella. Aquesta classe de relacions no expressen amor, sinó una relació simbiòtica, de profunda dependència. Es pot dir que és un egoisme estès. “Si estimo realment a una persona, estimo a totes les persones, estimo el món, estimo la vida”. Erich Fromm afirma que estimar els de la nostra pròpia carn, no representa una gesta. L’amor s’ha d’estendre a tots els éssers humans. Només llavors es transforma en “amor fraternal”, que és un amor caracteritzat per la seva falta d’exclusivitat. “En l’amor fraternal es realitza l’experiència d’unió amb tots els homes, de solidaritat humana, de reparació humana”. En aquesta forma d’estimar, preval l’amor a el pobre, a l’pària, a el malalt i a l’estranger. L’amor eròtic també és una experiència d’unió. Fromm no creu que la tendresa sigui una sublimació de l’amor físic, sinó una conseqüència directa d’experimentar la proximitat d’una altra persona, el tacte de la seva pell i la proximitat de la seva mirada. “Estimar algú no és simplement un sentiment poderós. És una decisió, un judici, una promesa “. Fromm creu en l’amor etern. Quan dues persones comencen a estimar-se, somien amb una relació per sempre .

Per estimar a una persona, necessitem estimar-nos a nosaltres mateixos. L’amor a un mateix no és un acte egoista, sinó la base d’una autoestima que ens permet donar-nos als altres. El que es menysprea a si mateix, és incapaç d’estimar. I què només s’estima a si mateix, sol ser infeliç, doncs contempla als altres amb indiferència, hostilitat i por. D’origen jueu, Fromm entén que l’amor a Déu és summament enriquidor, però aquest amor no és l’adoració d’una figura patriarcal, sinó el desig de sentir un vincle profund amb la totalitat, amb l’ésser, amb la vida. Fromm pensa que només es pot parlar de Déu en un sentit poètic i simbòlic. Déu és amor i justícia, no un Ésser Totpoderós que exigeix obediència cega i submissió absoluta. Aquesta idea de Déu és infantil i incompatible amb la dignitat humana, ja que incita a resignar-se amb les injustícies i les humiliacions.

L’amor no significa absència de conflictes. L’amor no és un lloc de repòs, sinó “un desafiament constant, un moure, créixer, treballar junts”. L’amor no pot ser una simple fugida de la solitud. De fet, no sabrem estimar, si no aprenem a estar sols sense experimentar buit o malestar: “Si estic lligat a una altra persona perquè no sóc capaç d’enfrontar-me a el món amb els meus propis recursos, no hi ha amor, sinó dependència, por, inseguretat”. La persona estimada no ha de ser un salvavides, sinó algú que camina al meu costat. Cada un té les seves pròpies metes, que poden ser complementàries o totalment diferents. Per estimar cal tenir fe i respecte. Fromm no es refereix a la fe de caràcter religiós i, menys encara, a creences determinades: “La fe és la qualitat de certesa i fermesa que posseeixen les nostres conviccions”. És imprescindible “tenir fe” en els amics i en nosaltres mateixos per adquirir compromisos i realitzar projectes. En un adult, “la presència d’aquesta fe és el que determina la diferència entre educació i manipulació”. Educar vol dir ajudar a l’infant a desenvolupar les seves potencialitats, respectant la seva personalitat. Només el que ha estat “educat” podrà estimar, assumint la possibilitat de el dolor i la pèrdua. “Estimar significa comprometre sense garanties, lliurar-se totalment amb l’esperança de produir amor a la persona estimada. L’amor és un acte de fe, i qui tingui poca fe també té poc amor “.

Fromm posseïa un ego discret, però la seva prudència no era sinònim de debilitat. La seva obra ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents: “L’acte de desobeir com a acte de llibertat és el començament de la raó” . El seu estil transparent i senzill és una invitació permanent a la lectura dels seus llibres. Fromm ens va deixar el 1980, però el seu esperit segueix viu, recordant-nos que mai és tard per estimar, ja que “viure és néixer a cada instant”.

Font: Rafael Narbona, El Cultural, Wikipèdia

Read Full Post »