Comencem a tenir prou experiència tots plegats sobre la dificultat de gestionar una pandèmia com la del covid-19.
Estació de Bellaterra buida |BELLATERRA. CAT
Se suposa que hem après dels errors comesos fins ara. Als inicis, tant polítics com científics –si més no una part– i ciutadans vam entomar l’epidèmia massa a la lleugera, quan ja hi havia clars indicis que la cosa era greu i que s’acostava, uns indicis que no van ser presos amb prou consideració. Ara que es comença a veure, no el final del túnel, però sí l’inici d’un possible i lent retorn a una certa normalitat, no hauríem de caure en l’error contrari: voler anar massa de pressa, voler ser massa valents. És bo, doncs, que s’hagi començat a parlar de desconfinament quan encara falten dies per encetar-lo i quan tots sabem que es farà lentament. Evidentment, s’ha començat a parlar-ne perquè hi ha neguit social, tant per la situació econòmica –amb sectors que pressionen legítimament per poder reobrir els negocis– com pel cansament d’un confinament que ja fa més d’un mes que dura, i que ha sigut molt rigorós sobretot per als infants. En tot cas, que se’n parli amb anticipació és positiu: vol dir que s’està planificant mínimament i que, per tant, no ens hauríem de trobar amb la improvisació de les primeres fases.
La discussió hauria de ser ara sobretot tècnica. I, en aquest sentit, resulta obvi que el desconfinament no pot ser igual arreu ni per a tothom. Per això és raonable que la Generalitat reclami les competències per dur-lo a terme al seu ritme i a la seva manera en funció de la realitat catalana, que lògicament no és la mateixa que la d’altres parts de l’Estat. Aquí de nou cal pensar que el govern espanyol serà prou entenimentat per no posar traves a una exigència que, més enllà del rerefons polític, respon a una lògica empírica. De fet, les últimes decisions que ha anat anunciant l’executiu de Pedro Sánchez van en la línia dels anuncis previs del Govern, per exemple pel que fa al gradual desconfinament dels infants.
BELLATERRA.CAT 