Aquest divendres s’ha confirmat que 9 de cada 10 catalans seguiran en fase zero com a mínim una setmana més, comptant a partir de dilluns que ve.
L’Estat ha acceptat la proposta del Govern. El mateix passarà a Madrid, on l’intent de la comunitat autònoma d’anar més ràpid ha estat sensatament rebutjat pel ministeri de Sanitat. La impaciència per tornar a una certa normalitat, encara força incerta i que tots sabem que no serà del tot normal –la dita “nova normalitat”–, comporta perills evidents de retrocés i de rebrots del covid-19. El retorn a la feina, al carrer i a la vida social ha de fer-se amb garanties de seguretat. Són lògiques les ganes de girar full, tant des d’un punt de vista social i psicològic com econòmic, però cal fer-ho bé. Si a hores d’ara ja ningú no nega que l’epidèmia ens va agafar poc o gens preparats, amb el desconfinament no hauria de passar el mateix. Hauríem d’haver après la lliçó. I en aquest sentit és important no precipitar-se, actuar amb les dades a la mà i arbitrar mesures clares i realitzables. ¿Les tenim, les dades? ¿S’estan donant instruccions raonables?
Certament, falten dades i credibilitat en la gestió pública de la pandèmia. Però s’ha avançat. Més enllà del ball polític, i d’una coordinació que massa sovint ha sigut impositiva, ara hi ha més sensació i evidències que la situació està sota control que fa unes setmanes. La detecció dels contagiats fent tests de forma general i ràpida és una de les condicions clau en les quals s’ha progressat: lentament i a vegades de forma desconcertant, sí. Seria necessari que ben aviat estigués ja garantit que qualsevol persona amb símptomes pogués ser diagnosticada en un termini màxim de 24 a 48 hores, a través de l’atenció primària. Com més precoç sigui la detecció, millor. Un cop confirmat un positiu, també resulta cabdal el rastreig dels contactes que ha tingut el malalt per frenar la cadena de contagis. En aquest sentit, al diari d’avui expliquem que el departament de Salut té previst incorporar 200 persones per fer aquesta tasca alhora detectivesca i científica amb l’objectiu d’identificar i aïllar els contactes dels nous casos de l’epidèmia.
Mentre que la corba de morts sembla que remet i l’ocupació de les UCI baixa, la de contagis no ho fa tant. En principi sembla que respon a l’esmentat augment de tests. Però no es pot abaixar la guàrdia, ni des del punt de vista del dispositiu sanitari ni tampoc pel que fa a la resposta ciutadana. Malgrat que les decisions a vegades siguin erràtiques i no siguin sempre lògiques, complir-les és important. La superació d’una epidèmia –de qualsevol epidèmia– no pot ser individual. Només la resposta col·lectiva funciona. I no és només un tema de solidaritat, sinó senzillament mèdic, empíric. És, al capdavall, una qüestió de sentit comú. La protecció i responsabilitat de cada persona ens evita de ser contagiats i de contagiar. El desconfinament, doncs, s’haurà de fer necessàriament sota el signe de la prudència, i haurà d’anar acompanyat d’una política eficaç d’identificació i rastreig de contagis, i naturalment de tractament dels malalts. Només amb tot això garantit podrem avançar en seguretat per vèncer el covid-19.
