Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 12/04/2020

La gent de classe alta no s’oculta; al revés, li agrada ser vista

Per Albert Soler

Passat el riu Fluvià, un rètol lluminós adverteix: «Vacances a casa. Stop COVID-19». En direcció nord, des de la sortida de l’autopista a Sant Julià de Ramis, no trobo ni un sol vehicle que vagi en la meva mateixa direcció fins a arribar a Camprodon. Només alguns, molt pocs, en sentit invers al que porto jo. La imatge és desoladora, s’ajunta el confinament amb dia festiu, si és que en aquesta època existeix encara diferència entre dies festius i laborables. Els únics éssers vius semovents que trobo són cavalls i vaques de tant en tant, pasturant en ramat al costat de la carretera. En ramat, però guardant entre ells la distància de seguretat, els animals de pastura semblen portar incrustat a l’ADN el perill d’encomanar-se malalties.

Camprodon és un poble desert. Hi arribo sense passar cap control. Ni un sol automòbil circulant pels carrers, ni una sola persona caminant per la via pública. Si realment hi ha hagut una allau de visitants de segona residència com es comenta els darrers dies, deuen estar tancats a casa per evitar ser vistos. Només caminant pels carrers solitaris, mirant amunt, m’adono que en alguns balcons, molt pocs, hi ha persones parant l’esplèndid sol de primavera que llueix avui, un sol que convida a qualsevol cosa menys a quedar-se confinat. M’ho confessava fa poc l’alcalde d’un poble de la Costa Brava:

– Si jo visqués en un pis de Barcelona i pogués passar el confinament a la caseta amb jardí de la costa? potser faria el mateix.

El mateix deu valer pel Pirineu, tot i que es fa difícil de dir si les poques persones dels balcons són nadius o forasters. Tot està tancat, aquí també es nota que al confinament se li ha sumat Divendres Sant. Tot? Camino fins a l’esglèsia de Santa Maria sense creuar-me amb una ànima, i empenyo la porta. Oberta. Sona música clàssica, qui sap si és Albéniz, que som a Camprodon. Esperava trobar un clergue solitari tocant l’orgue, però l’església és buida, la música és fil musical, qui sap si algú ha oblidat desconnectar-la o la deixen com a benvinguda a pecadors solitaris que es refugien en sagrat.

Xalets i casalots del passeig de la Muralla, restes d’una burgesia extingida. Una gran casa té un cartell que la posa en venda. En una altra em borda un gos. Més enllà, dues dones em miren des de darrere una finestra. Unes quantes persianes avall per simular desocupació, estan clarament habitades. Vehicles aparcats matriculats a Barcelona, Vic, Terrassa…

Una patrulla motoritzada dels Mossos d’Esquadra, únics humans que he vist pel carrer. M’aturen.

– On va?

– A Girona.

– I què fa aquí?

Mostro l’acreditació de premsa. Aprofito per preguntar si han trobat gaire gent forastera.

– No gaire, no n’hi ha tanta com es diu. Almenys a Camprodon. A Rocabruna, sí, allà sí que hi ha gent de fora.

Rocabruna. Fins ara desconeguda per mi. Masies restaurades. Poble minúscul, de pedra. Els casalots de l’antiga burgesia a Camprodon queden aquí com a míseres vivendes de protecció oficial. Antenes parabòliques als teulats. Cotxes de gamma alta a l’entrada. Gent a l’exterior d’aquestes, sense temor de ser vistos. A les classes altes no només no els importa ser vistes, sinó que ho desitgen. No, no semblen els primitius habitants del poble, tret que en alguns dels camps hagin descobert petroli. Tenia raó el policia.

Read Full Post »

Menú Migdia del Restauant Marcs, diumenge de Pasqua, 12 abril 2020

Read Full Post »

Renato Carusone, més conegut com Renato Carosone (Nàpols 3 de gener de 1920-Roma, 20 d maig de 2001), va ser un dels més importants cantants italians de cançó napolitana i un dels principals intèrprets de música pop de la postguerra.

El 1937, amb tot just disset anys, va obtenir el títol de piano al Conservatori de San Pietro a Majella, a Nàpols. Poc després va aconseguir un contracte com a director d’orquestra per fer una gira per l’Àfrica. Acabat el treball, es va dedicar a tocar el piano a Addis Abeba. En poc temps va aconseguir fer-se notar, aconseguint diversos contractes com a director d’orquestra. Va tornar a Itàlia el 1946, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. En aquells dies, deu anys d’experiència musical a l’estranger li havien fet conèixer nous ritmes i sonoritats però, malgrat els seus èxits internacionals, era un desconegut a Itàlia. Va haver de recomençar la seva carrera com a pianista en petites orquestres de ball.

El 1949 li van encarregar formar un grup per a la inauguració d’un local nocturn. Després d’algunes proves, va contractar a l’guitarrista neerlandès Peter Van Wood, a la vocalista xilena Beatriz Ferrer i a el bateria napolità Gege Di Giacomo, donant lloc a l’Quartet Carosone. Posteriorment Van Wood i Ferrer van abandonar el grup, mentre Di Giacomo va romandre a la banda de Carosone, que va ser afegint nous artistes fins a formar una autèntica banda.

En els anys 1950 es va anar fent cada vegada més popular. El 1955 va iniciar la seva col·laboració amb el lletrista Nicola Salern (qui signava amb el pseudònim de Nissa). La primera cançó que van compondre junts va ser «La teva vuò fa ‘l’americà» i després van venir altres èxits conjunts com «O sospir», «Caravan petrol», «Pigliate’ na pastiglia» i «O sarracino». Les actuacions de Carosone i la seva orquestra eren sol·licitades per tot Itàlia ia l’estranger, i els seus discos es venien en grans quantitats. La seva cançó «Torero» (també amb lletra de Nisa), escrita per a una gira a Espanya va ser primera en l’hit paradeestadounidense durant catorze setmanes i va ser traduïda a dotze idiomes. El 5 de gener de 1957 va començar a Cuba amb el seu grup una gira americana que va tancar amb un concert triomfal al Carnegie Hall de Nova York.

El 1960, en ple èxit, es va retirar com a músic i es va dedicar a altres interessos, entre ells la pintura. Va tornar als escenaris el 1975, retorn que el va mantenir sobre els escenaris fins a finals dels anys 1990, amb concerts, participacions al festival de San Remo i programes televisius, però sempre amb el record. Va morir el 20 de maig de 2001 a Roma. Va ser enterrat al cementiri Flaminio de Roma.

Entre les seves cançons, es destaquen: «Torero», «Xella lá», «La teva vuò fà l’americà», «Caravan petrol», «Maruzzella», «Na canzuncella 12 dotze», «Mambo Italià» i «Il pericolo nombre un », entre d’altres.

Read Full Post »